Palau Sant Josep
El Palau Sant Josep Museu i Monument Històric Nacional Just José d'Urquiza va ser la residència del governador de la província d'Entre Rius, general Just José d'Urquiza i de la seua esposa Dolores Costa. En este edifici predominen l'estil italianizante en el criollo argentí derivat del colonial espanyol.[1]
Història
El Palau Sant Josep, hui Museu Nacional Just José d'Urquiza, es troba ubicat en el districte Molino del departament Uruguaide la província d'Entre Rius, entre les localitats d'Herrera i Casers, a uns 30 km a l'oest de Concepció de l'Uruguai
El seu amo original ho va batejar Posta Sant Josep, pero per la exquisitez per a l'época de la seua construcció, pronte els veïns del lloc i els visitants varen començar a cridar-ho Palau Sant Josep Originalment estava emplaçat en una estància de 2500 hectàreas, de les quals 20 estaven destinades a parcs, jardins i una enorme quinta de frutals, en mig dels quals se situava el caixco principal, construït en estil renaixentiste italià.
L'obra va demandar dotze anys de treball, entre 1848 i 1860, i va ser encomanada inicialment a l'arquitecte italià Jacinto Dellepiane, qui va abandonar l'obra a poco d'iniciada. Davant esta circumstància l'obra va ser confiada a l'arquitecte Pietro Fossati, qui va ser assistit pel seu germà de professió escultor. L'obra va ser duta alvance per tallistas, ferrers, pintors i jardiners, tots duts de l'estranger especialment per a esta construcció.
La planta principal té 38 habitacions de gran tamany, dispostes al voltant de dos bells patis. Té, ademés, dependències de servici, una capella, cocheres, una pulpería (almagasén de rams generals), un colomer que podia albergar fins a 650 colomes i fins a un llac artificial d'uns 20.000 m² a on navegaven velers llaugers i a la vora del com es realisaven suntuosas festes.
El seu front, emmarcat per dos torres simètriques ubicades en els cantons, està adornat en un friso en motius clàssics i un barandal que en el seu centre té l'escut provincial. Est dona pas al Pati d'Honor, rodejat per una àmplia galeria en un front d'arcs que s'assenten sobre columnes d'estil toscano, en la que s'ubicaven les sales de recepció, escritoris, el saló de billar, menjadors i els dormitoris per a la família del general i els seus ilustres visitants.
El segon pati, denominat Pati del Parral, està vorejat per un parral de ferro forjat i és semblant a l'anterior. En ell es trobaven les habitacions per als visitants de menor categoria.
Existix un tercer pati, en el contrafrente, a on es trobaven les dependències i habitacions per al personal de servici.
L'interior del Palau estava decorat en bon gust i elegància, en quadros i murals com els de l'artiste uruguayà Juan Manuel Blanes, qui va pintar una série de batalles en les que participara el general.[2]
En els seus jardins hi ha busts d'hòmens célebres com Napoleón, Hernán Cortés, Alejandro Magne i Juliol César, i escultures de l'entrerriano León Sola, qui realisara estudis en Itàlia, solucionats pel general Urquiza.
cal destacar que el Palau Sant Josep va contar des de 1856 en servicis d'aigües corrents, que encara hui funcionen, que la seua pren estava en el riu Gualeguaychú, distant a 2 km del lloc. Este tipo de servici va ser conegut en Buenos Aires solament a partir de 1870.
En esta magnífica construcció es varen desenrollar events històrics per a la naixent República Argentina, i allí va viure i també va morir el general Urquiza, assessinat l'11 d'abril de 1870. El dormitori a on va ocórrer l'assessinat, va ser transformat posteriorment per la seua esposa en oratorio. El 24 d'agost de 1994, en el parc del Palau, els convencionals varen jurar una nova Constitució Nacional argentina.
L'Estat Nacional va declarar Museu Històric Nacional al Palau Sant Josep per mig de la Llei 12.261, del 30 d'agost de 1935. Llavors es va construir en els terrenys contigus el restaurant "Posta de Sant Josep", en les dimensions necessàries per a rebre als grans contingents turístics que visiten el lloc fins al dia d'hui.
