Abel Tasman

Abel Tasman

Abel Janszoon Tasman ([ˈɑbəl ˈjɑnsoːn ˈtɑsmɑn] Lutjegast, província de Groninga, 1603-Batavia, 10 d'octubre de 1659) va ser un marí, explorador i comerciant neerlandés, famós pels viages realisats entre 1642 i 1644 al servici de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals (Vereenigde Oostindische Compagnie, coneguda per les seues sigles VOC).

La seua va ser la primera expedició europea coneguda que va aplegar a la Terra de Van Diemen (hui coneguda com Tasmania) i a Nova Zelanda, i que va avistar les illes Fiji en 1643. Tasman, el seu pilot, Visscher, i el seu sobrecarregue, Gilsemans, varen cartografiar parts importants de les costes d'Austràlia, Nova Zelanda i de vàries de les illes del Pacífic. El seu treball era investigar el territori conegut com a «Nova Holanda», hui Austràlia, de la que els holandesos havien descobert la costa occidental i devia determinar si la zona pertanyia a la Terra Australis.

La VOC esperava que Tasman poguera localisar un nou i inexplorado continent en fins comercials, o a lo manco, trobar un estret a través de Nova Guinea que els conduïra al Pacífic. Tasman no va conseguir cap d'eixos objectius, encara que, geogràficament, les seues expedicions han segut de les més fructíferes de l'història.

Biografia

No se sap molt dels primers anys de Tasman. Va nàixer en Lutjegast i va rebre una educació suficient que li va permetre expressar les seues idees clarament per escrit i convertir-se en un expert navegant. Es va casar en Claesgie Meyndrix, en qui va tindre una filla. En acabant de que morira la seua esposa, es va casar de nou en Joanna Tiercx, en giner de 1632. Poc despuix, com a mariner, es va embarcar a les Índies Orientals, a on va ser primer pilot en febrer i patró en maig de 1634. En eixe any, en una exploració de menor importància, va estar a punt de morir despuix d'un expropie desembarc, en el que varis dels seus companyers varen ser massacrats per la gent de Ceram. Despuix de passar algun temps en operacions marítimes de contrabando i guerra, va retornar a Holanda en 1637.

Es va embarcar de nou per a les Índies en 1638 com a capità d'una urca, duent a la seua esposa en ell. Al principi es va amprar en l'eixèrcit i en viages d'intercanvi comercial, pero en 1639 va ser nomenat segon al mando, a les órdens de Quast, d'una chicoteta flota de dos barcos al servici de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, que va partir en juny per a buscar les illes que es creïen es trobaven a l'est de Japó. Va retornar en novembre d'esta busca sense èxit i es va oferir a repetir la busca, pero va ser enviat en nous viages comercials a Japó i Camboya.

Primer viage pel Pacífic (1642-43)

En 1642 Tasman va ser encarregat de liderar una expedició per al descobriment de les «Terra del Sur i Terra de l'Est Desconegudes», que es creïa estaven en el Pacífic Sur, pero que no havien segut vistes pels europeus. Tasman va partir del port de Batavia (ara Jakarta) el 14 d'agost, en dos menuts barcos, el Heemskerck i el Zeehaen [El gall de mar]. Per estrany que puga semblar hui, Tasman va navegar primer a l'oest cap a l'actual illa Maurici (llavors una possessió holandesa). La raó d'açò era que les seues naus eren barcos de vela i la millor ruta d'un lloc a un atre no sempre era la ruta directa, sino que importava més la direcció del vent. Tasman tenia cert coneiximent dels vents dominants i per això va elegir l'illa de Maurici, a on va arribar el 5 de setembre, despuix d'un ràpit viage de sol 22 dies. Una entrada en el diari de Tasman mostra cóm els millors navegants en eixos dies erraven pel que fa a la llongitut: «segons els nostres càlculs encara estàvem a unes 200 milles a l'est de Maurici, quan la vàrem vore». Els barcos varen aplegar maltrechos per la travessia i varen tindre que ser reparats, permaneixent en Maurici dos mesos. Una volta rejunteadas en masilla (calafateado) les entrades d'aigua, enfortits els aparejos i carregats nous màstils de recanvi, es reaprovisionaron d'aigua, llenya i suministraments, inclosa la caça selvada. El governador de Maurici els va proporcionar informes i cartes relacionades en les illes Salomón i vocabularis de les llengües de les illes de Nova Guinea. Els barcos estaven llests per a salpar el 4 d'octubre, pero pels vents contraris, no varen poder eixir del port de Fort Fredrik Hendrik fins al 8 d'octubre.

