Manuscrit bíblic

Un manuscrit bíblic és una còpia escrita a mà d'una porció de text de la Bíblia. La paraula bíblia prové del grec bíblia (llibres); manuscrit ve dellatí manu (mà) i scriptum (escrit). El manuscrit original (el pergamí original que físicament va escriure l'autor) és cridat autógraf. Els manuscrits bíblics varien en tamany: des dels diminuts rolls que contenen versos individuals d'escritures judeues (vejau Filacteria) fins als grans còdexs políglotas (llibres multilenguajes) que contenen abdós, la Bíblia hebrea (Tanaj) i la grega cristiana (Nou Testament), aixina com les obres extracanónicas. L'estudi dels manuscrits bíblics és important perque les còpies manuscrites dels llibres poden contindre errors. La ciència de la crítica textual intenta reconstruir el text original dels llibres, especialment d'aquells publicats abans de l'invenció de l'imprenta.

Els manuscrits de la Bíblia Hebrea (o Tanaj)

Una pàgina del Còdex d'Alep, Deuteronomio.

el Còdex d'Alep (c. 920 d. C.) i el Còdex de Leningrado (c. 1008 d. C.) són els manuscrits més antics en llenguage hebreu del Tanaj. En 1947 es varen trobar en Qumrán els rolls de la mar Morta i en eixe descobriment els còdexs manuscrits complets més antics del Tanaj es varen datar d'un mileni abans (vore Tanaj en Qumrán). Abans d'este descobriment, els manuscrits existents més antics del Antic Testament estaven en grec en manuscrits com el Còdex Vaticà i el Còdex Sinaítico. Dels aproximadament 800 manuscrits trobats en Qumrán, 220 són del Tanaj. Es representen tots els llibres del Tanaj, llevat el Llibre d'Ester; no obstant, la majoria són fragments. Notablement existixen dos rolls del Llibre d'Isaías, un de complet (1QIs^a), i un aproximadament un 75% complet (1QIs^b). Eixos manuscrits generalment daten entre 150 a. C. a 70 d. C.

Els antics escrigues judeus varen desenrollar moltes pràctiques per a protegir les còpies de les seues escritures dels errors.

Manuscrits existents del Tanaj

Versió	Eixemples	Llenguage	Data de Composició	Antiga Còpia
Rolls de la mar Morta	Tanaj en Qumrán	Hebreu, paleohebreo i Grec (Septuaginta)	c. 150 a. C. - 70 d. C.	c. 150 a. C. - 70 d. C. Roll En-Gedi Hebreu 150-350
Roll de Levitico Hebreu 50 EC 100-250 EC En-Gedi
Septuaginta	Còdex Vaticà, Còdex Sinaítico i atres papirs antics	Grec	300-100 a. C.	II (fragments) IV(complet)
Peshitta		Siríaco		principis d'el V
Vulgata	Còdex Amiatino	Llatí		principis d'el V principis d'el VIII d. C. (complet)
Masorético	Còdex d'Alep, Còdex de Leningrado i atres manuscrits incomplets	Hebreu	ca. 100 d. C.	X
Pentateuco samaritano		Alfabet samaritano	200-100 a. C.	el manuscrit més antic existent es data d'el XI, el manuscrit més antic disponible als erudits es data d'el XVI
Targum		Arameo	500-1000 d. C.	V

Manuscrits del Nou Testament

Foli 41v del Còdex Alejandrino, conté l'Evangeli de Lucas en un apèndix decoratiu.

Les parts del Nou Testament han segut preservades en més manuscrits que qualsevol atra obra antiga, tenint més de 5800 manuscrits grecs complets o fragmentats, 10000 manuscrits en llatí i 9300 manuscrits en molts atres llenguages antics incloent siríaco, eslau, gòtic, etíope, copto i armeni. Les dates d'eixos manuscrits oscilen des de 125 (el manuscrit de John Ryland, P⁵²; el fragment més antic d'una còpia del Evangeli de Juan) fins a l'introducció de l'imprenta en Alemània en el XV. La gran majoria d'eixos manuscrits daten de despuix d'el X. Perque hi ha més manuscrits del Nou Testament que qualsevol atre escrit (solament tenim 10 còpies de 'Les Guerres Gálicas' de Juliol César), els Apologistas cristians com Josh Mcdowell i Norman Geisler afirmen que per a qualsevolliteratura, el Nou Testament és un testimoni confiable al text original. L'Erudit textual Bart D. Ehrman no està d'acort: "És veritat, clar, que el Nou Testament és abundantment atestat en els manuscrits produïts per mig de les edats, pero la majoria d'eixos manuscrits són de molts sigles despuix dels originals, i cap d'ells és perfectament fidel. Tots ells contenen errors - en total molts mils d'errors. No és tasca fàcil reconstruir les paraules originals del Nou Testament...". En referència a l'evidència textual del Nou Testament, Bruce M. Metzger va escriure,

