L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Imperi Britànic

El Imperi britànic (en inglés: British Empire) va comprendre els dominis, colónies, protectorats, mandats i atres territoris governats o administrats pel Regne d'Anglaterra i el seu successor, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, entre els sigles XVI i XX. Ha segut l'imperi de major extensió fins a la data.[1] Hui en dia, ellegat tangible de l'Imperi britànic és la creació de la angloesfera i la Mancomunidad de Nacions. Durant les primeres décades del XX, l'Imperi britànic comprenia una població de prop de 458 millons de persones i uns 35.000.000 km², lo que significava aproximadament una quarta part de la població mundial i una quinta part de les terres emergides. L'época culminant de l'imperi es va produir durant uns cent anys (la cridada Pax Britannica, desenrollada entre 1815 i 1914), a través d'una série de fases d'expansió relacionades en el comerç, la colonisació i la conquista, ademés de periodos d'activitat diplomàtica. Provablement, el punt de màxim auge imperial pot situar-se entre els anys 1884 (repartiment d'Àfrica) i 1922 (independència d'Irlanda). L'Imperi britànic va tindre un enorme impacte en l'història mundial. Va tindre el major número de colónies en l'història del món en cent vint, per davant de França en huitanta colónies. Al voltant de sesenta y cinco països es varen independisar del Regne Unit, la major cantitat que qualsevol atre país en l'història del món, per davant de França, a on quaranta països es varen independisar del Imperi colonial francés.[2] Més del 50 % de les fronteres del món hui en dia es varen traçar com a resultat de l'imperialisme britànic i francés. Al voltant del 36 % del comercie d'esclaus en l'Atlàntic entre 1600 i 1885 va ser realisat per l'Imperi britànic, per davant de l'Imperi colonial francés, en el 30 % del comerç d'esclaus en l'Atlàntic entre 1600 i 1885 realisat per França.[3][4][5][6]

L'Imperi va estendre la tecnologia, el comerç, el idioma anglés i el governe britànic per casi tot lo món. L'hegemonia imperial va contribuir a l'espectacular creiximent econòmic del Regne Unit i al pes dels seus interessos en l'escenari mundial. Despuix de l'independència, moltes antigues colónies britàniques es varen unir a la Mancomunidad de Nacions, una associació lliure d'Estats independents. Quinze d'estos, inclós el Regne Unit, conserven un monarca comú, actualment el rei Carlos III del Regne Unit.

Orige

Creiximent de l'Imperi en ultramar

L'Imperi britànic d'ultramar, —en el sentit de l'exploració i els assentaments britànics a lo largo y ancho d'els oceans fòra d'Europa i les illes britàniques—, comença a partir de la política marítima del rei Enrique VII, que va regnar entre 1485 i 1509. Iniciant llínees comercials per al comerç de la llana, Enrique VII va establir un modern sistema per a la marina mercant anglesa, que va contribuir al creiximent de les drassanes i la navegació de l'illa. La marina mercant va aportar les bases per a institucions mercantils que eixercitarien un important paper en l'aventura imperial posterior, com la Companyia de la Baïa de Massachusetts (Massachusetts Bay Company) o la Companyia Britànica de les Índies Orientals (British East Índia Company). Enrique VII va ordenar també la construcció del primer dic sec en Portsmouth i va millorar notablement la chicoteta Marina Real (Royal Navy).

Enrique VIII i la Marina Real

Els fonaments del poder marítim d'Anglaterra, que varen ser establits durant el regnat d'Enrique VII, es varen ampliar gradualment per a protegir els interessos comercials anglesos i per a obrir noves rutes. El rei Enrique VIII va fundar la moderna Marina anglesa, triplicant el número de barcos de guerra que la componien i construint els primers bajels en armament pesat de llarc alcanç. Va escomençar la construcció de la seua Marina per mig de l'aparat administratiu centralisat del regne. Ademés va fer construir molls i fars que facilitaven la navegació costera. Enrique VIII va crear la Marina Real, les innovacions de la qual varen ser la base del domini marítim d'Anglaterra durant els següents sigles.

Primer Imperi britànic

L'era isabelina

Vore també: Época isabelina
 
Isabel I d'Anglaterra seria la gobernant que assentara les bases de l'Imperi britànic, lliurant les primeres batalles en el seu major enemic en l'expansió colonial, el Imperi espanyol i personalment, el rei Felipe II.

La part del regnat d'Isabel I, entre 1577 i 1590, va coincidir en una época de gran esplendor en la que es varen cimentar els inicis de l'Imperi britànic. Anglaterra començava la seua expansió ultramarina en John Hawkins i despuix en Francis Drake, lliurant numeroses guerres contra l'Imperi espanyol de Felipe II. Drake va donar el regrés al món, i va anar el tercer home en conseguir-ho, despuix de l'expedició de Fernando de Magallanes i Juan Sebastián Elcano. En 1579, Drake va atracar en algun lloc del nort de Califòrnia i va reclamar per a la Corona lo que va cridar Nova Albion ('Nova Anglaterra'), encara que la seua reivindicació no va ser seguida de cap assentament. Els següents mapes varen situar Nova Albion al nort de la Nova Espanya. El consultor personal d'Isabel, John Dee, va anar el primer en utilisar el terme Imperi britànic. Els interessos d'Anglaterra fòra d'Europa varen aumentar considerablement. Humphrey Gilbert va seguir el curs de Cabot quan va partir cap a Terranova en 1583 i la va declarar colónia britànica el 5 d'agost en Sant Joan. Walter Raleigh va organisar la primera colónia de Virginia en 1587, en elloc cridat Roanoke. Tant l'assentament de Gilbert en Terranova com la Colónia de Roanoke varen durar poc temps, i varen tindre que ser abandonats per l'escassea d'aliments, el dur clima, els naufragis i les trobades en tribus indígenes hostils. En 1587 Felipe II, rei d'Espanya, va escomençar a preparar el pla d'invasió d'Anglaterra que es recolzava en la Armada Invencible i els terços de Flandes, dirigits per Alejandro Farnesio, mentres Isabel reforçava la marina del seu regne. En 1587, Drake va atacar en èxit Càdis, destruint varis barcos i retardant efectivament fins a 1588 a l'Armada Invencible. No obstant, l'Armada va vore frustrat el seu propòsit d'invasió pel mal temps. La victòria sobre l'Armada va omplir de consol a Isabel, que ya no hauria de témer una invasió dels terços espanyols. Pero l'ambient en Anglaterra despuix de la batalla va distar de ser una algarabía de fervor patriòtic i festejos pel fracàs de l'invasió espanyola. Ademés, a l'any següent, en 1589, Isabel intenta aprofitar la ventaja estratègica obtinguda sobre Espanya despuix del fracàs de l'Armada Invencible enviada per Felipe II i envia la seua pròpia flota (coneguda com "Contraarmada" o "Invencible Anglesa") contra les possessions espanyoles, acabant també en un autèntic desastre, perdent gran cantitat de barcos i tropes i agotant el tesor real d'Isabel, pacientment amasado durant el seu llarc regnat, pels costs de l'expedició. Despuix del desastre, Drake va caure en desgràcia.

