Tractat de París (1814)

Tractat de París (1814)

El Tractat de París, també conegut com a Primer Tractat de París, va ser firmat el 30 de maig de 1814 després de la primera abdicació de Napoleón I. El tractat terminava la guerra entre França i la Sexta Coalició formada pel Regne Unit, Rússia, Espanya, Àustria, Suècia, Portugal i Prusia. Posterior al Tractat de Fontainebleau (1814) que incloïa l'abdicació de Napoleón I i la restauració de la casa de Borbón. Va ser rectificat pel Segon Tractat de París firmat a l'any següent.

Parts firmants del tractat

Este tractat es va firmar el 30 de maig de 1814, despuix d'un armistici firmat el 23 d'abril de 1814 entre Charles, comte d'Artois, i els aliats. Napoleón havia abdicat com a emperador el 6 d'abril, com a resultat de les negociacions del Tractat de Fontainebleau de 1814.

Les conversacions de pau havien començat el 9 de maig entre Talleyrand, que negociava en els aliats de Chaumont en nom del rei Borbón exiliat Luis XVIII de França, i els aliats. El Tractat de París va establir la pau entre França i Gran Bretanya, Rússia, Àustria, i Prusia, que en març havien definit el seu objectiu bèlic comú en el Tractat de Chaumont. Els firmants varen ser:

• Charles Maurice de Talleyrand-Périgord, per França
• Lords Castlereagh, Aberdeen i William Cathcart per Gran Bretanya
• els comtes Andrey Razumovsky i Karl Nesselrode per Rússia
• Klemens von Metternich i Johann Philipp von Stadion-Warthausen, comte de Warthausen, per Àustria.
• el Baron Hardenberg i Wilhelm von Humboldt per Prusia.

El Tractat també va ser firmat per Portugal i Suècia, mentres que Espanya ho va ratificar poc despuix, en juliol. Les parts aliades no varen firmar un document comú, sino que varen celebrar tractats separats en França, que permetien modificacions específiques.

Història

Els térmens del tractat varen ser poc severs en França, per a evitar el descontent popular que amenaçava la restauració de Luis XVIII de França. Es va permetre a França conservar les fronteres de 1792, incloent uns 8495 km² de territori capturat en 1790-1792, destacant Landau in der Pfalz, Saarlouis, Saarbrücken, Aviñón, Comtat Venaissin, Comtat de Montbéliard, Mandeure, Mulhouse i part de Saboya, com Chambéry i Annecy.

La majoria de les colónies que França havia perdut durant el transcurs de Guerres napoleòniques li varen ser tornades, en l'excepció de Malta, Tobago, Santa Lucía, la Illa Maurici i el archipèlec de Chagos que varen ser transferides als britànics. No obstant, els aliats victoriosos varen ser conscients de la possibilitat de que França aplegara a tindre una atra volta acorts en atres estats, i en açò en ment, els territoris circumdants a França varen ser reforçats.

França va tornar Sant Dumenge a Espanya, reconeixent-se Saint-Domingue (actual Haití) com a colónia francesa.

Els actuals països de Bèlgica, Països Baixos i Luxemburc varen ser units baix la Casa d'Orange per a formar un estat més fort, el Regne Unit dels Països Baixos; hi havia recaptes similars en el sur en consolidar el regne de Piemont-Cerdenya, recuperava el Comtat de Niza. Un recapte secret, marcava que Venècia podria ser transferida a Àustria. Aixina mateix la Confederació del Rin, que era l'hereua del Sacre Imperi Romà Germànic, va quedar dissolta despuix d'esta derrota napoleònica i terminaria sent substituïda per la Confederació Germànica.

Es va restaurar en les seues possessions italianes a Fernando III de Toscana, en el Gran Ducado de Toscana. A María Beatriz d'Este en el Ducado de Massa i Carrara i al seu fill Francisco IV en el Ducado de Mòdena.

A Suïssa se li va garantisar la seua independència i se li va entregar el municipi de Li Cerneux-Péquignot. En el Congrés de Viena ademés rebria el Cantón del Valais, Ginebra, el Bisbat de Basilea i el Principat de Neuchâtel (en unió personal en Prusia).

