John Milton

John Milton

   

John Milton (Londres, 9 de decembre de 1608-Londres, 8 de novembre de 1674) va ser un poeta i ensagiste anglés, conegut especialment pel seu poema épico El paraís perdut (Paradise Lost). Políticament va ser una figura important entre els que varen recolzar la Mancomunidad d'Anglaterra. Va ocupar elloc de ministre de llengües estrangeres baix el mandat d'Oliver Cromwell i els seus tractats polítics varen ser consultats per a la redacció de la Constitució dels Estats Units d'Amèrica.

• Poéticamente, Milton és una de les figures més importants del panorama lliterari anglés, en ocasions situat al mateix nivell que Shakespeare. L'influència de Milton en la lliteratura posterior és àmplia i variada: s'atribuïx a l'influència de la seua obra l'acceptació i difusió del vers blanc en poesia, i, especialment durant el Romanticisme, les alusions a la seua obra varen alcançar un nivell similar al gojat per les referències clàssiques. La pròpia personalitat de Milton ha segut en ocasions debatuda i criticada, en especial, la forma en la que es va dibuixar a sí mateixa en algunes de les seues obres, sobretot en la «Defensio».

Introducció a l'época

Artícul principal → Història d'Anglaterrals dos revolucions del sigle XVII (1603-1707).

Oliver Cromwell, Lord Protector.

La reina Isabel I va morir sense deixar descendència, cessant aixina la dinastia Tudor, i iniciant la dels Estuardo, en passar la corona a Jacobo I, que era també rei d'Escòcia i Irlanda. En l'ascens al tro del seu fill, Carlos I d'Anglaterra, les tensions entre el parlament i el monarca varen escomençar a amenaçar a la monarquia: Carlos I volia unificar els tres regnes (Anglaterra, Escòcia i Irlanda) baix un sol regnat, pero el parlament temia que açò modificara les tradicions de la Corona anglesa, disminuint el poder parlamentari. El matrimoni del rei en una dòna catòlica també va generar preocupació en els anglicans. Per un atre costat, Carlos I buscava la glòria en les guerres europees, lo que requeria de fortes taxes d'imposts. Les tensions es varen acréixer quan el parlament va intentar processar al duc de Buckingham, favorit del rei, per lo que este va decidir dissoldre el parlament. Despuix d'11 anys de tirania, s'inicia un tumult en Escòcia, que constituïx el començ de les Guerres dels tres regnes. Despuix de la derrota en Newcastle, Carlos torna a convocar el parlament, que es mostra més hostil de lo que havia segut abans. El 3 de giner de 1642, envia al fiscal general de l'Estat a la Cambra dels Lores per a processar per alta traïció a varis Comunes. L'intent d'arrest va precipitar la guerra civil. Despuix d'esta primera guerra, Cromwell va prendre poder en el costat parlamentari, sofocant sublevació i invadint Escòcia. Quan el parlament decidix negociar en Carlos I, Cromwell precipita un colp militar, separant aixina al bando parlamentari en dos i instaurant la Mancomunidad d'Anglaterra. Carlos I d'Anglaterra va ser decapitat el 30 de giner de 1649, en lo que s'inicien els anys de la república i el protectorat, fins a la segona guerra civil anglesa.

Biografia

Primers anys

John Milton va ser el segon fill de John i Sara Milton. El seu pare era un pròsper escribano que realisava tasques que hui consideraríem notarials. Componia també música eclesiàstica i tenia vínculs en el món del teatre, especialment el Blackfriars Theatre; havia segut desheretat pel seu pare, fervent catòlic, per fer-se puritano. La família vivia en «The Spreadeagle», la seua casa de Cheapside, prop de la catedral de Sant Pablo en Londres, en l'escola del qual va estudiar Milton. Des d'una molt primerenca edat, Milton havia començat a deprendre les llengües clàssiques de la mà de tutors, entre ells Thomas Young. En 1625 va ser admés al Christ's College en Cambridge, a on va escomençar a preparar-se per a entrar en l'Iglésia d'Anglaterra. Era molt bon estudiant, pero li agradava discutir i va ser expulsat temporalment per discutir en el seu tutor, William Chappell, per lo que a la seua tornada li va ser assignat un atre. El seu professor favorit va ser Thomas Young, que ya havia segut tutor seu en Londres i que reapareixeria en atres moments de la seua vida desvinculats de l'etapa de Cambridge. Es fa amic de Roger Williams, teòlec dissident americà, al que ensenyaria hebreu a canvi de lliçons de neerlandés. En este periodo va compondre varis poemes, entre ells On the Morning of Christ's Nativity. Sabem que els primers anys de la seua estància en Cambridge no varen ser agradables. Milton se sentia alienat puix considerava el seu intelecte superior al dels seus companyers i estos, fent referència al seu pèllarc i ros, i el seu aspecte afeminat li varen posar el renom de «Lady of Christ's» (college). No obstant, és possible que una volta les seues obres poètiques varen escomençar a publicar-se en els periòdics de l'universitat, la situació va canviar, com sembla indicar el seu últim escrit universitari, Oratorio pro Art, que tracta entre atres coses de lo bell i valiós d'una amistat entre iguals.

