Llegendes sobre l'orige de l'Imperi inca

Llegendes sobre els orígens dels incas. Fins a l'actualitat únicament s'han preservat, per via de tradició oral, els mits o llegendes sobre els seus orígens: El mit dels germans Ayar i la Llegenda de Manco Cápac i de Mama Ocllo.

El mit dels germans Ayar

Archiu:Voyage historique de l'Amerique Meridionale, 1752 Le premier Ynca Manco Capac et la Reine Coya Mama Oello Huaco son Epouse toux deux Enfans ou Soleil rassemblent les sauvages. (21083105528).jpg

El primer Ynca Manco Cápac i la Reina Coya Mama Ocllo Huaco el seu Espós abdós Fills del Sol junten els salvages, ilustració de 1752, extreta del Voyage dans l'Amérique Méridionale.

Els cronistes espanyols que, immediatament despuix de la conquista, varen interrogar als incas sobre els seus orígens han arreplegat numerosos relats sobre el història de l'ètnia dominant. La llegenda més difosa, en opinió de tots els escritors ibèrics de l'época, va ser la referida als germans Ayar i les seues esposes-germanes. Casi tots els autors han transcrito estos relats en més o menys detall, pero només un ha deixat un relat complet i exhaustiu. Es tracta de Juan de Betanzos, coneixedor del quechua i intérpret de Francisco Pizarro. Ademés de ser l'espós de la ñusta inca, Cuxirimay Ocllo, lligada al linaje dels Hatun Ayllu.

A través de la seua obra Suma i narració dels Incas publicada en 1551, nos narra esta història (Capítuls III, IV i V):

«Abans dels incas, el Cuzco era un poble en 30 cases habitades per 30 ayllus, el «senyor de les quals i cacic d'este poble es dia Alcaviza». Lo demés eren ciènages. A 7 llegües d'este poble esta el cerro Tambotoco en 3 coves. D'una d'elles, Paccaritambo (Casa de la Producció, Posada de l'Amanecer o Casa de la Taibola), varen eixir quatre parelles de germans i les seues tribus: Ayar Cachi i Mama Huaco, Ayar Uchu i Mama Ipacura o Cura, Ayar Auca i Mama Raua i Ayar Manco i Mama Ocllo. A l'esquena del cerro Huanacaure (a llegua i mija del Cuzco), varen sembrar papa; des del cim del Huanacaure, Ayar Cachi en el seu fonda, va disparar una pedra contra un cerro i ho va convertir en quebrada, despuix va fer lo mateix en tres cerros més, completant els 4 punts cardinals. Els seus germans varen vore la seua força i desconfiant d'ell «ho varen enviar a dur objectes d'or de Pacaritambo i ho varen tancar». Després de desfer-se de Ayar Cachi, varen viure un any en Huanacaure. Mama Huaco, va passar a ser una atra «esposa de Ayar Manco». Després de l'any, varen convindre que el lloc no els convenia i varen passar a mija llegua més cap al Cuzco, en una atra quebrada en a on varen permanéixer un atre any, des del cerro denominat Matagua, miraven la vall del Cuzco i als pobladors i súbdits de Alcaviza. Com els semblava un bon lloc, varen acordar conquistar-ho i poblar-ho. Varen acordar ademés, que un d'ells tenia que quedar-se en Huanacaure, convertir-se en ídol, per a intercedir davant el «sol, el seu pare, per a que els guardara i aumentara i donara fills, i els enviara bons temporals». «Ayar Uchu va mostrar ales grans» i es va oferir. Varen retornar al cerro Huanacaure i Ayar Uchu va volar. «Després d'estar en els cels, va retornar Ayar Uchu i li va dir a Ayar Manco, que es renombrase Manco Cápac, perque aixina ho manava el Sol i que fora al lloc que havien vist que els pobladors els rebrien be i que poblara allí; que li donava a la seua dòna Mama Cura per a que li servira i que duguera en si a Ayar Auca». Dit açò, Ayar Uchu «tornóse en pedra en ales».

Manco Cápac, Ayar Auca i les quatre dònes i les seues ayllus, varen ser al Cuzco a vore a Alcaviza. Abans d'entrar a les seues terres, en un poblat propenc cridat Acamama, Mama Huaco va colpejar a un indi en «un haybinto (boleadora) i matóle i abrióle de sobte i sacóle els bofes i el cor, i a la vista dels demés del poble va unflar els bofes bufant-los…». Els indis temerosos, varen fugir a la vall dels Guallas. D'ahí varen passar al Cuzco, en a on varen parlar en Alcaviza, qui els va acceptar.

Varen fer la seua casa, en a on «està ubicat el convent de Sant Dumenge», per a «els dos i les quatre dònes». En llavors que «varen dur de Pacaritambo», es varen dedicar a sembrar dacsa. Als dos anys, va morir Ayar Auca, qui no va tindre fills.

Manco Cápac i Mama Ocllo, varen tindre un sol fill Sinchi Roca. Quan este príncip tenia 15 o 16 anys, va morir Manco Cápac. Cinc anys més vesprada, va morir Alcaviza. Quan Sinchi Roca tenia 20 anys, es va casar en Mama Coca, «filla d'un cacic Senyor d'un poble que està una llegua del Cuzco, que crida Zañu, en la qual senyora va haver Sinchi Roca un fill cridat Lloque Yupanqui».