L'era Estuardo

 
La victòria dels parlamentaris sobre els realistes en la batalla de Naseby en 1645 va ser el punt d'inflexió decisiu de la guerra civil anglesa.
 
Possessions angleses d'ultramar en 1700.

És provable que la derrota de la Armada Invencible espanyola en 1588 consagrara a Anglaterra com a potència naval, encara que lo cert és que despuix de la derrota de la Contraarmada, Espanya va seguir com a imperi dominant en les mars. Aixina, en 1604, el rei Jacobo I d'Anglaterra va negociar el Tractat de Londres en el que acabaven les hostilitats en Espanya, i el primer assentament permanent d'Anglaterra en Amèrica es va establir en 1607 en Jamestown (Virginia). No obstant, la política exterior es va vore detinguda per una série de problemes interns: la guerra civil (1642-1645), la República i el protectorat d'Oliver Cromwell (1649-1660) i la posterior restauració, tot això adreçat en lluites internes entre catòlics i protestants. No va ser fins a la Revolució Gloriosa de 1688 quan el regne va recuperar la necessària estabilitat interna. Durant els següents tres sigles, Anglaterra va estendre la seua influència internacional i va consolidar el seu desenroll polític interior. En 1707, els Parlaments d'Anglaterra i Escòcia es varen unir en Londres donant lloc al Parlament de Gran Bretanya. En 1704, en el context de la guerra de successió espanyola, Gibraltar és entregat al príncip d'Hesse-Darmstadt que representava al archiduc Carlos d'Àustria. La possessió seria reconeguda com a britànica en el Tractat d'Utrecht de 1713, que va posar fi a la guerra. Espanya cedia a perpetuidad el peñón al Regne de Gran Bretanya sense jurisdicció alguna, establint-se, no obstant, una clàusula per la qual si el territori deixava de ser britànic, Espanya tindria l'opció de recuperar-ho.

Artícul principal → Guerra dels Sèt Anys.


 
La mort del general Wolfe (1771), en les Planures d'Abraham, prop de Quebec (Benjamin West).

Guerres napoleòniques

 
L'Imperi britànic en 1815.

En 1807 el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda ocupa Heligoland (cedida al Imperi alemà en 1890). Com a conseqüència del Tractat de París de 1814, el Regne Unit obté Malta, Tobago, Santa Lucía, Seychelles i la illa de Maurici de França. El Congrés de Viena de 1815 dona com a protectorat les illes Jónicas als britànics, constituint els Estats Units de les Illes Jónicas. (Estes havien format part de la República de Venècia fins a la seua invasió per França.) Els Estats Units de les Illes Jónicas serien entregats al Regne de Grècia pel Tractat de Londres de 1864. Esta entrega pot vore's com el primer eixemple de descolonisació voluntària per part de l'Imperi britànic.

Colonisació d'Amèrica

Artícul principal → Colonisació britànica d'Amèrica.
 
El Mayflower, el barco que va transportar colon britànics a la colónia de Plymouth en l'any de 1620.

L'Imperi britànic va escomençar a prendre forma a principis del XVII, per mig de l'establiment per part d'Anglaterra de les tretze colónies de Norteamérica, que varen anar l'orige dels Estats Units aixina com de les províncies marítimes de Canadà. També es va produir la colonisació de chicotetes illes en la mar Carib com Jamaica i Barbados. Les colónies productores de sucre del Carib, a on la esclavitut es va convertir en la base de l'economia, eren les colónies més importants i lucratives per a Anglaterra. Les colónies americanes produïen tabac, cotó i arròs en el sur i material naval i pells d'animals en el nort. L'imperi d'Anglaterra en Amèrica s'anava expandint gradualment per mig de guerres i colónies. Anglaterra va conseguir controlar Nova Ámsterdam (despuix cridada Nova York) despuix de les guerres anglo-neerlandeses. Les colónies americanes s'estenien cap a l'oest en busca de noves terres per a l'agricultura. Durant la guerra dels Sèt Anys, els anglesos varen véncer als francesos i es varen quedar en Nova França, en 1760, lo que va incrementar substancialment els dominis britànics en Amèrica del Nort. Anglaterra va intentar colonisar sense molt èxit la costa caribenya de Centroamérica, en eixe llavors baix domini del Imperi espanyol. A pesar de formar part del virreinato de la Nova Espanya, Anglaterra va conseguir establir el protectorat de la Mosquitia en 1687, i es va donar inici a la creació de varis assentaments en lo que hui comprén el nort d'Hondures incloent les Illes de la baïa, les quals varen estar en vàries disputes en Espanya, lo que terminaria en conflictes armats com la batalla de Roatán. Dites illes ya posseïen varis colon permanents d'orige anglés i escocés des del XVII, pero no serien incorporades de manera oficial a l'imperi fins al XIX baix la creació de la colónia de les Illes de la Baïa.[7]

Intent de colonisació del Riu de la Plata

Artícul principal → Invasions angleses.


L'Imperi britànic va intentar controlar la zona del Riu de la Plata (més específicament Buenos Aires, llavors la capital del virreinato del Riu de la Plata), per mig de dos intents de dominació, denominats «invasions angleses».[8] El primer intent d'invasió es va realisar en l'any 1806 en l'ocupació de Buenos Aires i la seua recuperació posterior en tropes aplegades des de Montevideo. Açò li va valdre a esta última ciutat el rebre el títul de "Molt fidel i Reconquistadora" per part de la Corona espanyola. El segon intent d'invasió es va iniciar esta volta en la Banda Oriental (actual territori de la República Oriental de l'Uruguai) en ocupar els anglesos Maldonado i despuix Montevideo en giner de 1807. L'invasió va ser finalment rebujada a mitan del mateix any en Buenos Aires, retirant-se les tropes angleses del Riu de la Plata.

