Catedral de Lausana
La Catedral de La nostra Senyora de Lausana (en francés: Cathédrale Notre-Dona'm de Lausanne) és una catedral de Suïssa d'orige migeval, reformada des de 1536, que es troba en la ciutat Lausana, cantó de Vaud. En els seus inicis catòlica, hui és una catedral protestant.
L'edifici està inscrit com ben cultural suís d'importància nacional.[1]
Història
Fundació


La catedral de Notre-Dona'm de Lausana és un edifici construït en pedra tallada (pedra arenisca blana cridada molasa, 'melaça'), d'estil gòtic, provablement començada durant el episcopado de Landry de Durnes (1160 a 1174), que es va completar a mitan del sigle XIII,[2] una época quan la regió, a excepció de la ciutat que depenia del bisbat, es va unir al comtat de Savoya.[3] Va reemplaçar a varis edificis religiosos successius anteriors (des del sigle VI), i va ser consagrada a la Santíssima Verge Maria baix el títul de «Notre-Dona'm» el 20 de octubre de 1275 en presència del papa Gregorio X, del bisbe de Lausana Guillaume de Champvent i de l'emperador Rodolfo d'Habsburgo.
En l'Edat Mija, es va convertir en un centre de pelegrinage mariana: al voltant de 70 000 persones anaven allí cada any per a venerar l'estàtua miraculosa de la Verge, en un moment en que Lausana tenia solament uns 7000 habitants.
La construcció de la catedral de Notre-Dona'm va durar aproximadament de 1170 a 1235.[4] Esta va ser la gran época de construcció de catedrals en l'Europa occidental: una de les més famoses, la de Chartres (1194-1220), és contemporànea de la catedral de Lausana. Si be les primeres obres es varen realisar en estil romànic, els successius mestres d'obres varen adoptar molt ràpidament l'estil gòtic durant les décades que varen seguir, més en consonancia con l'evolució de l'arquitectura de l'época. La capçalera, que data de finals del sigle XII fins a principis del sigle XIII, seria obra del Mestre de Lausana, segons atesten les fonts dels archius. La nau i el portal pintat es varen completar al voltant de 1230, mentres que el massiç occidental estava terminat sense dubte, en menys recursos, per a la consagració solemne de 1275. L'última etapa s'atribuïx al mestre d'obres Jean Cotereel, sense dubte d'orige anglo-normando, que va importar formes característiques de l'estil gòtic anglés.[5]
l'antipapa Félix V va ser entronisat ací el 23 de juliol de 1440.
Poc abans de la Reforma, el bisbe Aymon de Montfalcon va mamprendre grans obres. Va suprimir el passage vial que "perforava" l'iglésia transversalmente per a conectar la Vaig citar-Dessus et la Vaig citar-Dessous i que dividia l'edifici en dos parts distintes (complex occidental/nau i cor), d'ara en avant units en un únic espai.[6] L'antic pòrtic occidental, en gran part obert, va ser tancat per un gran portal d'estil gòtic flamígero, construït en 1515, pero que va permanéixer inacabat en la Reforma (la estatuaria en particular és lacunar). En el seu estat actual, data en gran part de la restauració integral de 1892-1909.
Alguns bisbes destacats de l'Iglésia catòlica:
- sant Mauro d'Autun (sant Maire o sant Marius): 573-ca. 594[7]
- sant Prex (sant Prothais, Protasio o sant Prothasius): ca. 652.
- sant Henri de Lenzbourg: 985-1019.
- sant Amadeo de Clermont: 1145-1159.
- Landri de Durnes: 1160-1174.
Reforma

A l'arribada dels berneses i en l'adopció de la Reforma Protestant, l'edifici va ser dedicat en 1536 al cult reformat d'Ulrico Zuinglio. Va experimentar en eixa época depredaciones importants degudes als berneses, per a disgust dels Concejos municipals, tals com la destrucció del claustre i de la major part del valiós mobiliari del cor i de les capelles, entre elles dos obres de gran importància: el retaule d'argent (aprox. de 64 quilos) en forma de tríptic de l'altar (1474) de l'orfebre Charles Humbeloz de Dijon, oferit pel bisbe Georges de Saluc, millorat en colors pel pintor Pierre Spicre[8] i sobretot per la miraculosa estàtua d'argent dorat de la «Vierge trônant avec l'Enfant» sobre els genolls (XII), famosa i venerada[9] en tota l'Europa migeval. Pesava al voltant de 6,5 quilos i contenia adorns d'argent i una corona d'or i pedres precioses. Estes dos peces principals varen ser foses en juny de 1537 en Berna. L'Iglésia del Sant Redentor en Lausana, no obstant, té una còpia prou fidel del sigle XV d'esta estàtua, en fusta policromada,[10] salvada pels cartujos de la Valsainte.