Estudi intensiu i viages

En 1632 es va graduar cum laude i va retornar a Londres, a on es va dedicar durant cinc o sis anys a l'estudi intensiu i la composició lliterària en la seua casa d'Hammersmith. En esta época va escriure principalment poemes, com On Shakespeare, L'Allegro i Il Penseroso. Contrari a l'educació de Cambridge, que llavors es basava principalment en la memorisació, Milton va dedicar este temps a la llectura de les obres dels antics i els contemporàneus sobre teologia, filosofia, història, política, lliteratura i ciència. Com a guia per a traçar els estudis als que Milton es va dedicar en estos anys es recorre al seu «commonplace book», una cosa aixina com el seu quadern de notes, que hui pot trobar-se en la Biblioteca Britànica. L'educació de Milton va ser àmplia i variada; coneixia ellatí, el grec i l'hebreu. Era un decorregut parlant del francés, l'espanyol i l'italià, i es va aplicar també en deprendre anglés antic i neerlandés. Gràcies a esta educació, Milton és considerat com un dels escritors més instruïts de la lliteratura anglesa. En abril de 1637 va morir la seua mare, i uns mesos despuix Edward King, amic de Milton de l'época de Cambridge, va morir ofegat, per lo que els seus companyers varen decidir escriure elegias en el seu honor. En novembre Milton va compondre Lycidas per a afegir-la a esta colecció en memòria de King que es va publicar en 1638. Va escriure també mascaradas com Arcades o Comus, les quals va compondre per a John Egerton, primer comte de Bridgewater, en ser este instaurat «Lord President of Wals» —els manuscrits d'estes obres primerenques es conserven en el Trinity College de Cambridge, per lo que es coneixen com «els manuscrits de Trinity»—. Com era costum entre els jóvens pudientes en l'época, Milton va mamprendre un viage per Europa en la primavera de 1638; va ser a París i despuix a Itàlia, a on, durant la seua estància en Florencia, molt provablement va conéixer a Galeo Galei, el qual es trobava baix arrest domiciliari per orde de l'Inquisició. En Roma va ser invitat per la Moradura Barberini, nebot del papa Urbà VIII, a visitar la Biblioteca Vaticana. Es va traslladar a Ginebra, a on havia anat en l'esperança de conéixer al célebre teòlec Giovanni Diodati. Allí, va tindre que cancelar el proyectat viage a Grècia en descobrir rumors cada volta més insistents de que una guerra civil amenaçava a Anglaterra i que un amic seu d'infància, Charles Diodati, nebot de l'anterior, havia mort. Va retornar a Anglaterra en juliol de 1639, despuix de lo que va escomençar a escriure Epitaphium Damonis, un poema en llatí en memòria del seu amic. En Londres va establir una espècie d'acadèmia, a la que assistixen els seus nebots, Edward i John Phillips, i a la que acodixen més alvance jóvens de famílies aristocràtiques. La guerra civil s'estava forjant (la seua prefacio, les Guerres dels bisbes ya s'estaven lliurant). El rei Carlos I havia invadit Escòcia i dissolt el parlament. Milton, actiu en política, va escomençar a redactar panflets antiepiscopals —en esta época, política i religió estaven fortament enllaçades (el rei és el cap de l'iglésia anglicana), alguna cosa que es pot apreciar en els escrits de Milton: Of Reformation, sobre la disciplina en les iglésies d'Anglaterra; Animadversions, Of Prelatical Episcopacy (que és una defensa de Smectymnuus, una organisació religiosa liderada per Thomas Young) i The Reason for Church Government, en la que se situa en contra de la prelació (jerarquia) i ataca a l'Iglésia alta, especialment al seu líder William Laud, arquebisbe de Canterbury—.

Primer matrimoni

Primera edició de Areopagitica.

En 1642 Milton es va casar en Mary Powell, que tenia llavors 17 anys. La relació no va durar molt i poc despuix Mary li va abandonar, retornant a la casa dels seus pares en Oxford, puix Milton tenia un caràcter huraño. Esta situació va donar lloc als famosos «Tractats sobre el divorç», a on s'argumentava a favor del divorç per incompatibilitat de personalitats: en 1643 va publicar la Doctrina i disciplina del divorç i en 1644, El juí sobre el divorç de Martín Bucer. La publicació d'estos texts va causar un escàndal en el parlament i entre el clero, que va intentar censurar-els; a causa d'açò, durant l'estiu de 1644 Milton va escriure el seu Areopagítica, una apologia de la llibertat de prensa. Per un atre costat, Milton, que havia quedat en certa mida desencantat de l'educació de Cambridge, va escriure Sobre l'educació, un tractat que propon establir un estudi rigorós per als jóvens d'Anglaterra. En 1645 es varen publicar atres tres obres: Tetrachordon, Colasterion, i una colecció de Poemes de Mr. John Milton, en anglés i en llatí. Al voltant de 1645, Mary Powell va retornar a la llar conjugal i es varen reconciliar; la seua primera filla, Anne, va nàixer a l'any següent. Quan la guerra civil va esclatar, els Powell es varen declarar monàrquics, mentres que Milton era republicà. En Oxford, els monàrquics estaven sent expulsats, aixina que la família de la seua dòna es va traslladar a la casa de Milton, en Hammesmith, Londres. En 1647 varen morir el seu pare i el seu sogre. Un any despuix els Powell varen abandonar la casa i va nàixer la seua segona filla, Mary Milton. El 30 de giner de 1649 el rei Carlos I va ser eixecutat en una plaça pública, acte del que provablement Milton va ser testic. Dos semanes despuix es va publicar L'eixercici de la magistratura i el regnat, que aborda qüestions institucionals.

Ministre de llengües estrangeres

Primera edició de Eikonoklastes.

