Hierápolis

Hierápolis

Hierápolis (Ιεραπολις - ciutat sagrada) va ser una antiga ciutat helenística construïda en un lloc de cult frigio dedicat a la deesa mare anatolia Cibeles, en Frigia, Àsia Menor, ubicada en l'actual Pamukkale, província de Denizli, Turquia. Célebre per les seues aigües termals, fabricació de llana i tenyides, aixina com lloc de naiximent del filòsof estoico Epícteto.

Les aigües termals s'han usat com a balneari des d'a lo manco el sigle II, en molts patrons que es retiraven o fallien allí, tal i com evidencia una gran necròpolis en tombes, com la de Marcus Aurelius Ammianos, que mostra un dels primers relleus de manivela i biela, i la tomba de Felipe l'Apòstol.

l'Unesco la va declarar Patrimoni de la Humanitat en 1988. La Missió Arqueològica Italiana de Hierápolis de Frigia (MAIER) ha treballat en el jaciment des de 1957.

Història

Edat del Ferro

Les formacions naturals de Pamukkale formen part de l'antiga ciutat.

En 2016, les excavacions en la zona nort de la necròpolis de Hierápolis en l'entrada del parc arqueològic varen descobrir uns refugis redons pertanyents a l'Edat del Ferro en la montanya Çökelez en vistes a la gran planura del riu Lykos.

Temple frigio

Els frigios varen construir un temple dedicat a la deesa mare Cibeles en esta zona provablement en la primera mitat del sigle VII Este temple, usat en un primer moment per les comunitats indígenes que habitaven en la vall Lycus, més vesprada serà el centre de Hierápolis. Quan els colon grecs varen aplegar i varen construir la ciutat en l'antic assentament, el cult a Cibeles es va ser assimilant a la religió grega.

Carrer principal de Hierápolis.

Molt abans de la colonisació grega, esta zona era vista com un accés al inframundo i un lloc de comunicació en les deidades del inframundo pels gasos tòxics que emergien de les aigües termals de la cova. Segons Estrabón i Damascio, el temple construït damunt de la cova estava conectat en la deesa mare Cibeles. Es creïa que els sacerdots eunucs de la deesa mare eren els únics que no s'asfixiaven en els gasos de la cova. Despuix del procés d'assimilació en la cultura grega, es va associar en Hades (Plutó) i Perséfone més que en Cibeles i el temple es renombró a Plutonium.

Ciutat helenística

Hierápolis va ser fundada pels seleúcidas en temps d'Antíoco I Sóter (281-261[[Sigle |]]) i va rebre l'estatus de polis per Éumenes de Cardia (197-160 a. C.). La ciutat era célebre per la seua gran calitat en llana i productes tintats. Mentres que els habitants frigios de la vall es varen anar helenizando, Hierápolis va ser una urbs grega des de la seua fundació.

Antíoco III el Gran va enviar a 2000 famílies judeues a Brega i Frigia des de Babilonia i Mesopotamia, i més vesprada es varen unir més des de Judea. Es creu que la població judeua de Hierápolis va créixer i va alcançar fins a 50.000 persones en el 62 a. C. La ciutat es va ampliar despuix de la Batalla de Magnesia a on Antíoco III el Gran va ser derrotat per l'aliat romà Éumenes II. Despuix de la Pau de Apamea que va terminar en la Guerra romà-síria, Éumenes anexionó gran part d'Àsia Menor, incloent Hierápolis.

Hierápolis es va convertir en un centre sanatori a on els doctors usaven les aigües termals per a tractar als seus pacients. La ciutat va començar a falcar monedes de bronze en el sigle II a. C. a on apareix el nom Hieropolis. Es desconeix el seu est nomene es referia al temple original (hieron) o Ferixca, esposa de Télefo, fill d'Heracles i la princesa misia Auge, la suposta fundadora de la dinastia atálida de Pérgamo. Més vesprada el nom va canviar a Hierápolis, ciutat sagrada, segons el geógrafo bizantí Estéfano per la gran cantitat de temples que existien.

Hierápolis romana

Archiu:Caps block 28 Pamukkale Hierapolis asv2020-02 img10.jpg

Àgora de Hierápolis.

En el 133 a. C., quan Nuga-ho III va morir, va llegar el seu regne a Roma, quedant Hierápolis dins de la província romana d'Àsia. Al contrari que atres ciutats de la regió, mai va ser reconstituida com a colónia romana, encara que sí va existir romanización. En l'any 17, durant el govern de l'emperador Tiberio, un gran terremot va destruir la ciutat. El filòsof Epícteto va nàixer com a esclau en la ciutat en l'any 50.

Per l'influència de l'apòstol cristià Pablo, una iglésia va ser fundada en la ciutat mentres que es trobava en Éfeso. l'apòstol Felipe va passar els seus últims anys de vida en Hierápolis. Es creu que el martyrium va ser construït en el lloc a on Felipe va ser crucificado en l'any 80 i que les seues filles varen ser profetisas en la regió.

En l'any 60, durant el govern de Nerón, un terremot encara més fort va deixar la ciutat pràcticament en ruïnes. Posteriorment, la ciutat va ser reconstruïda en finançació imperial i en l'estil romà, d'esta data és quan nos han aplegat la majoria dels monuments actualment. Va tindre significatives transformacions en els sigles II i III que li varen fer perdre tot el seu antic caràcter helenístico per a convertir-se en una urbs típicament romana. En eixe periodo, es va convertir en important centre de descans estiuenc per als nobles de tot l'Imperi, que acodien a ella atrets per les aigües termals.

Història eclesiàstica

Tomba del apòstol Felipe.

