Anar al contingut

Segona guerra dels Balcans

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Segona guerra dels Balcans

Artícul bo


La segona guerra dels Balcans va ser un breu conflicte que va enfrontar en l'estiu de 1913 a Bulgària en els seus antics aliats de la Lliga Balcànica, Romania i l'Imperi otomà, del que va eixir derrotada.[1] La guerra va dur a un nou tractat de pau, el Tractat de Bucarest,[1] que va modificar el repartiment territorial acordat en el recent Tractat de Londres que havia posat fi a la primera guerra balcànica en la que la Lliga havia derrotat als otomans.[2]

Els combats varen durar trentatrés dies i varen començar en una ofensiva búlgara que pronte va donar pas a contraofensives sèrbies i gregues. La intransigencia territorial búlgara, que no es avino a acceptar la possessió grega de Salónica per a mantindre la seua aliança en Grècia, ni a cedir la Dobruya meridional per a evitar l'atac rumà que va decidir la lluita, varen facilitar la seua derrota final.[3] Encara que els búlgars varen conseguir contindre finalment casi tots els alvanços serbo-grecs, l'entrada en el conflicte de Romania primer i de l'Imperi otomà més tart va garantisar la seua derrota. El Govern de Sofia no es va assegurar tampoc el respal decidit de Rússia, que podia haver evitat els atacs de rumans i otomans.[3] Tampoc va contar en el respal de les potències, perdut per l'atac als seus antics aliats que va desencadenar la guerra.[4]

La lluita va acabar en un repartiment territorial principalment favorable als vencedors: Sèrbia va obtindre el gros de la Macedònia septentrional, Grècia de la meridional (incloent Salónica),[5] Romania la Dobruya meridional[6] i l'Imperi otomà Tracia oriental en Adrianópolis.[6] Bulgària, a pesar de considerar la guerra com una catàstrofe, va obtindre una menuda part de Macedònia, la Tracia occidental i territoris al sur dels monts Ródope.[7]

Militarment, Sèrbia va quedar com la principal potència regional junt en Romania, mentres que políticament va ser l'única nació propenca a Rússia despuix de l'alluntament de Bulgària, insatisfeta en l'actitut russa durant l'enfrontament.[8] La dependència russa de Sèrbia en els Balcans per a mantindre la seua influència va ser un factor important en el desencadenamiento de la Primera Guerra Mundial un any més tart, en l'estiu de 1914.[8]

Antecedents

[editar | editar còdic]

Desavenències pel repartiment del territori conquistat

[editar | editar còdic]

El rebuig de les potències, especialment del Imperi austrohúngaro, a concedir a Sèrbia una eixida al mar Adriático va fer que esta es plantejara aumentar el seu territori en Macedònia, a costa de la porció promesa a Bulgària en l'acort d'aliança entre els dos països.[9] Grècia, per la seua banda, no desijava cedir els nous territoris baix el seu control.[9] Ya en giner de 1913, el príncip hereu serbi i un dels príncips grecs varen començar a sospesar la possibilitat d'establir una aliança anti búlgara.[9][10] Eixe mateix més de giner, Sèrbia va demanar la modificació del repartiment territorial.[11] A finals de febrer, el Govern serbi va solicitar formalment a Bulgària una nova negociació de la distribució dels territoris macedonios, que el Govern de Sofia va rebujar.[9][12]

Bulgària desijava que el repartiment de la regió es realisara en funció de l'aportació militar i de l'esforç realisat en la lluita contra els otomans, mentres que tant Sèrbia com Grècia desijaven una divisió que garantisara un equilibri de poder en la zona.[13] Les principals diferències se centraven en la divisió de Macedònia i en el control de Salónica.[13][14] Sèrbia va repetir la seua petició en els mesos següents, mentres les relacions bilaterals empijoraven.[10] Va basar els seus intents de modificar l'acort original en les següents raons, que no va deixar de repetir en els mesos que varen precedir a la guerra en Bulgària:[11]

  • Bulgària no havia assignat al front macedonio el número de tropes estipulat en l'aliança, lo que havia obligat a Sèrbia a realisar un major esforç i havia supost un incompliment de les obligacions búlgares.
  • Sèrbia havia enviat al front a més tropes de les acordades i havia ajudat a Bulgària en Adrianópolis.
  • Quan s'havia firmat la lliga, Sèrbia esperava conseguir una eixida al Adriático, que més tarde les potències varen impedir en la creació d'Albània. Sèrbia esperava ser compensada territorialmente en Macedònia.
  • Bulgària havia ocupat major territori tracio de l'esperat, en part en ajuda sèrbia, i devia per això estar disposta a cedir part de Macedònia a Sèrbia.

Donada la solidea de la posició llegal búlgara gràcies al tractat d'aliança, el Govern de Sofia no va tindre dificultat en refutar les raons alegades pel de Belgrat.[15] Un acort entre els mandos aliats en setembre de 1912 havia lliberat a Bulgària de la seua obligació d'enviar cent mil hòmens al Vardar, la guerra se suponia que s'havia fet en comuna contra els otomans i els búlgars consideraven normal l'ajuda sèrbia en Adrianópolis i el revés en el Adriático afectava a Sèrbia, no a Bulgària; els búlgars, per la seua cessió de Silistra a Romania, no havien solicitat #compensació a Sèrbia.[15] L'anex secret al tractat d'aliança serbo-búlgar també admetia el dret búlgar a territoris a l'est dels monts Ródope i del Struma, lo que els búlgars interpretaven incloïa la Tracia propenca a Adrianópolis.[15] Per la seua banda, Bulgària va respondre a les peticions sèrbies en el seu desig d'obtindre tot el nort de Macedònia, per mig de la concessió d'autonomia a la regió, pas previ a la seua incorporació a Bulgària.[16]