En evaluació a eixes estadístiques significantes... es deu considerar, pel contrari, el número de manuscrits que presenten el text dels clàssics antics. La Ilíada d'Homero... esta conservada en 457 papirs, 2 manuscrits en Uncials, i 188 manuscrits en Minúscula. Entre les tragèdies, els testimonis d'Eurípides són els més abundants; les seues obres existents estan preservades en 54 papirs i 276 manuscrits en pergamí, casi tots de data posterior a partir del periodo bizantí... el temps entre la composició dels llibres del Nou Testament i les primeres còpies existents és relativament breu. En lloc d'un lapsus d'un mileni o més, com és el cas d'uns quants autors clàssics, es conserven varis manuscrits en papir de les porcions del Nou Testament les quals varen ser còpies dins d'un sigle o més despuix de la composició dels documents originals".

Cada any, es descobrixen varis manuscrits escrits en el format original grec. Un de les últimes troballes importants va ser en 2008, quan varen ser descoberts 47 manuscrits nous en Albània; per lo manco 17 d'ells desconeguts pels erudits occidentals.

Quan es compara un manuscrit en un atre, en l'excepció dels fragments més chicotets, no existixen dos còpies totalment d'acort en tot. Note's, no obstant, que una única diferència impedix un acort. S'ha registrat un estimat d'entre 400.000 variacions entre tots estos manuscrits (d'el II al XV), que són més que paraules en el Nou Testament. Açò és menys important de lo que sembla, ya que és una comparació per mig de les fronteres llingüístiques. Les estimacions més importants se centren en la comparació dels texts en idiomes. Eixes variacions són considerablement menys. La gran majoria d'estos són errors accidentals realisats pels escrigas, i són fàcilment identificables com a tals: una paraula omesa, una llínea duplicada, una falta d'ortografia, un reordenamiento de paraules, etc. Algunes variacions impliquen canvis aparentment intencionals, que a sovint fan més difícila determinació de si varen ser correccions d'eixemplars millors, harmonisacions entre les llectures, o motivacions ideològiques. Paleografia és l'estudi de l'escritura antiga, i la crítica textual és l'estudi dels manuscrits en la finalitat de reconstruir un text original provable. La dificultat en tot açò, no obstant, és d'a on vénen els manuscrits. A sovint, i especialment en els monasteris, un conjunt és poc menys que un centre de reciclage de manuscrits antics en a on les còpies imperfectes i incompletes varen ser almagasenades mentres el monasteri o escritori va decidir que fer en elles. Varen existir vàries opcions. La primera era simplement "borrar" el manuscrit i reusarlo. Açò era molt comú en el món antic i inclús fins a en l'Edat Mija; tals manuscrits eren cridats palimpsestos. El palimpsesto més famós és provablement el Palimpsesto d'Arquímedes. Si açò es feya dins d'un periodo curt de temps despuix que el papir era fabricat, llavors el borrat era menys possible, ya que el papir podria deteriorara i per lo tant ser inservible. Quan ellavat no era una bona opció, la segona opció era cremar-ho (lloc que contenia les paraules de Crist i els apòstols, profetes i sants, ells varen pensar que havien tingut un nivell més alt de santitad que la lliteratura secular.) Cremar-els era considerat més reverente que simplement tirar-els en el femer més propenc, a pesar de que no era alguna cosa inaudito com en el cas del Oxirrinco 840). La tercera opció era simplement deixar-els en lo que es coneix com una tomba de manuscrits. Quan els erudits vénen als depòsits de manuscrits, per eixemple aquell en el Monasteri de Santa Catalina del Mont Sinaí (la font del Còdex Sinaítico), o el Monasteri Sant Sabbas més allà de Belén, no troben biblioteques, pero si almagasens de texts rebujats (en ocasions, curiosament, els guarden en caixes o estants de les biblioteques, per les llimitacions d'espai). Eixos texts varen ser inacceptables pels seus errors escrigues i contenies correccions entre les llínees lo que és una possible evidència de que els escrigues del monasteri els compararen a lo que deuria haver segut un text mestre. Després, els texts considerats complets i correctes, s'haurien deteriorat per un us intensiu i/o havien desaparegut folis, llavors serien colocats en eixos depòsits. Una volta en un depòsit, els insectes i l'humitat contribuirien molt a la deterioració contínua dels documents.

