William Gladstone

William Gladstone

William Ewart Gladstone /ˈɡlædstən/ (Liverpool, 29 de decembre de 1809-Hawarden, 19 de maig de 1898) va ser un polític lliberal britànic. Primer va ser membre de la Cámara del Regne Unit i despuix va ocupar varis càrrecs en el govern del seu Majestad. Va ser el secretari general del Partit Lliberal en els periodos de 1866-1875 i 1880-1894, i va aplegar a ser primer ministre del Regne Unit en quatre ocasions: de 1868 a 1874, de 1880 a 1885, en 1886, i de 1892 a 1894.

Va ser un dels estadistes més célebres de l'época victoriana, rival de Disraeli, i encara li'l considera un dels més importants primers ministres que ha tingut el Regne Unit; Winston Churchill ho citava com inspirador seu.

Biografia

William Ewart Gladstone va nàixer en 1809,. en el número 62 de Rodney Street, en Liverpool. Era el quart fill de l'acabalat propietari d'esclaus John Gladstone, i de la seua segona esposa, Anne MacKenzie Robertson. Va rebre el nom d'un amic íntim del seu pare, William Ewart, un atre comerciant de Liverpool i pare de William Ewart, més tarde polític lliberal. En 1835, ellinage de la família es va canviar de Gladstones a Gladstone per llicència real. El seu pare va ser nomenat baronet de Fasque i Balfour, en 1846.

Encara que va nàixer i va créixer en Liverpool, William Gladstone era d'ascendència purament escocesa. El seu yayo Thomas Gladstones (1732-1809) va ser un destacat comerciant de Leith, i el seu yayo matern, Andrew Robertson, va anar Provost de Dingwall i Sheriff Substitut de Ross-shire. Un dels primers recorts de la seua infància és que li varen fer posar-se de peu sobre una taula i dir "Dames i cavallers" al públic reunit, provablement en una reunió per a promoure l'elecció de George Canning com a diputat per Liverpool en 1812. En 1814, el jove "Willy" va visitar Escòcia per primera volta, ya que ell i el seu germà John Neilson Gladstone varen viajar en el seu pare a Edimburc, Biggar (South Lanarkshire) i Dingwall per a visitar als seus parents. Willy i el seu germà varen ser nomenats freemen del burc de Dingwall. En 1815, Gladstone també va viajar a Londres i Cambridge per primera volta en els seus pares. Durant la seua estància en Londres, va assistir en la seua família a un servici d'acció de gràcies en la catedral de Sant Pablo despuix de la Batalla de Waterloo, a on va vore el futur rei Jorge IV del Regne Unit.

Es va educar en l'Eton College i en Oxford. Els seus primers passos en la política els va donar en 1832 com a diputat del partit conservador, llavors cridat Partit Tory, en el govern bipartidista durant l'época victoriana, pero anys més vesprada va deixar de ser conservador per a unir-se al lliberalisme (Whig), situant-se a favor de lliure canvi i acostant-se més a l'Iglésia. De 1843 a 1845 va ser ministre de comerç, i de 1845 a 1846 ministre de les Colónies durant el mandat de Robert Peel, elíder de l'ala lliberal dels conservadors. Gladstone va ser responsable de la Llei Regulatoria del Ferrocarril de 1844, considerada pels historiadors com el naiximent de l'Estat regulador. Eixemples de la seua visió de futur són les clàusules que facultaven al govern per a prendre el control dels ferrocarrils en temps de guerra, el concepte dels trens parlamentaris, en un cost llimitat a un penic per milla, el servici universal i el control del recent inventat telégraf elèctric, que operava junt a les vies del ferrocarril. Els ferrocarrils varen representar la major inversió en l'història de la humanitat.

Despuix de la mort de Peel, va aplegar a ser ministre de facenda i va aprofitar per a impulsar la lliberació del comerç exterior durant els governs d'Aberdeen, de 1852 a 1855, i Palmerston, de 1859 a 1865. Enguany va ser determinant per a l'història política britànica, ya que despuix de la mort de Palmerston es va produir un reallineament de partits, fusionant-se el Tory i el Whig al Partit Lliberal, i sobretot, pel definitiu pas de Gladstone com a izquierdista, en convertir-se en elíder de dit partit. En 1868 va ser nomenat primer ministre, càrrec que va ocupar fins a 1874 i va repetir en 1880 a 1885, despuix en 1886 i des de 1892 a 1894. Entre sus labores més importants es destaca la reobertura de l'eixèrcit i de les universitats, suprimint prejuïns religiosos i privilegis econòmics. També va estendre el sistema d'oposicions per a l'accés a la funció pública, va formar el sistema educatiu públic i en 1872 va introduir el vot secret. La crisis agrícola de finals d'el XIX ho va dur a acceptar l'adquisició forçosa de nous mercats, tenint que anar en contra de les seues idees contràries a l'imperialisme. Açò va ser lo que va provocar l'ocupació d'Egipte en 1882 i l'entrada en Sudan en 1885. Va dictar les lleis de la Terra (1870 i 1881) i la Llei de prevenció de crims de 1882 per a reprimir la violència nacionalista que colapsava a Irlanda, pero com açò no va ser suficient, va impulsar el proyecte de llei Home Rule en 1886 que implicava per a este país un Parlament autònom. Este proyecte no va ser aprovat pels lliberals unionistes, els qui es varen passar al partit conservador liderats per Joseph Chamberlain. l'autogovern d'Irlanda i l'oposició al imperialisme en la política exterior varen provocar que fora postergat en les següents eleccions. Va dimitir en 1894, retirant-se de la política en acabant de que la Cambra dels Lores vetara el seu últim proyecte de Home Rule per a Irlanda, aprovat en els Comuns. Va ser succeït per Lord Salisbury, que havia segut el seu rival des de la mort de Benjamin Disraeli. En 1885 va declinar l'oferta d'un comtat que li va fer la reina.

Relacions Exteriors

El gabinet de Gladstone en 1868, pintat per Lowes Taste Dickinson.

En 1879, despuix de deixar el càrrec, Gladstone va expondre els principis rectors de la política exterior. Estos incloïen la preservació de la pau, l'amor a la llibertat i el respecte a l'igualtat de drets de totes les nacions. Gladstone havia expressat les seues polítiques i condicions en major claritat en relació en l'opressió dels napolitanos en 1851 (quan va protestar contra l'encarcerament delliberal Carlo Poerio), i ho va fer de nou per als búlgars en 1876 i per als armenis oprimits pels turcs en la década de 1890. En 1879, durant la Campanya de Midlothian, va atacar eliderage de Disraeli, emfatisant el simple principi moral en el seu típic enfocament religiós:

Recorden els drets del salvage, com ho cridem. Recorden que... la santitat de la vida humana en els llogarets montanyosos d'Afganistan, entre les neus hivernals, és tan inviolable als ulls de Deu Totpoderós com lo pot ser la seua. Recorden que... l'amor mutu no es llimita a les costes d'esta illa, no es llimita a les fronteres de la civilisació cristiana, sino que comprén tota la superfície de la terra i comprén tant al més humil com al més gran en el seu immens alcanç.