Grecs i serbis varen començar una campanya de nacionalisació dels territoris baix el seu control.[9] Es varen tancar escoles búlgares en Macedònia, es varen prohibir els servicis religiosos en búlgar i es va perseguir a l'OIRM.[9] En abril Bulgària va solicitar l'arbitrage del sar de Rússia en el seu disputa en Sèrbia per Macedònia, conforme a lo dispost en el tractat d'aliança serbo-búlgar.[17] Rússia va acceptar, pero va sugerir als búlgars cedir part del territori promés en el tractat d'aliança a Sèrbia, lo que va disgustar al Govern búlgar.[17] La confiança en la neutralitat russa va sofrir mella a ulls de Sofia, pero el nou gabinet de Stoyan Danev,[16] que va succeir a Ivan Geshov despuix de la dimissió d'est el 30 de maig de 1913,[16][18] va continuar solicitant la mediació russa (demanada novament el 19 de maig).[17][19] El nou primer ministre búlgar s'havia convençut de l'impossibilitat de mantindre la Lliga i de que la guerra s'hi havia fet inevitable entre els antics coligados.[16] Una última entrevista en el primer ministre serbi, Nikola Pašić, no va servir per a resoldre les diferències entre les dos nacions.[16] Danev, per la seua banda, insistia en cenyir-se estrictament a les clàusules del concert subscrit en Sèrbia l'any anterior.[16]

Acostament greco-serbi

[editar | editar còdic]

El 5 de maig,[20] es varen firmar una série d'acorts preliminars entre Sèrbia i Grècia per a mantindre una postura comuna front a Bulgària mentres es produïen escaramuzas entre forces militars.[9][21] Estos pactes estipulaven també la divisió entre els dos països del territori macedonio a l'oest del Vardar i l'establiment d'una frontera comuna entre abdós.[21][20] El criteri per a dividir el territori seria l'ocupació: una comarca dominada militarment per una nació li seria assignada automàticament.[20] En octubre de 1912, els grecs havien presentat ya un borrador d'aliança, clarament dirigida contra Bulgària, a la que Sèrbia i Grècia temien.[22]


Les negociacions bilaterals, que no varen fructificar en un principi, es varen recomençar en giner de 1913 i es varen accelerar durant la primavera d'eixe any.[20] Davant el caire dels acontenyiments, l'acort de maig es va transformar l'1 de juny en lliga ferma, ratificada en Atenes el 21 del més.[20] La frontera pactada entre les dos nacions i traçada segons el principi mencionat partiria d'Ocrida, passaria al sur de Monastir i aplegaria al curs del Vardar al sur de Gevgelija.[20] La frontera en Bulgària seguiria el curs del Vardar fins a la confluència d'est en el riu Bojimia-Dere i d'allí continuaria en direcció este fins a l'antiga frontera.[20] Els dos coligados es dividien ademés Albània en zones d'influència.[20]

Mentres, continuaven en Londres les negociacions entre la Lliga i l'Imperi otomà, marcades per les desavenències entre els antics aliats.[9] El representant búlgar desijava la ràpida conclusió del tractat en l'Imperi per a poder traslladar el gros de les seues tropes a Macedònia, a lo que els delegats serbis i grecs s'oponien precisament per a evitar-ho.[9] Al sendemà de la firma del Tractat de Londres, Sèrbia i Grècia varen rubricar un tractat d'aliança secret contra Bulgària (1 de juny de 1913[23][2][21]) en el que s'estipulava el repartiment de Macedònia segons el país ocupant en aquell moment.[24][21] Varen començar ademés conversacions secretes per a conseguir el respal de l'Imperi otomà que no varen fructificar.[23][20]

Davant el clar aument de la tensió, el 8 de juny el sar va aconsellar als monarques búlgar i serbi que solicitaren formalment el seu arbitrage per a evitar un conflicte entre els dos països;[19] mentres que Fernando va reiterar el seu desig de cenyir-se als térmens de l'aliança, Pedro va solicitar una revisió[19] del tractat.[23][25] Encara que les respostes no varen satisfer completament al Govern rus, est va invitar a les parts a expondre les seues posicions i acodir a Sant Petersburgo per a negociar un acort.[25] Mentres, en les negociacions bilaterals, Danev va seguir tractant de que els serbis acceptaren l'arbitrage rus d'acort al tractat d'aliança, mentres que Pašić es va negar a consentir tal condició i va expressar el seu desig d'una negociació sense condicions prèvies i un resolució simultànea del repartiment territorial en el sur entre Bulgària i Grècia.[26]

L'actitut de Romania

[editar | editar còdic]

Mentres, Àustria-Hongria mostrava el seu interés per pactar en Bulgària, pero es mostrava contrària a pressionar a Romania per a que esta no exigira concessions territorials a Bulgària[12] i no oferia una aliança militar contra Romania i Sèrbia, única proposta que haguera tentat al rusófilo primer ministre Danev a canviar la seua política prorrusa[12] per una atra favorable a Viena.[27][27] Danev confiava que Rússia evitaria un possible atac rumà a Bulgària i no es va mostrar dispost a fer concessions com sugeria Viena.[12]

Àustria-Hongria desijava destruir la Lliga, que considerava un instrument d'influència russa en els Balcans; preferia un repartiment territorial favorable a Bulgària per a que Sèrbia, a la que els círculs eslaus de l'Imperi tenien cada volta més pel «Piemont yugoslavo», no ixquera excessivament reforçada.[28] Per a favorir obertament a Bulgària, no obstant, necessitava un acort entre esta i Romania, la seua aliada de la Triple Aliança.[29]


