Presidències històriques

Presidències històriques és una denominació que sol utilisar-se en l'historiografia argentina per a referir-se a tres presidències successives constitucionals d'aquell país: Bartolomé Mitre (1862-1868), Dumenge Faustino Sarmiento (1868-1874) i Nicolás Avellaneda (1874-1880), que varen comprendre el periodo de díhuit anys comprés entre 1862 i 1880 durant el qual es va terminar de consolidar l'Organisació Nacional.

Les mateixes varen succeir despuix de la guerra entre l'Estat de Buenos Aires i la Confederació Argentina que es va resoldre en el triumfo porteño en la batalla de Pavón, que va dur al governador de Buenos Aires, Bartolomé Mitre, a prendre de facto la presidència de la Confederació Argentina en 1862 i en posterioritat a la reforma constitucional de 1860, que va formalisar l'integració de Buenos Aires a la Confederació Argentina, organisada nou anys abans per la Constitució de 1853.

El tercer dels presidents històrics, Nicolás Avellaneda, va assumir el poder recolzat per l'acort que va dur a la fusió de la seua Partit Nacional que expressava els interessos de les províncies de la Confederació, i el Partit Autonomiste de Buenos Aires, liderat per Adolfo Alsina, per a donar lloc al naiximent del Partit Autonomiste Nacional (PA), que va véncer al mitrisme per a governar sense alternances els següents 42 anys, en un sistema que, virtualment, era de partit únic.

Organisació

Les presidències històriques varen sorgir després de la batalla de Pavón, que va produir la reincorporació definitiva de l'Estat de Buenos Aires a la República Argentina i la finalisació del procés constituent dels anys 1862 fins a 1880. Les tres presidències constitucionals que es varen succeir varen contribuir a un proyecte comú que les identificava, organisant i modelant el modo de vida argentí i les institucions que varen conformar els tres poders de l'estat. Este trio de presidents, si be en les seues diferències personals, d'estils i de poder, varen tindre un clar objectiu comú per a l'Argentina com: la civilisació sobre la barbàrie. La participació de les presidències històriques en el proyecte que varen compartir es va basar en tres finalitat: “nació, constitució i llibertat”. Les presidències històriques varen aplicar els artículs de la Constitució Argentina conseguint la consolidació de l'unió nacional de les províncies a través d'un creixent poder federal.

Polítiques

Tant Mitre com Sarmiento i Avellaneda varen saber aplicar clares polítiques que els varen valdre la seua consideració com els tres primers estadistes de l'Argentina moderna. Les principals mides que varen prendre per a conseguir les metes proyectades varen ser:

• Organisació de l'eixèrcit nacional.
• Organisació del poder judicial de la Nació.
• Unificació de la llegislació comuna a través de la sanció del còdic de comerç i del còdic civil.
• Funcionament de les aduana i de les rendes nacionals.
• Unificació de la moneda.
• Unificació del sistema de pesos i mides.
• Organisació de l'administració nacional i el sorgiment del ocupació pública.
• Foment de l'educació.
• Creació d'escoles en els diferents nivells d'educació.
• Foment de l'immigració europea.
• Creació de pobles i colónies.
• Ampliació de les fronteres sobre els territoris [Indígenes d'Amèrica]
• Aument de l'explotació, de l'agricultura i de la ganaderia.
• Creiximent econòmic.
• Respal a les indústries en crèdits blans.
• Desenroll del sistema de correus i telégrafs.
• Ampliació dels ferrocarrils.
• Construcció de camins i ponts.

Les presidències històriques varen ser succeïdes per l'atre periodo constitucional denominat la República Conservadora, que es va iniciar a partir de 1880 en el adveniment de la primera presidència de Juliol Argentí Roca.

Bibliografia

• CASTELLÁN, Ángel: Història de la cultura occidental i de la Nació Argentina. Cooperadora de dret i Ciències Socials. 1980.
• LORENZO, Celso Ramón: Manual d'història Constitucional Argentina 2. Editorial Juris. Rosario. Província de Santa Fe. Argentina. 2000. ISBN 950-817-064-6.
• RAMALLO, Jorge María: Història de l'Educació i Política Educacional Argentina. Edicions Braga. 1989.
• UNIVERSITAT NAcional DE QUE EL SEU, FACULTAT DE FILOSOFIA I LLETRES, INSTITUT D'HISTÒRIA: Revista d'Història Americana i Argentina. 1997.