Una volta establida la Commonwealth despuix de la victòria parlamentària, el govern de Cromwell nomena a Milton ministre de llengües estrangeres (març de 1649) i la família es trasllada a Westminster, a on naix el seu primer fill, John. En els anys subsegüents Milton seria l'encarregat de traduir al llatí les actes oficials i respondre als atacs lliteraris contra la república; també serviria com censor i és molt possible que també redactara discursos per a Cromwell. En L'eixercici de la magistratura i el regnat defén el republicanisme i al regicida, que estava sent atacat pels presbiterianos (principalment escocesos) i els realistes. Entre els seus tractats més notables es troba el Eikonoklastes (demoledor d'imàgens), publicat en octubre de 1649 i que és una resposta al Eikon Basilike (Image Real), un tractat molt difòs que s'atribuïa a Carlos I i que mostrava al rei assessinat com un màrtir cristià. Un més despuix, els partidaris de Carlos II publiquen la Defensio Regio, escrita pel conegut orador Claudius Salmasius, a lo que Milton respon en Defensio pro populo Anglicà (o la Primera defensa), un text molt cuidadosadament redactat, en llatí, que va servir per a donar a conéixer les facultats oratòria de Milton en l'Europa continental. En 1652 Milton pert la vista, provablement a causa de glaucoma, lo que li du a compondre el sonet «When I Consider How My Light is Spent». En maig la seua dòna, Mary, mor per complicacions en el part i en juny el seu únic fill, John, de quinze mesos, mor també. En 1654 publica la Defensio Secunda, resposta al Regii sanguinis clamor (Clamor per la sanc del rei) de Pierre du Moulin, en la que elogia a Cromwell, al mateix temps que ho exhorta a mantindre's fidel als principis republicans. Continua treballant gràcies a l'ajuda d'Andrew Marvell, al que ha fet el seu assistent, i dictant les llínees a amanuenses. Aixina i tot, sus labores com a traductor són àmpliament retallades. Es modifica el seu sòu (288£) a una pensió vitalícia de 150£.

• Milton havia atribuït la Clamor a Alexander More, per lo que este va respondre atacant-ho en un escrit. En 1655 Milton pública Defensio Pro Es (Defensa de mi mateixa), defenent-se d'este atac. En 1656 contrau nupcias de nou en Katherine Woodcock, en la qual té una filla, pero Katherine i la seua filla moren en 1658, el mateix any en que també mor Oliver Cromwell. En memòria de la seua esposa Katherine, escriu el sonet «Methought I saw my clapix espousèd saint».

Restauració

Milton dictant a les seues filles Paradise lost.

En la mort delord Protector Oliver Cromwell, la Commonwealth estava condenada a caure; Milton, no obstant, continua aferrant-se als principis republicans i al començament de 1659 pública A Treatise of Civil Power, tractat en que ataca l'unió d'Iglésia i estat, Considerations touching the likeliest means to remove hirelings, denunciant la corrupció en l'Iglésia i una série de propostes destinades a mantindre la supremacia del parlament sobre l'eixèrcit: A Letter to a Friend, Concerning the Ruptures of the Commonwealth (despuix de la dissolució del Rump Parliament), Proposals of certain expedients for the preventing of a civil war now feared (quan estava a punt de restaurar-se la monarquia Estuardo) i, finalment, Ready and Easy Way To Establish a Free Commonwealth, una fútil reprimenda als anglesos per flaquear en la causa de la llibertat. A causa del seu treball com a propagandista, Milton té que amagar-se dels monàrquics, per por a una possible represàlia. En giner tant la Defensio pro populo Anglicà com el Eikonoklastes varen ser cremats públicament. En octubre Milton és arrestat i ficat en presó, encara que més vesprada va ser lliberat per orde del parlament gràcies a l'influència d'alguns amics ara poderosos com Andrew Marvell. En 1663 Milton es casa en Elizabeth Minshull, de 24 anys, pese a l'opinió desfavorable de les seues filles i torna a treballar com a tutor de jóvens pudientes. Termina la seua obra èpica El paraís perdut. Per la seua ceguera, Milton componia els versos en el seu cap de nit i els dictava de matí als seus assistents. El paraís perdut es va completar en ellogaret de Chalfont St Giles quan en 1665 va eixir de Londres per a escapar de la gran pesta de Londres i es va publicar finalment en 1667, en dèu llibres, sent ampliat en 1668 en material adicional. L'obra va ser un èxit instantàneu. En 1670 publica History of Britain i en 1671 El paraís recobrat i Sansón agonista, en 1673 Of True Religion and Poems, &c. upon Several Occasions. I en l'estiu de 1674 apareix la segona edició del El paraís perdut, esta volta en dotze llibres.

• Milton va morir de fallo renal en novembre de 1674 i es troba enterrat en l'iglésia de St. Giles en Cripplegate; existix un monument en el seu honor en el Racó dels Poetes de l'Abadia de Westminster.

Vore també: Lliteratura de la Restauració anglesa

La personalitat de Milton

La reputació de Milton ha estat en constant canvi, tant en vida d'este com despuix. De la llectura dels seus escrits polítics no podem discernir un caràcter amable, ya simplement per la força i intensitat de les seues conviccions, i el destí particular d'estos (la propaganda política), que per força requerix de certa aspereza. Entre atres coses ha segut acusat de ser políticament oportunista, de ser immoral (pels tractats sobre el divorç, i els seus tres matrimonis —que irònicament, mai varen acabar en divorç— i també de ser un clasicista arrogant en massa estima del seu propi valor com a poeta, — alguna cosa que, potser pot llegitimar-se en declaracions seues de joventut, com la següent de l'época de Cambridge, en la que despuix d'observar als seus companyers tractar de representar una comèdia en el teatre de la facultat, va comentar, més vesprada: «Ells es creïen hòmens galants, yo els creïa idiotes»—. Més recentment també ha sofrit fortes acusacions de misogínia per part del feminisme, tant pels tractats sobre el divorç com per la descripció de la poc redimible Eva de El paraís perdut.