Colonisació d'Oceania

 
James Cook.

Despuix, els assentaments en Austràlia (que varen escomençar en les colónies penals en 1788) i Nova Zelanda (baix el domini de la Corona des de 1840) varen crear una nova zona per a la migració des de les illes britàniques, per lo que les poblacions indígenes varen tindre que sofrir guerres i, especialment, malties, reduint-se el seu tamany en al voltant d'un 60–70 % en un poc menys d'un sigle. Estes colónies varen obtindre despuix autogovern i es varen convertir en rendables exportadores de llana i or. En 1770 James Cook va explorar la costa este d'Austràlia, en un viage científic a l'oceà Pacífic Sur, aixina va confirmar el continent per a Gran Bretanya, i la va cridar Nova Gals del Sur. En 1778, Joseph Banks, botànic en el viage de Cook, va presentar evidència al Govern sobre l'idoneïtat per a l'establiment d'una colónia penal, i en 1787 es va enviar la primera expedició de convictes, aplegant en 1788. Gran Bretanya va continuar el transport de convictes a Nova Gals del Sur fins a 1840. Les colónies australianes es varen convertir en exportadors rendables de llana i or, principalment a causa de la febra de l'or en la colónia de Victoria, per lo que la seua capital Melbourne es va convertir en la ciutat més rica del món i la ciutat més gran despuix de Londres en l'Imperi britànic. Durant el seu viage, Cook també va visitar Nova Zelanda, que havia segut descoberta pels exploradors Juan Fernández i Abel Tasman i va reclamar les illes del Nort i del Sur per a la Corona britànica en 1769 i 1770 respectivament. Inicialment, l'interacció entre els indígenes maoríes i els europeus es llimita als intercanvis de bens. La colonisació europea va aumentar per mig de les primeres décades del XIX, en numeroses estacions comercials establides especialment en el nort. En 1839, la companyia de Nova Zelanda havia anunciat plans per a comprar grans extensions de terra i establir colónies en Nova Zelanda. El 6 de febrer de 1840, el capità William Hobson i al voltant de quaranta caps maoríes varen firmar el Tractat de Waitangi. Este tractat és considerat per molts com el document fundacional de Nova Zelanda, pero les diferents interpretacions dels maoríes i les versions en anglés del text, han fet que continue sent una font de controvèrsia.

Lliure comerç, «imperi informal»

 
La guerra d'Independència d'Estats Units va canviar la concepció de l'Imperi britànic, lo que es buscava era mantindre el comerç en les antigues colónies, que ya independents, podien sufragar les seues despeses en defensa i administració.
 
Màquina d'hilado. La indústria textil junt en la locomotora a vapor, són dos dels elements característics de la Revolució industrial, en especial durant la Época victoriana, que varen ser clau per a que Regne Unit fora la potència mundial més important entre 1815 i 1914.

L'antic sistema colonial britànic va escomençar a declinar durant el XVIII. Va ser un periodo de dominació whig en la vida política nacional (1714-1762), l'Imperi es va convertir en una miqueta de menor importància, fins que un intent de pujar els imposts en les colónies nortamericanes va desnugar la guerra d'Independència i l'independència de les mateixes (1776). A sovint s'aludix a este periodo com el del «Primer Imperi britànic», indicant el canvi de direcció en l'expansió britànica, que es va dirigir fonamentalment a les Américas durant els sigles XVII i XVIII, mentres que durant el «Segon Imperi britànic» es va centrar en Àsia i Àfrica (a partir del XVIII). La pèrdua dels Estats Units va mostrar que posseir colónies no era necessàriament una ventaja en térmens econòmics, ya que Gran Bretanya podia encara controlar el comerç en els seus excolonias sense tindre que pagar pel seu defensa i administració. El mercantilisme, la doctrina econòmica que presupon la competició entre nacions per una cantitat de riquea finita, havia caracterisat el primer periodo d'expansió colonial, pero va cedir pas al laissez faire econòmic, el lliberalisme d'Adam Smith i els seus successors. La lliçó depresa pel Regne Unit despuix de la pèrdua de Norteamérica —que el comerç pot seguir aportant prosperitat, inclús en absència de domini colonial— va contribuir durant els anys quaranta i cinquanta del XIX a l'extensió del model de colónia autogobernada, que es va concedir a les colónies poblades per blancs en Canadà i Australasia. Irlanda va tindre un tracte diferent, sent incorporada al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda en 1801. En este periodo, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda va prohibir el comercie d'esclaus (en 1807) i pronte va escomençar a forçar a atres nacions a fer lo mateix. A mitan del XIX, s'havia conseguit erradicar l'esclavitut de la major part del món. L'esclavitut va ser abolida en les colónies britàniques en 1834. Esta llei posava fi al comerç d'esclaus en el Regne Unit i les seues colónies, pero no a l'esclavitut en sí. Entre el Congrés de Viena de 1815 i la guerra franc-prusiana de 1870, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda va ser l'única potència industrial del món, en més del 30 % de la producció industrial global en 1870. En el seu paper de «taller del món», el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda podia produir manufactura de modo tan eficient i econòmic que podia vendre més barat que els productors locals en els mercats estrangers. A partir de condicions polítiques estables en certs mercats d'ultramar, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda va poder prosperar gràcies al comerç, sense necessitat de recórrer al govern formal en la seua àrea d'influència.

L'Imperi britànic en Àsia

Vore també: Raj britànic
 
Caricatura política de 1876: Benjamin Disraeli (1804-1881) nomenant emperatriu de l'Índia a la regna Victoria.