Els texts copiats completa i correctament per lo general serien posats en us, i aixina generalment es desgastarien en prou rapidea, lo que requeriria recopiado repetitiu. Ademés, perque el copiat dels manuscrits era altament costós quan requeria atenció d'un escriga per extensos periodos, un manuscrit podria fer-se solament per encàrrec, en estos casos la mida del pergamí, l'escritura usada, algunes ilustracions (elevant el cost efectiu), o si es tractava d'un llibre o una colecció de varis, etc. seria determinat solament pels comissionats al treball. L'idea d'almagasenar còpies adicionals, provablement hauria segut considerada com el millor desperdici i innecessari, ya que la forma i la presentació d'un manuscrit varen ser més voltes no personalisat als gusts estètics del comprador. Açò és part de la raó per la que és més provable que els erudits troben segments incomplets de manuscrits incomplets, i a voltes contradictoris, més be que obres grans consistents i completes.

Distribució dels manuscrits grecs per sigle

	Manuscrits del Nou Testament			Leccionarios
Sigle	Papirs	Uncials	Minúscules	Uncials	Minúscules
II	2	-	-	-	-
II/III	5	1	-	-	-
III	28	2	-	-	-
III/IV	8	2	-	-	-
IV	14	14	-	1	-
IV/V	8	8	-	-	-
V	2	36	-	1	-
V/VI	4	10	-	-	-
VI	7	51	-	3	-
VI/VII	5	5	-	1	-
VIII	8	28	-	4	-
VII/VIII	3	4	-	-	-
VIII	2	29	-	22	-
VIII/IX	-	4	-	5	-
IX	-	53	13	113	5
IX/X	-	1	4	-	1
X	-	17	124	108	38
X/XI	-	3	8	3	4
XI	-	1	429	15	227
XI/XII	-	-	33	-	13
XII	-	-	555	6	486
XII/XIII	-	-	26	-	17
XIII	-	-	547	4	394
XIII/XIV	-	-	28	-	17
XIV	-	-	511	-	308
XIV/XV	-	-	8	-	2
XV	-	-	241	-	171
XV/XVI	-	-	4	-	2
XV	-	-	136	-	194

Transmissió

La tasca de copiar manuscrits generalment va ser feta pels escrigas, els qui varen ser calificats professionals en les arts d'escritura. Alguns manuscrits també varen ser corregits, i els erudits que examinen cuidadosadament un text poden a voltes trobar lo original i les correccions comparades en manuscrits confiables. En el VI, una sala especial dedicada va aplegar a utilisar la pràctica d'escritura de manuscrits i ilustracions cridada Scriptorium, típicament dins de lo monasteris migevals europeus. A voltes un grup d'escrigues farien còpies al mateix temps com una llectura individual del text.

Construcció dels Manuscrits

La preservació és una qüestió important. Els manuscrits més antics del Nou Testament varen ser escrits en papir, fets d'una canya que va créixer abundantment en el Delta d'el Nilo egipcíac. Esta tradició va continuar fins a finals d'el XVIII. El papir eventualment es convertix en fràgil i es deteriora en l'edat. El clima sec d'Egipte permet que alguns manuscrits en papir siguen preservats parcialment, pero, en l'excepció del P⁷⁷, no existixen manuscrits en papir del Nou Testament complets; molts consistixen en un únic full fragmentat. No obstant, a principis d'el IV, el pergamí (i en ocasions la vitela, un tipo particular de pergamí) va vindre a ser el mig comú per als manuscrits del Nou Testament. No va ser fins al XII que el paper (fet de cotó o fibres de plantes) va ser inventat en el I en China, va començar a guanyar popularitat en els manuscrits bíblics.