Des d'allí varen seguir un curs sur, en vents variables fins a la latitut 31° o 32°S, quan varen entrar en la zona de vents de l'oest. Varen navegar entre les llavors desconegudes illes de San Pablo i Ámsterdam i les illes Kerguelen, i varen alcançar la latitut 43°S, a on varen vore algues surant que eren indicacions de terra. Es va convocar un consell dels barcos i es va resoldre mantindre a un home constantment a l'aguaite en el pal, i oferir com recompensa a qui primer vera terra tres reals de huit i una tassa de aguardiente. El 29 d'octubre, a les tres semanes de salpar, varen aplegar als 46° de latitut S i es varen trobar en forts vents i boires, pensant que era massa perillós mantindre rumbo sur per por d'encallar en terra. El curs va ser canviat per lo tant cap al surest. El 6 de novembre, a les quatre semanes, varen aplegar a la seua latitut més alta, els 49°4′ S, en moltes indicacions de terra que els mantenien ansiosos.

El pilot major deliberó en Tasman i varen examinar cuidadosadament el curs futur de la travessia. Va propondre que deurien caure als 44°S fins que hagueren passat el meridiano 150°, jujant que si no trobaven el continent del sur, estarien en mar oberta. Després deurien caure als 40°S i navegar a l'est fins als 220° de llongitut (aproximadament 160° W segons els càlculs actuals), que va jujar els duria be a l'est de les illes Salomón i els permetria alcançar les illes en viage surest —com en efecte haurien fet, ya que estarien a uns 15° a l'est de la verdadera posició de les illes Salomón.

Esta resolució va ser comunicada a la Zeehaen adjuntant el document en una caixa de fusta flotant per una llarga llínea per la popa. Els consells dels dos barcos varen donar la seua aprovació i el curs es va modificar en conseqüència. El 18 de novembre varen passar per la llongitut de la Terra de Nuyts (la Gran Baïa Australiana), l'extensió de terra coneguda més lluntana descoberta al Sur (els neerlandesos ya coneixien a lo manco partix de la costa occidental del continent, pero la forma de la costa sur els era desconeguda). Varen trobar forts vents de l'oest, i poc a poc varen caure a la latitut 42°25′ S, quan el 24 de novembre, despuix de més de 9.000 km de travessia, varen vore terra.

Tasmania

Encara que seguint la seua ruta havien passat de llarc el continent australià, varen divisar la costa oest de Tasmania, al nort de Macquarie Harbour. La varen batejar com Terra de Van Diemen, en honor d'Anthony van Diemen, llavors governador general de les Índies Orientals Neerlandeses (posteriorment els colonizadores britànics varen canviar el nom a l'illa). Procedint al sur, va vorejar l'extrem meridional de Tasmania i es va encaminar cap al noreste. Després Tasman va tractar de treballar en els seus dos barcos en la baïa de l'Aventura (Adventure Bay), en la costa este del sur de l'illa Bruny Sur, a on va ser arrastrat cap a la mar per una tormenta, nomenant l'àrea com a baïa de la Tormenta (Storm Bay). Dos dies despuix, Tasman va ancorar al nort de la veta Frederick Hendrick, just al nort de la península de Forestier. Tasman va desembarcar en la baïa de Blackman —en la baïa més gran de baïa de Marion. Al sendemà, va fer un intent d'aplegar a terra en la baïa Nort; no obstant, a causa de que la mar estava massa agitat, el carpintero va tindre que nadar entre les ones i va plantar la bandera neerlandesa, en la baïa Nort. Tasman va reclamar la possessió formal de la terra el 3 de decembre de 1642.

Nova Zelanda

Despuix de reconéixer i explorar la zona, Tasman tenia l'intenció de proseguir en direcció nort, pero com el vent era desfavorable es va dirigir cap a l'est. Nou dies més vesprada, el 13 de decembre, varen avistar terra de nou en la costa noroest de l'illa Sur de Nova Zelanda, convertint-se en els primers europeus en fer-ho. Tasman li va donar el nom de «Staten Landt», suponent que estava conectada a una illa (a l'illa dels Estats, Staten Island) en el sur de la punta d'Amèrica del Sur. Després va navegar cap al nort seguint la costa de l'Illa Sur i després a l'est. Un dels seus barcos va ser atacat pels maoríés en Waka, i quatre dels seus hòmens varen morir. Tasman va cridar al lloc «baïa dels Assessins» (ara coneguda com Golden Bay) i va navegar cap al nort, pero va confondre l'estret de Cook —que la separava de l'Illa Nort— en una ensenar (nomenant-ho Bight Zeehaen's). Tasman estava convençut de que Nova Zelanda era una única terra partix de la Terra Australis.

