Era dels Descobriments
La Era dels Descobriments va ser un periodo històric que va començar a principis de el XV, estenent-se fins a començos de el XVII, realisant-se durant esta época una extensa exploració d'ultramar i, convertit un factor determinant en la cultura d'Europa, en els espanyols i els portuguesos al front, als que més vesprada es varen unir els neerlandesos, els anglesos i els francesos, recorrent aixina casi la totalitat del planeta, cartografiant-ho i conquistant-ho en bona mida. El motiu de dita expansió va vindre originalment per la necessitat d'accedir a les riquees d'Àsia, en les quals contribuir al mercantilismo europeu. Este periodo se superpon en gran mida en l'era de la navegació a vela.[1]
L'exploració global va començar en les expedicions marítimes de Portugal a les Illes Canàries en 1336,[2][3] i més vesprada en els descobriments portuguesos dels archipèlecs atlàntics de Madeira i les Azores,[4][5] la costa d'Àfrica, Amèrica del nort, l'Hemisferi sur i el descobriment de la ruta marítima a l'Índia en 1498;[6] i la Corona de Castella (Espanya) els viages transatlàntics de Cristóbal Colón a les Américas entre 1492 i 1502 i la primera circumnavegació del món en 1519–1522. Estos descobriments varen dur a numeroses expedicions navals a través dels oceans Atlàntic, Índic i Pacífic, i expedicions terrestres en Amèrica, Àsia, Àfrica i Austràlia que varen continuar fins a fins de el XIX i varen terminar en l'exploració de les regions polars en el XX.
L'exploració europea en l'estranger va conduir a l'aument del comerç mundial, en el contacte entre el Vell Món (Europa, Àsia i Àfrica) i el Nou Món (Amèrica i Austràlia) produint l'intercanvi colombino; una àmplia transferència de plantes, animals, aliments, poblacions humanes (inclosos esclaus), malalties transmisibles i cultura entre els hemisferis oriental i occidental. Açò va representar un dels events globals més significatius relacionats en l'ecologia, l'agricultura i la cultura en l'història. L'era dels descobriments i la posterior exploració europea varen permetre el mapage global del món, lo que va resultar en una nova visió del món i civilisacions lluntanes que varen entrar en contacte, pero també va dur a la propagació de malalties que diezmaron a les poblacions que abans no estaven en contacte en Eurasia i el nort d'Àfrica.
Durant estes exploracions, els europeus varen aplegar a territoris habitats i deshabitats que anteriorment no coneixien. La majoria dels territoris ya estaven habitades; alguns estudiosos recents criden a esta era com el periodo de contacte o la era de l'expansió europea.[7] Entre els exploradors més famosos de l'era de les exploracions es troben Cristóbal Colón, Vasc dona Gama, Américo Vespucio, Juan Ponce de León, Pedro Álvares Cabral, Juan de la Cosa, Bartolomé Díaz, Juan Caboto, Diego García de Moguer, Fernando de Magallanes, Juan Sebastián Elcano, Tristão Vaz Teixeira, Andrés de Urdaneta, Diego d'Almagro, García Jofre de Loaísa i Miguel López de Legazpi, Francisco Pizarro, Francisco de Orellana, Hernán Cortés, etc.
L'Era dels Descobriments va resultar l'aventura per antonomàsia per lo precari dels mijos utilisats: els navío de l'época resultaven molt dèbils davant les tormentes, els pilots i capitans no podien determinar en precisió la llongitut,[lower-alpha 1] els caixcos de fusta de les naus eren atacats per teredos,[lower-alpha 2] l'alimentació resultava inadequada per a llargues travessies,[lower-alpha 3] l'higiene i les condicions de vida a bordo eren males i en les expedicions per terra la flora i les seues malalties varen constituir un perill tan gran o més que l'hostilitat dels habitants. No obstant, impulsats per l'esperança d'obtindre fortuna personal, matèries primeres molt valorades en els mercats, difondre els texts bíblics pel món, fundar una nova societat o acréixer els territoris dels seus respectius governants, numerosos europeus es varen embarcar en expedicions de resultat incert.
