Benjamin Disraeli

Benjamin Disraeli

Benjamin Disraeli KG, FRS, PC (Londres, 21 de decembre de 1804-Curzon Street, Londres, 19 d'abril de 1881), conegut també com a comte de Beaconsfield o lord Beaconsfield, va anar un polític, escritor i aristócrata britànic, que va eixercir dos voltes com primer ministre del Regne Unit, va ser líder de la Molt Lleal Oposició de La seua Majestad i tres voltes ministre de Facenda del Regne Unit. Va ser un dels més destacats polítics del Regne Unit, pertanyent a la corrent conservadora dels Tories, de la qual es va convertir en un dels més notoris líders. Va ser una de les figures claus en la conversió d'estos en el Partit Conservador del Regne Unit, i va passar a liderar esta organisació política, estenent la seua carrera dins de la Cámara per casi quatre décades. A lo llarc de la seua carrera política, es va consagrar per la seua oratòria, en la qual incloïa un extraordinari dramatisme, que ho va dur a ser considerat com el millor orador de la Cámara. Igualment, atres dos traces varen destacar en la seua trayectòria pública, el primer, la seua notòria rivalitat en elíder del Partit Lliberal, el també prominent polític William Gladstone; i el segon, la seua amistat en Victoria, reina del Regne Unit i la primera Emperatriu de l'Índia, la qual ho va beneficiar en la seua tormentosa relació en Gladstone, puix la monarca demostraria detestar este últim tant com el mateix Disraeli. Com primer ministre del Regne Unit, les seues polítiques sempre varen estar orientades cap a la consolidació del Imperi britànic i varen dur en si una nova visió del conservadurisme en el seu país, que es va materialisar en numeroses accions en política exterior, tals com l'anexió de les illes Fiji, l'adquisició de les accions sobre el canal de Suez, la coronació de la reina Victoria com a primera emperatriu de l'Índia, aixina com les guerres colonials en Afganistan i Suràfrica, totes maniobres que varen consagrar a Disraeli com el representant d'una de les polítiques internacionals més agressives jamai vistes en el Regne Unit, el punt de frenar l'imperialisme rus i doblegar al Imperi otomà. És, també, l'únic primer ministre en l'història del Regne Unit en haver rebut un títul nobiliario abans de culminar el seu periodo en eixercici, aixina com ostenta el peculiar honor de ser l'única persona d'ascendència judeua, a pesar de que el seu pare va ser convers al anglicanisme, en haver eixercitat dit càrrec. Ademés va ser dos voltes candidat al rectorat de l'Universitat de Glasgow, sent electe en abdós ocasions, lo que ho va dur a eixercir-ho entre 1871 i 1877, en simultàneu en la primera magistratura del Regne Unit. Destacat escritor, Disraeli va deixar un llegat de més d'una vintena obres, de les quals, les dos més conegudes són Vivian Grey (1825-1827) i Sybil (1845), les quals, curiosament, no complixen en els cànons lliteraris propis de l'era victoriana i que tampoc tendixen a ser considerats com a «obres mestres de la lliteratura», pero que sí varen gojar d'un trement èxit en la seua época, lo que ho va convertir en un dels personages més reconeguts del seu temps, per haver obtingut l'èxit en tots els àmbits en els que es va eixercitar, sent encara recordat com un dels millors primers ministres de l'història del Regne Unit.

Primers anys

Pare, mare i germana de Disraeli: Isaac, Maria and Sarah

Fill de l'escritor i erudit Isaac D'Israeli, Rebuig Disraeli formava part d'una família tradicional judeua sefardí d'orige italià; els seus antepassats, de fet, havien segut expulsats d'Espanya en 1492. No obstant, va ser batejat junt a tots els seus germans en l'Iglésia anglicana a l'edat de 13 anys, convertint-se d'esta manera al cristianisme. Rebuig Disraeli seria conegut també en el renom Dizzy pels seus seguidors. Els seus biógrafs creuen que va ser descendent de judeus italians sefardíes. Ell afirmava ser d'ascendència portuguesa, possiblement en referència a un orige anterior de la seua herència familiar en Iberia abans de l'expulsió dels judeus en 1492. Despuix d'este event, molts judeus varen emigrar, en dos onades, i alguns varen fugir a les terres musulmanes del Imperi otomà, pero molts d'ells també varen ser a l'Europa cristiana, primer en el nort d'Itàlia, despuix als Països Baixos, i més vesprada a Anglaterra. Els historiadors moderns ho han vist essencialment com un criptojudío.

