Tapial
Es denomina tapial en Espanya i la conca mediterrànea, o tàpia en Hispanoamèrica, a la paret que es fa en terra amasada, per mig d'una antiga tècnica que consistix en construir murs en terra arcillosa humida, compactar a colps per mig d'un "pisón", amprant per a conformar-la un encofrat de fusta cridat pròpiament tapial.[1]
L'encofrat sol ser de fusta, encara que també pot ser metàlic. En el procés es van colocant dos planches de fusta paraleles, entre les que s'aboca terra en capes (o tongadas) de 10 o 15 cm, i s'compactar a colps en un pisón. Posteriorment es mou l'encofrat a una atra posició contigua per a seguir en el mur. El fanc compactar se seca al sol i una volta que el tapial queda alçat les portes i finestres s'òbrin a cincel.
Etimologia
[editar | editar còdic]Segons Corominas,[2] la paraula tàpia és prerromana, exclusiva de les llengües ibèriques i l'occità. Sosté que és veu d'orige onomatopèyic: “tap” intentaria reproduir el soroll que es feya al apisonar la terra. Històricament, tapial és el tauler que servix d'encofrat i tàpia és el propi mur de terra chafada.
Història i geografia
[editar | editar còdic]
Encara que l'orige exacte del procés del tapial o terra chafada és desconegut, s'ubica en certea en el Neolític com s'evidencia en els llocs arqueològics de les cultures Yangshao i Longshan de la vall del riu Groc fa uns 5000 anys. Més antiga encara és el llogaret neolítica de Jarmo en Mesopotamia, que conta en construccions de tapial datades a finals de l'octau mileni.[3]Fa 2000 anys l'us arquitectònic de tècniques basades en el tapial va ser comú en China, evidenciat per la construcció de muralles (gran part de la Gran Muralla està realisada en este sistema).
El tapial va ser una tècnica molt utilisada antigament en tota la conca del mar Mediterrànea.
La terra chafada també cridada vaig chafar (en italià pisè, en francés vaig chafar ) ha segut una tècnica de construcció molt utilisada entre els antics romans, que ho denominaven opus formaceum. Pràcticament lo mateix que tot tapial modern la forma romana està basada en la realisació de parets en fanc arcilloso humit, mesclat en palla i crines (per a evitar fisuraciones en la fase de secat), compactar per estrats en instruments apropiats (pisones i paleta) dins d'encofrats que s'ubiquen alineats i són de poca altura, tals encofrats són desmontables per a permetre el seu desplaçament.
Espanya
[editar | editar còdic]La modalitat constructiva ibèrica del tapial va despertar l'atenció dels antics. Plinio diu que en Hispania, com en Àfrica, es feyen murs de terra que es molejaven entre taules. Els flama parietes formacei (murs de mòle) i afirma, acàs exagerant, que es conservaven durant sigles, inatacables per la pluja, el vent i el fòc i que eren «més forts que qualsevol ciment».[4]
Entre els edificis més significatius de la cultura hispana es troba la Alhambra de Granada, construïda en terra de la zona, concretament material sedimentario de coluvión. També estan construïdes d'este mateix material les seues muralles.
Un bon eixemple de construcció en tapial es troba en la localitat aragonesa de Daroca, a on moltes de les cases tenen elements combinats de tapial i atobó o rajola; ademés, en la part alta de la població es pot visitar el castell i vàries torres, aixina com la muralla que circunda tot el poble, construïts en esta tècnica ancestral, encara que en prou mal estat de conservació.
En Espanya va adquirir especial notorietat en les actuals comunitats de Castella i Lleó, Aragó, Catalunya, Comunitat Valenciana, Comunitat de Madrit, Castella-la Mancha i algunes zones d'Andalusia i Extremadura. Els pobladors del nort d'Àfrica, quan varen ocupar part de la península ibèrica varen fer innumerables construccions en esta tècnica, verdaders monuments de la arquitectura popular.
Posteriorment, la tècnica del tapial es va exportar a Iberoamèrica, a on rep el nom de tàpia.
Tapial d'algeps
[editar | editar còdic]En la regió central d'Aragó, a on l'algeps és un material molt abundant, junt al tapial tradicional de terra, està el tapial d'algeps i aljezones, en el que se substituïx la terra per pasta d'algeps mesclada en aljezones (en Aragó, pedres d'algeps), lo que li conferix una major resistència i durabilitat. A voltes es confon este tipo de tapial en la fàbrica de mampostería d'algeps, degut a que la capa exterior de la frontera més exposta es meteoriza, deixant al descobert els aljezones, prestant-se a confusió. En esta tècnica estan construïts les torres i castells d'época andalusí que rodegen la ciutat de Saragossa, com els d'Alfajarín, o Cadrete, el conjunt fortificacdo de Calatayut, el castell de Roda de Xaló, o el cos inferior d'alguns campanars procedents de la reutilisació d'antigues burj o alminares, com els de Sant Mateo de Gállego, o Belmonte de Gracián En época cristiana es va mantindre la tècnica i aixina estan construïdes numeroses iglésies i ermites de la Comunitat de Calatayut, destacant les tres iglésies mudéjares de Maluenda, o la de Cervera de la Cañada, Patrimoni de la Humanitat.
