Mar Menor
.jpg)
La Mar Menor[1] és una albufera [2] del mar Mediterrànea, situada en la Regió de Múrcia, al surest d'Espanya. Es tracta de la albufera espanyola de major extensió, disponent de valors migambientals que li fan contar en numeroses figures de protecció, inclosa en la llista Ramsar. Els seus especials característiques ho convertixen en un destí turístic de gran importància, dins del turisme de sol i plaja.[3] En 2019, la Mar Menor oferia casi la mitat de les places hoteleres de la regió, una majoria d'elles (60 %) situades en La Mànega de la Mar Menor.[4]
En l'autumne de 2019 i estiu de 2021, en la Mar Menor varen aparéixer tonellades de peixos morts en les vores, per episodis d'anoxia associats al ecocidio o deterioració de l'estat ecològic de la albufera, que es troba greument afectada per un procés d'eutrofización, de sopa verda i taca blanca.[5]
En 2022 li va ser reconeguda la seua pròpia personalitat jurídica gràcies a la iniciativa llegislativa popular (ILP)[6] que un grup de juristes, especialistes en mig ambient i activistes varen llançar des de la Universitat de Múrcia en el respal de més de cinccentes trentanou mil firmes.[7][8] En 2025 es va constituir la Tutoria de la Mar Menor, institució que engloba als representants públics, privats i experts encarregats de garantisar la seua protecció.[9] Es tracta, no obstant, d'una mida que ha generat molta polèmica posat que hi ha un sector doctrinal que considera que no es tracta d'una mida útil. [10]
Història
[editar | editar còdic]
L'ocupació humana de la zona es remonta al Paleolític; l'enclavament prehistòric més significatiu, Les Amoladeras (datat de la Edat de Coure) presenta barraques de planta circular i contava en la peixca com a activitat principal.[11] En Els Nets es va situar un poblat i una necròpolis ibèrica[12] i es va trobar ceràmica grega.[13] Per una atra part, es té major informació sobre els assentaments romans i àraps. Durant l'época romana la Mar Menor va ser cridat Palus[11] i va albergar activitat econòmica centrada en l'indústria de salazones dedicades a la producció del garum i el tràfic marítim. També va ser amprat com un port de refugi, incloent naus pesades puix en eixe moment la profunditat era major.[14] Els àraps la varen denominar Al-Buhayrat al Qsar (la Albufera de l'Alcázar)[11] En els assentaments àraps posteriors es varen construir artilugios de peixca anomenades encañizadas, l'únic exponent de la qual actual del Mediterràneu està en Sant Pedro del Pinatar. Es colocaven en les golas o canals naturals que comuniquen la Mar Menor en el Mediterràneu. En el sigle XIII, quan Alfonso X va conquistar el regne de Múrcia va expulsar als musulmans i es va incentivar que nobles i cavallers procedents d'Aragó, Catalunya i Múrcia s'assentaren en la zona.[11] Dels noms d'estes famílies deriven topònims d'alguns núcleus de població com Torre-Pacheco, Roldán o Lo Pagán.[14]
Els llímits definitius entre les corones de Castella i Aragó es varen establir en 1305 en el tractat d'Elig, passant per les proximitats de la Mar Menor, donant nom a la localitat d'El Mojón.
Les cròniques de l'época, com el Llibre de la Montería, narren sobre la riquea en la fauna i el paisage de la Mar Menor. Es coneix que la fauna era molt numerosa sobretot cérvidos i javalins; la Illa del Cérvol conserva el toponímic de l'animal que la va habitar. Només uns pocs pastors i peixcadors ocupaven les proximitats de la albufera davant les incursions freqüents dels pirates berberiscos procedents del nort d'Àfrica. Per a enfrontar la situació, Alfonso X va dispondre en 1266 que els habitants de Múrcia serien obligats a socórrer als veïns del llitoral davant un desembarc morisco.[15] Els assaltats realisaven senyals de fum des de les torres vigías que anaven replicant-se fins a aplegar a la torre de la iglésia de Santa Catalina, que advertia als murcians dels atacs per a que acodiren a la costa.[14] Els corsarios prenien presoners i els ampraven com a esclaus. Quan es tractava d'una persona en mijos econòmics, es demanava un rescat que solia pagar-se a través d'alguna orde religiosa com els mercedarios. El pirata més conegut en les costes de Múrcia va ser Morato Arráez.[16][17]
Despuix de la reconquista de Granada els atacs berberiscos varen continuar colpejant el llitoral, lo que va provocar que fora una zona despoblada per la gran inseguritat per als seus habitants per lo que Carlos V i Felipe II varen manar la construcció de tres torres vigía en La Mànega i una adicional en Veta de Pals. En La Mànega varen alçar una en la primera mitat de el XVI. Actualment no es conserven restants d'esta torre, pero els vells peixcadors encara recorden dos dels canons de bronze que la defenien dels atacs pirates. Esta torre circular i en aljibe de pluja es trobava en El Estacio, va ser batejada en el nom de Sant Miguel i es va construir en pedra del camí de Sant Ginés d'Oriola (entre la Torre de la Foradada i Dehesa de Campoamor). Per la seua solidea i proporcions va servir de model per a les que, anys despuix, es varen edificar en el llitoral murcià. En 1571 Felipe II va voler construir una fortificació de majors dimensions en la Illa Grosa, pero finalment va desistir per l'inseguritat de la zona. A canvi es va alçar la Torre de la Encañizada, de la que queden alguns restants. Les torres del Rame (en Els Alcassers) i del Negre (prop d'Els Urrutias) es conserven hui dia.
