Nicópolis

Plantilla:Coord/display/title</noinclude>

Fig. 1. Localisació de Nicópolis de Epiro entre les fundacions romanes de Grècia.

Nicópolis de Epiro, Actia Nicopolis o Nicopolis ad Actium (en grec antic Νικόπολις, Nikópolis, lliteralment ciutat de la victòria), va ser una ciutat grega fundada per Augusto en 29 a. C. per a commemorar la seua victòria naval en Accio contra Marco Antonio el 2 de setembre del 31 a. C., en la embocadura del golf de Ambracia. La ciutat es va establir en l'istme de la península que separa el golf de Ambracia del mar Jónico, en el costat opost del promontori de Accio, i a uns 6 km al nort de la moderna ciutat de Préveza.

Nicópolis va conéixer un important desenroll durant la dominació romana en l'antiguetat tardana, abans de decaure en l'época bizantina.

Història

Fundació de la «ciutat de la victòria»

Encara que la batalla de Accio pròpiament dita haja segut més be confusa, i no es va convertir en una victòria d'Augusto fins a la fugida prematura de Marco Antonio i Cleopatra, això va permetre a Octaviano tornar-se en únic amo del món romà.

Va ser per esta raó que va celebrar la seua victòria en uns particulars fastos a la seua tornada a Roma, i va mamprendre la perpetuació del recort de la batalla en el lloc en una série de trofeus i de monuments alçats en el lloc de la batalla, o més be, ya que es va tractar d'una batalla naval, en l'emplaçament de camps fortificados que albergaven les forces terrestres dels beligerants. En el lloc del seu propi quarter general, un tossal al nort de la ciutat actual de Smyrtoula, va fer construir un santuari a Apolo, considerat com el seu deu tutelar, i ofrendó trofeus a atres dos deus, Neptú i Mart, per la seua contribució a la seua victòria.

Fig. 2. Bust de Agripa, un dels vencedors de Actium, trobat en Nicópolis (Museu Arqueològic de Nicópolis).

Al sur del santuari, es va establir una nova ciutat, batejada Nicópolis, «ciutat de la victòria», reprenent aixina una tradició que es remontava a Alejandro Magne, més recentment ilustrada per Pompeyo, fundador d'una Nicópolis en la Menuda Armènia (60 a. C.). Més allà del simbolisme polític, la fundació responia a unix série d'objectius clars: assegurar la dominació romana en la regió, i simultàneament reorganisar-la i revitalisar-la, ya que no s'havia recuperat de la destrucció de la ciutat per Lucio Emilio Paulo Macedónico, resultant de la tercera guerra macedónica (171-167 a. C.). Es va establir un important centre comercial i portuari en esta posició estratègicament situada en les rutes marítimes mediterrànees; també volien crear una capital religiosa, i que constituïra uns dels principals llocs del nou orde imperial i de cult a Augusto divinizado.

A diferència d'atres fundacions romanes en Grècia contemporànees de Nicópolis (fig. 1), tals com Patras, Filipos, i inclús en Epiro, Butrinto i Dyrrachium, la ciutat no era únicament una colónia romana, sino una ciutat lliure, la civitas llibera Nicopolitana, i una polis (ciutat grega), lliure i autònoma, lligada a Roma per un tractat (foedus): la seua creació procedix del sinecismo de les ciutats veïnes de Epiro i d'Etolia i Acarnània, els habitants del qual varen ser traslladats per a poblar la nova ciutat, provablement en colon i veterans del eixèrcit romà. L'originalitat de l'operació, ademés del fet de que l'autoritat romana va ser l'instigadora, va concernir a una vasta àrea i a un gran número de ciutats partícips (fig. 3): les fonts mencionen Casopa, Ambracia, Anactorio, Alicia, Argos Anfiloquia, Tirio, Oneo, Palero, Leúcade i Calidón de Etolia. El territori (chôra) de Nicópolis s'estenia fins als rius Aqueloo a l'est, l'illa de Leúcade, al suroest, el riu Tíamis al nort, el golf de Patras al sur, i incloïa essencialment les regions antigues de Tesprotia, Anfiloquia, Driopis i Acarnània.

Fig. 3. Localisació de les ciutats gregues que varen participar en el sinecismo de Nicópolis.