Del ric tesor de la Notre-Dona'm de Lausana, només dos angelotes esculpidos oferits al bisbe Benoît de Montferrand (1476-1491)[11] han sobrevixcut (Museu d'Història de Berna).
És de llamentar també la pèrdua de l'altar major de pedra calcàrea negra polida de Saint-Triphon, duta en l'hivern de 1561 a la Colegiata Protestant de Sant Vicente de Berna, a on encara es troba hui. Els rics tapissos del cor varen ser confiscats aixina mateix (Museu d'Història de Berna). Tinga's en conte que el jubé en pedra calcàrea negra (solament 7 columnes han sobrevixcut) i algunes de les sillerias tallades que dataven de ca. 1275 varen quedar destruïdes en el primer terç del sigle XIX, despuix de l'incendi del cimborrio que els dominava (1825).
Els historiadors[12] estimen en al voltant d'uns 10 millons d'euros de l'any 2014 el valor de la part coneguda del tesor de Notre-Dona'm que va ser apilada en barrils i duta en 1537 a Berna en díhuit carros.
El conjunt de la estatuaria en pedra, llevat l'estàtua decapitada de la Verge en el Chiquet en arenisca del nàrtex, va anar en canvi ben conservat. Queden importants fragments de la policromía arquitectònica en l'interior (especialment en la capella de la Verge) i davant tot en les figures del «portail peint» ('portal pintat') (XIII), la restauració de la qual es va completar en 2007.
L'época bernesa vorà la finalisació del púlpit monumental (1633) pels artistes berneses Daniel Heintz II i Jörg Freymun. En el deambulatorio, un important conjunt de monuments funeraris també data d'esta época.[13]
Catedral contemporànea

Des de 1874, l'edifici va ser objecte d'una restauració dirigida per l'arquitecte francés Eugène Viollet-li-Duc, que va anar la seua última construcció (l'arquitecte va morir en la ciutat en 1879).[14] Va restaurar la coronació del cimborrio, reemplaçant l'antiga agulla de 1825-1827, que havia segut construïda per Henri Perregaux, i salvant-la provablement de la solsida. Un llarc treball de restauració caracterisa els anys 1890-1910, realisat en gran part segons el programa de Viollet-li-Duc. En la frontera occidental, cal destacar la reconstrucció completa, entre 1892 i 1909, del gran portal, també cridat portal Montfalcon, l'escultura del qual va ser realisada per Raphaël Lugeon.
En el sigle XX, les restauracions se succeïxen en regularitat;[15] el beffroi (campanar civil) va ser refet casi completament en la pedra de Morlay en els anys 1940-1960; en els anys 1970-2000, els dos braços del transepto, la nau i el portal pintat varen ser objecte de grans obres. La restauració del cimborrio serà seguida per especialistes de tota Europa: esta va ser una «restauració de les restauracions» en un moment en que l'intervenció de Viollet-li-Duc va ser revaluada en el seu just valor. Mentres que les autoritats de Vaud varen conservar la seua contribució, al mateix temps, en Sant Sernín de Toulouse, les parts degudes al famós arquitecte varen ser desrestaurades, causant una controvèrsia memorable. El cas de Lausana se cita ara com un eixemple d'una nova percepció de l'història de les restauracions.
El cantó de Vaud va llançar un nou cicle de restauració de l'edifici a principis de 2010 en una duració de cinc anys i un cost de vint millons de francs; estos treballs varen afectar a la torre inacabada, al cor i a les teulades de la catedral.[16]
Assignada ara a la parròquia Chailly-Catedral de Lausana, la catedral protestant de Notre-Dona'm és escenari habitual de celebracions ecuménicas, aixina com d'events culturals (concerts). Algunes misses també han segut autorisades i celebrades en els últims anys.