En els voltants de la Mar Menor es va alçar el monasteri de Sant Ginés de la Jara per la orde franciscana en el XVI.
En el XVII varen acabar les incursions berberiscas i l'activitat peixquera en la albufera s'havia convertit en un lucratiu negoci que va posar en disputa als concejos de Cartagena i Múrcia pel seu domini, fins al punt que els pleits entre els peixcadors d'abdós ciutats varen tindre que resoldre's al més alt nivell, aplegant-se a un llímit d'enfrontament jamai conegut, solament resolt en la divisió de la Mar Menor en dos zones delimitades.[11]
L'arribada de el XIX va supondre la formació de dos dels principals municipis d'esta comarca: Sant Javier i Sant Pedro del Pinatar; abdós varen pertànyer al concejo de la ciutat de Múrcia fins a 1836. En 1862 es varen construir els fars d'Illes Formigues i el Estacio, i tres anys despuix, el de Veta de Pals.
La zona serà, a principis de el XX, destí de numerosos habitants procedents d'atres zones de Múrcia, que acodien per a prendre els novenarios (nou banys) durant el més d'agost. Per això es construirà en 1904 l'Hotel-Balneari L'Encarnació en Els Alcassers, que albergaria uns banys termals. També es varen construir per llavors numeroses residències estiuenques de la burguesia, com la Quinta de Sant Sebastià, el Palau del Baró de Benifayó (abdós en Sant Pedro del Pinatar), el Chalet Barnuevo en Santiago de la Ribera o la Casa del Baró en plena illa del Baró.
En 1927 es va començar a construir una base aeronaval en Santiago de la Ribera per a protegir estratègicament a la flota establida en el port de Cartagena. La construcció de la base va dur varis anys. En 1943 la base aérea de Sant Javier es va convertir en sèu de la Acadèmia General de l'Aire. També es va posar en marcha en 1929 el Aeroport de Múrcia-Sant Javier que és una base aérea militar del Eixèrcit de l'Aire i de l'Espai que va estar oberta al tràfic civil com a aeroport públic gestionat per Aena fins al 14 de giner de 2019.
En el XX es produïx l'urbanisació de la Mànega de la Mar Menor. En 1956 Tomás Maestre Aznar, advocat i empresari, va conseguir convéncer al seu tio Tomás Maestre Zapata per a que li venguera el conjunt dels seus drets en La Mànega Nort i despuix de diversos litigis en atres familiars i en José Celdrán, propietari de la Mànega Sur, conseguiria fer-se en la totalitat de la cordonera llitoral.
En 1956, la autarquia havia dut a Espanya a la ruïna econòmica. Per a evitar la bancarrota, el règim franquiste va donar pas als cridats ‘tecnócratas’ que varen impulsar el Pla d'Estabilisació de 1959 del com va resultar la promulgació de la Llei de Centres i Zones d'Interés Turístic Nacional de 1963.
Una volta consolidat el seu domini sobre la zona i en el capital que havia conseguit reunir, va iniciar les primeres perquisicions urbanístiques en esta franja de terreny. En 1961, Maestre comença a treballar en un proyecte que va contar en el respal dels ajuntaments de Sant Javier i Cartagena, als que pertany La Mànega, i la delegació de Turisme en Múrcia. L'espalada a la seua promoció va ser la visita, a principis de 1963, del ministre de Turisme, Manuel Fraga.[18]
_-_Mar_Menor_-_Cartagena,_M%C3%BArcia_-_Espanya.jpg){kind=link}
En 1963 la zona passa a convertir-se en Centre d'Interés Turístic, pert qualsevol tipo de protecció[19] i Maestre, solucionats els aspectes financers i de suministrament d'aigua, inicia les obres de l'urbanisació de Els Cubanitos, Hotel Entremares —el primer dels hotels, construït en 1966— i Galúa, aixina com búngalos. Gràcies als seus contactes en els círculs franquistes, el promotor va conseguir que La Mànega passara a ser beneficiària de crèdits blans de l'Estat per més d'11.000 millons de pessetes entre 1966 i 1975.[18]
A mitan de la década dels 70 de el XX en el context de la crisis econòmica coneguda com la crisis del petròleu de 1973, el model turístic concebut no es porta a terme ocasionant la partició de les terres i l'atomisació de les iniciatives entre numerosos empresaris.[20]
Els Alcassers es va segregar de Sant Javier i Torre Pacheco en 1983.
