La donació de sanc és un procediment mèdic pel qual es extrau sanc a una persona (qui s'oferix per a això de manera voluntària) i després s'injecta (transfusió de sanc) a una atra persona que la necessita, o be s'utilisa per a elaborar medicaments (fraccionament). La persona que dona sanc es diu donant o donador/a, segons el país. Fins a la data, encara no és possible sintetisar la sanc humana.

Donació de sanc
Procediment de donació de sanc

En molts països, la donació de sanc té lloc baix un sistema públic organisat: Argentina, Bolívia, Costa Rica, Cuba, Espanya, Guatemala, Mèxic, Nicaragua, Uruguay, Veneçola i Colòmbia. En estos països, està prohibida la compra i la venda de sanc, i la sanc es considera un recurs públic únicament destinat a institucions sanitàries per al tractament de pacients i la donació dels quals és totalment voluntària i altruïsta. En països en els que no existix tal sistema o inclús també en els que sí, la donació la realisen familiars o es paga per a trobar un donant.[1] Es considera que una de les ventages de la donació voluntària és que en general serà menor el risc de contaminació. En països més pobres, els qui donen sanc solen fer-ho quan la família o els amics necessiten una transfusió (donació dirigida). Molts donants actuen com un acte de caritat, pero a alguns se'ls paga, i hi ha atres incentius ademés dels diners com, per eixemple, l'obtenció d'un dia lliure en el treball. També és possible l'extracció de sanc per a que la persona donant l'utilise en un futur (donació autóloga; vore sèrum autólogo i autotrasplante). La donació és relativament segura, pero en alguns casos es presenten moretones a on s'inserta l'agulla.

Quan la donació de sanc es va introduir en 1926, per la renuencia dels potencials donants de sanc, la Creu Roja va donar 400 francs belgues (10 euros) per cada mig litro de sanc donado. Si la persona donant acodia per un cridat d'emergència, s'afegien 50 francs belgues (1,25 euros) per la donació. En comparació, els treballadors guanyaven aproximadament 235 francs belgues mensuals, és dir, casi el doble d'un sòu. Gràcies a això, es va conseguir que hi haguera prop de 8000 donants de sanc en Bèlgica.cita requerida

Els donants potencials s'evaluen en busca de qualsevol cosa que puga fer que la seua sanc no siga segura. L'examen inclou proves per a les malalties que poden transmetre's a través de transfusions, lo que inclou VIH i hepatitis viral. Qui dona també deu respondre a les preguntes sobre la seua història clínica i un breu examen físic, per a assegurar-se de que la donació no és perillosa per a la seua salut. La freqüència en que una persona pot donar varia des de dies fins a mesos, en funció de les característiques de la donació i de les lleis del país a on es porta a terme la donació. Per eixemple, en els Estats Units, els donants deuen esperar huit semanes (56 dies) entre donacions de sanc sancera, pero solament tres dies entre donacions de plaquetes (plaquetoaféresis).[2] En Mèxic, els varons poden donar fins a quatre voltes a l'any i les dònes, tres voltes a l'any.[3]


La cantitat de sanc extreta i els métodos poden variar. L'extracció pot realisar-se manualment o en un equip automàtic que solament pren porcions específiques de la sanc. La majoria dels components de la sanc usada per a transfusions tenen una curta vida útil, i mantindre un suministrament constant és un problema persistent.cita requerida

l'Organisació Mundial de la Salut va decidir, en 1997, que impulsaria les donacions de sanc voluntàries en tot lo món.cita requerida

S'ha convingut celebrar, el 14 de juny de cada any, aniversari del naiximent de Karl Landsteiner, qui va descobrir els grups sanguíneus, el Dia Mundial del Donant de Sanc, com una manera d'agrair i promoure la donació desinteressada.cita requerida

Separació de components

El temps que transcorre des de la donació de sanc fins a la seua transfusió a un pacient deu ser el menor possible, generalment entre 12 i 14 hores.cita requerida

Despuix de la donació, la bossa que conté la sanc deu sometre's a un procés de tipaje, per mig del qual s'identifica el grup sanguíneu del donant. Després d'esta primera classificació, la bossa es trasllada al laboratori de fraccionament, a on se somet a un procés de centrifugación per a separar els seus components: plasma, cèlules sanguínees i plaquetes.

Posteriorment, la sanc passa pels laboratoris de serología i inmunología, a on s'analisa per a descartar la presència de malalties com l'hepatitis B, el VIH, la sífilis o l'elevació de transaminasas. Solament despuix de superar estos rigorosos controls de seguritat, la sanc estarà en condicions de ser utilisada per a un receptor.cita requerida

Compatibilitat/incompatibilitat de grups sanguíneus

Existixen regles específiques que deuen seguir-se en realisar una transfusió de sanc, basades en el grup sanguíneu del donant i el receptor:

  • **Grup O**: Pot donar eritrocits (glòbuls rojos) a qualsevol atre grup sanguíneu (donant universal), pero solament pot rebre del seu mateix tipo (O).
  • **Grup A**: Pot donar eritrocits als grups A i AB, pero solament pot rebre dels grups O i A.
  • **Grup B**: Pot donar eritrocits als grups B i AB, pero solament pot rebre dels grups O i B.
  • **Grup AB**: Solament pot donar eritrocits a atres individus del grup AB, pero pot rebre de tots els grups (receptor universal).[4]

Vore també

Referències

  1. ↑ «[1]». Consultat el 20 de novembre de 2019 (en en-GB).
  2. ↑ «Preguntes freqüents sobre donació de sanc». Creu Roja Americana Servicis Biomèdica. Archivat des d'el original, el 20 d'octubre de 2009. Consultat el 26 d'octubre de 2009.
  3. ↑ Gómez Mena, C. (2021, jun 4). Va caure fins a 85% la donació en crisis de Covid, llamenta Creu Roja. La Jornada, p. 11. (Consultat divendres, 4 de juny del 2021.)
  4. ↑ Donació de sanc: tipos i compatibilitat

Bibliografia

Uruguay: Servici Nacional de Sanc - Preguntes freqüents]