També se li ha acusat de no ocupar-se de l'educació de les seues filles com es va ocupar de la dels seus nebots i atres jóvens. La seua relació en elles era, segons pareix, prou frigga despuix de la mort de la seua mare, especialment quan Milton va decidir casar-se per tercera volta. Les poques referències existents sobre la vida familiar de Milton sugerixen que este va ignorar les necessitats emocionals i educatives de les seues filles, les quals, per la seua banda es varen sentir explotades per les necessitats de Milton, especialment quan es va quedar cego; coneguda és l'anècdota que conta cóm Milton va ensenyar a les seues filles a llegir en veu alta el grec, pero sense ensenyar-les a entendre l'idioma, per lo que passaven hores recitant alguna cosa que no entenien.

Les seues filles Anne i Mary mai varen fer les paus en el seu pare, pero Deborah —la més jove i més pareguda al seu pare— va servir com a font per a les primeres biografies del poeta, i li descriu com un home afable i excelent companyia. La rigidea i austeritat de les seues costums, sembla, han segut fortament exagerades posteriorment. Apreciava passejar pels jardins, inclús despuix de quedar-se cego, i també el tabac i el vi moderadament.

Sobre l'opinió dels estudiosos de les époques següents, cap l'eixemple de lo proclamat per G. K. Chesterton, el qual crida a un contrast entre Milton el poeta i Milton l'home: «em tem que el modo més curt i més satisfactori de dir-ho és que, una volta tot ha segut dit i fet, (Milton) és un poeta que no podem deixar d'apreciar i un home al que no podem apreciar».

El propi Milton és la font més amprada per a buscar informació sobre la seua persona. Molt detallada és l'informació que s'oferix en la Defensio Secunda:

Admet que no soc alt, pero la meua estatura s'acosta més a la mijana que a la chicoteta... Tampoc soc especialment dèbil... quan la meua edat i la meua forma de vida ho varen requerir, no vaig ser ignorant en el maneig de l'espasa, i practicava en usar-la cada dia... Ara tinc el mateix esperit, la mateixa força, pero no els mateixos ulls. I no obstant, conserven encara l'apariència d'uns ulls sans, i són tan clars i vívidos, sense boira terrera alguna, com els ulls d'aquells que veuen perfectament... en el meu rostre, del que ell [Moulin] diu “jamai haver vist rostre en menys sanc”, encara es percep un color que és l'exacte opost de lo pàlit i sense vida, per lo que, encara que tinc ya més de quaranta anys, a penes hi ha algú a qui no li semble més jove en per lo manco dèu anys. Tampoc és cert que el meu cos o la meua pell s'hagen marchitado.

John Milton, Defensio Secunda

Pensament polític i filosòfic

Il Penseroso, de Thomas Cole.

Les creències idiosincrásicas de Milton tenen la seua base en gran part en el mandat puritano de l'inviolabilitat de la consciència. El pensament de Milton pot estudiar-se a través de dos fonts, els seus tractats, i els seus poemes arreplegats en Poems of Mr. John Milton both in English and Latin. Excloent els tractats sobre el divorç, trobem dos alvertents principals, per un costat la crítica al episcopalisme de l'iglésia anglicana, i per un atre la defensa del republicanisme.

• Milton culpa a l'iglésia anglicana, i en concret als bisbes d'haver provocat una guerra contra Escòcia i d'haver forçat a «anglesos lliures, fidels i bons cristians a abandonar la seua llar, les seues amistats i les coses que els són afins per a buscar refugi en els salvages deserts d'Amèrica». Per un atre costat, la controvèrsia suscitada pels seus tractats sobre el divorç i posterior censura varen provocar que escriguera la Areopagítica, una cridada a la llibertat d'expressió en la que Milton demana una major llibertat constitucional, i que alberga una de les seues frases més célebres: «Puix els llibres no són en absolut coses mortes, sino que contenen un potencial de vida en ells que els fa tan actius com l'ànima de la qual provenen; no, preserven com en un tubo d'ensaig els extractes més purs de l'intelecte viu que els va engendrar».

En filosofia, Milton va ser un proponente de Monisme, o materialisme animista, açò és, la noció de que és una sola substància material, que és «animada, autoactiva, i lliure», la que compon tot lo existent en l'univers, des de les pedres, els arbres, els cossos i les ànimes a Deu i els àngels. Milton intenta d'esta manera evitar el dualisme cos-ànima de Platón i de Descartes, aixina com el determinisme mecànic d'Hobbes. Esta teoria pot trobar-se principalment en El paraís perdut, en la que Milton permet als àngels menjar o tindre relacions sexuals (8.622-29). Potser molt més coneguda siga la seua faceta de defensor del republicanisme, que pot trobar-se en obres com L'eixercici de la magistratura i el regnat, Milton afirma en este escrit que els reis obtenen el seu poder del poble, i per lo tant, és el dret d'est el destituir-ho, encarcerar-ho, i inclús condenar-ho a mort. En els sigles posteriors, va escomençar a reconéixer-se a Milton com un dels precursors del lliberalisme.

Pensament religiós

L'Arcàngel Rafael en Adán i Eva. Gravat de William Blake.

La poesia i la prosa de Milton reflectixen unes profundes conviccions religioses, que a sovint choquen o són una reacció contrària a aquelles dels seus contemporàneus. Com a funcionari polític del govern de Cromwell i pel seu ofici d'escritor, no sempre podem distinguir les seues opinions reals de llicències poètiques o interessos polítics (com ocasionar polèmica). A pesar de que Milton va viure en una societat cristiana protestant, mostra coneiximents i inclinaments que ho separen totalment de l'ortodòxia cristiana protestant i de la postura dels seus contemporàneus; un eixemple d'açò pot ser el rebuig que professa al concepte de la Santíssima Trinitat en considerar que el fill era subordinat al pare, una doctrina coneguda com Arrianisme i que a la seua volta està molt relacionada en el Socinianisme (la creència de que Jesús no té naturalea divina, que hui es pot trobar en l'Unitarisme), propis de la reforma radical antiprotestante. Una atra de les opinions «heréticas» de Milton, ilustrada en El paraís perdut, és la creència que l'ànima mor en el cos.