El Plantilla:Julgregfecha, Danev va indicar a Romania que esperava d'ella que, en cas de conflicte en Sèrbia, mantindria una neutralitat benevolente; pocs dies més tart, es va mostrar dispost a estudiar la construcció d'un pont en el Danubio i l'unió aduanero entre les dos nacions, pero no a cedir més territori,[30] única oferta que interessava al Govern rumà.[27] Est va indicar clarament el 27 de juny que, en cas de guerra, es movilisaria contra Bulgària.[30] Danev subestimó les amenaces rumana i otomana.[27] Confiava en el respal rus per a evitar un possible atac otomà a Bulgària una volta que el gros de les tropes es traslladaren a Macedònia.[27] Inclús despuix de la ruptura d'hostilitats el 29 de juny, no va presentar oferix alguna a Bucarest.[30]

Vespres del conflicte

[editar | editar còdic]

A finals de juny, el Govern de Sofia coneixia ya l'aliança serbo-grega i el comandant en cap de l'Eixèrcit defenia l'ocupació immediata dels territoris assignats a Bulgària en el tractat d'aliança en Sèrbia.[31][32][18] El 29 de juny, en una reunió en el gabinet, el general Savov va indicar que no podia garantisar per molt més temps la disciplina en l'Eixèrcit i va propondre la desmovilización immediata o l'atac als antics aliats en dèu dies.[31][32] El Consell de Ministres, no obstant, va optar per tractar de conseguir novament la intercesión russa, pero incloent l'exigència de que el sar donara el seu veredicte en una semana (principalment pel descontent en les unitats búlgares[33][32]),[31][32] condició que els russos varen considerar intolerable[34] i varen rebujar mediar.[35][13][36] Els posteriors intents de Danev d'aplacar el disgust rus varen ser inútils.[37]

Despuix de la retirada russa, l'opinió pública, els mandos militars[33] i els nacionalistes macedonios[33][37] varen redoblar la seua pressió sobre el monarca i el Govern per a utilisar la força en la finalitat de prendre Macedònia.[38] Fernando temia ser assessinat pels extremistes macedonios.[33] El Plantilla:Julgregfecha,[27] finalment, Bulgària va realisar un atac preventiu a les llínees gregues i sèrbies.[5][35][13][14][18] Bulgària pretenia en l'atac moderar les aspiracions dels seus antics aliats i conseguir concessions.[5][13]

Per a tots els contendents este segon enfrontament permetia dirimir per la força les diferències que havien sorgit l'autumne anterior.[39] A Bulgària li podia permetre anular l'acort en Sèrbia sobre el repartiment de Macedònia i fer-se en tot el territori; a Sèrbia i Grècia, repartir-se la regió entre elles i excloure a Bulgària, ademés d'evitar la seua hegemonia en els Balcans; Romania l'utilisaria per a fer-se en la disputada Dobruya i l'Imperi otomà per a recuperar[14] Tracia oriental.[39]

Situació militar

[editar | editar còdic]

La situació militar favoria a grecs i serbis que, llevat en els seges a Ioánina i Scutari, havien tingut que enfrontar-se en general a forces menors i s'havien desfet dels seus enemics otomans abans, lo que els havia permés alçar importants posicions defensives.[39] Els búlgars estaven agotats per la major durea de la campanya en Tracia i la major duració dels combats; devien, ademés, assaltar les posicions greco-sèrbies.[39] Sobre les ventages búlgares, estos contaven en un mando unificat i millors comunicacions que els seus enemics.[39]

Les forces búlgares

[editar | editar còdic]

Bulgària tenia cinc eixèrcits per a cobrir el front entre el Danubio i el Egeo i havia reclutat als jóvens d'entre vint i vintissís anys dels nous territoris macedonios i tracios baix el seu control.[40] En total, contava en trescents xixanta mil hòmens en armes.[40] La distribució de les unitats era la següent:[40]

  • El ORD Eixèrcit del general Kutinchev cobria el nort del front, entre Vidin i Berkovitsa.
  • El ORD Eixèrcit (general Dimitriev) es trobava desplegat al noroest de Sofia.[40]
  • El 5.º Eixèrcit al mando del general Stefan Toshev estava distribuït al voltant de Kyustendil i Radomir.
  • El 4.º Eixèrcit, en el general Kovachev al mando, cobria la llínea Strumitsa-Štip-Kočani.
  • El 2.º Eixèrcit del general Ivanov es trobava front a les unitats gregues, defenent el front entre Kavala en el Egeo i el llac Doiran.

Els punts flacs de la llínea búlgara eren els flancs, especialment en el sur, a on el 2.º Eixèrcit cobria un front massa llarc.[40] La frontera septentrional en Romania i la surest en l'Imperi otomà es trobaven, ademés, casi indefenses i els búlgars contaven en la pressió de Rússia sobre els seus països veïns per a no sofrir atacs d'estos.[40]

Les forces gregues i sèrbies

[editar | editar còdic]

L'Eixèrcit grec havia desplegat nou divisions front a les posicions búlgares, al nort de Salónica, un total de cent vintiun mil hòmens.[40] En estes forces superaven àmpliament als seus oponents búlgars en la zona.[40] Atres dos divisions es trobaven acantonades en Epiro.[40]

Sèrbia contava en trescents mil soldats front a les llínees búlgares, al mando del voivoda Radomir Putnik.[40] El restant del seu Eixèrcit, uns quarantahuit mil hòmens, es trobava en la difusa frontera en Albània.[40] En el front macedonio, les forces sèrbies es varen dividir en quatre grups:[2]

  • El «grup sur», que englobava el ORD i ORD eixèrcits, cobria el noreste de Skopie (ORD Eixèrcit al mando del príncip hereu Alejandro) i Vés-los (ORD Eixèrcit al mando del general Bozhidar Janković).[2]
  • Més al nort, el «grup central», en el 2.º Eixèrcit manat pel general Stepa Stepanović, cobria Pirot. Esta unitat havia combatut junt a lo búlgars en el lloc de Adrianópolis.[2]
  • El «grup nort», constituït per l'Eixèrcit de Timok al mando d'un coronel de la reserva, Vukoman Llauraćić, cobria el restant del front fins al Danubio.[2]
  • El «grup occidental» contava en uns vint batallons i es va dispondre prop de la mal definida frontera albanesa.[2]

