Immunologia

L'immunologia és una branca àmplia de les ciències biomèdiques que s'ocupa de l'estudi del sistema inmunitario, entenent com a tal al conjunt d'òrguens, teixits i cèlulas que, en els vertebrats, tenen com a funció reconéixer elements aliens donant una resposta (resposta inmunitario).^[1] La ciència estudia, el funcionament fisiològic del sistema inmunitario, tant en estats de salut com de malaltia; les alteracions en les funcions del sistema inmunitario (malalties autoinmunitarias, hipersensibilitats, inmunodeficiencias, rebuig als transplants); les característiques físiques, químiques i fisiològiques dels components del sistema inmunitario. L'immunologia té vàries aplicacions en numeroses disciplines científiques, que seran analisades més alvance.^[1]

Concepte

La paraula immunitat deriva del terme llatí immunitas. Aixina que algú immune s'entenia com a exent o lliure d'imposts (i/o servicis). Posteriorment, en 1879 el bacteriólogo francés Louis Pasteur va falcar una nova accepció Immünire - ("in des de l'interior i "munera" significant munició, armament o trinchera) que és el concepte que entenem en l'actualitat: defendre's des de l'interior. — és l'orige de la paraula immunitat, que es referix a l'estat de protecció front a infeccions.^[2]

Perspectiva històrica

La disciplina de l'immunologia va sorgir quan es va observar que els individus recuperats de certs trastorns infecciosos quedaven protegits front a una possible segona infecció. Es creu que la primera referència que descriu als fenomens inmunitario va ser escrita per Tucídides, el historiador de les guerres del Peloponeso, en l'any 430 a. C. Este text descriu que durant una plaga en Atenes, solament els que s'havien recuperat d'ella podien cuidar als malalts perque no contreen el padecimiento per segona volta.

Els primers intents registrats d'induir immunitat de manera artificial els varen portar a terme els chinencs i els turcs en el XV en intentar previndre la pigota. Els informes descriuen el procés de variolisació en el que les costras seques deixades per les pústules de la pigota s'inhalaven per les narius o s'insertaven en chicotets corts de pell.

En 1718, l'aristócrata britànica Lady Mary Wortley Montague al regrés d'una estància en Turquia, realisa la pràctica de la variolisació en els seus propis fills. Pero no és fins a 1796, que el mege anglés Edward Jenner, en observar el fet de que les passejadores que havien contret la malaltia de la pústula vacuna o pústula mamària de la vaca (una malaltia lleu) quedaven inmunizados contra la pigota va raonar que en introduir líquit d'una pústula vacuna en una persona (inoculació) podia protegir-se-li contra la pigota. Va verificar la seua hipòtesis inoculando en un chiquet de huit anys d'edat en líquit d'una pústula vacuna i despuix ho va infectar de manera intencional en pigota; el chiquet no va presentar la malaltia.

Louis Pasteur, en els seus assistents Charles Chamberland i Émile Roux, va conseguir cultivar la bactèria que causava el còlera de les gallines i va comprovar la participació d'este microorganisme quan els pollets inoculats en est varen morir. Pasteur es va anar de vacacions i va deixar el seu laboratori en els seus cultius bacterians, els que al pas del temps varen perdre el seu patogenicitat. En tornar, va injectar a alguns dels seus pollets en estos cultius vells i va notar que emmalaltien, pero no morien i va supondre que es devia a la desvitalisació del cultiu. Va tractar de repetir este experiment pero en un cultiu nou que en injectar sobre els pollets els mataria, no obstant, el seu abastiment de pollets era llimitat i va tindre que usar els mateixos pollets. Quan els va injectar, estos estaven protegits contra la malaltia.^[3] En açò va descobrir que l'envelliment va atenuar el cep i que esta podria utilisar-se per a conferir protecció contra el padecimiento. Va denominar al cep atenuat vacuna (del lat. vacca que significa vaca) en honor al treball de Jenner. Este treball va marcar l'inici de l'immunologia.^[4]

Pasteur va descobrir que era possible atenuar o debilitar agents patògens que conferiren resistència i açò ho va demostrar en un atre experiment en el poble de Pouilly-li-Fort en 1881. Pasteur va vacunar ovelles en el bacil del carbonc (Bacillus anthracis) atenuat en calor. En este experiment, solament les ovelles vacunades varen viure. En 1885, Pasteur va vacunar per primera volta a un humà, Joseph Meister, un chiquet que havia segut mossegat per un gos rabioso. Pasteur li va administrar virus de la ràbia atenuats en lo que va evitar el progrés de la malaltia. Joseph va créixer i es va convertir en el custodie del Institut Pasteur. Pasteur va demostrar que la vacunació funcionava pero desconeixia el motiu d'açò.

Immunitat humoral i celular

Les décades que varen seguir varen ser emocionants. Les investigacions d'Emil von Behring i Shibasaburo Kitasato varen ser mecedoras del premi Nobel en 1901. En 1890 varen descobrir que el sèrum d'animals inmunizados (front a la grup i el tétanos) contenia substàncies que podien neutralisar estes infeccions. Varen demostrar que el sèrum d'animals inmunizados en anterioritat contra el grup podien transferir l'estat d'immunitat a animals no inmunizados.

En 1898 Jules Bordet va descobrir el sistema de complement i va demostrar que la seua acció conjunta en anticòss ajudava a la destrucció de les bactèrias. Aixina que els coneiximents dominants eren de la denominada Immunitat humoral: molèculas solubles en els humor de l'organisme.

