Pariacaca (deu)

Pariacaca (en quechua: Parya qaqa, possiblement d'una forma híbrida quechua-aimara com pari-ya-q qaqa 'peñón ígneo, el peñón que crema') és, en la mitologia de la serra central peruana, el deu de l'aigua, els vents i les pluges torrencials.

Concepte

La divinitat pentapartita

Ademés de la seua naturalea impetuosa i multifacética, els deus andinos del raer es distinguixen pel seu caràcter escindible, és dir, per la seua capacitat de dividir-se en tres o més deïtats que, en conjunt, conformen una entitat absoluta. En particular, Pariacaca és concebut com un deu pentapartito, ya que es fragmenta en cinc deïtats atmosfèriques. Segons diversos estudiosos, esta escissió divina posa de manifest els distints aspectes o funcions inherents als fenomens atmosfèrics; no obstant, dita fragmentació sembla posseir un significat de major complexitat. En este sentit, Pariacaca junt als seus germans semblen representar el punt central i, per extensió, els quatre punts cardinals que es despleguen des de dit punt inicial. En virtut d'esta condició, la fragmentació de Pariacaca en cinc deïtats meteorològiques independents no constituïx un repartiment de poders, sino una sola voluntat manifestada en cinc direccions per a administrar el cicle universal de les forces celests. Esta caracterisació posiciona a Pariacaca com una entitat transcendental que no es restringix a un espai geogràfic específic, sino que el seu domini sobre la Terra és absolut i comprén tots els seus àmbits geogràfics. Esta jurisdicció divina del món terrenal es reflectix des del cel visible o atmòsfera, el qual també està segmentat segons el principi dels quatre quadrants (en este cas, incloent el centre). D'esta manera, la pluripersonalitat de Pariacaca li otorga ubiqüitat, facultant-ho per a manifestar-se i actuar simultàneament des del centre i les quatre direccions cardinals del cosmos, en una presència que comprén i harmonisa la totalitat del cosmos.

Com Pariacaca (i els seus germans) eren cinc hòmens, varen caure en forma de pluja de cinc llocs diferents. Esta pluja era groga i roja. Despuix, convertits en llampades, es varen tirar també de cinc llocs diferents.

Manuscrit de Huarochirí, Capítul 8, pàgina 153

Esta pluripersonalitat també va ser respalada pels incas en el concepte de la divinitat atmosfèrica Illapa. Despuix de l'expansió de l'incipient Tahuantinsuyo, Pariacaca i les demés deïtats atmosfèriques preincas varen ser assimilades al panteón oficial com a variants regionals de Illapa. En virtut d'esta condició, moltes característiques d'estes divinitats varen ser integrades a la figura del deu incaico. No obstant, la multipersonalitat atribuïda a Illapa i a diversos deus preincas del raig va ser sistemàticament reduïda a tres personalitats independents, procés en el qual també es varen vore implicats deus com Libiac i Catequil. El concepte de Illapa com a personalitat trina va ser detallat per l'ilustre croniste Guamán Poma d'Ayala en la seua obra Nova corónica i bon govern.

Tenien els indis antics coneiximents de que hi havia un sol Deu, tres persones, d'açò dien aixina: que el pare era justicier, yayan runa muchochic, el fill caritatiu, churin runa cuyapayac, el menor fill que donava i aumentava salut i donava de menjar, i enviava aigua del Cel per a donar-nos de menjar i sustente, sulca churin causayuc micoy coc runap allin ninpac; al primer li cridaven Yayan Yllapa, al segon Chaupi Churin Yllapa, al quarto (sic) li cridaven Sullca Churin Yllapa, que estes dites tres persones eren, i creïen que en el Cel era tan gran majestad i Senyor del Cel i de la Terra, i aixina li cridaven Yllapa. I despuix per això els Ingas varen sacrificar al Raig i li varen témer molt; primer no li varen sacrificar sino cridaven a veus mirant al Cel tots els indis d'este regne.

Nova corónica i bon govern, Capítul 5, pàgina 55 i 56

Segons el text anterior, Guamán Poma assevera que Illapa (el raig) va ser una poderosa divinitat desdoblada en tres personalitats que conformaven una entitat absoluta. En el transcurs del temps, diversos pobles precedents als incas concebien al raig com una entitat elevada i, al mateix temps, inmanente. Aixina mateix, els antedichos pobles ho varen establir com el deu creador i ordenador del univers. A raïl de lo anterior, el cult consagrat al raig va ser major que el cult entorn al Sol. També es menciona que els pobles ho adoraven baix el nom de Yllapa i el seu prestigi era tal que els incas ho varen continuar venerant (açò fa alusió al fet de que els pobles que adoraven al raig ho varen continuar venerant en dit nom per la creixent influència incaica i els deus atmosfèrics anteriors es varen convertir en les seues variants regionals). Aixina mateix, els natius retrataven a Illapa com un deu justicier, etéreo i omnipotent. Estes qualitats varen fer que els natius es referiren al deu en l'epítet de "Senyor del Cel i de la Terra" (resaltant la seua posició distant com a deu celest, aixina com la seua decisiva intervenció en la creació i el floriment de la vida en la Terra). De la mateixa manera, dites qualitats varen conseguir fer que el croniste equipare la figura del deu atmosfèric en Deu; no obstant, és menester emfatisar el desacert de Guamán Poma en donar testimoni sobre la trinitat celest i mencionar l'existència d'una quarta deidad, prescindint completament de la tercera (l'enunciat pert el sentit quan, per definició, un fill del mig necessita tindre a lo manco un germà major i un de menor per a justificar l'existència de l'estructura familiar). Respecte a això, no se sap a ciència certa si va anar un error o algun guiny de sincretisme religiós per part del croniste. A raïl d'açò, diversos investigadors varen aplegar a la conclusió de que estes trinitat haurien segut possiblement creades per a tractar de homologar-les en la Santíssima Trinitat (Pare, Fill i Esperit Sant).