Antecedents
[editar | editar còdic]L'exploració del Planeta per cultures del mar Mediterrànea té antecedents des dels primers moments que es té constància escrita. Potser els navegants tartésicos varen poder aplegar fins a Angola, puix el marí grec Eudoxio de Cízico sembla que va trobar un mascarón tartésico en l'actual Eritrea (Sánchez Dragó, 2005, p. 130). Sigles despuix, és possible que els àraps aplegaren a les costes d'Angola i Namíbia, pero experts en la navegació àrap com Jordi Esteva neguen que pogueren assentar-se d'una forma més o menys permanent com per a realisar conversió (Esteva, 2009). Sí ho varen fer en les costes de l'Índic a on els àraps varen ocupar places com Zanzíbar, d'a on varen dur esclaus, or i marfil. Pero des de l'Edat Antiga fins a l'Edat Moderna els distints regnes europeus tenien posada la seua atenció en Àsia per lo similar del clima i les malalties que havien permés un comerç més o menys decorregut. No aixina en Àfrica, com es reflectix en la dieta europea, carent de plantes com la batata, el sorgo o el dacseta.
El comerç va tindre mucho que ver en els orígens de l'Era dels Descobriments. Es tractava de trobar una ruta marítima cap a Àsia per a dur a Europa occidental les espècias d'Oriente,[lower-alpha 4] que fins a eixe moment aplegaven per terra, en caravanes que tenien que creuar els territoris dels països asiàtics, i el comerç dels quals en Europa era pràcticament un monopoli dels mercaders italians, fonamentalment venecianos i genoveses.[8]
Des de l'Antiguetat s'havien establit dos rutes comercials cap a l'Orient, l'Este: una, marítima, que partia d'Egipte i Iraq, i una atra terrestre, la Ruta de la Seda.[lower-alpha 5]
La ruta marítima per a aplegar a l'Índia i China aprofitava els vents monsóicos: entre abril i juny partien les naus cap a Àsia oriental, des de Suez o Basora navegant pel mar Rojo o el golf Pèrsic, respectivament,[lower-alpha 6] fins al mar d'Aràbia, a on el monsó del suroest –que bufa cap a terra– les impulsava cap al oceà Índic i el mar de China.[lower-alpha 7] Uns sis mesos despuix, entre octubre i decembre, el monsó del nordest –que bufa cap a la mar– facilitava la tornada als ports d'orige.[9][10]
La ruta terrestre o Ruta de la Seda, realment la constituïen dos diferents en diferents ramals i punts de destí, en terminar unes en diferents ports del Mediterràneu oriental, principalment Aleixandria, Damasc i Alep,[lower-alpha 8][11] i l'atra en vàries parts del mar Negra. Abdós partien de Pequín i Shanghái per a aplegar a la ciutat chinenca de Xian, considerada tradicionalment pels europeus com l'extrem oriental de dita ruta. Des de Xian recorrien Àsia; una vorejava el sur del mar Caspio i Bagdad, esta ruta rebia ramals provinents inclús de les estribaciones del mar de Aral. La segona es dirigia fins a Bujará, en el centre d'Àsia, rebent una derivació des de Delhi i Agra en l'Índia. Més allà de Bujará, en Samarcanda,[lower-alpha 9] al nort del Pamir, la ruta de la seda es bifurcaba de nou: pel nort, cap a Almaty i per l'est vorejant el Himalaya.
L'interés dels europeus per aplegar fins a lo que hui coneixem per l'oceà Pacífic ya estava present durant la campanya d'Alejandro Magne. Pero des de l'expedició del macedonio i la posterior dissolució del seu imperi, pocs europeus havien aplegat a la terra a on s'obtenien les espècies i la seda, suponent que aplegara algun perque la Legió perduda és una llegenda. L'accés a eixa immensa via de comunicació en Orient solia estar monopolisat per mans àraps. Aleixandria, Alep i Damasc eren un teló d'acer[12] infranquejable. Els romans varen intentar en vàries ocasions recórrer-les i sostraure'ls la procedència de les costoses mercaderies que duyen, pero ells varen guardar el secret narrant-los històries d'illes en aus rapaces fabuloses.[13] Seria necessària l'estabilisació europea despuix de les turbulències medievals per a que alguns aventurers dugueren notícies de primera mà sobre Mongòlia, China i Índia. Aixina, entre mediats de el XIII i de el XIV, els europeus varen tindre lliure accés a Catay, nom que Marque Pol li va donar als territoris chinencs coneguts per ell, durant l'apogeu de l'imperi tàrtar de Kublai Khan,[lower-alpha 10] amfitrió de l'explorador veneciano.