Per un atre costat, Milton va abandonar la seua campanya de llegitimació del divorç despuix de 1645, encara que va defendre la poligàmia en De doctrina christiana, un tractat que no va ser publicat i que expon moltes idees heréticas.

Com a molts autors del Renaixença abans que ell, Milton va integrar la teologia cristiana en els models clàssics. En els seus poemes primerencs, el poeta-narrador mostra una tensió entre el vici i la virtut, lo que els relaciona fortament en el puritanisme. En la mascarada Comus Milton ampra l'ironia per a elevar les nocions de purea i virtut sobre les convencions cortesanas de festa i superstició. En els poemes posteriors, estes qüestions religioses es fan més explícites, aixina en On Reformation, Milton expressa la seua aversió cap al catolicisme i especialment cap a la jerarquia eclesiàstica.

L'obra poètica i dramàtica de Milton

Les primeres obres poètiques compostes per Milton són L'Allegro i Il Penseroso (1631), dos pastorals, que reflectixen el fruïment d'un dia en el camp des de dos punts de vista distints: L'Allegro (L'alegre) invoca l'alegria de la diversió més pura, mentres Il Penseroso (El pensatiu), reflectix una diversió més melancòlica, enfocada a la contemplació interior. Esta representació d'oposts seria després represa per poetes com William Blake, en obres com a Cançons d'inocència i d'experiència, o El matrimoni del cel i l'infern i va ser inspiració per a L'allegro, il penseroso ed il moderato, oda pastoral de Georg Friedrich Händel en lletra de Charles Jennens. El nom Lycidas, (el del protagoniste del poema del mateix nom), és típic dels pastors dòrics, per lo que Milton ho va considerar apropiat per al seu elegia pastoral. En ella rendix homenage al seu amic Edward King, que havia mort ofegat quan el barco en el que viajava es va afonar prop de la costa irlandesa. En este poema un pastor plora la mort d'un atre pastor que ha mort ofegat. Juga Milton ací en la metàfora del pastor-poeta de les pastorals (puix King escrivia també poesia) i la del pastor d'ànimes, puix la mort d'un bon pastor causa una gran pèrdua per a la rabera.

• Milton va escriure també una mascarada, Comus en la que fa honor a la castitat. En esta obra una jove és raptada i tentada per Comus, una versió parodiada del deu festiu grec del mateix nom, pero la jove resistix a les proposicions del deu, i finalment és rescatada pels seus germans. L'obra va ser representada en honor a John Egerton, com a celebració despuix d'haver segut este proclamat Lord President de Gals.

Artícul principal → El paraís perdut.

El paraís perdut recupera els temes de la caiguda de Lucifer i de la desobediència de l'home, i el posterior exili d'abdós (del Cel per al primer o del paraís per als segons), creant un equilibri entre abdós, aixina com una série de contrasts. Es tracta d'un poema épico en el que Milton tracta de «justificar les accions de Deu davant els hòmens» i de revelar el mensage esperançador que du el fill de Deu despuix de la pèrdua del paraís. Despuix de la publicació d'esta obra, Milton es va dedicar a escriure El paraís recobrat i Sansón agonista. A pesar de que el Paraís recobrat és una seqüela de l'anterior, té més similituts en Sansón agonista, puix abdós tenen un caràcter menys épico i varen ser publicades en un mateix tom en 1671. El paraís recobrat tracta el tema de la tentació de Crist en el desert, seguint el evangeli de Sant Lucas; mentres que en la tragèdia Sansón agonista tracta l'oix de Sansón despuix d'haver segut condenat i haver quedat cego per haver trencat la seua promesa a Deu (en revelar l'orige de la seua força), i haver segut traïcionat per Dala:

¡Oh, obscur, obscur, obscur al migdia, / total eclipse, obscur sense remei / sense esperar el dia! / ¡Oh, primitiu raig, gran paraula, / «Siga la llum», i va ser la llum el tot; / ¿per qué em negues el teu primer decret? / Negre és per a mi el Sol, / silente com la Lluna / quan deixa la nit / en la seua caverna interlunar amagada. / La llum és tan precisa a la nostra vida / que casi aplega a ser la vida mateixa / posat que és llum l'ànima / i ella està en tots els llocs. ¿Per qué, llavors, / la vista va ser tancada en eixa esfera / tendra de l'ull, fàcil d'apagar-se, / i no va ser difosa com el tacte / per a poder mirar per cada poro? / No haguera segut llavors desterrat / en plena llum a terra de tenebres, / vida morta, mort que, encara que vida, / yacer enterrada (John Milton, Sansón agonista, I, 80-101.)

Obres en prosa

Els escrits en prosa de Milton poden dividir-se en tres temàtiques principals: els tractats sobre el divorç, els escrits antiespiscopals i les defenses de la república. Els tractats sobre el divorç són quatre, La doctrina i disciplina del divorç, El juí de Martin Bucer, Tetrachordon, i Colasterion, tots escrits entre 1643-45. En ells Milton argumenta a favor de llegitimar el divorç en cas d'incompatibilitat de personalitats. En La doctrina i disciplina del divorç, Milton argumenta que Crist no condenava el divorç, puix en Mateo:19 s'està dirigint a un grup concret de fariseos, no a tots els discípuls. El juí de Martin Bucer és principalment una traducció de De Regno Christi, del reformiste protestant Martin Bucer. Tetrachordon, i Colasterion varen ser publicats al mateix temps. El segon és una defensa de La doctrina i disciplina del divorç, que havia segut atacada en un panflet anònim. El tetrachordon (quatre llaços) és un intent d'unificar les postures sobre el divorç que apareixen en els quatre evangelios, lo que fa de l'obra una densa exégesis bíblica. Estos tractats varen ser molt controvertits, i varen anar durament criticats en el parlament, puix els seus detractors volien censurar-els. El parlament d'Anglaterra va aprovar una llei que permetia censurar els texts abans de publicar-els, la Licensing Order de 1643. Milton es va opondre a això publicant, en 1644, Areopagítica, advocant per la llibertat de prensa. Va prendre el nom d'un dels discursos d'Isócrates en el que l'orador grec perseguia restaurar el consell del Areópago (est és un mont ateniense sobre el que se celebraven juïns, tant reals com a mitològics). Eixe mateix any va publicar Sobre l'educació, obra en la que defén una reforma en l'educació que faça a esta cobrir dos aspectes: educar a l'home per a desenvolverse en la vida pública i privada, i ensenyar-li a “reparar els mals dels nostres primers pares per mig del coneiximent de Deu, i, per eixe coneiximent, amar a Deu, tractar de ser com Ell, perque aixina estarem més prop de posseir un ànima verdaderament virtuosa.”