En l'arribada de la democràcia el Congrés dels diputats havia aprovat la llei de Costes de 1988,[21] que declarava “domini públic no urbanisable” els cent metros de costa des de la llínea de l'mar. El conflicte entre promotors, comunitat autònoma i els ajuntaments de Cartagena i Sant Javier estava assegurat.[18]
Al final s'ha produït un urbanisme sense control que ha fet desaparéixer plages i que ha tingut nefastes conseqüències en lo migambiental: es varen produir abocats d'aigües fecals descarregats durant anys i un aument de la pressió turística. Ademés entre 1974 i 1975 per a que pogueren entrar barcos més grans al port deportiu Tomás Maestre, es va ampliar el canal del Estacio que va provocar la disminució de la salinitat de la Mar Menor i que espècies del Mediterràneu colonisaren la albufera.[22][23] També es va produir la dessecació d'espais de la albufera i s'han perdut espais peixquers.[18]
Figures de protecció
[editar | editar còdic]Conveni de Ramsar
[editar | editar còdic]La albufera i els seus chapulls perifèrics han segut designats per les Nacions Unides com Zona Especialment Protegida d'Importància per al Mediterràneu (Conveni de Barcelona). Es tracta del chapull RAMSAR número 706.
Espais protegits
[editar | editar còdic]
- Salines i Arenals de Sant Pedro del Pinatar: Al nort de la Mànega de la Mar Menor, en el municipi de Sant Pedro del Pinatar. Protegit com Parc natural i ZEPA
- Espais oberts i illes de la Mar Menor: Es protegixen dins d'este espai les cinc illes volcàniques de la albufera: La illa Perdiguera, la Illa Major o del Baró, la illa del Cérvol, la illa Redona o Redondella, i la Illa del Subjecte, aixina com els espais del saladar de Lo Poyo, el Carmolí (tant el Cabezo com la marina), la plaja de la Hita, el Cabezo de Sant Ginés i les salines de Marchamalo. Espais protegits com parc natural. Municipis de Cartagena, Els Alcassers i Sant Javier.
- La illa Grosa que compartix el mateix orige volcànic que les illes interiors de la Mar Menor, també queda protegida dins del Parc natural d'Illes i Illots del Llitoral Mediterràneu
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «la Mar Menor, en mayúscula en mar». Fundéu.
- ↑ «Estanys llitorals».
- ↑ «Mar Menor».
- ↑ «Centre Regional d'Estadística».
- ↑ «El IEO atribuïx l'orige de la taca blanca de la Mar Menor a la precipitació de carbonat càlcic - Institut Espanyol d'Oceanografia» (en és-es). 193.146.153.5. Consultat el 2024-09-04.
- ↑ Erena Calvo / Santiago Cabrera Catanesi. «[1]».
- ↑ Erena Calvo / Elisa Reche. «[2]».
- ↑ «la-mar-menor/ ».
- ↑ «El Govern dona llum verda als òrguens que doten a la Mar Menor de personalitat jurídica» (en és). La Vanguardia. Consultat el 2025-02-12.
- ↑ InDret.(3)
- 67–110.ISSN 1698-739X.doi:10.31009/InDret.2025.i3.03.Consultat el 2026-01-15.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 Luis Miguel Pérez Adán. «[3]».
- ↑ «[4]». Consultat el 9/3/2022.
- ↑ «¿La apoteosis de Heracles o una escena de Apobates? A propòsit d'una crátera de campana procedent de la Loma de l'Escorial dels Nets (Cartagena,Múrcia).».
- ↑ 14,0 14,1 14,2 «Mar Menor- Història». Regió de Múrcia Digital. Consultat el 23 d'octubre de 2021.
- ↑ «Mar Menor». Concejalia de Turisme de Sant Javier. Consultat el 23 d'octubre de 2021.
- ↑ «Morato Arráez, el pirata que més voltes va sitiar la costa murciana». descubriendomurcia.com.
- ↑ «a-visitar2/1013-morato-arraez-va ser-el-pirata-que-mes-assalt-la-costa-de-murcia "Morato Arráez va ser el pirata que més va assaltar la costa de Múrcia"». noticieromarmenor.com.
- ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada:3 - ↑ Antonio Maestre. «[5]».
- ↑ José Antonio García Charton. «[6]».
- ↑ «Llei 22/1988, de 28 de juliol, de Costes». Bolletí Oficial de l'Estat.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada:2 - ↑ «[7]». Consultat el 23/2/2020.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mar Menor» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.