El 10 d'abril de 2013, l'Iglésia Evangèlica Reformada del Cantó de Vaud va actualisar el logotip i el lloc web de la catedral per a aumentar l'influència i la visibilitat de la catedral.[17]
L'edifici està inscrit com ben cultural suís d'importància nacional.[1]
Arquitectura


La catedral de Lausana yuxtapon varis proyectes successius, encara que les obres varen ser relativament breus (provablement menys de 80 anys).[2] Una primera capçalera (ca. 1160) ya prevea un cor en deambulatorio com l'actual, pero en capelles radiants que recordaven a l'abadia de Saint-Denis, prop de París (des de 1140). Este proyecte va ser substituït ràpidament per un segon, més tradicional en la seua planta (deambulatorio anular en un sola capella radial, axial) i en el seu estil (part baixa en elements romànics, incloent les arcades soportades per pilastres acanalades i capitells vegetals, alguns de molt bona calitat).
Cap a 1190 s'inicia un nou proyecte atribuible al Mestre de Lausana. Prevea una capçalera molt gran en dos braços del transepto flanquejats per torres i un cimborrio que marcava la travessia. Des d'un punt de vista estilístic, esta etapa marca el seu adheriment a les formes gòtiques del nort de França i Anglaterra: les relacions en les catedrals de Sens, Laon i Canterbury són òbvies. Varis dispositius semblen ací únics: l'asimetria dels dos braços (al sur, la frontera en hastial està perforada en un rosetón; al nort, en finestres rectangulars), el sistema de doblar els murs (cridats diàfans) d'acort en la regla anglo-normanda de duplicació, pero ací tractats en originalitat (arc colgante del transepto nort), sistematisació de l'alçat en tres nivells, inclús en el cimborrio, etc. L'unitat de la composició és prou notable i fa de la catedral de Lausana un dels edificis gòtics més originals de la seua generació, fòra de la regió de l'Ile-de-France, síntesis exitosa de diferents tendències.
La nau tenia que tindre tres trams dobles, típics de l'arquitectura gòtica de finals del sigle XII, com ho demostra el doble tram davant del cimborrio; no obstant, a principis del sigle XIII, sense dubte en el moment de l'arribada del mestre d'obres Jean Cotereel, la decisió va ser modificada per este, per la més moderna de trams barlongos. Este canvi de decisió va implicar el reforç de les pilastres dèbils per soports colocats per davant, en la nau lateral, que els doblen. La "gran travée" (gran tram) és una atra particularitat de Lausana: Marcel Grandjean ha pogut demostrar que este estrany tram (que equival a un tram i mig a nivell de les voltes) estava ocupat originalment a nivell del sol per un passage vial que travessava la catedral. 2Este passage, sense dubte abovedado, soportava una àmplia tribuna a on deuria haver-se ubicat provablement la capella de pelegrinage de la Verge miraculosa; este dispositiu explicaria l'excepcional tamany de les escals de caragol en les torres d'esta tribuna. Sense dubte, la capella, ubicada des de principis del XIII en la de la planta baixa de la torre de la travessia sur, no ha segut desplaçada, fent en part inútil esta capella alta. Per un atre costat, el passage vial va existir fins a principis del XVI; va desaparéixer §quan es varen fer les grans obres dirigides per Aymon de Montfalcon. Deu notar-se que este últim va tindre la preocupació sense precedents de respectar l'estil del vell edifici en les dos parets-tapa que han tancat el vell passage. Les parts inferiors copien aixina les arcades cegues polilobulades del XIII; solament les dos grans finestres de farcidura d'estil flamígero traïcionen la seua época. No obstant, l'operació està clarament indicada per les armes del bisbe, repetides moltes voltes per a senyalar el seu treball.

El massiç occidental que es forma en l'oest com un "arc de triumfo a la Verge"[18] va permanéixer inacabat despuix de la consagració de 1275. Faltava la torre nort; la torre sur es caracterisa per la seua base molt massiça, molt poc perforada, i per la seua coronació, que repren/reprén el principi del doble mur que marca tota l'estètica de la catedral. L'antiga flecha va ser reemplaçada despuix d'un incendi en 1674, segons els plans de l'arquitecte bernés Abraham Dünz I. En el centre de la frontera, l'antiga porta gran, que donava accés a l'impressionant vestíbul en dos àbsits laterals, va ser tancada a principis del XVI per una gran porta encarregada per Aymon de Montfalcon a Jean Contoz i François Magyn, genovés d'orige Faucigny.
- Vistes exteriors
-
Frontera del braç meridional del transepto
-
Vista de la capçalera
-
Portal de Montfalcon
-
Lateral nort
-
El beffroi de la catedral i, en primer pla, el portal pintat
Referències
- ↑ 1,0 1,1 (PDF) L'inventaire édité parell la confédération suisse, canton de Vaud
- Archivat el 29 de octubre de 2013 archivat en Wayback Machine..