Personalitat

Rebuig Disraeli ha segut descrit pels seus biógrafs com un home que amava les reunions socials, els gusts cars i la roba de moda. Molts dels seus adversaris ho varen atacar en durea pels seus excessos, que varen incloure més d'alguna aventura en dònes casades. Se li considerava un dandi que vestia estrafalariamente. Els gusts cars i alguns desafortunats negocis ho durien a ser permanentment perseguit pels acreedors, als quals va conseguir eludir en gran mida per la seua facilitat de penetrar els círculs socials, gràcies a les seues publicacions. Disraeli va mostrar sempre la qualitat de ser agradable i extremadament cult, lo que li va granjear simpaties de, entre uns atres, Napoleón III i la família Rothschild, amistats que resultarien sumament útils tant referent a solucionar els seus problemes econòmics com a la seua carrera política. En 1831, Disraeli va mamprendre un llarc viage, una sòrt de pelegrinage per Terra Santa que transformaria la seua vida. A partir d'eixe moment no solament revaluaría els seus orígens, sino que naixeria l'íntima convicció de que havia naixcut per a ocupar un lloc important en el món.

El jove Disraeli, per sir Francis Grant (1852).

Profundament britànic i anglófilo, els seus orígens judeus varen resultar, en més d'una ocasió, tema de descrèdit tant en el seu entorn social com en el polític. Disraeli, a diferència del seu pare, qui havia renegat dels seus orígens batejant a tots els seus fills anglicans i refusant ocupar càrrecs en la comunitat judeua, els va utilisar a favor seu. Aixina, en resposta a uns atacs dels seus adversaris polítics va escriure: «Els judeus són el poble elegit de Deu; la seua història, cultura i religió són molt més antigues que les dels pobles europeus, i ademés, els judeus duen en la sanc el saber oriental»; lo que unit al seu defensa de les costums i el caràcter britànic i a l'orgull que sentia per ser anglés, duya a una conclusió, buscada per ell mateixa segons l'historiador Carl Grimberg qui expressa que lo que Disraeli volia dir era «no hi ha sanc més noble que la d'un judeu anglés». El 28 d'agost de 1839 va contraure matrimoni en Mary Ann Whyndham, una dòna de societat dotze anys major que ell, viuda, inteligent, i, sobretot, dotada d'una renda mensual de quatre milliures, qüestió que impulsaria tant la seua carrera com a escritor com la política. A partir d'este moment Disraeli va viure de forma folgada i en la lliteratura i la política com les seues úniques preocupacions, pese a lo que no va ser rar que algun dels seus excessos terminaren per enfurir a la seua esposa, sobretot al moment de pagar els contes. Disraeli en tot cas no va deixar d'agasajarla, cridant-la carinyosament the Perfect Woman («la dòna perfecta»), cosa que, donades les seues ambicions, resultava un complit lliteral. La parella no va tindre fills. La mort de la seua esposa, ocorreguda el 15 de decembre de 1872, marcaria a Disraeli de per vida, no solament pel sofriment que li va supondre la maltia d'ella (en la dolorosa crisis de la qual final es va comportar com el més fidel acompanyant). Fòra de deure-li a la seua esposa la seua carrera política, Disraeli va començar a notar que havia perdut el principallegat del seu matrimoni, una llar. Disraeli va trobar consol posteriorment en la seua relació en dos conegudes dames de societat, lady Bradford i lady Chesterfield, les quals de totes formes no varen omplir el buit deixat per la seua esposa. Solament la companyia de la reina i ademés del poder varen resultar en sí mateixes la raons que entregarien nova vida a Disraeli.

Vore també

• Disraeli (película), de 1929.
• Disraeli Gears, àlbum de Cream, de 1967.

Bibliografia

• André Maurois, La vida de Disraeli, Edicions Paraula, 1994, ISBN 978-84-7118-954-7.
• Jacques de Langlade, Disraeli, el alfil de la reina Victoria, ISBN 950-15-1749-7.
• Lytton Strachey, La reina Victoria.