El gros de les forces sèrbies es trobava en el sur i la partix nort del front era la seua part més dèbil.[2] Aquelles contaven ademés en el reforç d'una divisió montenegrina de 12 802 hòmens, dividida en tres brigades, una de les quals es va unir a el ORD Eixèrcit i les atres dos a l'1.º.[2] El motiu de la participació montenegrina en el conflicte no eren possibles desacorts en els búlgars, sino la necessitat de mantindre la benevolència sèrbia per a obtindre part del Sandžak.[2]

El conflicte

[editar | editar còdic]
Cronograma de la segona guerra balcànica (29 de juny 1913-10 d'agost de 1913)[nota 1]
<timeline>

ImageSize = width:390 height:1580 PlotArea = left:40 right:10 top:10 bottom:10 DateFormat = dd/mm/yyyy TimeAxis = orientation:vertical Period = from:01/05/1913 till:12/08/1913 AlignBars = early

  1. ScaleMajor = unit:day increment:1 start:01/05/1913
  2. ScaleMinor = unit:day increment:1 start:1

Colors = 

 aneu:gray value:gray(0.7)
 aneu:lightsteelblue value:rgb(0.418, 0.609, 0.800)

Definix $dx = 20 # shift text to right side of bar

PlotData = 

 bar:event width:20 color:gray shift:($dx,-4)
 fontsize:XS

from:start till:end color:lightsteelblue 

 mark:(line,white)
 at:05/05/1913 text:5 de maig - Grècia i Sèrbia firmen un protocol per a mantindre una posició comuna front a Bulgària.
 at:17/05/1913 text:17 de maig - Grècia i Sèrbia firmen un acort militar provisional.
 at:19/05/1913 text:19 de maig - Nova solicitut formal búlgara a Rússia per a mediar entre Bulgària i Sèrbia en els térmens de l'aliança de 1912.
 at:30/05/1913 text:30 de maig - Firma del Tractat de Londres, fi de la primera guerra balcànica. Dimissió de Geshov com a president del Govern búlgar.
 at:01/06/1913 text:1 de juny - Aliança formal greco-sèrbia contra Bulgària. Infructuosa entrevista Geshov-Nikola Pašić.
at:08/06/1913 text:8 de juny - El sar Nicolás aconsella a Sèrbia i Bulgària solicitar la mediació russa.
at:20/06/1913 text:20 de juny - Danev solicita la neutralitat benevolente de Romania en cas de conflicte.
 at:22/06/1913 text:22 de juny - Solicitut búlgara de mediació en un llímit d'una semana. El cap de l'Estat Major búlgar recomana desmovilizar o atacar de colp i repent.
 at:25/06/1913 text:25 de juny - Rússia rebuja les condicions búlgares i es nega a mediar entre les parts.
 at:27/06/1913 text:27 de juny - Montenegro anuncia el seu respal a Sèrbia en cas de conflicte serbo-búlgar.
 at:28/06/1913 text:28 de juny - El general Savov ordena un atac a les posicions serbo-gregues el 29 en l'anuència del rei i del primer ministre Stoyan Danev.
 at:29/06/1913 text:29 de juny - Ataque búlgar, comença la guerra.
 at:01/07/1913 text:1 de juliol - El Govern búlgar ordena detindre l'ofensiva, Fernando ordena continuar-la. Grècia controla Salónica.
 at:03/07/1913 text:3 de juliol - Savov rellevat per Fernando per desobedir la seua orde de l'1. Romania ordena la movilisació.
 at:04/07/1913 text:4 de juliol - Danev solicita la mediació russa davant Bucarest. Victòria grega en Kilkis.
 at:05/07/1913 text:5 de juliol - Danev solicita la mediació austrohúngara davant Bucarest. Grècia declara la guerra a Bulgària.
 at:06/07/1913 text:6 de juliol - Sèrbia declara la guerra a Bulgària.
 at:07/07/1913 text:7 de juliol - Romania ordena la movilisació. Constantinopla exigix la retirada búlgara de la llínea Enos-Midia. Victòria grega en el llac Doiran.
 at:08/07/1913 text:8 de juliol - Victoria sèrbia en la batalla de Bregalnica.
 at:10/07/1913 text:10 de juliol - Romania declara la guerra i invadix Bulgària per Dobruya.
 at:11/07/1913 text:11 de juliol - Trobe de serbis i grecs en Macedònia. Grècia ocupa Kavala.
 at:13/07/1913 text:13 de juliol - Danev dimitix.
 at:14/07/1913 text:14 de juliol - Noves tropes rumanes creuen el Danubio.
 at:16/07/1913 text:16 de juliol - L'Eixèrcit otomà creua la frontera traçada en Londres i alvança sense oposició.
 at:18/07/1913 text:18 de juliol - Nou Govern austrófilo de Vasil Radoslavov en Bulgària. Els serbis continguts en el Bregalnica i Kalimantsi.
 at:21/07/1913 text:21 de juliol - Bulgària accepta negociar la pau en Bucarest.
 at:22/07/1913 text:22 de juliol - Els otomans recuperen Adrianópolis evacuada pels búlgars.
 at:23/07/1913 text:23 de juliol - Els rumans alcancen les afores de Sofia.
 at:24/07/1913 text:24 de juliol - Els grecs es detenen en la gola de Kresna en el Strumica.
 at:25/07/1913 text:25 de juliol - Unitats sèrbies i rumanes en Belogradchik. Grècia ocupa Dedeagach.
 at:08/08/1913 text:8 d'agost - Els otomans entren en Mustafá Bajá.
 at:10/08/1913 text:10 d'agost - Firma del Tractat de Bucarest.