Una série d'expedicions europees que varen creuar Eurasia per terra a finals de l'Edat Mija varen ser les antecessores de l'Era dels Descobriments. Encara que els mongoles amenaçaven saquejar Europa, també varen unificar gran part de Eurasia establint vies de comunicació i rutes comercials entre China i Orient Mig. Alguns europeus les varen aprofitar per a explorar les regions orientals. La gran majoria d'estos varen ser genoveses, florentinos i venecians, ya que el comerç entre Europa i Orient Mig aplegaria a estar en la pràctica baix el control dels comerciants de les ciutats estat italianes.[8] Les seues estretes relacions en l'Oriente Pròxim mediterràneu varen suscitar un gran interés comercial per les regions que es trobaven més cap a l'Est. El papa també va enviar expedicions en l'esperança de trobar converso al cristianisme o el mític regne del Preste Juan.
El primer d'estos viagers va ser Giovanni dona Pian del Carpine que va alcançar Mongòlia i va retornar a Europa entre 1244 i 1247. No obstant, el viage més célebre és el de Marque Pol que va creuar tot Oriente de 1271 a 1295. La relació del seu viage és profusamente narrada com Els viages de Marque Pol, obra que va tindre una gran difusió en tota Europa.
Estos viages no varen eixercir un efecte immediat, pero varen permetre conéixer les rutes o bona partea de les mateixes (Love, 2006, p. 11). No obstant, l'Imperi mongol es va derrocar casi tan ràpidament com havia sorgit. D'esta manera les rutes cap a l'est es varen fer més perilloses i difícils de transitar. La pesta negra de el XIV també va obstaculisar el fluix comercial. La ruta per terra cap a l'est seria sempre massa llarga i difícil com per a sostindre un comerç de grans mercaderies, estant ademés en mans d'imperis islàmics que havien combatut durant sigles als europeus. L'ascensió d'un Imperi otomà agressiu i expansionista va llimitar encara més, si cap, les expectatives dels europeus.
Per la seua banda, China també va realisar viages exploratoris. Zheng He (1371-1435) va ser un explorador i marí chinenc que va dirigir la majoria de les expedicions portades a terme baix el mandat de l'emperador Yong li, de la dinastia Ming.[14] El navegant escrivia un diari i contava en una de les primeres brúixolas del món, ademés de fer algunes de les primeres cartes nàutiques.[14] Zheng He va explorar el surest asiàtic –Cochinchina, Malaca, Siam, Java, Calcuta, Sri Lanka– ademés del golf Pèrsic, Àfrica Oriental i Egipte.[15][16]
Ademés, alguns investigadors apunten a que el famós explorador chinenc també va aplegar fins al continent americà, és dir, que va aplegar a Amèrica abans que Cristóbal Colón.[17] Zheng He va comerciar en marfil, tenyidas i pedres precioses, i va oferir com a presents al seu Emperador animals exòtics com girafas, esturços, lleoparts i lleons.[14] Les seues expedicions es varen realisar a lo llarc de sèt viages que es varen portar a terme des de 1405 fins a 1433. En el seu primer viage, Zheng He contava en un enorme barco que va anar provablement el major buc de la seua época. Contava en nou màstilés i dotze vés-les, i estava tripulat per uns 200 mariners.[14] En 1998, l'edició nortamericana de la revista National Geographic alabava la seua figura per ser l'únic navegant oriental que mereixia ser recordat, en gran part per ser d'un país que mai va tindre aspiracions confesables de colonialisme.[18]
Els recursos d'Àsia
[editar | editar còdic]Les vies comercials duyen les codiciades espècias. Estes llavors i talles aportaven gran varietat de ventages. Per una parts reforçaven els métodos de conservació existents i deficients del moment, com era el salat i el fumat, possibilitant gojar dels aliments en bones condicions durant més temps.[13] En segon lloc, permetien llevar-los parts del sabor i olor putrefacto que presentaven molts plats per lo imperfecte de les conserves.[13] En tercer lloc, constituïen una font de farmacopéa en algunes propietats antisépticas, estimulants per a la digestió i estimulants per al aparat respiratori (Gheerbrant, 1990, p. 15). Per últim, aportaven i aporten un sabor més agradable a molts plats. Per tot això un bosc d'arbres de canella era un tesor per als europeus, capaços de molts sacrificis per a explotar-ho.[19]