Principals variants

La majoria dels relats d'este mit ancestral no preveuen diferències substancials llevat els noms dels protagonistes que en ocasions han segut escrits en llaugeres diferències.

• Bernabé Cobo en la seua Història del Nou Món menciona vàries versions que diferixen, sobretot, en el modo del fi prematur dels tres germans de Manco, pero confirma substancialment la versió de Betanzos.
• Pedro Sarmiento de Gamboa en la seua Història Indica examina breument el mit al començ de la seua obra i està d'acort en Betanzos, llevat en el final de Ayar Auca que creu que s'hauria produït per mort natural.
• Martín de Murúa en la seua Història general del Perú narra la llegenda dels Ayar de manera que es conforma a la de Sarmiento en l'única diferència d'atribuir els fets de Ayar Cachi a Ayar Auca i viceversa.
• Pedro Cieza de León també examina el mit dels Ayar en la seua obra El Señorío dels Incas. Segons este autor, els germans eren sol tres i Ayar Cachi després de ser encarcerat en la cova de Paccaritambo reapareixeria als seus assessins en ales de colors. Davant la seua sorpresa i el temor d'una possible venjança, els hauria tranquilisat assegurant-los que ho havia enviat el Sol per a vaticinar-los un destí radiant. Per una atra part, hauria demanat que s'instituïra en el seu honor el rito d'iniciació del jove Inca (warachikuy). Més vesprada, ell i Ayar Uchu es convertirien en pedra i es convertirien en l'ídol d'Huanacauri, l'huaca més adorada del Imperi Inca.
• Juan de Santa Cruz Pachacuti Yamqui Salcamaygua és un croniste d'orige indígena que relata el mit en qüestió en la seua obra Relació de les antiguetats deste Regne del Perú. El seu relat sembla menys articulat que el de Betanzos, no obstant recorre substancialment els escenaris principals en la salvetat d'atribuir el fi de dos dels germans a l'huaca del poble de Sañuc contra la que el propi Manco hauria lluitat en va.
• Una excepció important està en canvi en els informes donats pels vells indígenes, experts en quipu en motiu de la redacció de les Informacions a Vaca de Castro. Segons estos sabio, els germans Ayar no varen ser creats per Viracocha, sino per Inti, el deu Sol que, en els seus rajos, hi hauria fecundado la terra dins de la mítica cova.
• Cristóbal de Molina en la seua Relació de les faules i ritos dels Incas oferix una versió que podria conciliar les teories opostes. Segons ell, Viracocha, despuix de haver format el Sol, la Lluna i les Estreles, abans d'iniciar el moviment celest hauria creat també la generació dels Incas, o els germans Ayar. Estos haurien eixit per la finestra de Tambutoco just quan el Sol començava a lluir en el cel i per això haurien segut identificats com els fills de l'estrela lluminosa.

Llegenda de Manco Cápac i de Mama Ocllo

Archiu:Le commentaire royal, ou, L'histoire des Yncas, roys du Peru - contenant leur origine, depuis le premier Ynca Manco Capac, leur establissement, leur idolatrie, leurs sacrifices, leurs vies, leurs (14576537998).jpg

Retrats de Manco Cápac i Mama Ocllo. Portada de la primera edició en francés (1633) dels Comentaris reals dels incas, baix el títul: Història dels Incas, reis del Perú.

Esta llegenda la va donar a conéixer el croniste mestizo Inca Garcilaso de la Vega, fill del capità espanyol Sebastián Garcilaso de la Vega i de la ñusta Isabel Chimpu Ocllo, neta de Túpac Yupanqui. Per boca del seu vell tio, qui va ser el que més informació li va proporcionar, relata Garcilaso esta llegenda:

Les biografies de Betanzos i de Garcilaso, estaven lligades a les més importants panacas imperials, el primer a la de Hatun Ayllu, linaje de Pachacútec i Atahualpa; i, Garcilaso, a la dinastia de Cápac Ayllu, de Túpac Yupanqui i Huáscar. Això nos fa notar una visió molt particular de cada ayllu sobre l'orige de l'imperi. Podria dir-se que el Mit dels germans Ayar, és la visió de la creació de l'Imperi dels Hatun Ayllu; i, la Llegenda de Manco Cápac i Mama Ocllo, la visió de la creació de l'Imperi dels Cápac Ayllu.

Vore també

• Orige de l'ètnia incaica
• Mitologia incaica
• Altiplano andino
• Mits andinos

Bibliografia

• Urton, Gary (2003). Mits incas, Akal. OCLC 55000866. ISBN 84-460-1502-1.
• Betanzos, Juan. Suma i Narració dels Incas. Madrit, Edicions Polifemo, 2004. Edició, introducció i notes: María del Carmen Martin Rubio. ISBN 84-86547-71-7
• de la Vega, Garcilaso. Comentaris reals dels incas. Buenos Aires: Plus Ultra, 1973.