El tractat també estipulava que França deuria abolir gradualment la esclavitut, durant un periodo de cinc anys, en incentius econòmics i territorials dels britànics.

El seu negociador va ser Charles Maurice de Talleyrand.

Quan definitivament va caure Napoleón despuix dels Cent Dies, es va tornar a realisar un Tractat internacional en París molt més desfavorable per als francesos, ademés, es va celebrar el Congrés de Viena per a resoldre els temes europeus pendents.

El territori de França en 1814

El tractat estipula en el seu artícul II:

El regne de França conserva l'integritat dels seus llímits, tal com existien a l'1 de giner 1792. També rebrà un aument de territori [...]

, en l'intenció de no ferir els sentiments dels francesos.

Els antics enclavaments

Este aument deixa a França els territoris que, abans de 1789, formaven enclavaments en el territori francés:

• el Comtat Venaissin ;
• el principat de Montbéliard i Mulhouse;
• Tots els enclavaments que antigament pertanyien a Alemània, [...] ya siguen incorporats a França abans o despuix de l'1 de giner de 1792.

Aixina, França manté en la frontera noreste:

• Philippeville, Mariembourg, Sarrelouis i Landau in der Pfalz:
• En el departament de Genappe, els cantones de Dour, Merbes-li-Château, Beaumont i Chimay;
• en el departament de Sambre-et-Meuse, els cantones de Walcourt, Florennes, Beauraing i Gedinne;
• en el departament de Saarland, els cantones de Saarbrücken i Sankt Arnual aixina com partix del de Lebach;
• i la part dels departaments de Bas-Rhin i Mont-Tonnerre situada en la vora dreta del riu Queich, afluent del Rin.

La frontera entre França i Saboya

França conserva, en el departament de Mont-Blanc:

• el districte de Chambéry, llevat els cantones de L'Hôpital, Saint-Pierre-d'Albigny, La Rochette i Montmélian;
• el districte d'Annecy, llevat una part del cantón de Faverges.

El municipi de Cerneux-Péquignot es desprén de Doubs per al cantón de Neuchâtel.

Mónaco

En aplicació del principi de llegitimitat, el Príncip de Mónaco va recuperar el seu tro i França va recuperar la protecció que havia eixercit sobre el Principat. Esta protecció va ser transferida al regne de Cerdenya en el segon Tractat de París (1815).

En ultramar

El Regne Unit va cedir de nou a França Guadalupe, Martinica i Reunió pero va conservar Malta, la "Illa de França" que es va convertir en Maurici, les Seychelles, aixina com Tobago i Santa Lucía en les Índies Occidentals. França va retrocedir Sant Dumenge a Espanya, i Saint-Domingue va ser reconeguda com a colónia francesa, ya que no es va reconéixer l'independència d'Haití proclamada en 1804 per Dessalines.

La ciutat Saint-Louis de Senegal també va ser tornada a França: l'expedició enviada per a prendre possessió d'ella en 1816 va donar lloc a un famós terrible episodi (La bassa de la fragata Medusa), base de la pintura de l'época del romanticisme La bassa de la Medusa.

Abolició de la tracta d'esclaus

Per iniciativa d'Anglaterra, que dominava les mars i havia abolit la tracta d'esclaus en 1807, es va afegir un artícul adicional al Tractat de París de 30 de maig de 1814 en el que s'establia que la tracta d'esclaus devia prohibir-se en França en un determini de cinc anys, és dir, abans de 1819:

"El seu Majestad Cristianísima, compartint sense reserves tots els sentiments del seu Majestad Britànica sobre un tipo de comerç que és repelit tant pels principis de la justícia natural com per l'ilustració dels temps en que vivim, es compromet a unir, en el futur congrés, tots els seus esforços als del seu Majestad Britànica. Britànica, per a que totes les potències de la cristiandad es pronuncien per l'abolició de la tracta de negres, a fin de que dita tracta cessació universalment, com cessarà definitivament i en tots els casos, per part de França, en un determini de cinc anys, i que ademés, durant la duració d'este determini, cap tratante d'esclaus puga importar esclaus, ni vendre'ls en una atra part que en les colónies de l'Estat del com és súbdit."

.