Etapes de construcció
1848-1853: Primera etapa
Cap a fins de 1840, Urquiza inicia la construcció de la seua residència, en un ampli terreny en les rodalies del Riu Gualeguaychú, a l'oest de Concepció de l'Uruguai, Entre Rius.
La construcció es va iniciar en 1848, sent la base de lo que terminaria sent, en l'intervenció de Jacinto Dellepiane i de Pedro Fossati despuix, el Palau Sant Josep, l'estància principal de Just José d'Urquiza, residència familiar i referència política fonamental fins a 1960.
L'arquitectura d'este moment, denominada poscolonial, es va caracterisar pels seus simples. El disseny es basava en un claustre de pati quadrat al voltant del com es ordenabano les habitacions principals, en una galeria que conectava l'adins i el fòra. El zaguán constituïa l'ingrés marcat per una gran i sòlida porta, i conduïa al pati central i a les dos habitacions més importants de la casa: la Sala, i l'Escritori.
Esta etapa va ser construïda en murs de rajola assentats en fancs, cobertes planes, cielorrasos de llenç, obertures de fusta protegides per ferro i pisos ceràmics. La construcció d'esta primera etapa es va realisar en murs de rajoles assentades en fanc, en cobertes planes de lloses, cielorrasos de llenç en les habitacions, les obertures conformades per portes i finestres de fusta, protegides estes en reixes de ferro i pisos de taulells ceràmics.
Esta elegant volumetria distinguia a la residència des de llunt. Les seues dos torres s'alcen des dels extrems de la vivenda emfatisant la simetria del conjunt.
La primera construcció s'orienta a l'est cap al camí en Concepció de l'Uruguai. Es compon de sèt grans arcades, entorn al “Pati d'Honor”, al que donen quinze de les dèneu habitacions que la componen,comunicades internament, i este cos principal, correspon a la vida de la família.
1853-1856: Segona Etapa
En 1853, el constructor i Mestre d'Obres Don Jacinto Dellepiane es va fer càrrec de continuar la construcció durant tres anys.
Dellepiane va ampliar la casa de manera que complixca funcionalmente per a la vida quotidiana de la família i per al rol polític d'Urquiza. A diferència de la construcció del primer, els murs construïts per Dellepiane utilisen la calç.
El segon pati es va convertir en el núcleu de les dependències de servici i gènero un pati interior similar a les dimensions del primer pati en planta quadrangular.
Continuant en la trama existent, va generar un pati interior de dimensions similars a les del primer pati en planta quadrangular tancat per dos blocs simètrics d'habitacions a cada costat.
El nou pati va contar en una sala de banys de tres sectors independents: dos d'ells destinats a dos latrines i el tercer albergava la màquina productora de gas carbur que allumenava la vivenda.
El segon cos, entorn al “Pati del Parral” es compon de dèneu habitacions, i està destinat al personal de servici: rebost, cuina, habitació per a la màquina de gas de carbur; latrines, i la sala de l'administració de l'estància.
1857-1860: Tercera etapa
En 1857 l'arquitecte Pedro Fossati, italià naixcut en 1827 i graduat en el Politècnic de Milà, pren el càrrec de construir edificis en Concepció de l'Uruguai i inicia tasques en Sant Josep reformulant la capella canviant la seua planta en octogonal i simètrica per a un millor orde dels espais.
Les habitacions contigües a la capella, es varen utilisar per al guardat d'elements de cult i indumentària religiosa. També varen ser utilisades com confesionario i com bautisterio i sacristia.
En els jardins posteriors i sobre el costat nort es troba la Capella de Sant Josep, per a la qual Urquiza va obtindre una llicència del Vaticà. La seua planta és de forma octogonal i les pintures murals de les parets i la volta central són obra del pintor uruguayà Juan Manuel Blanes.
Referències
- ↑ Barreto Constantín, Ana María (2007). Residència del General Just José d'Urquiza, Dunken. ISBN 9789870225966.
- ↑ Balmaceda, Daniel (5 de decembre de 2017). «El Palau Sant Josep, bastió d'Urquiza». www. lanacion. com. ar. Consultat el 24 de maig de 2020.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Palacio San José» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.