Un dels majors detractors de Milton va ser William Laud, Arquebisbe de Canterbury. Milton estava a favor de l'abolició de la jerarquia eclesiàstica, com pot apreciar-se en els seus escrits antiepiscopals, per a Laud era una amenaça. On reformation és un dels primers eixemples de les opinions de Milton en esta àrea. L'obra ampra un llenguage ple de latinismes, i recursos retòrics; opina Milton que la jerarquia eclesiàstica és una corrupció de les pràctiques igualitarias de l'iglésia primitiva, que açò va en contra de les escritures, i és ademés incompatible en la llibertat civil. En On Prelatical Episcopacy, Milton repren/reprén els mateixos arguments, refutando ademés els proposts pels bisbes Hall i Usher. Eixe mateix any va publicar The Reason of Church Government, que va ser contestat per Hall en Defence of the Remonstrance, que a la seua volta Milton va respondre en Animadversions. Este últim es presenta com un diàlec i posseïx un caràcter més satíric que cap dels anteriors. A principis de 1642 va aparéixer una resposta anònima a Animadversions: es tractava de A Modest Confutation of a Slanderous and Scurrilous Libel, en la que s'instava a no deixar impune l'atreviment de Milton, puix mereixia ser «lapidado fins a la mort». Va respondre a este abús parcialment en Apology for Smectymnuus, tractat en el que defén al grup presbiteriano al que pertanyia Thomas Young. A principis de 1642, la jerarquia eclesiàstica anglesa va ser abolida pel parlament.

• Milton va escriure ademés dos obres defenent el regicidi de Carlos I: Eikonoklastes i L'ofici de la magistratura i el regnat en les que defén el dret dels súbdits a condenar a mort a un monarca al que consideren culpable. Este text està molt lligat a l'orige de la Commonwealth, puix ilustra com les persones s'unixen per a formar un govern, per al que elegixen a un líder. Explica Milton cuals deuen ser les obligacions d'este líder, contrastant estes en els abusos d'un tirà. Despuix d'estos dos tractats, Milton va començar a treballar com a propagandiste per a la república.

(Vejau Ministre de llengües estrangeres).

Influències en l'obra de Milton

Els anys invertits en l'estudi de la lliteratura de varis països i l'amplitut dels coneiximents alcançats per Milton fan que els intents de traçar els texts i escritors que li varen influir es desvirtúen centrant-se en un o un atre aspecte. És evident que Milton coneixia be la Bíblia, i especialment els llibres del Génesis, Job i els Salms. Per la seua educació clàssica coneixia també les obres d'Homero, Virgilio, i Marco Anneo Lucano, com pot entendre's de la producció d'una èpica moderna com és El paraís perdut. Per un atre costat, encara que la seua obra reflectix més be estos coneiximents clàssics, també podem trobar alusions a atres autors més contemporàneus, com Giovanni Andreini, Phineas Fletcher, Thomas Heywood, George Sandys, Edmund Spenser, Philip Sidney, John Donne, o William Shakespeare. No obstant, a pesar de totes les possibles influències, cal citar a Samuel Johnson quan diu:

El major elogi al geni és l'invenció original. No es pot dir que Milton ingeniara l'estructura de la epopeya i, per tant, cal reverenciar eixe vigor i amplitut de ment al que totes les generacions adeuten l'art de la narració poètica, el teixit de la trama, la variació dels incidents, l'interposició del diàlec i totes les estratagemas que sorprenen i encadenen l'atenció. No obstant, de tots els que han pres prestat d'Homero, Milton és potser el menys endeutat. Era, de forma natural, un pensador independent, confiat en les seues pròpies habilitats i desdeñoso de tota ajuda o dificultat; no rebujava admetre els pensaments i imàgens dels seus predecessors, pero tampoc els buscava. Dels seus contemporàneus ni va demanar ni va rebre aprovació: no hi ha en els seus escrits res que puga alimentar l'orgull d'atres escritors buscant el seu favor, ni intercanvis d'alabanzas, ni peticions de respal.

Samuel Johnson, de Lives of the English Poets, Oxford: Clarendon Press, 1905

L'influència de Milton en la lliteratura posterior

Les obres de Milton, i particularment El paraís perdut varen tindre gran repercussió en la lliteratura dels sigles posteriors, lo que instantàneament ho va incloure entre els grans clàssics de la lliteratura anglesa, junt en Shakespeare. Les primeres notes de la seua influència poden vore's en obres com el poema épico de Lucy Hutchinson Order and Disorder (1679), o l'òpera de John Dryden The State of Innocence and the Fall of Man: an Opera (1677). En 1787, Mary Wollstonecraft es queixa de sentir constantment parlar de lo sublim de Milton «I'm sick of hearing of the sublimity of Milton», lo que nos pot donar una idea de lo estés que estava ya el seu reconeiximent com un dels clàssics en el XVIII. Segons R. D. Havens, El paraís perdut, El progrés del peregrí i la Bíblia varen ser els llibres més llegits durant eixe sigle. Extractes de El paraís perdut varen ser utilisats en panflets i discussions polítiques per a ilustrar punts de vista a voltes contradictoris. Per un atre costat, en la naixent industrialisació, les imàgens miltòniques del cel i l'infern varen escomençar a amprar-se crecientemente com a metàfores del «paraís» rural front al «infern» de les ciutats. Milton era el tema favorit de discussió en els salons anglesos dels sigles XVIII i XIX. També s'atribuïx a l'àmplia recepció de l'obra de Milton la gradual acceptació del vers blanc.

