Ruïnes de Quilmes

La Ciutat Sagrada de Quilmes està ubicada en el vall Calchaquí, província de Tucumán, Argentina. Són els restants del més extens assentament precolombino en dit país. Ocupen aproximadament cent hectàreas i estan ubicades al peu del cerro Alt del Rei.

El lloc va ser primer propietat del poble indígena, posteriorment de l'estat provincial, més vesprada d'un concessionari privat i finalment, dels descendents del poble quilme. Estes ruïnes han segut parcialment reconstruïdes, per lo que en l'actualitat poden ser visitades pels turistes. ( www.ruinasdequilmes.com ) Varen ser estudiades per primera volta en 1897 pel arqueòlec Juan Bautista Ambrosetti i restaurades per un equip baix la direcció de Horacio Difrieri i Norberto Pelissero.

Història

Els indígenes coneguts com quilmes, els primers habitants d'este lloc, varen tindre una altíssima densitat de població, lo que els va permetre una millor distribució de les tasques i una major explotació del ecosistema. En la vall Calchaquí en la seua totalitat es varen formar ciutats en tan alt índex de densitat que actualment els especialistes les consideren les primeres ciutats prehispánicas de l'Argentina.

Dits assentaments varen començar la seua existència en el X, alcançant un gran desenroll sociocultural i un bon maneig de sistemes agropastoriles i de cultiu i irrigaació molt complexos. Este progrés continu es va vore recent interromput en 1667 quan els quilmes varen sofrir el seu més important derrota militar a mans dels espanyols, liderats en este cas per Alonso Mercat i Villacorta, per mig del lloc als seus principals forts. Uns 400 espanyols varen sitiar a un poble de més de 6000 indígenes, primer impedint-los accedir als seus cultius sobre la planicie fèrtil del ric Santa María i després enverinant la font de recapte d'aigua que aplegava des de les montanyes. Mentres els espanyols contaven en armadures i armes de fòc, aquells utilisaven arcs i fleches, fondes, llances i astrals en puntes de pedra.

Després de més o menys un més, el poble indígena va decidir rendir-se. El seu cacic, Martín Iquín, va anar el seu vocero en eixe llavors.

Capitulose que se'ls perdonarien les vides i facendes, pero en condició que havien de desamparar la vall i ser encomanats als veïns en el lloc que els destinara el Governador.

Lozano, 1875.

Després de la seua rendició i degut a que els espanyols no varen conseguir sometre'ls, varen ser obligats a recórrer mil quilómetros a peu sense aigua ni menjar. S'estima que dels més de 2600 supervivents que varen partir, solament poc més de 400 varen aplegar als humits i insalubres banyats de Quilmes a la vora del Riu de l'Argent. En aplegar no varen trobar el algarrobo, sagrat per a ells, que els donava aliment, llenya i beguda. No coneixien les herbes medicinals locals i no podien sanar-se, i varen acabar perint principalment per malalties pulmonars. El lloc ubicat a 35 km al sur de la ciutat de Buenos Aires es denomina Quilmes en referència a la missió de Santa María de Quilmes.

Títul de propietat del lloc

Numeroses cròniques es referixen a l'extinció del poble quilme en 1716; pero, d'acort en la següent cèdula real, la Corona espanyola va reconéixer la propietat del territori a on habitaven.

Baix els llímits del qual donem la possessió Real, temporal i corporal al susodicho cacic, per a ell, el seu indiada, els seus hereus i successors. I ordenem al gran Sánchez, que està a sèt llegües de Tucumán avall, deixe vindre als indis que li varen encomanar pel referit temps de dèu anys, per a que instruïts tornaren tots a les seues cases com a amos llegítims d'aquelles terres, per a que les posseïxquen ells i els seus descendents

Extracte del text de la Cèdula Real.

Hi ha investigacions històriques que demostren que, des de 1770, els terratinents varen alvançar sobre terres dels quilmes i els amaichas, els qui varen poder mantindre fins al dia de hui partix del territori de la banda este del ric Santa María mentres que el territori restant, situat en la banda oest del citat riu, va ser inscrit en el Registre de la Propietat de la Província de Tucumán a nom dels usurpadores.

A partir d'eixe moment li'ls va obligar a treballar gratuïtament en la finalitat de pagar tributs per l'us de la terra i entregar dos terços de les collites o el 50 % de la cría d'animals a l'Estat Provincial.