Events posteriors

Vàries potències, a pesar de les intencions pacífiques del tractat, seguien tement una reafirmación del poder francés. Els Països Baixos, ara lliberats de l'imperi francés, varen demanar a Guillermo I de la Casa d'Orange que fora el seu príncip; este va acceptar a finals de 1813. Est va ser un primer pas per a lo que va ocórrer en 1815 durant el Congrés de Viena i, simultàneament, els Cent Dies de Napoleón. En març de 1815 es va formar el Regne Unit dels Països Baixos, que va afegir als Països Baixos l'antic territori dels països baixos que havien segut governats per l'Imperi Austríac, i va tindre com a rei a Guillermo I. El seu fill Guillermo es va unir a la lluita en Waterloo, lloc de la batalla que es trobava llavors baix el Regne Unit dels Països Baixos. Encara que els holandesos varen iniciar la seua petició a Guillermo I, les grans potències de les guerres napoleòniques havien fet un pacte secret per a recolzar a una nació forta en eixa frontera en França en Guillermo com el seu rei, en els Huit Artículs de Londres, firmats el 21 de juny de 1814. Aixina, l'acció dels holandesos va contar en el fort respal de Gran Bretanya i dels demés firmants d'eixe pacte.

El resultat va ser esta campanya de Bèlgica, que va concloure en la derrota en la batalla de Waterloo el 18 de juny de 1815. Despuix de la derrota en Waterloo, Napoleón va aplegar a París pensant encara en resistir, pero l'ambient en les cambres i en l'opinió pública ho va impedir i Napoleón no va dissoldre les cambres parlamentàries ni va declarar la dictadura. El 22 de juny Napoleón abdicava en favor del seu fill Napoleón II, que es trobava en Àustria i mai va aplegar a regnar. Napoleón es va retirar a Malmaison i quan els prusianos es varen acostar es va desplaçar a Rochefort, des d'a on esperava marchar-se a Estats Units. El 3 de juliol, París es va rendir als eixèrcits de la coalició. Luis XVIII va tornar a la seua capital per segona volta, cinc dies despuix, i l'emperador no va aplegar a Amèrica, ya que va ser capturat i enviat a l'exili de l'illa Santa Helena, a on va passar el restant de la seua vida.

Molts estats alemans havien segut consolidats per Napoleón, i varen conservar eixa condició despuix del Tractat de París de 1814. Prusia va guanyar territori en l'oest d'Alemània, prop de la frontera en França, en un intercanvi en Guillermo I d'Holanda. En Itàlia, es varen reconéixer vàries entitats polítiques diferents.

Despuix de la breu tornada al poder de Napoleón i la seua derrota, es va firmar un nou Tractat de París a l'any següent, 1815.

El Tractat de París de 1815 es va firmar el 20 de novembre, i França i els aliats (Àustria, Imperi Rus, Prusia, Regne Unit i Regne Unit dels Països Baixos) varen ser les signatarios. El tractat estipulava que França tornara a les seues fronteres de 1790, que pagara 700 millons de francs d'indemnisacions i el cost d'un eixèrcit d'observació de 150.000 soldats. Este tractat era un compliment en les conclusions del Congrés de Viena i del Tractat de Fontainebleau de 1814.

Vore també

• Guerres napoleòniques
• Congrés de Viena
• Tractat de Fontainebleau (1814)
• Tractat de París (1815)

Bibliografia

• Büsch, Otto (1992). Handbuch der preußischen Geschichte (vol. 3) (en de), Walter de Gruyter, pp. 72–74, 81. ISBN 3-11-008322-1.
• Malettke, Klaus (2009). Die Bourbonen 3. Von Ludwig XVIII. bis zu donen Grafen von Paris (1814-1848) (vol. 3) (en de), Kohlhammer Verlag, p. 66. ISBN 978-3-17-020584-0.
• (2010) Historical Dictionary of Malta, USA: Scarecrow Press, p. 11. ISBN 9780810853171.

Alexander Rich, Gisela Gledhill, and Dr. Jerzy Kierkuć-Bieliński; (2014) Peace Breaks Out! London and Paris in the Summer of 1814, London: Sir John Soane's Museum, in print

Enllaços externs

• Text complet del Tractat Definitiu de Pau (París, 30 de maig de 1814)