Dels 476 manuscrits no-Cristians datats al II, el 97% dels manuscrits estan en la forma de rolls; no obstant, els 8 manuscrits cristians són còdexs. De fet, la majoria dels manuscrits del Nou Testament són còdexs. L'adaptació de la forma de còdex en els texts no Cristians no es va convertir en la dominant fins als sigles IV i V, mostrant una preferència d'esta forma entre els Cristians primitius. El considerable tamany d'alguns llibres del Nou Testament (com les Epístoles de Pablo), i el mateix Nou Testament, no va ser adequat allimitat espai disponible en un roll; en contrast a un còdex que podria ser expandit a centenars de pàgines.

L'inici del Evangeli de Marcos del Llibre de Durrow

Lletra i atres característiques

L'escritura trobada en els manuscrits del Nou Testament varia. Una manera de classificar l'escritura és per formalitat: llibre-a-mà contra cursiva. Lo més formal, les obres gregues lliteràries varen ser freqüentment escrites inclús en un estil distintiu, lletres capitals. Menys formal'escritura va consistir de lletres cursivas, les quals podrien ser escrites ràpidament. Una atra manera de dividir l'escritura és entre uncial (o mayúscula) i minúscula. Les lletres uncials varen ser consistentemente altes entre la llínea de la base i la llínea més alta, mentres les lletres minúscules tenien ascendents i descendents que es varen traslladar entre la llínea de la base i l'asta ascendent. Generalment parlant, les mayúscules eren més antigues que les minúscules, en una llínea divisòria aproximadament en el XI.

Els manuscrits més antics varen tindre difícilment, si acàs, puntuació o marques. Els manuscrits també carien d'espais entre paraules, aixina que les paraules, oracions i paràgrafs serien una cadena contínua de lletres (escritura contínua), freqüentment en bots de llínea en la mitat de les paraules. Es reduïen els esforços costosos, i era una manera de reduir el número de pàgines que eren usades per a aforrar espai. Un atre método amprat va ser abreviar les paraules freqüentment, com la nomina sacra. No obstant es va envoldre el palimpsesto, un manuscrit que era reciclat d'un manuscrit més antic. Els erudits utilisant un cuidadós examen a voltes poden determinar que va ser originalment escrit en el material d'un document ans que fora borrat per a preparar-ho per a un text nou (per eixemple el [[Còdex d'Efrén Reescrit]] i el Palimpsesto Sinaítico

Els llibres originals del Nou Testament no tenen títuls, encapçalaments, o divisions en els versículs i capítuls, Eixos varen ser desenrollats anys despuix com "ajuda per als llectors". Les Seccions Amonianas varen ser un sistema antic de divisió escrita al marge de molts manuscrits. Els Cànons d'Eusebio varen ser una série de taules que varen agrupar històries parals entre els evangelios. Despuix 400 varen ser usats κεφαλαια. Els manuscrits varen vindre a ser més floridos en els últims sigles, varen desenrollar una tradició rica els manuscrits ilustrats incloent els famosos Evangelarios irlandesos, el Llibre de Kells i el Llibre de Durrow.

Catalogació

Una pàgina dels Evangelis de Sinope. La miniatura en la part inferior mostra a Jesús sanant als cegos.

Erasmo de Rotterdam compiló la primera edició impresa del Nou Testament en Grec en 1516, basant el seu treball en varis manuscrits perque el no tenia una obra única completa i perque cada manuscrit tenia chicotets errors. En el XVIII Johann Jakob Wettstein va ser un dels primers erudits bíblics que va iniciar la catalogació de manuscrits bíblics. El va dividir els manuscrits basat en l'escritura utilisada (uncial, o minúscula) o format (leccionarios) i basats en contingut (Evangelis, Cartes de Pablo, Fets + Epístoles generals, i l'Apocalipsis). Li va assignar les lletres uncials i minúscules i números leccionarios a cada grup de contingut, lo que va resultar que els manuscrits estivieran assignats a la mateixa lletra o número.