La tentació i caiguda d'Eva de William Blake.

L'estil de Milton va ser àmpliament imitat, especialment en el Romanticisme, en millors o pijors resultats, mentres atres poetes li rendien tribut per mig d'alusions. William Blake ilustra El paraís perdut, i compon The Marriage of Heaven and Hell, que està fortament inspirat en l'anterior. L'obra de Mary Shelley, Frankenstein, té també fortes influències miltòniques. William Wordsworth, en el tercer llibre de The Prelude nos conta les vivències d'un companyer de Cambridge que habita la mateixa habitació que en el seu dia va ocupar Milton. En esta obra Wordsworth vol marcar la seua pròpia falta i mèrit, lo indigne de la seua posició com a hereu de Milton. Si ben açò no deixa de ser una tendència compartida també en els seus contemporàneus, la força dels elogis d'escritors com Pope, que mantenia sempre una image seua, de Dryden i de Shakespeare en el seu lloc de treball, o Cowper que conta com una volta va somiar en Milton, sentint-se cap a ell com un fill cap a un pare afectuós, han dut a crítics com Harold Bloom, en The Anxiety of Influence, a pensar que l'influència de Milton pot vore's com la d'un pare que domina als seus hereus poètics per mig de l'excés de la seua influència i de la dependència dels atres. Açò sembla corroborar-se si analisem el Hyperion de Keats; despuix d'escriure On Seeing a Lock of Milton's Hair, Keats va passar per un procés de creativitat durant el qual es va dedicar a escriure Hyperión, a imitació dels seus precursors; no obstant, no va poder finalisar-ho, en les seues pròpies paraules per «el poder opresivo de l'influència miltònica». També en esta época es varen publicar vàries biografies de Milton, que en certa manera varen contribuir a crear esta «deificació» de la seua persona poètica, sent la més destacable la Vida de Milton de Samuel Johnson. En 1747 Milton va ser acusat per varis artículs de William Lauder de plagiar els continguts de El paraís perdut de Adamus Exul (1601) d'Hugo Grotius, del Sarcotis (1654) de Jacob Masen (Masenius, 1606-1681), i de les Poemata Sacra (1633) d'Andrew Ramsay (1574-1659). La llista de Lauder va continuar estenent-se fins a incloure casi una centena de possibles plagis. No obstant es va demostrar que tota l'investigació havia segut un frau que Lauder pretenia demostrar insertant en les seues cites fragments d'una traducció allatí de El paraís perdut. L'era victoriana mostra una continuació a l'anterior en l'influència de Milton. George Eliot i Thomas Hardy en particular mostren la seua inspiració en la poesia i la biografia de Milton. Pel contrari, i potser per les raons expostes anteriorment sobre l'opressió d'esta influència, a principis d'el XX varen aparéixer noves crítiques a l'obra de Milton; Ezra Pound i especialment T. S. Eliot varen ser especialment crítics en Milton. En 1941, C. S. Lewis va publicar A Preface to Paradise Lost, en lo que tracta de recuperar la deslustrada image de Milton. Respon especialment en esta obra a les crítiques abocades per T. S. Eliot el qual creïa que, encara sent Milton un gran poeta, havia causat una mala influència. La poesia de Milton, diu Eliot, «pugues solament ser una influència negativa per a qualsevol poeta», «una influència contra la que encara tenim que lluitar». Més recentment, l'interés per El paraís perdut ha recobrat força despuix de la publicació de La matèria obscura, de Philip Pullman, que està fortament basada en esta obra. Els escrits polítics de Milton, com la Areopagitica varen ser consultats durant la redacció de la Constitució dels Estats Units d'Amèrica, i una cita d'este mateix llibre: «A good book is the precious lifeblood of a master spirit, embalmed and treasured up on purpose to a life beyond life» («Un bon llibre és la preciosa sanc que palpita d'un esperit mestre, embalsamada i cuidada a propòsit per a tindre una vida més allà de la vida») pot vore's en moltes biblioteques públiques anglosaxones, per eixemple, en la Biblioteca Pública de Nova York. Per una atra part, la conveniència de traduir o no el Paraís perdut va generar un important debat en l'Ilustració en llengua alemana. Aixina, mentres els ilustrats més estrictes, com Johann Christoph Gottsched, s'oponien a això, per tractar-se d'un text ple d'elements sobrenaturals i fantasiosos, els ilustrats suïssos Johann Jakob Bodmer i Johann Jakob Breitinger van a advocar per la seua traducció, admirant la força del text.