</timeline>

Orde d'atac i confusió en Sofia

[editar | editar còdic]

L'orde d'atac la va donar finalment el vicecomandante en cap, general Savov,[27] sense órdens del Govern,[33] pero en el respal del rei[38][33] i la aquiescencia del president del Govern, Danev.[41] Encara que el Govern búlgar va negar tindre coneiximent algun d'esta ofensiva i va ordenar el seu fi,[38] Grècia i Sèrbia li varen declarar la guerra a Bulgària el 5 i 6 de juliol.[42][43] La situació entre el gabinet, el sar i l'alt mando era confusa: l'1 de juliol el Govern va ordenar detindre l'ofensiva, amenaçant en dimitir en bloc, mentres que el sar enviava a un representant per a ordenar ignorar l'orde del Consell de Ministres i continuar l'atac.[38][44] Savov va desoír les órdens del monarca i va obedir al Govern, pero va ser rellevat per Fernando dos dies més tart, acusat d'insubordinació.[38][44] Danev va tractar d'obtindre la mediació russa per a que Sèrbia i Grècia no contraatacasen, ya que havia ordenat detindre l'atac búlgar.[42][44] Els dèbils intents russos de detindre a les unitats sèrbies i gregues varen fracassar.[42][44] L'atac búlgar havia convertit a este país en l'agressor, lo que satisfea als Governs serbi i grec, convençuts de l'impossibilitat d'aplegar a un acort diplomàtic en Sofia.[44]

El pla búlgar

[editar | editar còdic]

El pla búlgar consistia en un atac en els seus cinc eixèrcits contra els seus antics aliats, pero l'alvanç era complicat en Macedònia per l'orografia i la falta de bones comunicacions, que impedien un atac directe i obligaven a rodejar els massiços montanyosos i seguir les valls de la regió.[45] El pla general incloïa l'alvanç de el ORD Eixèrcit cap a Knjaževac i Pirot, el del 3.º també cap a Pirot, el del 4.º cap a Štip, el del 5.º cap a Gevgelija i Salónica mentres que el 5.º devia cobrir els flancs del 4.º i del 3.º.[45] Des del punt de vista búlgar, les operacions principals eren les de la seua 4.º Eixèrcit, que devien permetre'ls prendre el control de Macedònia.[45]

Els primers combats

[editar | editar còdic]

Al començ els combats varen favorir a Bulgària,[45] pero pronte la seua sòrt es va truncar en la movilisació del restant dels països veïns en contra seua.[5] La confusió entre el Govern, que va ordenar el fi de l'ofensiva l'1 de juliol, i el rei, que va ordenar continuar-la i va canviar del cap de l'Estat Major per no fer-ho el 3 de juliol, va afectar a les operacions militars.[45] Unitats del 4.º Eixèrcit que es trobaven enredrades en durs combats en les unitats sèrbies varen rebre l'orde de retirar-se a les seues antigues posicions, lo que va resultar complicat i va produir gran número de baixes.[46] Els canvis en l'alt mando i les órdens confuses varen permetre ademés la recuperació de serbis i grecs.[46] Des de l'1 de juliol, els búlgars varen perdre l'iniciativa militar, que va passar als serbis.[46] Cap al 8 de juliol, la batalla de Bregalnica va acabar en la victòria sèrbia i un considerable número de baixes en el 4.º Eixèrcit búlgar, que va haver de retirar-se.[46]



En el sur, la sòrt del 2.º Eixèrcit búlgar tampoc va ser millor.[47] En sol trentassís mil soldats, dels que vint mil eren bisoños segons el seu comandant, per a enfrontar-se al gros de l'Eixèrcit helé, el general Ivanov es va trobar des del començ en dificultats.[47] L'escassea d'hòmens li impedia complir les órdens de l'alt mando de marchar sobre Salónica.[47] Els grecs estimaven que els búlgars havien desplegat entre huitanta mil i cent cinc mil hòmens en el seu sector, sifres molt superiors a les declarades pel comandant búlgar.[47] Immediatament varen desnugar una contraofensiva i varen dividir les seues forces en tres grups dels que l'occidental i central devien dur el pes de l'atac.[47] L'1 de juliol, acossat pels bombardejos de la flota grega i l'atac del seu Eixèrcit de Terra en el seu flanc occidental, el 2.º Eixèrcit búlgar va començar una retirada cap al nort i va tractar d'enllaçar en el 4.º Eixèrcit en les afores de Strumica.[47] Est, ocupat en la seua lluita en les unitats sèrbies, no va poder recolzar al 2.º.[47] Despuix d'un intent búlgar de sostindre una llínea fortificada en una dura batalla entre el 30 de juny i el 4 de juliol, el 2.º Eixèrcit va tindre que continuar la retirada i abandonar els seus intents de contraatacar.[47] Els búlgars varen perdre prop de sèt mil hòmens entre morts, ferits i desapareguts en la batalla.[48]

La retirada del 2.º Eixèrcit va expondre el flanc sur del 4.º, que va tindre també que retrocedir cap a l'Est.[48] L'arribada d'alguns reforços al 2.º Eixèrcit no va detindre la marcha cap al nort.[48] Els búlgars varen evacuar Serres i Drama.[48] En Salónica, les escasses forces búlgares ya s'havien rendit despuix de durs combats l'1 de juliol.[49] Els grecs varen prendre al voltant de sis mil presoners al 2.º Eixèrcit i unes cent trenta peces d'artilleria, pero varen sofrir huit mil setcentes baixes en la que va resultar la seua major victòria de les guerres balcàniques.[48] Al final de la primera semana de combats, les forces gregues s'havien fet en el control de la major part del territori disputat en Bulgària i alvançaven en persecució del 2.º Eixèrcit búlgar en retirada.[49]