No obstant, dita Cèdula Real és un document testimoniat i protocolizado, en la qual es varen amparar els indígenes en reclamar la propietat de la seua Ciutat Sagrada, com acostumaven cridar-la.

Descobriment

Archiu:RuinasdeQuilmes6.JPG

En l'image poden observar-se les ruïnes dels quilmes de prop

La Ciutat Sagrada dels Quilmes va ser descoberta aparentment per Juan Bautista Ambrosetti en 1897, pero, no obstant, havia segut trobada abans per Samuel A. Lafone Quevedo, en 1888. Este va escriure llavors al diari La Nació una série de cartes, informant-li als periodistes la notícia. Una d'elles mencionava la confusió dels arqueòlecs, els qui creïen estar front a vizcacheras de tamany jagant i la semblança d'estes a un panal.

Ademés, en 1893 l'assentament precolombino va ser visitat per Tingues Kate, qui va observar que les ruïnes estaven en molt bon estat de conservació, pese a la seua antiguetat. Finalment, en l'any 1897, Ambrosetti va visitar les ruïnes i va fer un detallat estudi d'elles. Va delimitar el seu tamany, de 1 km², va fer un chicotet mapa de les mateixes, va establir l'àrea d'explotació de biòtops, va descobrir en elles un cementeri i va associar per primera volta al poble Quilme en el de Amaicha.

Més vesprada, el catàlec del museu Zavaleta mencionaria en el seu haver «més de doscentes puntes de flecha, uns trescents ídols de fanc i ___protected_title_2___ [sic]». Es diu que totes estes pertinences varen ser furtades de les ruïnes per Manuel B. Zavaleta, a la seua volta propietari del museu.

Uns anys més vesprada, en 1911, Carlos Bruch va visitar breument les ruïnes, i va establir que la seua extensió és de 3 km². Ademés, va descriure el material ceràmic arqueològic trobat allí, comprat a la directora del colege El Banyat de Quilmes. En l'any 1919, Schreiter es va enfocar en els seus descobriments de cementeris de chiquets en urnes funeràries en les ruïnes. Un temps despuix, Adán Quiroga, en 1929, es va encarregar de difondre el seu descobriment de peces de «teixit molt fi» per les afores del lloc. Després d'esta classe de «eufòria» per les ruïnes, el lloc no rebria més visites fins a 1978.

Història recent

Archiu:Museo LP 064 Viviendas Quilmes.JPG

Maquetar de les vivendes. Museu de l'Argent.

En l'any 1977, l'Estat Provincial va expropiar a tercers 206 hectàrees de terres i va portar a terme la reconstrucció del lloc en conveni en l'Universitat de Buenos Aires. La neteja i reconstrucció va alcançar solament al 5 % de la ciutat sagrada. Els descendents dels aborigen tenien un títul de propietat otorgat per la Corona espanyola que mai va tindre validea quan va passar a ser República. Fins a eixe llavors l'amo era un terratinent a qui el llavors governador Antonio Dumenge Bussi li va adquirir 206 hectàrees per mig de l'expropiació.

En 1992, durant el govern de Ramón Ortega, es va otorgar la concessió a l'empresari Héctor Cruz per dèu anys a canvi d'un cànon de cent dèu pesos argentins que mai va ser abonat. Este empresari va construir en el lloc un hotel, el qual segons els descendents dels pobladors originaris, autodenominats Comunitat Indígena Quilmes (CIQ) va ser realisat sense els deguts estudis d'impacte, pero també sense el seu consentiment, lo que ha provocat un dany irreparable.

La CIQ va realisar una presentació judicial per a evitar la pròrroga de la concessió, que va véncer en 2002 i va ser recolzada per un recurs d'ampar guanyat per la Comunitat.

Textualment, la sentència diu:

Previndre al Poder Eixecutiu que deu donar participació a la CIQ en aquells tràmits administratius relatius a les Ruïnes de Quilmes que puguen incidir en la seua esfera d'interessos.