La victòria de les forces de la Companyia Britànica de les Índies Orientals (British East Índia Company) en la batalla de Plassey en 1757 va obrir la província índia de Bengala al domini britànic, encara que la posterior hambruna (en 1770) exacerbada per les expropiacions realisades pel Govern provincial va ser controvertida en la metròpoli. El XIX va vore com el control de la Companyia s'estenia sobre tota l'Índia. En 1842 una força anglo-índia de la Companyia va sofrir la seua completa destrucció en la batalla de Gandamak en Afganistan. Despuix de la rebelió dels cipayos de 1857, els territoris de la Companyia varen passar a estar baix l'administració de la Corona (en 1858). La regna Victoria (1837-1901) va ser proclamada emperatriu de la Índia britànica en 1876. Ceilan (actual Sri Lanka) i Birmània es varen unir a la llista de territoris britànics en Àsia, que s'estenien per l'est fins a Malàsia i, des de 1841, a Hong Kong despuix de la primera guerra de l'Opi en defensa de les exportacions d'opi de la Companyia al Imperi chinenc. Els interessos britànics en China varen escomençar a finals del XVIII, quan el Regne Unit es va convertir en un gran importador de té. El comerç del té va crear un dèficit que els britànics varen tractar de corregir exportant opi de l'Índia a China, a pesar de l'oposició de les autoritats chinenques. El conflicte va donar lloc a les guerres de l'Opi, en les que el Regne Unit va derrotar en dos ocasions a China. Despuix de les Guerres de l'Opi, el Regne Unit va mantindre unes complexes relacions en China. Encara que es anexionó Hong Kong, la major part del seu comerç en China es regulava per mig de tractats que permetien el comerç a través d'un cert número de ports. Com a resultat, el Regne Unit estava interessada en mantindre un Estat chinenc independent, ya que la seua destrucció haguera obert la possibilitat de guanys territorials per a atres potències occidentals. Al mateix temps, Regne Unit no volia que l'Estat chinenc fora massa fort, ya que això haguera supost que China poguera cancelar o renegociar els seus tractats. Estos interessos expliquen l'aparent contradicció de les actuacions britàniques respecte de China: Regne Unit va recolzar a la dinastia Qing durant la Rebelió Taiping, pero al mateix temps, per mig d'una aliança en França, es va embarcar en la segona guerra de l'Opi (1856-1860) contra la cort Qing.

Ruptura de la Pau Britànica

 
L'Imperi britànic en 1886, en rosa, que era el color en que es coloreaban els dominis britànics en els mapes. Tenia poca presència en Àfrica fins al Repartiment d'Àfrica o la Guerra anglo-egipcíaca, solament 10 % d'Àfrica estava baix control europeu en 1870.
 
La Marina Real va jugar un paper clau en l'establiment de l'Imperi britànic com a superpotencia mundial,[9] el control de totes les seues colónies i la possibilitat d'adquirir tot tipo de matèries en qualsevolloc del món. Fins a molt entrat el XX, va ser l'armada més poderosa del món.[9]
Artícul principal → Pax Britannica.


En la seua condició de primer país industrialisat, Regne Unit va ser capaç de conseguir matèries primeres i mercat en la major part del món accessible. Esta situació va empijorar gradualment a lo llarc del XIX en la mida en la que atres potències varen escomençar a industrialisar-se i a utilisar la maquinària de l'Estat per a garantisar els seus mercats i fonts d'abastiment. En els anys setanta del XIX, els fabricants britànics en els sectors clau de la Revolució Industrial varen escomençar a experimentar una competència real. L'industrialisació va progressar ràpidament en el Imperi alemà i els Estats Units, permetent a estos països superar el model britànic i francés del «vell» capitalisme. Les indústries alemanes en el sector textil i el del metal havien sobrepassat a les del Regne Unit en 1870 sobre la seua organisació i eficiència i havien derrotat als fabricants britànics en el seu mercat nacional. En el canvi de sigle, l'indústria alemana estava produint per a l'antic «taller del món». Mentres que les exportacions invisibles (banca, segurs i transport de mercaderies) varen mantindre al Regne Unit a resguart dels números rojos, la seua porció en el comerç mundial va passar de ser un quarto del mateix en 1880 a un sext en 1913. El Regne Unit estava perdent no solament els mercats dels països que s'estaven industrialisant, sino també la competició pels mercats de tercers països menys desenrollats. Inclús començava a perdre la seua hegemonia en zones com l'Índia, China, Amèrica del Sur i les costes d'Àfrica. Les dificultats comercials del Regne Unit es varen agudisar en la «Gran Depressió» de 1873 a 1896, un periodo prolongat de deflación, accentuat per les contínues fallida de negocis que varen afegir pressió per a que els Governs favoriren l'indústria nacional, lo que va conduir al massiu abandó delliure comerç entre les potències europees (en Alemània des de 1879 i en França des de 1881). La llimitació tant dels mercats nacionals com de les exportacions que es va produir com a resultat va fer que els Governs i els sectors econòmics, tant d'Europa com dels Estats Units, veren la solució en mercats d'ultramar protegits que actuaren units al mercat nacional, defés per aranzel i barreres aduanero: les colónies oferirien un mercat per a les exportacions, al mateix temps que proveirien a la metròpoli de matèries primeres barates. Encara que adherida alliure comerç fins a 1932, Regne Unit es va unir al nou ímpetu per un renovat imperi formal, lo que era preferible a permetre que les seues àrees d'influència anaren preses pel comerç de les potencies rivals.

Regne Unit i el nou imperialisme

Artícul principal → Nou imperialisme.


 
La reina Victoria, que va regnar entre 1837 i 1901. La época victoriana de l'història del Regne Unit va marcar el cim del seu Revolució Industrial i de l'Imperi britànic. Una quarta part de la població mundial eren súbdits seus i una quinta part de les terres emergides eren de la seua possessió.

La política i ideologia de l'expansió colonial europea entre 1870 i el començ de la Primera Guerra Mundial en 1914 es denominen a sovint com el «nou imperialisme». El periodo es caracterisa per una busca sense precedents de «l'imperi per l'imperi», una competència agressiva entre les potències per a conseguir territoris d'ultramar i l'aparició en els països conquistadors de doctrines que justifiquen la presunta superioritat racial i que neguen l'aptitut dels pobles subyugados per a governar-se per sí mateixos. Durant este periodo, les potències europees varen sumar casi 23 000 000 km² a les seues possessions colonials. Ya que abans de 1880 estava pràcticament desocupada per les potències occidentals, Àfrica es va convertir en el principal objectiu de la «nova» expansió imperialista, encara que esta conquista va afectar igualment a atres àrees; en especial el Surest Asiàtic i el Pacífic, a on els Estats Units i Imperi del Japó es varen unir a les potències europees en la seua lluita per territoris. L'entrada del Regne Unit en la nova era imperial es data a sovint en 1875, any en que el Govern conservador de Benjamin Disraeli va comprar a l'endeutat governant d'Egipte, Ismail Pasha, la seua part en el canal de Suez per a assegurar-se el control d'esta via estratègica, un canal per al tràfic entre Regne Unit i l'Índia des de la seua obertura sis anys abans, baix l'emperador Napoleón III. El control financer conjunt de Regne Unit i França sobre Egipte va acabar en l'ocupació britànica del país en 1882 despuix de la guerra anglo-egipcíaca.