Els intents búlgars de reprendre l'iniciativa despuix del 4 de juliol, una volta reorganisat el mando, varen ser infructuosos.[49] El 4.º Eixèrcit va tindre que continuar la seua retirada, creuar el Bregalnica i tractar de mantindre's a la defensiva des de l'11 de juliol.[49] El 7 els grecs havien obtingut una atra nova victòria sobre el 2.º Eixèrcit en la batalla del llac Doiran, lo que va forçar als búlgars a retirar-se cap al Noreste.[49] El centre del 2.º Eixèrcit, no obstant, va continuar bloquejant la ruta cap al nort a lo llarc de la vall del Strumica per mig del seu control del desfiladero de Rupel, que va mantindre gràcies a l'important respal de l'artilleria.[49] El 9 de juliol els grecs varen entrar en Strumica despuix de l'evacuació del 2.º Eixèrcit búlgar.[49] El 5.º Eixèrcit va alvançar breument el 4 de juliol, pero la retirada del 4.º i 2.º més al sur va fer que la seua posició es tornara insostenible i va tornar a retirar-se dos dies més tart; va mantindre posicions defensives a lo llarc de l'antiga frontera búlgara durant el restant de la guerra, protegint Kyustendil i la capital.[50] Els intents de el ORD Eixèrcit serbi de trencar esta secció del front en els seus atacs del 14-15 de juliol i 20-22 de juliol varen ser un fracàs i esta part del front va permanéixer estable fins al final dels combats.[50]


En el nort, l'alvanç cap a Pirot i Niš de el ORD Eixèrcit búlgar va començar favorablement el 7 de juliol.[51] El mando serbi va enviar reforços del sur, lo que va lliurar a Pirot de l'amenaça búlgara, pero va privar als serbis de les forces necessàries per a continuar el seu ràpit alvanç en el sur i potser d'haver conseguit una victòria definitiva gràcies a la ruptura total del front.[51] Els búlgars varen seguir tractant d'alvançar cap a Pirot fins al 23 de juliol, quan esta secció del front es va estabilisar.[51]

Més al sur el ORD eixèrcit va ocupar breument Knjaževac abans de rebre órdens d'evacuar-la i retornar a la frontera abans de traslladar-se al sur per a reforçar eixa zona del front.[51] En la retirada, els serbis varen continuar el seu acossament de l'unitat, que va sofrir importants baixes.[51] El seu trasllat al sur va despullar de protecció al noroest del país front a serbis i rumans.[51]

Entrada en guerra de Romania i de l'Imperi otomà

[editar | editar còdic]

Durant la segona semana de combats, semblava que els búlgars havien conseguit estabilisar alguna cosa la situació en el front a pesar de la seua retirada, pero pronte varen tindre que afrontar l'entrada en la lluita de Romania i del Imperi otomà.[52][14] El 5 de juliol,[52] es va movilisar Romania, que va enviar als seus eixèrcits, prop de cent cinquanta mil hòmens, al sur cinc dies despuix.[5][42][34][18] Els rumans contaven en el major Eixèrcit de la regió, en prop de 100 000 hòmens en temps de pau i 417 720 en temps de guerra.[52] La renuencia de Danev a realisar noves concessions territorials substancials havia fet que Romania aprofitara l'indefensió búlgara.[34] Les peticions de intercesión de Danev als russos per a que detingueren l'invasió rumana no varen donar resultat i les propostes russes de mediació entre els dos bandos no varen fructificar.[53]

La situació militar búlgara es va tornar desesperada.[52] Els huitanta mil hòmens del V Cos rumà varen creuar la frontera i varen ocupar la Dobruya meridional.[52] El 14-15 de juliol, l'Eixèrcit del Danubio rumà, en doscents cinquanta mil hòmens, va creuar este per tres punts i va començar el seu alvanç, sense trobar resistència.[52] Les escasses forces búlgares que cobrien la frontera nort del país varen rebre orde de no opondre's a les unitats rumanes.[34]

Montenegro va enviar les seues tropes a reforçar a les unitats sèrbies.[42] En menys de dos semanes des del començ dels combats, Bulgària —l'agressora a ulls de la comunitat internacional— es trobava rodejada de països enemics.[42] A l'oest Sèrbia va derrotar a les unitats búlgares despuix d'una semana de durs combats en el Vardar, en el sur les forces gregues alvançaven i en el nort els rumans, casi sense oposició,[1] havien creuat el Danubio i marchaven sobre Sofia.[42] Els rumans no varen sofrir baixes en combat, pero varen perdre sis mil hòmens pel còlera.[54] A pesar de la relativa estabilisació dels fronts serbi i grec, els búlgars no contaven en unitats per a detindre l'alvanç rumà, que va ser el que va decidir la sòrt de la guerra.[54] L'11 de juliol, les forces gregues varen prendre contacte en les sèrbies en Macedònia.[49] Eixe mateix dia, l'Armada grega ocupava Kavala.[50]


El 14 de juliol voluntaris otomans desembarcats per la Marina imperial varen recuperar Rodosto i el 15, Malkara (Província de Tekirdağ); les dos varen ser saquejades i en abdós va haver matances de la població cristiana.[55] El 16 de juliol,[56] aprofitant la lluita entre els seus anteriors adversaris, els otomans varen començar el seu alvanç en Tracia;[34][54] varen reprendre Adrianópolis sèt dies més tart,[57][nota 2] junt en la Tracia oriental.[42][5][56][14][18] En este cas, les autoritats es varen encarregar de que no es perpetraren atrocitats.[59] Els otomans varen dividir els seus doscents o doscents cinquanta mil hòmens en quatre eixèrcits, en el primer més al nort i el quarto més al sur; les escasses forces búlgares (Adrianópolis contava en una guarnició de quatre mil hòmens) es varen retirar davant la superioritat numèrica otomana.[57] Les baixes otomanes durant la campanya no es varen deure als combats, sino al còlera, que es va cobrar quatre mil morts.[57]