• Anònim (1873). Cartoon portraits and biographical sketches of men of the day, Londres: Tinsley Brothers, pp. 38–45.
• Blake (1966). Disraeli, Nova York: St. Martin's Press. OCLC 400326.
• «Hudson, Malmesbury and Cavour: British Diplomacy and the Italian Question, February 1858 to June 1859».The Historical Journal.40(2)

389–413.doi:10.1017/S0018246X97007218.

• «Disraeli and John Gibson Lockhart».Modern Language Notes.The Johns Hopkins University Press.56(2)

134–137.doi:10.2307/2911518.

• «Disraeli and Peel's 1841 Cabinet».The Journal of Modern History.11(4)

509–512.doi:10.1086/236397.

• «Disraeli and Thackeray».The Review of English Studies.19(76)

404–408.doi:10.1093/res/vos-XIX.76.404.

• Conancher (1971). The Emergence of British Parliamentary Democracy in the Nineteenth Century, Nova York: John Wiley and Sons.
• «Peel and the Peelites, 1846–1850».The English Historical Review.73(288)

431–452.doi:10.1093/ehr/LXXIII.288.431.

• «Disraeli's Jewishness Reconsidered».Modern Judaism.5(2)

109–123.doi:10.1093/mj/5.2.109.

• «Review of Disraeli, by Robert Blake».The English Historical Review.83(327)

360–364.doi:10.1093/ehr/LXXXIII. CCCXXVII.360.

• Gash, Norman (1972). Sir Robert Peel: The Life of Sir Robert Peel after 1830, Totowa, Nova Jersey: Rowman and Littlefield. ISBN 0-87471-132-0. «harv»
• «Disraelian Conservatism: A Financial Approach».The English Historical Review.99(391)

268–296.doi:10.1093/ehr/XCIX. CCCXCI.268.

• «Review of Disraeli, by Robert Blake».The American Historical Review.American Historical Association.73(1)doi:10.2307/1849087.

• «British Parliamentary Party Alignment and the Indian Issue, 1857–1858».The Journal of British Studies.23(2)

79–105.doi:10.1086/385819.

• Jerman (1960). The Young Disraeli, Princeton: Princeton University Press.
• (1889).«The Last Illness of Lord Beaconsfield».The Nineteenth Century: A Monthly Review.26
• Kirsch, Adam (2008). Benjamin Disraeli, Nova York: Schocken.
• (2011) Disraeli and the Eastern Question, Oxford: Oxford University Press. OCLC 700952920. ISBN 9780199574605.
• Mahajan, Sneh (2002). British Foreign Policy, 1874–1914, Routledge. ISBN 0415260108.

• «Disraeli, Gladstone, and the Politics of Mid-Victorian Budgets».The Historical Journal.22(3)

615–643.doi:10.1017/S0018246X00017015.

• Matthew (1986). Gladstone, 1809–1874, Oxford: Oxford University Press. ISBN 0198229097.
• «The Novelist St. Barbe in Disraeli's Endymion: Revenge on Whom?».Nineteenth-Century Fiction.23(1)

85–88.doi:10.1525/ncl.1968.23.1.1999p0201m.

• (1929) The Life of Benjamin Disraeli, Earl of Beaconsfield, Londres: John Murray.
• (1922) The life of William Ewart Gladstone, Macmillan.

• «Disraeli and England».The Historical Journal.43(3)

699–728.doi:10.1017/S0018246X99001326.

• Rhind, Neil (1993). Blackheath village and environs, Londres: Bookshop Blackheath. ISBN 0950513652.
• Seton-Watson (1972). Disraeli, Gladstone, and the Eastern Question, Nova York: W. W. Norton & Company.
• (1913) The Life of John Bright, Londres: Constable.
• «Egana, Lambert, and the Chilean Mining Associations of 1825».The Hispanic American Historical Review.Duke University Press.55(4)

637–663.doi:10.2307/2511948.

• «The Cave of Adullam and Parliamentary Reform».The English Historical Review.81(318)

38–55.doi:10.1093/ehr/LXXXI. CCCXVIII.38.

• «"Dizzi-Ben-Dizzi": Disraeli as Alien».The Journal of British Studies.34(3)

375–411.doi:10.1086/386083.