Amèrica
[editar | editar còdic]L'us distintes tècniques de construcció en terra chafada és molt antic en esta regió, anterior a l'arribada dels europeus i especialment difòs en zones seques tal com s'observa en el jaciment de Pal Blanco en la província argentina de Catamarca tal jaciment té a lo manco 2000 anys d'antiguetat. Encara que l'apogeu de les construccions en tapiales es dona a partir de l'arribe dels espanyols.
Cultura jesuítica en Sudamérica
[editar | editar còdic]És usual vore l'arquitectura de les reduccions jesuíticas per l'image que oferixen les ruïnes de Sant Ignacio Miní, Sant Miguel, Jesús o Trinitat, en les actuals província de Missions, Argentina o els departaments del surest del Paraguay. Llavors, quan es pensa en una reducció, imaginem un poble construït íntegrament en pedra. Els eixemples són l'excepció a la regla, fets en pedra arenisca, ya que la majoria eren construccions en terra. La pedra constituïx el punt culminant d'una evolució edilicia que no totes les reduccions varen alcançar.
En l'any 1714 es recomana que els edificis devien alçar els seus fonaments de pedra fins a l'altura d'una vara (86,6 cm) fora del nivell de sol natural, per a continuar després la construcció com era tradicional en atobó o tàpia.
Durant el XVII, i en molts pobles encara durant el XVIII, les construccions es feyen d'atobó, tapial i tàpia francesa.
- L'atobó era un rajola cru;
- La tàpia era una paret composta per terra seleccionada i fortament apisonada per mig d'un sistema d'encofrat (l'encofrat es dia tapial);
- La tàpia francesa consistia en un mur compost per una mescla de branques i argila.
Els poblats provisionals de el XVII es construïen en estos sistemes, raó per la qual les seues ruïnes hui no presenten murs en elevació, pero sí un gran número de montículs d'atobó i tàpia derruïts.
Al sistema constructiu compost per la combinació de la pedra, l'atobó i la tàpia exigia una tasca de manteniment continu de les edificacions. Degut a que el sol sense estabilisar com l'actual Solc ciment eren molt vulnerables a los efectos de el mig ambient. Encara en els inconvenients senyalats l'atobó i la tàpia eren els materials que predominaven en la majoria de les reduccions jesuíticas del Guairá.
Els vestigis de la reducció de Sant Miguel (1638-1687), ubicats al nort de Concepció de la Serra, són un clar eixemple: allí les pedres són molt rares, ya que el poble estava construït íntegrament en atobó i tàpia, composta pel ñaú (típica argila expansiva en Guaraní) que s'obtenia del terreny baix propenc a la riera.
Cultura colonial brasilera
[editar | editar còdic]En l'actual estat de Mines Gerais, Brasil; la ciutat d'Ouro Preto està casi totalment construïda en tàpia i és Patrimoni de la humanitat declarat per la Unesco.
Cultura colonial argentina
[editar | editar còdic]Originalment la ciutat de Buenos Aires es trobava construïda en terra siga tàpia o atobó. Una part de la tradicional Iglésia de Montserrat es troba construïda en tàpia com la sacristia.
Resistixen el pas del temps construccions en les províncies de Còrdova, Santa Fe, Bota i Tucumán.
Atres cultures
[editar | editar còdic]
Molts països del nort i este africà, aixina com de l'orient pròxim, han utilisat i encara utilisen profusamente el sistema de tàpia o tapial, per ser un método que exigix molt poca tecnologia. Són famoses les arquitectura d'atobó i tapial d'Iran, Yemen i Marroc, entre unes atres.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ DLE: tapial
- ↑ Corominas, Joan (2000). Breu diccionari etimològic de la llengua castellana, 3ª edició, Madrit: Gredos.
- ↑ Cabrero Piquero, Javier (2021). «Tema 1. Sumer», Història Antiga de l'Próximo Oriente i Egipte, Madrit: UNED, p. 34. ISBN 9788436277050.
- ↑ Antonio García i Bellido: Vrbanística de les grans civdades del mvndo antigvo (1985). C.S.I.C. pp. 246-248. (Plin. N.H. XXXV, 149). ISBN 84-00-05908-5.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tapial» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.