Dos dels noms que va otorgar en Nova Zelanda en eixe viage encara perduren: el veta Maria Van Diemen i les illes Tres Reis (la veta Pieter Boreels és ara conegut com veta Egmont).

El viage de tornada

En el camí de regrés a Batavia, Tasman va aplegar a l'archipèlec de Tonga el 20 de giner de 1643. Mentres els barcos de Tasman passaven per les illes Fiji, varen estar a punt de naufragar en els secs perillosos de la part nort-oriental del grup Fiji. Va cartografiar l'extrem oriental de Vanua Levu i Cikobia abans de retornar de regrés a la mar oberta. Finalment es va tornar cap al noroest a Nova Guinea, i va aplegar a Batavia el 15 de juny de 1643, despuix d'una absència de dèu mesos, durant la qual havia perdut a dèu hòmens per malaltia, ademés dels quatre hòmens morts pels maoríes. El seu diari conclou aixina: «¡Alabat siga Deu i done gràcies per un viage segur! Amén».

Segon viage pel Pacífic (1644)

Tasman va encapçalar en 1644 una nova expedició, per a la que se li havia ordenat que averiguara si hi havia un pas en la mar del Sur entre Carpentaria i la Terra de De Witt. Al mando d'una flota de tres naus (Limmen, Zeemeeuw i la chicoteta Braek, de sol 14 hòmens), en 111 mariners i recaptes per a huit mesos, va partir el 30 de decembre de 1644 de Batavia. En lloc d'atindre's a les órdens que li aconsellaven seguir primer la costa suroest de Nova Guinea cap a l'est, potser pels vents, es varen dirigir a través de l'estret fins a la Terra de Eendragt; i des d'allí Tasman va navegar cap al nort i va elaborar cuidadoses cartes, en sondejos, de les costes occidental i septentrional d'Austràlia, incloent el golf de Carpentaria. També va realisar valioses observacions sobre la terra i les seues gents. Va travessar l'estret de Torres, entre Nova Guinea i Austràlia, pero a pesar de que va estar en la seua boca, no va conseguir trobar-ho. Potser va ser dissuadit d'un examen més detingut per la multitut d'illes i secs que bloquegen la ruta, ignorant ademés que l'espanyol Torres ya havia navegat per les seues aigües en 1606. Al no trobar l'estret, va retornar a lo llarc de la costa de Nova Guinea en direcció oest fins a Batavia, a on va aplegar en agost de 1644.

Va ser recompensat a la seua tornada en agost de 1644 per la confirmació en el grau de comandant, en un aument substancial en la seua remuneració, que es va fer extensiu, en efectes retroactius, fins als començos del seu viage en 1642. No obstant, van Diemen, en el seu informe de l'expedició al Consell (23 de decembre de 1644), va expressar la seua decepció i descontent, ya que l'expedició no havia descobert un estret entre Nova Guinea i la «Terra del Sur Coneguda», sino solament una gran baïa o golf, i que no havia fet una atra cosa que navegar a lo llarc de les costes, sense haver conseguit cap coneiximent del país i dels seus productes, alegant com a raó que no eren lo suficientment fortes com per a aventurar-se a terra i fer front als salvages. Açò va ser molt decepcionant, ya que els descobriments eren de poca utilitat a menos que el país s'explorara al mateix temps.

No obstant, diu, que Tasman en els seus dos viages hi havia circunnavegado la llavors «Terra Sur Desconeguda», que calcula tenia una extensió de 8000 milles de costa, i que era molt improvable que en un país tan gran, en tal varietat de climes, no haguera trobat una miqueta de gran importància i benefici per a l'empresa. Durant més d'un sigle, fins a l'era de James Cook, Tasmania i Nova Zelanda no varen tornar a ser visitades pels europeus (Austràlia va ser visitada pero generalment per accident), i eixa va ser la causa de que tardaren en apreciar-se l'importància dels seus descobriments des d'un punt de vista geogràfic.