Diferents científics varen provar durant la década següent que un component actiu del sèrum immunològic (candidat inmunizador) podia neutralisar i precipitar toxines i aglutinar bactèries. Este component actiu va rebre noms com antitoxina, precipitina i aglutinina fins que en 1930 Elvin Kabat va demostrar que la fracció de sèrum gamma (immunoglobulines) era la que generava totes estes activitats. Les molècules actives d'esta fracció es varen cridar anticòss.^{[nota 1]}

Les contribucions d'atres jagants com Koch, Metchnikoff, Ehrlich, Rickets i el jove Landsteiner, influenciats pels descobriments d'anticossos, complement, diagnòstic serológico i anafilaxia varen ser molt rellevants per al desenroll d'esta nova ciència de l'immunologia.^[4] En concret Elie Metchnikoff va ser el primer en sugerir que algunes cèlulas podien jugar un important paper en la defensa de l'organisme front a agents infecciosos, per la seua capacitat fagocítica: els macrófagos. Estes troballes òbrin una nova etapa, a on la teoria celular posava en dubte a la teoria humoral.

Immunologia clàssica

L'immunologia clàssica està inclosa dins dels camps de l'epidemiologia. Estudia la relació entre els sistemes corporals, patògens i immunitat. L'escrit més antic que menciona l'immunitat es considera el referent a la plaga d'Atenes en el 430 a. C. Tucídides va notar que la gent que s'havia recobrat d'un atac previ de la malaltia podia cuidar als malalts sense contraure la malaltia per segona volta. Moltes atres societats antigues tenen referències d'este fenomen, pero no va ser fins als sigles XIX i XX a on el concepte va ser dut a la teoria científica.

L'estudi dels components celulars i moleculars que comprén el sistema inmunitario, incloent les seues funcions i interaccions, és el tema central de l'immunologia. El sistema inmunitario ha segut dividit en un més primitiu sistema inmunitario innat, i un sistema inmunitario adaptatiu o adquirit dels vertebrats; este últim a la seua volta està dividit en els seus components humorals i celulars.

La resposta humoral inicialment es referix als anticòss (solubles en els humor), encara que en l'actualitat inclou a totes aquelles molèculas solubles que són elements fonamentals de la resposta inmunitario (complemente, citocinas, pèptids antimicrobianos, etc). En lo referida a les immunoglobulines es definix com l'interacció entre els anticòss i els antígenos. Els anticòss són proteïnes específiques lliberades de certa classe de cèlules inmunitario (limfocits B). Els antígenos són definits com els elements capaços d'iniciar una resposta inmunitario i convertir-se en diana de la mateixa per mig de la generació d'anticòss específics. L'immunologia tracta de comprendre les propietats d'estes dos entitats biològiques. No obstant, igualment important és la resposta celular, que pot no solament matar a les cèlulas infectades, sino que també és crucial en el control de la resposta dels anticòss. S'observa llavors que abdós sistemes (humoral i celular) són altament interdependents.

En el XXI, l'immunologia està ampliant els seus horisons en les investigacions desenrollades en atres casetes més especialisades. Açò inclou la funció inmunitario de les cèlules, òrguens i sistemes normalment no associats en el sistema inmunitario, aixina com la funció del sistema inmunitario fòra dels models clàssics d'immunitat.

Vore també

Notes

↑ Anticòs i immunoglobulina solen usar-se de manera indistinta; pero anticòs sol reservar-se per a les immunoglobulines en format soluble, i quan es coneix el antígeno front al que van dirigides.

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 Janeway's Immunobiology textbook Versió en llínea, disponible en el National Center for Biotechnology Information
↑ Janis Kuby (Maig de 2007). «Capítul 1: Panorama general del sistema inmunitario», Thomas J. Kindt (ed.). Immunologia de Kuby, 6.ª edició, McGraw-Hill interamericana, pp. 1-22. OCLC 190794803. ISBN 978-970-10-6454-2.
↑ Pasteur, L.(1880).C. R. Acad. Sci..90(239): 952.
↑ ^4,0 ^4,1 (Giner de 1979).«History of immunology».Cellular Immunology.42(1): 1-2.ISSN 0008-8749.doi:10.1016/0008-8749(79)90215-6.Consultat el dissabte 31 de març de 2012.«Notícia publicada com a nota històrica»

Este artícul conté una traducció derivada de «Immunologia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[5] Anticòs i immunoglobulina solen usar-se de manera indistinta; pero anticòs sol reservar-se per a les immunoglobulines en format soluble, i quan es coneix el antígeno front al que van dirigides.

[Janeway-1] 1,0 ^1,1 Janeway's Immunobiology textbook Versió en llínea, disponible en el National Center for Biotechnology Information

[Kuby-2] Janis Kuby (Maig de 2007). «Capítul 1: Panorama general del sistema inmunitario», Thomas J. Kindt (ed.). Immunologia de Kuby, 6.ª edició, McGraw-Hill interamericana, pp. 1-22. OCLC 190794803. ISBN 978-970-10-6454-2.

[3] Pasteur, L.(1880).C. R. Acad. Sci..90(239): 952.

[CellInmun-4] 4,0 ^4,1 (Giner de 1979).«History of immunology».Cellular Immunology.42(1): 1-2.ISSN 0008-8749.doi:10.1016/0008-8749(79)90215-6.Consultat el dissabte 31 de març de 2012.«Notícia publicada com a nota històrica»

[1]

[2]

[3]

[4]

[nota 1]