Rojo (1993, p. 21) sosté que la colonisació d'Àfrica va tindre el seu primer objectiu en conseguir un suministrament permanent de pebre per a evitar el tindre que consumir carn casi podrida. L'autor aplega a comparar el tancament de la ruta pels turcs, despuix de prendre Constantinopla en 1453, en l'hipotètica crisis que sofriria Occident si es tallara el suministrament petrolífer de sobte. Afirmació està molt discutible, com també ho és que els únics beneficis aportats pel pebre foren bon sabor i conservador d'aliments. Certament les espècies contribuïen a millorar la calitat alimentícia, pero eixe va resultar ser solament un de les seues aportes. Gheerbrant és més prudent i afirma que no solament el pebre era demandat, també la canella resultava una espècia molt cara per les seues qualitats.
En tot lo important de dits cultius, seria un error deixar-nos dur per l'idea de que la colonisació d'Àfrica es va portar a terme solament pel pebre o la canella en particular, ni per les espècies en general, pese a ser potser lo més valorat, En la pren de Constantinopla els turcs també varen tallar l'arribada d'ostres i perles, les quals es cultivaven en el mar Rojo i el golf Pèrsic; de sedes i de porcelanas provinents de China, de perfums, de tenyides com l'índigo para colorear els teixits, d'estores per a cobrir les taules en convits; aixina com de diamants, els quals varen començar a dur-se de l'Índia fins al descobriment dels jaciments brasilers (Campbell, 2003, p. 128).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «The Age of Discovery | Boundless World History». web.archive.org. Consultat el 2025-02-27.
- ↑ «The Islands of Madeira and the Azores». web.archive.org. Consultat el 2025-02-27.
- ↑ «Colonization of the Canary Islands « Rural Livelihoods in a Global World». web.archive.org. Consultat el 2025-02-27.
- ↑ «A Brief History of the Age of Exploration». web.archive.org. Consultat el 2025-02-27.
- ↑ «The Unexpected Discovery of Madeira» (en en). Rides On Clouds. Consultat el 2025-02-27.
- ↑ «Ces navigateurs portugais qui ont découvert li monde. – Luisa Paixao». web.archive.org. Consultat el 2025-02-27.
- ↑ «The Lesser Antilles in the Age of European Expansion».
- ↑ 8,0 8,1 «Europa de el XI a el XV». Ministeri d'Educació i Ciència, Govern d'Espanya. Archivat des d'el original, el 14 de febrer de 2008. Consultat el 12 de febrer de 2008.
- ↑ «Els Monsons». Consultat el 7 de febrer de 2008.
- ↑ «Vents superficials en l'Hemisferi Nort». Consultat el 7 de febrer de 2008.
- ↑ «el%20Islam.htm Comercie i rutes comercials de l'Islam». Consultat el 12 de febrer de 2008.
- ↑ Boorstin, op. citada.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaplantasIII - ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 «China Antiga». Discovery Channel. Consultat el 13 de febrer de 2008.
- ↑ «Admiral Zheng He's Voyages to the "West Oceans" - Association for Asian Studies». web.archive.org. Consultat el 2025-02-27.
- ↑ «Zheng He - Ages of Exploration». web.archive.org. Consultat el 2025-02-27.
- ↑ «Colón o Zheng He: ¿Quí va aplegar primer a Amèrica?». Archivat des d'el original, el 14 de setembre de 2008. Consultat el 13 de febrer de 2008.
- ↑ «El mapa de Zheng He, «descobridor» d'Amèrica, ¿un conte chinenc?». ABC. Consultat el 13 de febrer de 2008.
- ↑ González Ochoa, 2011, p. 57.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Era de los Descubrimientos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>