- ↑ 2,0 2,1 (1975) La cathédrale de Lausanne (en francés), Berne: Société d'histoire de l'art en Suisse, pp. 264.
- ↑ Canton de Vaud : site officiel : Cathédrale de Lausanne
- Archivat el 27 de setembre de 2007 archivat en Wayback Machine.
- ↑ Canton de Vaud : site officiel : Li monument
- Archivat el 27 de setembre de 2007 archivat en Wayback Machine.
- ↑ (1963).«A propos de la construction de la cathédrale de Lausanne (XII-XIIIe siècle) : notes sur la chronologie et els maîtres d'œuvre».Genava.(11): 261-287.(en francés)
- ↑ (1975).«Li 'magnum portale' de la cathédrale de Lausanne et li passage routier de la 'gran travée'».Revue suisse d'art et d'archéologie.: 193-220.(en francés)
- ↑ G. Dupraz. op. cit., p. 20-30.
- ↑ Abbé Dupraz, op. cit., p. 132.
- ↑ Abbé Dupraz, op. cit., p. 89.
- ↑ Unix image de la statue es trouve sur li site suivant
- Archivat el 4 de octubre de 2010 archivat en Wayback Machine.
- ↑ Coll. F. Bailly, op. cit., p. 125 i Abbé Dupraz, op. cit. p. 121.
- ↑ cf. Jacques Stammler, op. cit., p. 98.
- ↑ (2006) Destins de pierre. Li patrimoine funéraire de la cathédrale de Lausanne (en francés), Lausanne: Cahiers d'archéologie romande.
- ↑ Eugène Viollet-li-Duc sur lartnouveau. com
- ↑ (2012).«Un chantier perpétuel, un laboratoire géant. Els restaurations de la seconde moitié du s. XX».Peter Kurmann (éd.), La cathédrale Notre-Dona'm de Lausanne, monument européen et temple vaudois, Lausanne, La bibliothèque dones arts.: 285-295.(en francés)
- ↑ Vincent Maendly(21 août 2012).«Travaux urgents sur li toit de la cathédrale».24 Heures.
- ↑ «Cathédrale de Lausanne : un nouveau logo et un site web renouvelé» (en francés) (10 d'abril de 2013). Archivat des de l'original, el 13 de maig de 2015. Consultat el 12 d'abril de 2013.
- ↑ (2012).«La cathédrale actuelle : sa chronologie et sa plau dans l'architecture gothique».Peter Kurmann (dir.), La cathédrale Notre-Dona'm de Lausanne : monument européen, temple vaudois, Lausanne.(en francés)
Bibliografia
- L'artícul de la Wikipedia en francés arreplega la següent bibliografia:
- Peter Kurman (dir.), La cathédrale Notre-Dona'm de Lausanne : monument européen, temple vaudois, Lausanne, La Bibliothèque dones Arts, 2012
- Coll. La cathédrale de Lausanne, Berne, Société d'histoire de l'art en Suisse 1975 (voir notamment la contribution fondamentale de Marcel Grandjean sur l'histoire architecturale de l'édifice).
- Coll. Ch. Amsler, La Rose de la cathédrale de Lausanne : Histoire et conservation resen-te, éditions Payot, Lausanne, 1999.
- Coll. F. Bally, Cathédrale de Lausanne, 700i anniversaire de la consécration solennelle : catalogue de l'exposition, Musée historique de Lausanne, Lausanne, 1975.
- Paul Bissegger, «Henri de Geymüller versus I.-I. Viollet-li-Duc: li monument historique comme document et œuvre d'art. Avec un choix de textes relatifs à la conservation patrimoniale dans li canton de Vaud vers 1900», Monuments vaudois 1/2010, p. 5-40
- G. Champseix, Notre-Dona'm de Lausanne, Imprimerie Larpin et Coendoz, Lausanne, 1856.
- Emmanuel Dupraz, La Cathédrale de Lausanne : Étude historique, Librairie Th. Sack, Lausanne, 1906.
- Abraham Ruchat, Abrégé de l'histoire ecclésiastique du Pays de Vaud (…), Chez Nicolas Emmanuel Haller et Cie, Berne, 1707.
- Jacques Stammler, Li trésor de la Cathédrale de Lausanne , Georges Bridel et Cie Éditeurs, coll. Mémoires et documents publiés parell la Société d'histoire de Suisse romande, prenga V (traducteur Jules Galley), Lausanne, 1902.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Catedral de Lausana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.