Per als manuscrits que contenen tot el Nou Testament, com el Còdex Alejandrino (A) i el Còdex d'Efrén Reescrit (C), les lletres corresponen a agrupacions. No obstant, de manera significativa, un manuscrit antic tal com és el Còdex Vaticà Grec 1209 (B), el qual no conté Revelació, la lletra B també se li va assignar a un manuscrit de finals d'el X, creant aixina confusió. Constantin von Tischendorf va trobar una de les còpies completes de la Bíblia més antigues, el Còdex Sinaítico, més d'un sigle despuix va ser introduït el sistema de catalogació de Wettstein. Perque va sentir que el manuscrit era molt important, Von Tischendorf li va assignar la lletra hebrea álef (א). Eventualment varen ser trobats molts uncials en els que totes les lletres del alfabet llatí havien segut usades, i els erudits es varen passar primer al alfabet grec, i varen escomençar reutilisant caràcters agregant-els una lletra superíndex. També va existir confusió en les Minúscules, en a on fins a sèt manuscrits diferents podrien tindre el mateix número o un manuscrit individual del Nou Testament Complet podria tindre 4 números diferents per a descriure les diferents agrupacions.

Von Soden

Hermann, Freiherr von Soden va publicar un sistema de catalogació complex per als manuscrits en 1902-10. El va agrupar els manuscrits basats en el contingut, assignant-els un prefix grec: δ per al Nou Testament complet, ε per als Evangelis, i α per al restant de parts. Esta agrupació, no obstant, va ser deficient perque alguns grups de manuscrits en δ no contenien Revelació, i varis manuscrits agrupats en α contenien ya siga les epístoles generals o les Epístoles de Pablo, pero no abdós. Despuix el prefix grec, Von Soden li va assignar un numeral que aproximadament corresponia a la data (per eixemple en δ1-δ49 estaven abans d'el X, δ150-δ249 per al XI). Este sistema va resultar ser problemàtic quan els manuscrits eren re-datats, o quan eren descoberts més manuscrits que el número d'espais assignats a un sigle exacte.

Gregory-Aland

Caspar René Gregory va publicar un atre sistema de catalogació en 1908 en Die griechischen Handschriften dones Neuen Testaments, el qual és el sistema encara en us hui. Gregory va dividir els manuscrits en 4 grups: papirs, uncials, minúscules i leccionarios. Esta divisió és en part arbitrària. El primer grup està basat en el material físic (papir) usat en els manuscrits. Les segones dos divisions estan basades en escritura: uncial i minúscula. L'últim grup està basat en contingut: leccionario. La majoria dels manuscrits en papir i els leccionarios abans de l'any 1000 eren escrits en uncials. No obstant, existix una miqueta de coherència en que la majoria dels papirs són molt antics perque el pergamí va vindre a reemplaçar al papir en el IV (encara que l'últim papir data al XVIII). De manera similar, la majoria dels uncials daten abans d'el XI, i la majoria de les minúscules despuix.

• Gregory li va assignar als papirs un prefix de la lletra P, freqüentment escrita en escritura de lletra gòtica (___*$𝔓$ⁿ), con un número superíndice. A les uncials se les dio un prefijo del número 0, y les letras establecidas per a els manuscritos mayores, conservades por la redundancia (p. ej. el Códice Claromontano está asignados a ambos 06 y D). A les minúsculas se les dio números simples, y els leccionarios fueron pecedidos con la l frecuentemente escrita el carácter (ℓ). Kurt Aland continuó la catalogación de Gregory a través dels 1950s y más allá. Por ello, el sistema de numeración frecuentemente se refiere a "la numeración Gregory-Aland". els manuscritos más recientes agregados a cada grupo són $𝔓$¹²⁴, 0318, 2882, y ℓ 2281. Debido alegado y porque algunos manuscritos que inicialmente eran numerados separadamente se descubrió que eran del misme códice, hay algo de redundancia en la lista (per eixemple el Papiro Magdalena tiene ambos números $𝔓$⁶⁴ y $𝔓$⁶⁷).

La majoria de la crítica textual del Nou Testament concorda en els manuscrits grecs perque els erudits creuen que els llibres originals del Nou Testament varen ser escrits en grec. No obstant, el text del Nou Testament també es troba, al mateix temps traduït en manuscrits de molts diferents idiomes (cridats versions), i citat en manuscrits dels escrits dels Pares de l'Iglésia. En l'aparat crític del Nou Testament grec, se li assigna una série de prefixos designats a versions diferents d'idiomes (it per a llatí antic, lletres minúscules per als distints manuscrits en llatí antic, vt per a la Vulgata, lat per a llatí, sy^s per a Palimpsesto sinaítico sy^c per als evangelios curetonianos, sy^p per a la Peshitta, co per a Copto, ac per a Akhmimic (Panápolis), bo per a Bohairic, sa per a Sahidic, arm per a Armeni, geo per a Georgiano, got per a Gòtic, aeth per a Etíop, and slav per a l'Eslau Eclesiàstic antic.)