Regne Unit i Àfrica

 
El colós de Rhodes, icònica image del polític britànic Cecil Rhodes comprenent des de «La Cap a El Caire».

Durant les guerres napoleòniques les illes Seychelles varen canviar de mans en diverses ocasions. El Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda va controlar les illes entre 1794 i 1811, per a convertir-se definitivament en possessió britànica despuix del Tractat de París de 1814. La colónia de les Seychelles va ser una dependència de Maurici fins a 1903. En 1810, durant les guerres napoleòniques i a pesar de la derrota naval britànica de la batalla de Grand-Port prop de la Illa de França (actual Maurici) contra els francesos, estos varen ser derrotats pels britànics al nort de l'illa, en Cap Malheureux, un més despuix. Els britànics invadixen l'illa de Maurici el 3 de decembre de 1810 i el 6 de decembre de 1810, Maurici va capitular davant el vicealmirante Albemarle Bertie. Això va significar la pèrdua de la possessió a favor dels britànics i la posterior reversión de l'illa al seu nom antic. En 1875 les dos possessions europees més importants en Àfrica eren Argèlia i la Colónia de la Veta. En 1914 tan sol el Imperi etíope i la República de Llibèria permaneixien fòra del control europeu. La transició entre un «imperi informal», que controlava per mig de la dominació econòmica, i el control directe va supondre una lluita pel territori entre les potències europees. L'activitat francesa, belga i portuguesa en la zona del riu Congo amenaçava en debilitar l'ordenada colonisació de l'Àfrica tropical. La Conferència de Berlín de 1884 a 1885 pretenia regular la competició entre les potències, definint la «ocupació efectiva» com el criteri per al reconeiximent internacional de les reivindicacions territorials, una fòrmula que va precisar del recurs habitual a la violència contra els Estats i pobles indígenes. L'ocupació d'Egipte per part del Regne Unit en 1882 (a raïl dels interessos en el canal de Suez) va contribuir a un aument de la preocupació respecte del control de la vall del Nilo, que va conduir a la conquista del veí Sudan en 1896 a 1898 i al enfrontament en forces expedicionarias franceses en Fachoda en setembre de 1898. En 1899 Regne Unit es va llançar a completar la conquista de Suràfrica, que havia començat en l'anexió en 1795 de La Veta, per mig de l'invasió de les repúbliques afrikáneres en la regió productora d'or del Transvaal i del veí Estat Lliure d'Orange. La Companyia Britànica de Suràfrica ya havia pres les terres al nort, rebatejant-les com Rhodèsia en homenage al seu cap, el magnat del Cap Cecil Rhodes. Les crítiques per estes anexió varen conduir al «esplèndit aïllament» del Regne Unit. Les conquistes britàniques en l'Àfrica meridional i oriental, varen llançar a Rhodes i a Alfred Milner, l'alt comissionat britànic en Suràfrica, a solicitar en urgència un Imperi unit per ferrocarril «des del Cap fins a El Caire», que uniria l'estratègicament important canal de Suez en el sur, ric en minerals, encara que l'ocupació alemana de Tanganica va evitar la seua realisació fins al final de la Primera Guerra Mundial. En 1903, el sistema de telégraf ya comunicava les parts més importants de l'Imperi. Paradòxicament, Regne Unit, acérrima defensora delliure comerç, va emergir en 1914 no solament en el major imperi d'ultramar gràcies a la seua llarga presència en l'Índia, sino com a vencedora en la lluita per Àfrica, donada la seua ventajosa posició al començ de la mateixa. Entre 1885 i 1914 Regne Unit va prendre aproximadament al 30 % de la població africana baix el seu control, comparat en el 21 % de França, el 9 % d'Alemània, el 7 % de Bèlgica o el 1 % d'Itàlia: solament Nigèria contribuïa en 15 millons de súbdits, més que tot el Àfrica Occidental Francesa o tot el Imperi colonial d'Alemània.

Autonomia en les colónies

 
Dònes i chiquets Bóers deportats a un camp de concentració britànic cap a 1900, durant les Guerres dels Bóer, en l'actual Suràfrica.

L'Imperi britànic va escomençar la seua transformació cap a lo que hui en dia és la Commonwealth en l'extensió de l'estatus de Domini a les colónies en autogovern del Domini de Terranova (1855), Canadà (1867), Austràlia (1901), Nova Zelanda (1907), i la recent creada Unió de Suràfrica (1910). Els dirigents dels nous estats es reunien en els estadistes britànics en cims periòdics cridats Conferències Colonials (i des de 1907, Conferències Imperials), la primera de les quals es va mantindre en Londres en 1887. Les relacions exteriors dels dominis les dirigia encara el Foreign Office del Regne Unit: Canadà va crear un Departament d'Assunts Exteriors en 1909, pero les relacions diplomàtiques en atres governs se seguien duent des de Londres. La declaració de guerra per part del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda en la Primera Guerra Mundial va afectar a tots els dominis.

Erro al crear miniatura:
Esta bandera de l'Imperi britànic de 1910 va ser un esforç per representar millor als dominis i el seu creixent estatus.

Els dominis posseïen un gran marge de maniobra a l'hora d'elaborar les seues polítiques cap a l'exterior, sempre que esta no entrara directament en conflicte en els interessos del Regne Unit: El govern del Partit Lliberal de Canadà va negociar un acort bilateral de lliure comerç en els Estats Units en 1911. En assunts de defensa, la concepció original que entenia els dominis com partix integrant de l'estructura militar i naval d'un sol Imperi va acabar per ser insostenible en la mida en que el Regne Unit es comprometia en Europa i davant el repte d'una emergent flota alemana des de 1900. En 1909 es va decidir que els dominis tingueren les seues pròpies armada.

L'impacte de la Primera Guerra Mundial

Artícul principal → Regne Unit en la Primera Guerra Mundial.
 