Posseïa un vast territori i un prestigi religiós en la regió, que la va convertir en una verdadera capital sagrada de Grècia continental: Octaviano va reorganisar els Actios, els jocs locals que ya antigament celebraven els acarnanios del contorn. Els va elevar a la categoria d'olímpics. En els despojos de la batalla de Accio es varen construir dos recints sagrats: un que coincidia en el santuari d'Apolo Actio en la part alta d'un tossal, al peu del qual hi havia un bosc sagrat; i l'atre coincidia en el bosc sagrat i constava d'un gimnasi i un estadi per a la celebració dels jocs quinquenal. Augusto ofrendó en els atarassanes una esquadra de dèu barcos (des d'un monorreme a un decere). Estos concursos estefanitas pentetéricos, els Nea Actia, tenien lloc en els edificis d'espectàculs construïts a l'efecte en el proasteion, el suburbi que separava la ciutat del nou santuari d'Apolo. Considerats com isolímpicos, figuraven entre les manifestacions d'este tipo més prestigioses del món romà. Encara se celebraven a mitat de el III, com testimonia una inscripció del museu d'Ioánnina. Augusto va modificar aixina mateix l'organisació de l'anfictionía délfica de manera que va otorgar la preeminència a Nicópolis: va fer que li anaren assignats els vots dels representants dels magnesi, malieos, enianes, ftiotas i dólopes.

Nicópolis en l'época romana

Fig. 4. Pla de conjunt de Nicópolis.

Proveïda de considerables recursos pel seu fundador, la nova ciutat es va desenrollar ràpidament en l'época romana: el propi Augusto la va adornar en monuments finançats en el botí de guerra, pero Nicópolis deu també molt al evergetismo del seu amic, el rei de Judea Herodes I. Els dos ports, un en el golf de Ambracia, provablement en Vathy, i l'atre en el mar Jónico en Komaros (fig. 4), asseguraven el creiximent comercial de la ciutat, urbanisada en pla hipodámico en una extensió aproximada de 180 ha.

Es posseïx informació històrica d'época romana. Germànic en el seu camí cap a Síria, va visitar Nicópolis i va celebrar el seu segon consulat en l'any 18. l'emperador Nerón va estar en el 66, durant la seua tornada de Grècia, i es va fer coronar en la prova de carrera de carros de Actia. A partir de l'a 89 la ciutat va guanyar un resident de renom en la persona del filòsof Epicteto d'Hierápolis, que es va refugiar allí per a escapar de la persecució de l'emperador Domiciano: va fundar la seua pròpia escola, i baixe el regnat de Trajano va tindre com a estudiant a Flavio Arriano, gràcies al com es coneix la seua filosofia. Durant el regnat d'este emperador es va crear en l'any 108 la província procuratoriana de Epiro, la capital del qual va ser Nicópolis Dos decenis més vesprada, l'emperador Adriano i la seua esposa Vibia Sabina la visiten en ocasió del seu segon viage a Orient (128-134). La parella imperial va ser rebuda en els més alts honors;: menuts altars erigits testimonien el cult rendit a Adriano i Vibia Sabina, assimilats respectivament a Zeus Dodoneo (fig. 5), la divinitat més important de Epiro, i a Artemisa Celcaia, una manifestació de la deesa desconeguda fòra de Nicópolis, pero que devia ocupar un lloc important. Adriano va aprofitar la seua estància per a manar construir un temple al seu protegit difunt, Antinoo.

Fig. 5. Dedicatòria a l'emperador Adriano, assimilat a Zeus Dodoneo.

La doctrina cristiana es va introduir molt pronte en Nicópolis. Pablo de Tarso la menciona en el seu epístola a Tito (3.12). A partir d'esta fundació apostólica es va desenrollar una comunitat cristiana important: allí va nàixer el papa Eleuterio (175-189), un dels primers pontífexos originaris de la part grega de l'Imperi. Orígens d'Aleixandria va visitar a la comunitat cristiana de Nicópolis en la primera mitat de el III, i allí va descobrir un traducció grega inusual del Antic Testament.