Datat dels manuscrits del Nou Testament

Una ilustració d'un Escriga europeu en el seu treball

Els llibres de Nou Testament semblen haver segut completats en el I. No obstant, els manuscrits originals dels llibres del Nou Testament no varen sobreviure fins a hui. Els Autógrafs varen ser perduts o destruïts fa molt temps. Els que sobreviuen són còpies dels originals. Generalment parlant, eixes còpies varen ser fetes sigles despuix de les originals, d'atres còpies més be que de les autógrafes. la Paleografia, una ciència per a datar els manuscrits per mig d'anàlisis tipólògics de les seues escritures, és la més precisa i objectiva coneguda per a determinar l'edat d'un manuscrit. Els grups d'escritura pertanyen tipológicamente a la seua generació; i els canvis poden ser notats en gran precisió dins de periodos de temps relativament curts. La datació d'un material manuscrit per una prova de radiocarbono requerix que una chicoteta part del material siga destruït en el procés; és menys precís que el datat de la paleografia. Abdós datats, radiocarbono i paleogràfic únicament donen un ranc de dates possibles, i encara és objecte de debat fins que punt pot ser este ranc. El datat establit per la datació de radiocarbono pot presentar un ranc de 10 a 100 anys. De manera parecida, el datat establit per la paleografia pot presentar un ranc de 25 a 125 anys.

Primers manuscrits existents

El primer manuscrit d'un text del Nou Testament és un fragment del Evangeli de Juan del tamany d'una targeta de visita, el Papir 52 de la Biblioteca de Rylands, el qual data de la primera mitat d'el II. Les primeres còpies d'un llibre del Nou Testament apareixen prop de l'any 200, i la còpia completa més antiga del Nou Testament, el Còdex Sinaítico data d'el IV. La següent taula enlista els testimonis manuscrits primitius existents dels llibres del Nou Testament.

Lliure	El Manuscrit més antic existent	Data	Condició
Mateo	P64, P67, P104	c. 200	Fragments
Marcos	P45	c. 250	Fragments grans
Lucas	P4, P75	c. 200	Fragment
Juan	P52	c. 125-160	Fragment
Fets	P38, P45, P91, P48	Principis d'el III	Fragment
Romans	P46	c. 175-225	Fragments
1 Corintios	P46	c. 175-225	Fragments
2 Corintios	P46	c. 175-225	Fragments
Epístola als gálatas	P46	c. 175-225	Fragments
Epístola als efesios	P46	c. 175-225	Fragments
Epístola als filipenses	P46	c. 175-225	Fragments
Epístola als colosenses	P46	c. 175-225	Fragments
1 Tesalonicenses	P46	c. 175-225	Fragments
2 Tesalonicenses	P92	III/IV	Fragment
1 Timoteo	א Sembla que hi ha un fragment en el Papir 133.	c. 350	Complet
2 Timoteo	א	c. 350	Complet
Tito	P32	c. 200	Fragment
Filemón	P87	III	Fragmente
Hebreus	P46	c. 175-225	Fragments
Santiago	P23, P20	III	Fragmente
1 Pedro	MS 193	III	Fragments
2 Pedro	P72	III/IV	Fragments
1 Juan	P9	III	Fragmente
2 Juan	0232	III/IV	Fragment
3 Juan	א	c. 350	Complet
Judas	P72	III/IV	Fragments
Revelació	P98	II	Fragment
Revelació	P115	III	Fragmente

Crítica textual

Artícul principal → Crítica textual.