Soldats de la 5.ª Divisió australiana esperant a atacar durant la batalla de Fromelles el 19 de juliol de 1916, durant la Primera Guerra Mundial.
 
Soldats britànics lluitant en el nort d'Àfrica en El Alamein en 1942, durant la Segona Guerra Mundial.

Despuix de la Primera Guerra Mundial'Imperi britànic va vore el seu periodo de màxima extensió, ya que Regne Unit va obtindre el control de Palestina i Mesopotamia a través del mecanisme del mandat de la Societat de Nacions, despuix de la caiguda del Imperi otomà en l'Orient Pròxim, aixina com les antigues colónies alemanes: Camerún, Togolandia, Àfrica Oriental Alemana (Tanganica, Ruanda i Burundi), Àfrica del Suroest (actual Namíbia) i Nova Guinea Alemana (les dos últimes varen quedar baix control de la Unió Surafricana i Austràlia, respectivament). Les zones ocupades pel Regne Unit del Imperi alemà (Camerún britànic, Togolandia britànica i Tanganica) despuix de la guerra no varen ser considerades part de l'Imperi. Encara que el Regne Unit va emergir com un dels vencedors de la guerra i el seu domini es va estendre a noves àrees, els elevats costs de la guerra varen minar la seua capacitat financera per a mantindre aquell vast imperi. Els britànics havien sofrit mils de baixes i liquidat els seus recursos financers a un ritme alarmant, que va conduir a l'aument del deute. El sentiment nacionaliste va créixer tant en les colónies noves com en les antigues, alimentat per l'orgull derivat de la participació en el conflicte de molts d'aquells súbdits, com a tropes imperials. Durant els anys vint, l'estatus de domini es va transformar notablement. Encara que els dominis no varen tindre veu en la declaració formal de guerra en 1914, tots ells varen ser inclosos per separat entre els firmants del tractat de pau de Versalles en 1919, que havia segut negociat per una delegació de l'Imperi encapçalada pel Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda. En 1922 les reparacions per part dels dominis per a recolzar l'acció militar britànica contra Turquia varen influir en la decisió de buscar un compromís. L'independència dels dominis es va formalisar en 1926 per mig de la Declaració Balfour i el Estatut de Westminster de 1931: de llavors en avant, cada domini era igual en estatus a la mateixa metròpoli, lliure d'interferències llegislatives provinents del Regne Unit i autònom en les seues relacions internacionals.

Canadà va ser pionera, convertint-se en el primer domini que va concloure de modo totalment independent un tractat internacional (1923). La primera representació diplomàtica permanent de Canadà en un país estranger es va obrir en Washington en 1927: Austràlia li va seguir en 1940. El Estat Lliure d'Irlanda va acordar l'estatus de domini en 1922 despuix d'una amarga guerra contra el Regne Unit, encara que va anular la seua relació constitucional en la corona en 1937 (canviant el seu nom pel d'Éire), convertint-se en la República d'Irlanda fora de la Commonwealth des de 1949. Egipte, formalment independent des de 1922 pero vinculat al Regne Unit per tractat fins a 1936 i baix ocupació militar parcial fins a 1956 (pel Tractat Anglo-Egipcíac de 1936: ocupació militar del canal de Suez, base naval de la "Mediterranean Fleet" en Aleixandria, base militar en El Caire, condomini sobre Sudan i promesa d'ajuda d'Egipte a l'Imperi en cas de guerra) va mantindre una estreta vinculació a l'Imperi. Iraq, que es va convertir en Protectorat Britànic en 1922, va alcançar l'independència en 1932 com Regne d'Iraq, encara que va quedar baix tutela (Tractat Anglo-Iraquí de 1930) fins a la caiguda de la monarquia en 1958 gràcies al manteniment de certes bases militars britàniques en el seu territori i als acorts de colaboració militar i petrolera.

Descolonisació

Artícul principal → Regne Unit en la Segona Guerra Mundial.
 
Winston Churchill en 1943. La seua ferma negativa a acceptar la derrota, la rendició o un acort de pau en Hitler va ajudar a inspirar la resistència britànica, en especial durant els difícils primers anys de la guerra, quan el Regne Unit es va quedar solament en la seua ferma oposició a la Alemània nazi. Es va destacar pels seus discursos i programes de ràdio que varen ajudar a inspirar al poble britànic, al que va liderar com a primer ministre fins que va ser segura la victòria dels Aliats sobre les Potències de l'Eix.

Resum

Encara que Regne Unit i el seu imperi varen eixir victoriosos de la Segona Guerra Mundial, els efectes del conflicte varen ser profunts, tant en el país com en l'estranger. Gran part d'Europa, un continent que havia dominat el món durant varis sigles, estava en ruïnes i albergava als eixèrcits dels Estats Units i l'Unió Soviètica, que ara mantenien l'equilibri del poder global.[10] Regne Unit va quedar pràcticament en bancarrota, en l'insolvència solament evitada en 1946 despuix de la negociació d'un préstam d'US $ 4,33 mil millons dels Estats Units,[11] l'última quota del qual es va pagar en 2006.[12] Al mateix temps, els moviments anticolonials estaven en aument en les colónies de les nacions europees. La situació es va complicar encara més per l'aparició de la Guerra freda, una rivalitat entre els Estats Units i la Unió Soviètica. En principi, abdós nacions s'oponien al colonialisme europeu. En la pràctica, no obstant, el anticomunisme nortamericà va prevaldre sobre el antiimperialisme i, per lo tant, Estats Units va recolzar l'existència de l'Imperi britànic per a mantindre l'expansió comunista baix control.[13] El "vent del canvi" en última instància significava que els dies de l'Imperi britànic estaven contats, i en general, Regne Unit va adoptar una política de retirada pacífica de les seues colónies una volta que es varen establir governs no comunistes estables per a assumir el poder. Açò contrastava en atres potències europees com França i Portugal que varen lliurar guerres costoses i finalment infructuoses per a mantindre intactes els seus imperis.[14] Entre 1945 i 1965, el número de persones baix el domini britànic fora del Regne Unit va disminuir de 700 millons a cinc millons, dels quals tres millons estaven en Hong Kong.[15]