El caràcter escindible del deu del raig andino és un principi universal que ha experimentat numerosos canvis estructurals per a un major enteniment per part dels colonizadores. Si ben el testimoni oferit per Guamán Poma presenta una influència cristiana evident, conté numerosos detalls sobre el deu celest que, com a descendent de la cultura Yaro o Llacuas, coneix en major profunditat que qualsevol un atre estudiós en la matèria. L'error de nomenar a una quarta deïtat i prescindir completament de la tercera sembla ser una omissió delliberada per part del croniste. El text destaca la multipersonalitat de Illapa en quatre aspectes, pero al mateix temps intenta ajustar-se a la narrativa trinitaria de l'Iglésia. Tal com es va expondre abans, la deïtat incaica va assimilar diverses característiques de les divinitats atmosfèriques anteriors. En este sentit, Illapa i els seus "fills" (advocacions) semblen representar els quatre punts cardinals, lo que correspon en l'estructura de l'univers del Tahuantinsuyo, organisada en quatre punts còsmics o quatre seus.

Les edats divines del món

En temps primigenis, el món estava immers en una eterna obscuritat i en un caos informe. En este periodo governaven els deus obscurs Yanañamca i Tutañamca; no obstant, abdós varen ser derrotats pel deu Huallallo Carhuincho, qui es va consolidar com deïtat suprema de la regió. La victòria del flameante deu sobre els deus de la nit representa un nou orde estructural en el cosmos (la torba de l'obscuritat eterna i l'institució del fòc com força creadora o animadora). També simbolisa l'inici del cult entorn al fòc i l'institucionalisació de l'agricultura (més concretament, l'agricultura de seca). Durant este règim, Huallallo va decretar sanguinaris sacrificis per a eixercir un estricte control demogràfic. No obstant, l'ocàs d'estes cruentes pràctiques va aplegar en el adveniment del deu Pariacaca. La supremacia de Pariacaca sobre Huallallo va simbolisar un nou orde en el cosmos, substituint els sacrificis humans per sacrificis animals i ofrenes materials com mullu i fulls de coca. D'igual modo, l'aigua va ser institucionalisada com la força creadora i, simultàneament, l'agricultura primitiva es va adaptar a una nova forma: l'agricultura de regadiu.

Història del seu cult

Erro al crear miniatura:

Nevat Pariacaca.

El cult consagrat al raig és frut de la concepció dels antics pobles andinos que, en contemplar l'irreprimible força del raig, varen intuir que dit fenomen devia ser provocat per una deïtat o criatura mítica distant digna de profunda veneració. D'esta manera, varen sorgir cults consagrats a divinitats que són el viu reflex dels turbulentos fenomens meteorològics. Estos deus atmosfèrics manifesten la profunda necessitat humana d'interpretar i otorgar significat a les forces invisibles que molegen la nostra existència. La seua presència simbòlica evidència la manera en que les cultures andinas han intentat comprendre fenomens naturals i transcendentals per mig de la personificació d'elements còsmics.

El poder i influència del deu del raig era tal que va ser establit com a deu patró i/o creador per molts pobles andinos. Tots estos deus del raig regionals posseïxen característiques semblants entre sí, aixina com també, diferències notables en el concepte. Per lo general, els deus andinos del raig es destaquen pel seu impetuositat, les seues múltiples atribucions i la seua estructura (es desdoblan en un grup de tres o més deus atmosfèrics que constituïxen una entitat absoluta).

De la mateixa manera que els antedichos deus, Pariacaca va ser considerat el deu creador que va contribuir en la creació del món pels pobles andinos preincas. El cult consagrat al deu Pariacaca va ser tan important en la regió centroandina que inclús va aplegar a expandir-se cap a les zones costeres.

Pariacaca va ser un dels tants deus atmosfèrics que, despuix de l'expansió del Tahuantinsuyo, varen passar a convertir-se en homòlecs regionals del deu Illapa. Dins de l'àrea andina, Pariacaca va tindre deus equivalents a ell: el deu Yana Raman per part dels Yaros o Llacuaces; Tumayricapac, pels Yaros de Chinchaycocha; Apocatequil, pels Cajamarcas; i Pusikaqcha, pels habitants del altiplà sur.