Últims anys

Tasman va ser nomenat membre del Consell de Justícia de Batavia. A mitan de 1647 va ser enviat en una missió davant el rei de Siam i se li va concedir prioritat sobre tots els holandesos en el regne. Despuix d'eixa missió, li varen donar el mando d'una flota de huit bucs, en 900 soldats i 250 mariners, que varen navegar en maig de 1648 a les Filipines en l'objectiu d'interceptar el galeón espanyol que duya l'argent de Mèxic. La notícia del 30 de giner d'eixe any, de que s'havia firmat la Pau de Westfalia, no havia penetrat en el surest d'Àsia, i la República de les Sèt Províncies Unides tractava d'esta manera d'assestar als espanyols un gran colp. Ademés tenien un segon comés, que era ajudar al rei de Siam en la guerra contra els seus enemics. No varen conseguir capturar al galeón espanyol, al que varen perseguir pero va conseguir escapar acabant afonat front a les costes filipines i sent saquejat. Ademés, el rei de Siam va modificar els seus plans i ya no va necessitar l'auxili dels barcos. En giner de 1649 varen tornar a Batavia.

La seua conducta en esta expedició no va ser satisfactòria, i a la seua tornada se li va jujar per haver tractat, quan estava begut, inhumanamente a un dels seus mariners; com a resultat, va ser depost del seu càrrec. Va ser formalment reintegrat en giner de 1651, pero no molt temps despuix es va retirar del servici i es va convertir en un comerciant en Batavia.

Abel Tasman va fallir sent ric en 1659 en Batavia (hui Jakarta), deixant a la seua esposa Jannetje i a la seua filla Claesgen, del seu primer matrimoni (que havia esposat primer a Felipe Heylman i més vesprada a Jacob Bremer). En 1661 es va autorisar a la viuda a casar-se en Jan Meyndert Springer.

Reconeiximents

De la mateixa manera que en molts exploradors, el nom de Tasman ha segut honrat en molts aspectes.

• Dos espècies de marsupialés:
  • el dimoni de Tasmania.
  • el tigre de Tasmania.
• Un gènero de plantes:
  • Tasmannia.

• Accidents geogràfics:

• L'illa australiana de Tasmania (rebatejada en el seu honor, abans terra de Van Diemen), incloent característiques tals com:

• la península de Tasmania.
• el pont de Tasmania.
• l'autopista Tasmania.
• el transbordador de passagers Abel Tasman.

• el mar de Tasmania.

• En Nova Zelanda:

• el Glaciar Tasman
• el Llac de Tasmania
• el riu Tasman
• el mont Tasman
• el Parc nacional Abel Tasman
• la baïa de Tasman
• la regió de Tasman
• Abel Tasman Drive, en Takaka
• el Memorial de Tasmania Capaç en Takaka.

• Els Able Tasmans, una banda índia d'Auckland, Nova Zelanda.

En 1985 va ser honrat en un sagell postal en el que figura el seu retrat emés per Correus d'Austràlia.

L'asteroide (6594) Tasman va ser nomenat aixina en la seua memòria.

Vore també

• Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals
• Exploració europea d'Austràlia

Bibliografia

• J. I. Heeres (ed), Abel Janszoon Tasman's Journal of His Discovery of Van Diemen's Land and New Zealand in 1642 (Ámsterdam, 1898).
• R. P. Meyjes, De Reizen van Abel Janszoon Tasman en Franchoys Jacobzoon Visscher (L'Haya, 1919).
• Winkler Prins Encyclopaedie, vol. 17 (Ámsterdam, 1953).
• W. Forster, «An Early Chart of Tasmania», Geographical Journal, vol. 37, n.º. 5, maig de 1911, pag. 550-51.
• J. W. Forsyth, «Clio etwas gebuckt», Journal of the Royal Australian Historical Society, 49 (1963-64).
• Ser-li, Percival (1949). Entrada «Tasman, Abel», en el Dictionary of Australian Biography. [1] archivat en Wayback Machine. Sídney: Angus and Robertson. (en anglés)
• Edward Duyker (ed.) The Discovery of Tasmania: Journal Extracts from the Expeditions of Abel Janszoon Tasman and Marc-Joseph Marion Dufresne 1642 & 1772 St David's Park Publishing/Tasmanian Government Printing Office, Hobart, 1992, pp. 106, ISBN 0-7246-2241-1. (en anglés)

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Abel Tasman.
• A transcript of a paper on the voyages of Tasman, read to the Royal Society of Tasmania in 1895
• The Tasman page at Project Gutenberg of Austràlia This page has links to Tasman's journal and other important documents relating to Tasman
• The Huydecoper journal - Abel Tasman - The State Library of NSW
• J. W. Forsyth, 'Tasman, Abel Janszoon (1603? - 1659)', Australian Dictionary of Biography, Volume 2, Melbourne University Press, 1967, pp 503–504.

---