Evolució de la descolonisació de l'imperi britànic

El creiximent dels moviments nacionalistes anticolonialista en els territoris súbdits durant la primera mitat del XX va desafiar a una potència imperial, que cada volta tenia que preocupar-se més per assunts més propencs, en especial despuix de la Segona Guerra Mundial. Aprofitant esta oportunitat, primer la Índia, i despuix d'ella atres territoris d'Àsia i d'Àfrica varen reclamar convertir-se en estats independents. Despuix d'alguns intents desastrosos d'evitar-ho, El Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nort va tindre que acceptar la nova situació que va conduir a l'antic imperi a convertir-se en lo que hui en dia és la Commonwealth. El final de l'imperi es va unir als problemes econòmics que el Regne Unit va tindre que afrontar despuix del fi de la Segona Guerra Mundial. La crisis econòmica de 1947 va obligar al govern laborista de Clement Attlee a abandonar elloc de primera potència mundial i a acceptar la preponderancia estratègica dels Estats Units. Regne Unit es va embarcar en un tortuoso reallineament en Europa Occidental que permaneix a l'espera d'una solució definitiva. La declaració d'hostilitats contra Alemània en setembre de 1939 no comprometia a més dominis que a Austràlia, que encara no havia adoptat llegalment l'Estatut de Westminster. Els atres dominis varen declarar la guerra de modo independent, llevat Eire, que havia negociat la retirada de les forces britàniques del seu territori l'any anterior i que va preferir ser neutral durant la guerra. La Segona Guerra Mundial va debilitar el ya dèbiliderage financer i comercial del Regne Unit, accentuant l'importància dels dominis i dels Estats Units com a font d'assistència militar. El primer ministre australià, John Curtin, va prendre la decisió sense precedents en 1942 de retirar les tropes australianes que defenien Birmània demostrant que no es podia esperar que els governs dels dominis actuaren en defensa de la metròpoli i no dels seus propis interessos nacionals. Despuix de la guerra, Austràlia i Nova Zelanda es varen unir als Estats Units a través del tractat regional de seguritat (ANZUS), en 1951. El Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nort buscava des de 1961 lo que va conseguir en 1973, unir-se a la Comunitat Europea, lo que va debilitar els vínculs comercials en els dominis referent al seu accés privilegiat al mercat britànic.

 
La decisió del primer ministre britànic Anthony Eden d'invadir Egipte durant la Crisis de Suez va acabar en la seua carrera política i va posar de manifest la debilitat britànica com a potència imperial i la consolidació de la seua decadència iniciada en la posguerra. Despuix de la Segona Guerra Mundial i durant la Guerra Freda solament hi hauria dos superpotencia mundials: EE. UU. i la URSS. En poques décades l'Imperi britànic va perdre l'immensa majoria de les seues colónies.

En el Carib, Àfrica, Àsia i el Pacífic, la descolonisació durant la posguerra es va efectuar en pressa, donat el creiximent dels cada volta més poderosos moviments nacionalistes. Regne Unit rara volta va lluitar per a retindre algun territori. Les llimitacions del Regne Unit es varen mostrar de modo humillante durant la Crisis de Suez de 1956 en la que els Estats Units es varen opondre a l'intervenció anglo-francesa en Egipte; posat que aquella aventura podia posar en risc els interessos nortamericans en el Próximo Oriente. Despuix de la Segona Guerra Mundiala continuïtat del domini anglés sobre l'Índia era molt difícil social i econòmicament, com és el cas de la gran hambruna de Bengala entre 1943 i 1944 o la gran inflació que va accentuar les desigualtats socials, empobrint als asalariado i enriquint als propietaris agrícoles i industrials. Tot este malestar social va fer esclatar en 1946 folgues, moviments populars, gresques i una gran regirada llauradora promoguda pel Partit Comuniste. Esta situació de crisis va dur a Gran Bretanya a eixercir la política d'abandó pero es varen topar en el problema de fer efectiva l'emancipació posat que havien promogut polítiques de foment de la divisió dels natius per a eixercir un domini en major facilitat causant que hindús, musulmans i sijs no aplegaren a un acort. En març de 1947 Attlee va nomenar a Mountbatten virrey en l'Índia en objectiu de formalisar l'independència en juny de 1948. Com els enfrontaments no cessaven i cada volta eren majors per a evitar una possible guerra civil es va prendre la decisió d'accelerar el procés i en plena aprovació del parlament britànic i en l'acceptació de musulmans, hindús i sijs, Mountbatten va anunciar que entregaria el poder 10 mesos abans de lo previst, el 15 d'agost de 1947. Es va obligar a integrar-se en una de les dos entitats creades, l'Índia o el Pakistan islàmic. ya que un acort entre abdós bandos era impossible, es va elegir a l'advocat anglés Cyril Radcliffe com a figura neutral en l'objectiu d'establir fronteres valent-se de mapes, antics censos i senyes religioses per a determinar l'orige dels territoris posat que no coneixia elloc. El 9 d'agost el traçat de la frontera ya era definitiu pero no es va fer públic fins al cap del 15 d'agost (dos dies més vesprada de proclamar l'independència de l'Índia) posat que els britànics no volien assumir les responsabilitats dels disturbis que el repartiment anava a causar. Despuix de varis enfrontaments, la primera guerra entre l'Índia i Pakistan entre 1947 i 1948 va dur al Consell de Seguritat de l'ONU a prendre la decisió de dividir el territori entre l'Índia i Pakistan, conflicte que seguix estant vigent.