Milton en la lliteratura de llengua espanyola

La recepció de l'obra de Milton en la lliteratura en espanyol va ser prou tardana. Fins a 1777 no es va portar a terme la primera traducció, fragmentaria (solament ellibre I), per part de Gaspar Melchor de Jovellanos, de El Paraís Perdut. L'obra va ser per primera volta traduïda íntegrament a l'espanyol entre 1802 i 1807 per Benito Ramón d'Hermida. Esta traducció, en vers rimado, no es va publicar fins despuix de la mort de l'autor, ocorreguda en 1814. Es va anticipar en l'imprenta una traducció que, no obstant, havia segut realisada posteriorment, apareguda en Bourges (França), en 1812, obra de Juan d'Escoiquiz. A diferència de l'anterior, esta traducció no va ser feta directament de l'anglés, sino a partir de la versió francesa de Jacques Delle, publicada en 1805, i és prou menys fidel a l'obra original. Han seguit despuix moltes atres traduccions, algunes d'elles en prosa, com la que va portar a terme en 1849 Santiago Ángel Saura Mascaró. Ya a finals del XVIII es troben en Espanya imitadors del poeta anglés. Menciona Esteban Pujals els casos de Félix José Reinoso i Alberto Llesta, autors de sengles poemes que són clares imitacions de l'obra capital de Milton, titulats abdós L'inocència perduda. Un atre poeta neoclàssic, Juan Meléndez Valdés, va escriure un poema épico en evidents chafades de llectures de l'autor anglés, titulat La caiguda de Luzbel.

José Cadalso menciona a Milton en la seua coneguda obra Els erudits a la violeta, en la que exhorta irònicament a aquells que volen exhibir un barniz de cultura a abominar dels poetes anglesos «dient que el seu épico Milton deliró, quan va posar artilleria en el cel, quan va fer parlar a la Mort, al Pecat, etc.».

S'ha senyalat també una possible influència delucifer de Milton en la configuració de personages característicamente satànics del primer romanticisme espanyol, com el dò Félix de Montemar de L'estudiant de Salamanca de José d'Espronceda. També existix un gran poema, Les filles de Milton, que va anar l'últim que va compondre el suïcida posromántico Larmig (anagrama del seu nom complet, Luis Antonio Rodríguez Martínez i Güertero). En la segona mitat d'el XIX, Milton va aparéixer com a personage dramàtic en una obra teatral, titulada El Paraís de Milton (1878), de Francisco Pérez Echevarría i Arturo Gil de Santiváñez. l'argentí Jorge Luis Borges va escriure un sonet titulat On his blindness (Sobre la seua ceguera), inclós en el seu llibre L'or dels tigres (1972) en el que pren com a referència un atre sonet de Milton del mateix tema i d'idèntic títul (encara que el sonet de Milton, que du el número XIX en la seua producció, és a sovint nomenat pel seu primer vers, «When I consider how my light is spent»). L'analogia existent entre abdós sonets reflectix les similars circumstàncies vitals en que abdós autors varen tindre que enfrontar-se ya que abdós varen perdre la vista en la seua ancianidad. Un atre poema de Borges es titula Una rosa i Milton.

Obra

• Vintitrés sonets, escrits a lo llarc de la seua vida.
• On the Morning of Christ's Nativity (El matí del naiximent de Crist) (1629)
• Sobre Shakespeare (1630)
• L'Allegro (1631)
• Il Penseroso (1631)
• Temps (1632)
• Una música solemne (1633)
• Arcades (1634)
• Comus (1634)
• Lycidas (1637)
• Reformes de la disciplina de l'Iglésia en Anglaterra (1641)
• La raó del govern de l'Iglésia (1641-1642)
• Doctrina i disciplina del divorç (1643)
• Samson Agonistes (1671)
• Areopagitica (1644)
• Sobre l'educació (1644)
• L'eixercici de la magistratura i el regnat (1649)
• Eikonoklastes (1649)
• Sobre la seua ceguera (1655)
• Sobre la seua esposa morta (1658)
• Tractat de poder civil en causes eclesiàstiques (1659)
• Paradise Lost (El paraís perdut) (finalisat en 1667)
• Paradise Regained (El paraís recobrat) (1671)

Bibliografia

• Armitage, David, Armand Himy, i Quentin Skinner, Milton and Republicanism, Cambridge University Press, 1995.
• Bocardo Crespo, Enrique: «John Milton i la creació de l'espai polític de responsabilitat». En José Rubio Carracedo et alia (edi.), Ètica, Ciutadania i Democràcia: Contrasts. Màlaga: 2007, pp.57-76.
• Bocardo Crespo, Enrique: «Tirà, Traïdor i Assessí: El Republicanisme de John Milton i la justificació del Regicidi» Revista Internacional de Pensament Polític: vol. IV (2009): pp.15-28.
• Flannagan, Roy C., John Milton: Paradise Lost, Macmillan Coll Div; 1.ª edició, 1992.
• Havens, R. D., The influence of Milton on English Poetry Harvard University Press, 1922 [3]
• Newlyn, Lucy, Paradise Lost and the Romantic Reader, Clarendon Press, Oxford, 1993.
• Potter, Lois, A Preface to Milton, Longman, Nova York, 1972.
• Sanders, Andrew (ed), The Short Oxford History of English Literature, Oxford University Press, 2000, 2ª edició.
• C. S. Lewis, A Preface to Paradise Lost, Oxford University Press, Londres, 1942.
• Raleigh, Walter Alexander, Sir, Milton I. Arnold & Co., Londres, 1900.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre John Milton.

John Milton en Viquidites.

• Wikisource contiene obras originales de o sobre John Milton.
• Biografia de Milton per Samuel Johnson
• The Cambridge History of English and American Literature, per George Saintsbury
• Homepage
• Milton Reading Room [4] archivat en Wayback Machine.
• Text complet de El paraís perdut, en espanyol, en traducció de Cayetano Rosell i en ilustracions de Gustave Doré; suplementado en El paraís recobrat, en traducció d'Enrique de Verneuill; Barcelona, Montaner i Simón Editors, 1873. Edició electrònica (varis formats) en el Proyecte Gutenberg.
• Sobre Paradise Lost
• Milton en Luminarium
• Borges, Milton i la ceguera (en és)
• Milton en Biografies i Vides (en és)