El 13 de juliol,[57] incapaç de conseguir el respal rus per a evitar el desastre militar,[57] Danev va dimitir (la seua dimissió va ser anunciada dos dies més tarde).[60][7][53] Despuix d'un intent fallanc de formar un nou gabinet rusófilo, el austrófilo Vasil Radoslavov va passar a presidir el nou Consell de Ministres[60][7] quatre dies més tart.[57][53] El 24 de juliol, els grecs varen detindre el seu alvanç a lo llarc del Strumica en alcançar la gola de Kresna, despuix d'haver excedit les seues llínees d'abastiment i en les seues tropes cansades pels combats.[50] El 25 varen prendre Dedeagach i varen expulsar per complet als búlgars del Egeo.[50] Per la seua banda, els rumans havien alcançat Ferdinand el 18 i, dos dies més tart varen aplegar a Vratsa, al nort de la capital búlgara.[54] El 23 es trobaven a menys de quinze quilómetros de Sofia.[54] El 25 de juliol, varen prendre contacte en les forces sèrbies en Belogradchik.[54]

Últimes contraofensives búlgares i armistici

[editar | editar còdic]

El 18 els búlgars encara varen conseguir rebujar un atac serbi en el Bregalnica i infligir importants baixes als atacants prop de Kalimantsi i mantindre les seues posicions fins al final de la guerra.[61]

En el sur, a finals de juliol els búlgars varen conseguir també llançar una contraofensiva contra les unitats gregues i rebujar-les a lo llarc de la vall del Struma.[61] L'Eixèrcit grec es va trobar en perill de quedar rodejat i el rei helé finalment es avino a començar les conversacions de pau, que Venizelos havia defés en va poc abans.[62][63]


El 24 els rumans varen notificar a Sofia la disposició del restant de beligerants a tractar la pau en Bucarest, encara que varen rebujar la presència otomana alegant que únicament es tractaria de repartir els territoris entre els Estats considerats cristians.[63] El 30 de juliol, els búlgars, incapaços d'enfrontar-se a la coalició,[5] varen solicitar un armistici[5][1] que els va ser concedit el 31.[62][63] El nou gabinet de Radoslavov va ordenar a l'Eixèrcit detindre les operacions, a pesar de les seues victòries en el sur i en l'oest, davant lo insostenible de la situació per l'alvanç rumà i otomà.[62] El fi dels combats, que havien durat trentatrés dies,[64] va salvar a l'eixèrcit grec atrapat en el Struma.[62] Les negociacions anteriors en Niš, que varen començar per iniciativa sèrbia i mediació russa, havien fracassat per la renuencia de serbis i grecs, victoriosos, a detindre els combats.[65] En les conversacions posteriors en Bucarest, els búlgars varen tractar en va de guanyar-se el favor dels rumans, per a poder desfer l'aliança dels països veïns en contra seua.[66]

Conseqüències

[editar | editar còdic]

El curt conflicte, que va causar més baixes que l'anterior, va acabar en la total derrota búlgara.[1] Segons l'acort de pau resultant, denominat Tractat de Bucarest[1] i firmat en la capital rumana el 10 d'agost,[6][7][67][68][69][14][18] Bulgària va perdre una part considerable del seu territori, inclosos uns 7700 km² que varen ser assignats a Romania (la Dobruya meridional[6][7][1][64]).[18] Entre atres #compensació, la major part de Macedònia va passar a formar part de Sèrbia i Grècia.[6][5][7][68][69][18] Va perdre el port tracio de Kavala, otorgat finalment a Grècia per les potències.[67][68][69][18]


Bulgària va tindre que cedir també una gran extensió del territori recent conquistat en la guerra anterior a l'Imperi otomà[6] en virtut d'un acort posterior (30 de setembre de 1913), que va tornar el control de Tracia oriental a l'Imperi.[6][70][7][1] Bulgària solament va poder mantindre part de Tracia occidental, en el port de Dedeagach,[1] d'escassa calitat[68] i conectat en el restant del país per un ferrocarril que travessava en part territori otomà, una zona a lo llarc dels monts Ródope, un enclavament macedonio al voltant de Strumica[67] i part de la costa de la mar Negra,[71] un total de 25 027 km².[7] Encara que va conservar una part important dels territoris guanyats en el primer conflicte, la pèrdua de la major part de Macedònia, el seu objectiu principal, va supondre una catàstrofe per a la delegació búlgara en les conversacions de pau.[72]

La delegació montenegrina, sense reclamacions territorials en Bulgària, es va llimitar a interessar-se per la divisió del Sanjacado de Novi Pazar en Sèrbia, que li va resultar finalment favorable.[68]


Per als otomans esta segona guerra va supondre el resquit parcial de la primera, en la recuperació de Adrianópolis[18] i part de Tracia, lo que va millorar la defensa de la capital, i les posteriors (encara que infructíferas) conversacions per a concertar-se en Bulgària.[71] La recuperació de Adrianópolis i de Tracia oriental va conferir cert prestigi als Jóvens Turcs, que varen reforçar el seu domini del Govern otomà.[73] El poder polític va quedar concentrat en quatre dels membres del Comité d'Unió i Progrés: Said Halim Bajá —president del Govern i gran visir—, Talat Bajá —ministre de l'Interior—, Enver Bajá —de Defensa— i Cemal Bajá —de Marina—.[73]

Les guerres balcàniques varen influir profundament en el curs posterior de l'història d'Europa. El desmantellament de l'Imperi otomà i de Bulgària va originar tensions igualment perilloses en el surest europeu. Bulgària va abandonar la seua anterior rodalia a Rússia davant la falta de respal rus en la disputa serbo-búlgara pel control de Macedònia[6][74] i va tractar de conseguir llavors el respal de la Triple Aliança per a les seues aspiracions territorials.[75][70][60] Sèrbia es va convertir en el principal enemic dels nacionalistes búlgars en conseguir el gros del territori macedonio ambicionado per estos.[67]

Els tractats de pau varen facilitar la formació d'un Estat serbi fort[72] i ambiciós, pero també infundieron temor i un resentiment antiserbio en el veí Imperi austrohúngaro. En 1914, l'assessinat de Francisco Fernando d'Àustria, archiduc d'Àustria i hereu del tro imperial, va proporcionar a Àustria-Hongria un pretext per a invadir Sèrbia, lo que va motivar l'esclat el 28 de juliol de la Primera Guerra Mundial.

