Encañizadas
Les encañizadas són un modo de peixca artesanal utilisat en els estanys llitorals.
La Encañizada de la Torre i la Encañizada del Ventorrillo, situades junt als illots del mateix nom en el municipi de Sant Javier i en els llímits de l'espai natural de Salines i Arenals de Sant Pedro del Pinatar i entre el Mar Menor i el Mediterràneu, són les dos úniques que es mantenen instalades en Espanya.
En la Mar Mediterràneu existixen unes atres en l'estany de Bardawil, en la costa d'Egipte.[1]
Descripció
El fonament es troba en les costums migratòries d'alguns peixos entre el Mediterràneu i els seus estanys costers[2]
L'art de peixca consistix en formar llaberints circulares en els que entren els peixos pero no ixen; estos llaberints es construïxen en canyes i rets. D'esta manera es pot capturar algunes espècies com la dorada, el mújol i en menors cantitats el magre, i el palaya. Es tracta d'un sistema que és molt selectiu en les espècies i localisat en el temps de treball, proporcionant gran cantitat d'eixemplars.[3]
Història
És una forma o art de peixcar prou antiga, ya es té constància del seu us pels àraps en l'Edat Mija. A lo llarc de l'història la peixca en el Mar Menor es pot considerar un dels recursos tradicionals de peixca en la zona,[4] sent les encañisades junt a l'ocupació de barcos en vela llatina dos de les seues senyes característiques. En 1933 existien quatre indústries dedicades a la seua explotació.[5]
Les úniques que permaneixen instalades en la part occidental de la Mar Mediterrànea són la encañizada de la torre i la encañizada del ventorrillo, estant situades junt als illots del mateix nom, en una de les golas (entrades/eixides d'aigua) de la Mar Menor, pertanyent al municipi de Sant Javier, que es varen posar de nou en funcionament (la primera, en 1995).[6] Des del XV fins a començos del XX varen existir atres encañisades a lo llarc de La Mànega de la Mar Menor entre elles es pot destacar la de Marchamalo que es va situar en el canal o gola oberta de modo artificial per a l'explotació peixquera de la mateixa sent l'excepció a l'ocupació de les golas naturals per a la peixca.[7]
També varen existir instalacions similars en l'Albufera d'Elig, l'Albufera de Valéncia i el Delta de l'Ebre.[1]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «Les encañizadas de la Mar Menor (Múrcia, SE Espanya): eixemple de recuperació d'un model de peixca sostenible i respectuós en la biodiversitat marina i el paisage».Quaderns Geogràfics. Universitat dels Andes. Mèrida.57(3)
- 222-242.Consultat el 15 de decembre de 2019.
- ↑ Consideracions de la FAO relacionades en este tipo de peixca. Consultat 6-05-2009.
- ↑ Marismes pseudomareales. Ficha en Conselleria de Mig ambient. Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia. Consultat 6-05-2009.
- ↑ Les encañisades de Sant Javier. Regió de Múrcia digital. Consultat 6-05-2009.
- ↑ Senyes de l'Institut Nacional d'Estadística. Consultat 6-05-2009.
- ↑ Mig ambient es compromet a recuperar les encañisades de Sant Pedro. Diari La Veritat. Publicat 6-08-2006. Consultat 6-05-2009.
- ↑ (1978).«Geomorfología llitoral de la Mar Menor».Papers del Departament de Geografia, Nº 8.Editum.Múrcia:ISSN 0210-5241.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Encañizadas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.