El final de el III, com en tot l'Imperi romà, va ser una época de crisis: la ciutat va ser atacada pels godos i els hérulos despuix de l'incursió en Atenes, la qual va poder evitar el saqueig gràcies a fortificacions improvisades. Nicópolis va perdre gran part de la seua importància i de la seua reputació pro no ser més que un centre provincial. A raïl de la reorganisació administrativa de l'Imperi per Diocleciano, va ser al capital de la nova província d'Epirus Vetus, que incloïa Epiro, Acarnània i les illes de Córcira i Ítaca. També va ser capital eclesiàstica, la sèu de la diòcesis metropolitana de Epiro. El seu bisbe Heliodoro va estar en el Concilie de Sárdica en l'any 343. En el 362, el retòric i cònsul Claudio Mamertino va senyalar la ruïna d'alguns monuments quan va felicitar a l'emperador romà|emperador Juliano el Apóstata per les seues obres de restauració. En el marc de la política d'este emperador de reacció pagana, reinstituyó els concursos dels Actios.

Nicópolis paleocristiana

Fig. 6. Ninfeo romà (vore pla, n.° 7).

En el V, Epiro i Nicópolis en particular varen sofrir de nou numeroses invasions bàrbares: primer els visigodos d'Alarico II que varen rapar la regió a començ de dit sigle. En 474-475, va ser saquejada pels vàndals de Genserico, que va reduir la població a captivitat. En 551, varen anar els ostrogodos de Totila els que la varen saquejar.

Va ser despuix d'un d'estos dos últims atacs, més provable el dels vàndals, quan el marc urbà va canviar dràsticament en la construcció d'un nou recint amurallado (fig. 7) en l'interior del de les antigues muralles, en l'àngul de les quals noreste es recolzava parcialment (fig. 4). Procopio de Cesàrea precisa que la «renovació» de Nicópolis es va deure més be a l'emperador Anastasio I que a Justiniano I, provablement despuix de l'ataque vàndal.

Este fenomen de reducció de l'àrea urbana va ser general en tota la península balcànica i més allà: la ciutat paleocristiana ocupava una sexta part (25 ha) de la ciutat romana, i molts monuments civils es varen quedar en l'exterior, com el fòrum i l'odèon). Dins d'esta poderosa ciutat fortificada va trobar una nova prosperitat, com ho demostren les numeroses basíliques cristianes, ricament decorades, que es varen construir. El desenroll del cristianisme en Nicópolis també s'evidencia per la participació del seu bisbe Àtic, en el Concilie de Calcedonia en el 451. La metròpolis estava en esta época, i fins a 732-733, unida administrativamente a la diòcesis de Roma, com tota la regió d'Iliria occidental.

L'arribada dels ávaros-eslaus a la península balcànica a finals de el VI va supondre el final de la seua renovació, a pesar de l'absència de fonts precises sobre Nicópolis en este periodo.

Nicópolis bizantina

Archiu:Nicopolis caps block 40 wall.jpg

Fig. 7. Cortina oest de la muralla paleocristina i la porta anomenada Arapoporta (vore pla, n.º 17).

No va tindre el mateix destí que numeroses metròpolis de la regió i va sobreviure a lo manco, atres quatre sigles. La reorganisació administrativa i militar de l'Imperi en época mesobizantina, es va traduir en Epiro en la creació del thema de Nicópolis, la capital del qual va ser Lepant i no la ciutat epónima, que encara existia. La sigilografia ha identificat molts sagells d'una decena de strategois de Nicópolis, del comandant del thema, sino també a atres oficials i funcionaris (juges, turmacos, protonotarios), dels sigles IX i X.

Lepant va substituir a Nicópolis com a capital religiosa de la regió: la sèu metropolitana va ser transferida en la mateixa época (VIII), i Nicópolis es va reduir a un simple bisbat.

El seu decliu es va accelerar per nous atacs: els de els àraps en 827-829 baix el regnat del emperador Miguel II, despuix en 877-879, el dels búlgars en 929 i en 1034 el tumult de Pedro Delyan La destrucció final va tindre lloc a finals del sigle XI: la majoria dels últims habitants es varen refugiar en l'extrem sur de la península a on els seus antepassats havien fundat la ciutat de Préveza, prop d'un dels antics ports de Nicópolis.