La necessitat d'aplicar la crítica textual als llibres del Nou Testament sorgix per dos circumstàncies: cap dels documents originals és exacte, i les còpies existents diferixen una d'una atra. La crítica textual pretén comprovar de diverses còpies com dels texts deuria ser considerat com el més propenc conforme a l'original. el Nou Testament ha segut preservat en tres manuscrits tradicions de manuscrit principals: els d'el IV tipo textual alejandrino, el tipo textual occidental, també molt propenc, pero propens a parafrasear i a atres corrupció; i el tipo textual bizantino, el qual inclou prop del 80% de tots els manuscrits, la majoria comparativament alvançada en la tradició. Des de mediats d'el XIX, l'eclecticisme, en el que no hi ha una prioritat parcial a un sol manuscrtito, ha segut el método dominant d'edició al text grec del Nou Testament (actualment, Les Societats Bíbliques Unides, 4a. ed. i Nestle-Aland, 27a ed.). En la crítica textual, l'eclecticisme és la pràctica d'examinar un número ampli de testimonis textuals i seleccionar la variant que sembla millor. El resultat del procés és un text en llectures elaborades de varis testimonis. En un enfocament purament eclético, no és favorit teoréticamente un sol testimoni. En canvi, la crítica forma opinions sobre testimonis individuals, es recolza en amba evidència, interna i externa. Aixina i tot, el manuscrit més antic, sent els d'el tipo textual alejandrino, són els més favorits, i el text crític té una disposició alejandrina. Les traduccions modernes del Nou Testament es basen en eixes còpies.

Materials usats en la seua elaboració

Els materials utilisats per a escriure la Bíblia varen variar segons l'época i elloc en que es va compondre cada llibre. Els primers llibres de l'Antic Testament es varen escriure en rolls de papir, que es varen fer en la mèdula de la planta de papir i es varen usar àmpliament en l'antic Egipte. Els llibres posteriors es varen escriure en pergamí, que està fet de pell d'animal, o en vitela, un pergamí de major calitat fet de pell de vedella, ovella o cabra. En els primers sigles del cristianisme, els llibres del Nou Testament es varen escriure en papir o pergamí, i les còpies posteriors es varen fer en vitela.

Llistes

• Llista de papirs del Nou Testament

Galeria

• 
  Fragments dels rolls de la Mar Morta en exhibició en el Museu Arqueològic, Amman
• Erro al crear miniatura:
  $𝔓$³⁷
• 
  $𝔓$¹
• 
  Còdex Vaticà Grec 1209
• Erro al crear miniatura:
  Uncial 0308.
• Erro al crear miniatura:
  foli 5r del Codex Amiatinus, manuscrit de la Vulgata.

Bibliografia

• Aland, Kurt (1995). org/details/textofnewtestame0000alan_v4p7 The Text of The New Testament: An Introduction to the Critical Editions and to the Theory and Practice of Modern Textual Criticism, 2nd ed. edició, Grand Rapids, LA MEUA: Wm. B. Eerdmans Publishing Company, pp. 40f, 72f. ISBN 0-8028-4098-1.
• Ehrman, Bart D. (2004). org/details/newtestamenthist0000ehrm_g7n1 The New Testament: A Historical Introduction to the Early Christian Writings, Nova York: Oxford, pp. 480f. ISBN 0-19-515462-2.
• Metzger, Bruce M. The Text of the New Testament: Its Transmission, Corruption and Restoration, Oxford University Press, 2005. ISBN 0-19-516667-1
• Nestle-Aland Novum Testamentum Graece rv. 27 (2006) Hendrickson Publishers, ISBN 1-59856-172-3
• Seid, Timothy W.. «earlham. edu/~seidti/iam/index. html Interpreting Ancient Manuscripts». Interpreting Ancient Manuscripts Web - Earlham School of Religion. Consultat el 19 de juny de 2007.

• Waltz, Robert. «skypoint. com/members/waltzmn/intro. html An Introduction to New Testament Textual Criticism». A Site Inspired By: The Encyclopedia of New Testament Textual Criticism. Consultat el 19 de juny de 2007.
• Wilson, Robert Dick. (1929) 'The Textual Criticism of the Old Testament', The Princeton Theological Review 27: pp. 40f.

Enllaços externs

• archive. org/web/20100417070650/http://www. biblefacts. org/history/oldtext. htmlN. T. Ancient Manuscripts: Partial New Testament Papyri
• Michael D. Marlowe's bible-researcher. com/index. html Bible Research site
• TextCrit. com: textcrit. com/tc001/eusebian. htm Eusebian Cànon in Codex A
• ^{[enllaç trencat]}
• rzuser. uni-heidelberg. de/~gv0/Papyri/VBP_V/130/VBP_V_130_R_(150). html Fragment of Psalms at the Heidelberger Papyrus-Sammlung
• Plantilla:CathEncy