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 Crampton, 2009, p. 52.
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 Hall, 2000, p. 109.
  3. ↑ 3,0 3,1 Hall, 2000, p. 127.
  4. ↑ Hall, 2000, p. 128.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 5,8 Yokell, 2010, p. 15.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Hall, 2011, p. 302.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 Constant, 1980, p. 281.
  8. ↑ 8,0 8,1 Hall, 2000, p. 129.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 9,8 Constant, 1980, p. 269.
  10. ↑ 10,0 10,1 Helmreich, 1938, p. 346.
  11. ↑ 11,0 11,1 Helmreich, 1938, p. 353.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 Helmreich, 1938, p. 345.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Crampton, 2009, p. 51.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 Erickson, 2001, p. 3.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Helmreich, 1938, p. 354.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 16,5 Helmreich, 1938, p. 355.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Constant, 1980, p. 273.
  18. ↑ 18,00 18,01 18,02 18,03 18,04 18,05 18,06 18,07 18,08 18,09 Leontaritis, 1974, p. 11.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 Helmreich, 1938, p. 356.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 20,5 20,6 20,7 20,8 Leontaritis, 1974, p. 10.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 Helmreich, 1938, p. 347.
  22. ↑ Leontaritis, 1974, pp. 9-10.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 Constant, 1980, p. 274.
  24. ↑ Constant, 1980, p. 270.
  25. ↑ 25,0 25,1 Helmreich, 1938, p. 357.
  26. ↑ Helmreich, 1938, p. 358.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 27,4 27,5 27,6 Hall, 1996, p. 236.
  28. ↑ Helmreich, 1938, p. 370.
  29. ↑ Helmreich, 1938, p. 373.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 Helmreich, 1938, p. 374.
  31. ↑ 31,0 31,1 31,2 Constant, 1980, p. 276.
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 32,3 Helmreich, 1938, p. 359.
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 33,5 Hall, 1996, p. 237.
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 34,3 34,4 Hall, 1996, p. 240.
  35. ↑ 35,0 35,1 Constant, 1980, p. 277.
  36. ↑ Helmreich, 1938, p. 360.
  37. ↑ 37,0 37,1 Helmreich, 1938, p. 361.
  38. ↑ 38,0 38,1 38,2 38,3 38,4 Constant, 1980, p. 279.
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 39,3 39,4 Hall, 2000, p. 107.
  40. ↑ 40,00 40,01 40,02 40,03 40,04 40,05 40,06 40,07 40,08 40,09 40,10 Hall, 2000, p. 108.
  41. ↑ Helmreich, 1938, p. 363.
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 42,3 42,4 42,5 42,6 42,7 Constant, 1980, p. 280.
  43. ↑ Helmreich, 1938, p. 380.
  44. ↑ 44,0 44,1 44,2 44,3 44,4 Helmreich, 1938, p. 364.
  45. ↑ 45,0 45,1 45,2 45,3 45,4 Hall, 2000, p. 110.
  46. ↑ 46,0 46,1 46,2 46,3 Hall, 2000, p. 111.
  47. ↑ 47,0 47,1 47,2 47,3 47,4 47,5 47,6 47,7 Hall, 2000, p. 112.
  48. ↑ 48,0 48,1 48,2 48,3 48,4 Hall, 2000, p. 113.
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 49,3 49,4 49,5 49,6 49,7 Hall, 2000, p. 114.
  50. ↑ 50,0 50,1 50,2 50,3 50,4 Hall, 2000, p. 115.
  51. ↑ 51,0 51,1 51,2 51,3 51,4 51,5 Hall, 2000, p. 116.
  52. ↑ 52,0 52,1 52,2 52,3 52,4 52,5 Hall, 2000, p. 117.
  53. ↑ 53,0 53,1 53,2 Helmreich, 1938, p. 383.
  54. ↑ 54,0 54,1 54,2 54,3 54,4 54,5 Hall, 2000, p. 118.
  55. ↑ Majstorovic, 2019, pp. 27-28.
  56. ↑ 56,0 56,1 Hall, 1996, p. 256.
  57. ↑ 57,0 57,1 57,2 57,3 57,4 57,5 Hall, 2000, p. 119.
  58. ↑ Majstorovic, 2019, p. 27.
  59. ↑ Majstorovic, 2019, p. 31.
  60. ↑ 60,0 60,1 60,2 Hall, 1996, p. 241.
  61. ↑ 61,0 61,1 Hall, 2000, p. 121.
  62. ↑ 62,0 62,1 62,2 62,3 Hall, 2000, p. 122.
  63. ↑ 63,0 63,1 63,2 Helmreich, 1938, p. 388.
  64. ↑ 64,0 64,1 Hall, 2000, p. 123.
  65. ↑ Hall, 2000, p. 120.
  66. ↑ Hall, 1996, p. 254.
  67. ↑ 67,0 67,1 67,2 67,3 Hall, 1996, p. 255.
  68. ↑ 68,0 68,1 68,2 68,3 68,4 Hall, 2000, p. 124.
  69. ↑ 69,0 69,1 69,2 Helmreich, 1938, p. 396.
  70. ↑ 70,0 70,1 Yokell, 2010, p. 16.
  71. ↑ 71,0 71,1 Hall, 2000, p. 126.
  72. ↑ 72,0 72,1 Hall, 2000, p. 125.
  73. ↑ 73,0 73,1 Erickson, 2001, p. 4.
  74. ↑ Yokell, 2010, p. 17.
  75. ↑ Hall, 2011, p. 303.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Segona_guerra_dels_Balcans&oldid=751213»