Birmània va obtindre l'independència en 1948 anara de la Commonwealth, Ceilan (1948) i Malàsia 1957 dins de la mateixa. El mandat Britànic en Palestina va concloure en 1948 en la retirada de les tropes i una guerra oberta entre la població àrap i la població judeua del territori. Ademés en la proclamació dels estats d'Israel i Jordània. En el Mediterràneu, la guerrilla chiprana promoguda per partidaris de l'unió en Grècia va concloure en 1960 en un Chipre independent. També en el Mediterràneu: Malta que va ser britànica des de 1814 pel Tractat de París, obté la seua independència el 21 de setembre de 1964. Segons la Constitució de 1964, Malta va mantindre com a sobirana a la reina Isabel II en un governador general eixercint l'autoritat eixecutiva en el seu nom. Pero el 13 de decembre de 1974, Malta es va transformar en una república dins de la Commonwealth, en un President com a cap d'Estat. El final de l'Imperi britànic en Àfrica va aplegar en una rapidea excepcional, a sovint deixant als nous estats en una mala situació per a abordar els reptes que plantejava la sobirania: L'independència de Ghana en (1957) despuix de dèu anys de lluita política, va ser seguida per la de Nigèria (1960), Sierra Leona i Tanganyika (1961), Uganda (1962), Kènia i Zanzíbar (1963), Gàmbia (1965), Botswana (antiga Bechuanalandia) i Lesotho (antiga Basutolandia) (1966), Maurici (1968), Swazilàndia (1968) i Seychelles (1976). A la retirada britànica del sur i de l'est d'Àfrica la complicava la situació dels pobladors blancs de les regions: El alçament Mau Mau en Kènia ya havia mostrat les possibilitats de conflicte, en un context en el que els blancs eren terratinents reluctantes a les reformes democràtiques. El govern minoritari dels blancs en Suràfrica va continuar sent un quebradero de cap per a la Commonwealth fins al final del sistema de apartheid en 1994. Encara que la Federació de Rhodèsia i Nyasalandia, dominada pels blancs, va concloure en l'independència de Malaui (antiga Nyasaland) i Zàmbia (antiga Rhodèsia del Nort) en 1964, la minoria blanca de Rhodèsia del Sur, (una colónia autogobernada des de 1923) va declarar la seua independència com la República de Rhodèsia. El respal del govern de Suràfrica va mantindre el règim fins a 1979, any en el que es va alcançar un acort, basat en la voluntat de la majoria, del que va sorgir un estat independent Zimbabue. La major part dels territoris britànics en el Carib va optar per una independència per separat, despuix del fracàs de la Federació de les Índies Occidentals (1958-1962): a Jamaica i Trinitat i Tobago (1962) les va seguir Barbados (1966) i les illes més chicotetes del Carib oriental varen alcançar l'independència en els anys setanta i huitanta. Al final de la cessió per 99 anys dels Nous Territoris, tot Hong Kong va ser tornat a China en 1997. Actualment existix un moviment conegut com "CANZUK" que espera dur a l'Imperi britànic en un nou nom (no obstant, molts no estaran d'acort en que est siga el seu propòsit).[16]

Territoris

Artícul principal → Anexe:Colónies i protectorats britànics.


En 1921

 
Imperi britànic en 1921, en el moment de la seua màxima expansió territorial. A l'any següent Irlanda va obtindre la seua independència. L'imperi colonial es desmoronaría en unes poques décades en acabar la Segona Guerra Mundial.
 
Territoris de l'Imperi en 1917.

En l'any 1921, l'Imperi britànic constava dels següents territoris:

Àfrica

Amèrica i l'Atlàntic nort

Àsia

Europa

 
Gibraltar, territori de Regne Unit, és reclamat per Espanya. Es troba en la llista del Comité de Descolonisació de les Nacions Unides.


Oceania

Territoris perduts abans de 1921

Territoris d'ultramar actuals

Artícul principal → Territori britànic d'ultramar.
 
Els catorze territoris britànics d'ultramar.

En l'actualitat, solament uns pocs territoris permaneixen baix administració britànica. Els últims Territoris d'Ultramar són:

Dependències de la Corona en les illes britàniques (fora del Regne Unit)

Vore també

Referències

  1. ↑ Cervera, César. «abc. es/historia/abci-cual-sido-imperio-mas-extenso-historia-201702271834_noticia. html ¿Quin ha segut l'imperi més extens de l'història?», ABC, 27 de febrer de 2017. Consultat el 3 de decembre de 2024.
  2. ↑ Shillington, Kevin (2005). Encyclopedia of African history. Nova York: CRC Press, p. 878
  3. ↑ Manning, Patrick (1990). org/details/slaveryafricanli0067mann Slavery and African Life: Occidental, Oriental, and African Slave Trades (en anglés), Londres: Cambridge University Press. OCLC 19739639.
  4. ↑ Lovejoy, Paul I. (2012). Transformations of Slavery: A History of Slavery in Africa (en anglés), Londres: Cambridge University Press. OCLC 793888222.
  5. ↑ Klein, Martin (2009). «Slave Descent and Social Status in Sahara and Suen», Rossi, Benedetta (ed.). Reconfiguring Slavery: West African Trajectories (en anglés), Liverpool: Liverpool University Press, p. 29. OCLC 729636726.
  6. ↑ Armitage, David(2004).«The Declaration of Independence in World Context».OAH Magazine of History.Volum 18(número 3): 61-66.ISSN 1938-2340.doi:10.1093/maghis/18.3.61.(en anglés)
  7. ↑ Luscombre, Stephen. «archive. org/web/20241202225410/https://www. britishempire. co. uk/maproom/bayislands. htm Bay Islands Colony». www. britishempire. co. uk. Archivat des de l'britishempire. co. uk/maproom/bayislands. htm original, el 2 de decembre de 2024. Consultat el 4 de setembre de 2021.
  8. ↑ Musa, Marcelo Néstor (octubre de 2024). «archive. org/web/20250112195914/https://enciclopediaiberoamericana. com/invasiones-inglesas/ Invasions angleses». Enciclopèdia Iberoamericana. Archivat des de l'com/invasiones-inglesas/ original, el 12 de giner de 2025. Consultat el 12 de giner de 2025.
  9. ↑ 9,0 9,1 «archive. org/web/20241223181951/https://www. britannica. com/topic/Royal-Navy Enciclopèdia Britànica en llínea» (en anglés) (19 de decembre de 2024). Archivat des de l'britannica. com/topic/Royal-Navy original, el 23 de decembre de 2024. Consultat el 14 de giner de 2025.
  10. ↑ Abernethy, p. 146.
  11. ↑ Brown, p. 331.
  12. ↑ «bbc. co. uk/2/hi/uk_news/magazine/4757181. stm What's a little debt between friends?», BBC News, 10 May 2006. Consultat el 20 de novembre de 2008.
  13. ↑ Levine, p. 193.
  14. ↑ Abernethy, p. 148.
  15. ↑ Brown, p. 330.
  16. ↑ «politic-ed. com/2020/02/03/canzuk-british-empire-after-brexit/ Will CANZUK bring back the British Empire after a 2020 Brexit?», Politic-Ed, 29 de giner de 2020.

Bibliografia

Enllaços externs

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Imperi_Britànic&oldid=1600079»