La província de Tucumán va reconéixer en 2006, a partir de la reforma constitucional, la llegitimitat de l'us de les terres i la preexistencia ètnica i va dispondre rescindir el contracte ya que la concessió es trobava vençuda. Com els reclams varen ser infructuosos, el dia 28 de novembre de 2007 la CIQ es va constituir en Assamblea Permanent, tallant l'entrada a les ruïnes, reclamant a l'Estat Provincial l'immediata eixecució del Decret 2731/1 i la restitució de la denominada per ells «Ciutat Sagrada». En resposta als reclams, la força pública va desestajar el 13 de decembre de 2007 a Cruz i els seus empleats pero va incomplir el punt número dos.

El 28 de novembre de 2007 els descendents dels quilmes varen tallar l'accés a les ruïnes en senyal de protesta, i el 13 de decembre varen desestajar per la força a Héctor Cruz, qui detentaba la concessió del lloc i finalment el 9 de giner de 2008, en eixercici dels seus drets, es va realisar la pren espiritual del lloc, realisant una cerimònia a la Pachamama, habilitant el pas al lloc el 10 de giner d'eixe any. El 25 de juny un juge local va intentar desestajar-los per una presentació de Cruz, que pretenia seguir explotant la zona, pero diverses apelacions li varen donar la raó als descendents.

Reconstrucció

En 1977 es va escomençar a discutir el «proyecte Ruïnes dels Quilmes», la proposta dels quals era restaurar-les, en criteris principalment turístics. Finalment, va terminar sent aprovat en 1978, any en el qual es va escomençar la restauració oficial. El Ministeri de Desenroll Social de l'Argentina va finançar l'operació, ajudat pel govern de la província. Bàsicament, el procés de restauració es va portar a terme en quatre etapes: la primera es va tractar d'una neteja del terreny; la segona, l'anastilosis dels llocs més significatius; la tercera va consistir en la creació d'un museu de lloc i la quarta, en l'investigació arqueològica. Segons un conveni firmat en 1978, l'àrea a restaurar seria elegida per l'Institut de Tilcara i una de les cases seria amprada com a museu.

Per a portar a terme esta reconstrucció, en 1978 es varen amprar $ 101 122 000 (aproximadament USD 126 000) provinents dels fondos de la República Argentina, que varen tindre que ser reforçats dos anys més vesprada en $ 875 000 000 (aproximadament USD 430 000) més. La dictadura militar que va irrompre en dit país per eixos anys es va contradir moltíssimes voltes, puix a principis de 1980, el lloc es trobava molt danyat i afectat, en un estat completament diferent a el de el XIX, quan li les va descobrir. El resultat final d'este proyecte va ser inaugurat cap a 1980, encara que seria un contundent fracàs, ya que no va servir per a protegir el patrimoni, no li'l va integrar a plans en fins educatius, ni va brindar l'infraestructura turística planificada.

Arquitectura de les ruïnes

Les ruïnes dels quilmes són un conjunt de vivendes que varen pertànyer a dit poble originari, a on es poden observar restants rectangulars i circulares dels fonaments de la construcció.

Este assentament servia de llar per a les famílies quilmes, la qual cosa no era ben vist pels seus veïns, els Calchaquíes, en els qui tenien cruents enfrontaments. Finalment es varen aliar per a combatre als espanyols, els qui els varen derrotar en el XVII.

La fortalea es va mantindre en peu des dels anys 800 fins a el XVII, en una població estable de tres mil persones, fins que finalment varen ser obligats a traslladar-se a peu 1200 km fins a la zona en a on hui es troba la ciutat de Quilmes en la província de Buenos Aires el 2 de giner de 1667. Durant eixa travessia, varen morir molts dels casi quatre mil indígenes desterrats. Gràcies al treball d'un equip d'especialistes, que va restaurar els edificis més importants, es pot observar la complexitat de l'assentament. Dos fortalees que servien de defenses contra possibles atacs de poblacions indígenes veïnes i un dels sectors d'una ciutadella han segut reconstruïts.

En els restants de la ciutadella es poden observar cases de pedra, antigues parets de roca i també cactus. La ciutat original incloïa aixina mateix una capella construïda pels espanyols en la finalitat d'evangelizar a la població, la qual s'estima en cinc mil habitants. Un atre element cridaner d'estes ruïnes són les destacades construccions de represas d'aigua i la gran cantitat de cultius, principalment de dacsa, que eren la base alimentícia d'estos indígenes. Es creu que l'estratègia aplicada pels espanyols per a derrotar a este belicoso poble va consistir en tallar el seu accés a les fonts de reserva de recursos, tant hídrics com a alimenticis.