Exploració arqueològica

Paradòxicament, el lloc arqueològic de Nicópolis continua en gran part inexplorado a pesar de que es coneix des del Renaixença (Ciriaco d'Ancona ho menciona per primera volta en 1436) i ha segut objecte de numeroses excavacions des del començ de XX. Una primera estimació dels restants es deu al viager William Martin Leake, que la va visitar el 24 de juny de 1805. El pla de la ciutat elaborat per l'arquitecte T. L. Donaldson, ya localisava i identificava els monuments excavats posteriorment. L'exploració arqueològica es va iniciar al final de la segona guerra dels Balcans i la lliberació de Epiro del domini otomà en 1913, en l'ajuda financera de la Societat Arqueològica d'Atenes, Alexander Philadelpheus va excavar en 1913-1914, l'iglésia de la Analipsis, i va identificar la «residència episcopal». En 1915-1918, va excavar la Basílica A (Basílica de Dumetios). En 1921 va començar l'exploració de la Basílica B (Basílica de Alcison) i va organisar el primer museu local en el subsol de l'ajuntament de Préveza. En 1924 ho va traslladar a la mesquita de la ciutat. L'interés que els seus descobriments varen suscitar es medix pel otorgamiento regular de subvencions importants per al municipi de Préveza, aixina com la colaboració d'atres arqueòlecs: George Sotiriou va donar un gir més científic a les excavacions de les basíliques, i Anastasios Orlandos va fer el primer llistat de les muralles. En estos dos arqueòlecs es va accelerar el descobriment de la ciutat cristiana: varen treballar junts fins a 1930 per a completar l'excavació de les dos primeres basíliques, i fins a 1937-1938 la de la Basílica C.

Estes excavacions gregues varen ser interrompudes en 1940 per la Segona Guerra Mundial. Els ocupants italians no varen oblidar el lloc arqueològic i varen fer descripcions arquitectòniques sistemàtiques de calitat. El lloc va sofrir bombardejos, en particular la Basílica C, i sobretot el museu: a la destrucció de la mesquita de Préveza va seguir el pillage de les coleccions arqueològiques que albergava, de les que solament subsistixen fragments arquitectònics i sarcòfecs.

L'exploració arqueològica no es va reemprendre fins a 1956, quan Anastasios Orlandos va dirigir l'excavació de la basílica D. En 1959, va colaborar en D. Pallas en l'exploració de la ciutat de Ftelia. El éforo de Epiro, Sotirios Dakaris, va presidir la construcció d'un museu en els anys 1960, a on va estar l'anterior. Principalment, les activitats de les autoritats arqueològiques varen concernir a la restauració i conservació dels restants de Nicópolis, i les excavacions varen estar parades fins a la década de 1990: el eforato bizantí va dirigir els treballs de rescat de la basílica A entre 1991 i 1998. En 1998, una subvenció europea va permetre excavar i restaurar la cortina sur de les fortificacions urbanes. El Museu Arqueològic de Nicópolis conserva moltes troballes de les excavacions.

Vore també

• Batalla de Accio
• Actios
• Accio
• Préveza

Bibliografia

• Chrysostomou, Pavlos; Kefallonitou, {{{nom2}}} (2005). Nikopolis (en anglés), Atenes. ISBN 960-214-297-9.
• Konstantaki, Athena; Skandali, {{{nom2}}}; Synesiou, {{{nom3}}} (2001). Nicopolis. Two walks (en anglés), Préveza: Actia Nicopolis Foundation. ISBN 960-7660-09-9.
• (1987 (resumit en Nicopolis I… infra) E. Chrysou (ed.). (en grec antic) Νικόπολις Α´ Πρακτικά του πρώτου Διεθνούς Συμποσίου γιά τη Νικόπολη [«Nicópolis I, Actes del primer coloqui internacional sobre Nicópolis»], Préveza.

Vegen-se també les següents contribucions:

• N. Purcell, The Nicopolitan Synoecism and Roman Urban Policy, pp. 71-90

• N. Laskaris, (grec antic Νικόπολη. Το πέρασμα από τη Ρωμαϊκή στη Βυζαντινή εποχή [«Nicópolis. El pas de l'época romana a l'época bizantina»], pp. 205-233
• T. Gregory, The early Byzantine fortifications of Nikopolis in comparative perspective, pp. 253-261

• G. M. Dimitriadis, Nicopolis, la capitale paléochrétienne d'Épire, Mésogeios, 12, 2001, pp. 15-36.

Enllaços externs

• Pàgines del Ministeri Grec de Cultura:
  • Presentació del lloc (en anglés)
  • Nicópolis paleocristiana (en grec)
  • Museu de Nicópolis (en anglés)
• Pàgina del Ministeri de Cultura de Grècia: Antiga Nicópolis (en grec)

---