Durant el sigle IV, els cristians varen reblir la porta de Plutó en pedres, sugerint que el cristianisme s'havia convertit en la religió dominant i havia desplaçat a atres fes de la zona. Originalment una sèu de Frigia, l'emperador bizantí Justiniano va alçar al bisbe de Hierápolis al ranc de metropolità en 531. Les termes romanes es varen transformar en una basílica cristiana. Durant el periodo bizantí, la ciutat va seguir florint i es va mantindre com un centre important per a la cristiandad.

Edat Mija

Archiu:Pools in Hierapolis. caps block 37

Piscines en Hierápolis..

En el sigle VII, la ciutat va ser devastada pels eixèrcits perses i per un atre terremot, del que va tardar en recuperar-se. En el sigle XII la zona va caure en poder del Sultanato selyúcida de Konya abans de l'invasió dels creuats per Federico I Barbarroja i els seus aliats bizantins en 1190. Tres décades més vesprada, la ciutat es va abandonar ans que els selyúcidas construïren un castell en el sigle XIII, que també va ser abandonat un sigle despuix. En 1354, un gran terremot va terminar per destruir la ciutat completament.

Excavacions modernes

Hierápolis va ser excavada per primera volta per l'arqueòlec alemà Carl Humann en 1887, els seus treballs varen ser publicats en 1889 en l'obra Altertümer von Hierapolis. Més vesprada alcançaria fama pel seu descobriment del Altar de Pérgamo, que va ser traslladat a Berlín i reconstruït en el Museu de Pérgamo.

La formació geològica de les aigües termals d'esta zona varen tornar a popularisar-se en el sigle XX i es varen convertir en una atracció turística cridada el castell de cotó (Pamukkale). L'antiga ciutat va ser descoberta pels viagers, pero també parcialment destruïda pels nous hotels. Estos estages han segut destruïts recentment; no obstant, la piscina d'aigua termal d'un hotel es va mantindre i és possible nadar en les antigues ruïnes.

Les excavacions varen proseguir en 1957 per científics italians liderats per Paolo Verzone. Estos estudis varen continuar en 2008 en noves restauracions. Les grans columnes de Domiciano es varen alçar de nou i també es varen excavar noves vivendes bizantines, incloent el pati d'una casa del sigle XI.

Patrimoni arqueològic

Porta de Domiciano

Carrer principal i portes

La ciutat helenística va ser construïda en forma quadrangular en carrers paralels i perpendicular a la via principal. Este carrer central discorre de nort i sur prop d'un penya-segat en terrats de travertino. Tenia 1.500 metros de llarc i 13,5 metros d'ample i estava porticada a abdós costats. A abdós extrems del carrer hi havia una porta monumental flanquejada per torres quadrades de pedra. Els carrers laterals tenien 3 metros d'ample.

Es conserven les portes de la ciutat, construïdes en diferents époques:

• Porta nort, d'orige bizantí, construïda com un edifici en dos seccions en el V. La porta interior és perpendicular a les muralles de la ciutat.
• Porta sur, construïda en direcció este-oest durant l'era romana, va ser reconstruïda en l'era bizantina en ser desplaçades les muralles de la ciutat uns 100 metros més fòra.
• Porta de Domiciano, construïda per Juliol Frontino, procònsul d'Àsia Menor en els anys 82-83, durant l'imperi de Domiciano.

Les portes del nort i del sur estan unides per un camí rodejat de columnes, a que els seus costats es troben importants construccions.

Temple d'Apolo

El santuari d'Apolo.

Es va construir un temple a Apolo Lairbenos, el deu principal de la ciutat durant el periodo helenístico tardà. Este Apolo estava enllaçat en l'antic deu anatolio Lairbenos i el deu de l'oràcul Kareios. Incloïa santuaris a Cibeles, Artemisa, Plutó i Poseidón. Actualment solament es conserven els fonaments del mateix. El temple estava en un períbolo d'estil dòric.

Construït en grans dimensions durant l'época helenística, es va reduir en les reformes produïdes en el III. El temple està edificat en grans blocs de pedra sense argamasa. Prop del temple, hi ha un àrea anomenada Plutoni, lloc d'un antic clavill que la tradició considerava una entrada als inferns.

Despuix de les investigacions de 1998, un geólogo del Consell Nacional d'Investigació d'Itàlia va reconéixer que els orígens de tant el temple d'Apolo com el propenc Plutoni estaven lligats a l'existència en la superfície d'una falla sísmica, a on despuix es varen construir i que es varen nomenar com la porta al Hades. El Plutoni era el centre religiós més antic de la comunitat nativa, lloc a on Apolo va conéixer a Cibeles. Es dia que els sacerdots de la deesa mare eren els únics que podien entrar a la cova sense asfixiar-se pels gasos tòxics. Molts temples han segut dedicats a Apolo en llocs geològicament actius, incloent el més famós en Delfos.

Plutoni, l'entrada al inframundo.

Plutoni

Artícul principal → Plutoni de Hierápolis.

El Plutoni o porta d'accés al Inframundo era una gruta que va ser descrita per Estrabón, al com els peregrins aplegaven des de distintes parts i pagaven als sacerdots per a que feren sacrificis en nom de Plutó. Durant les excavacions realisades per arqueòlecs italians dirigits per Paolo Verzone a partir de 1957 ya es va investigar la possible ubicació del Plutoni, que se situava prop del temple d'Apolo, en un lloc al que es descendix per escales en arcades. No obstant, en 2012, un atre equip d'arqueòlecs italians dirigits per Francesco D'Andria va trobar una gruta gràcies a la troballa de numerosos cadàvers d'aus que havien mort a causa dels gasos tòxics que eixien de la cova. La posterior troballa en 2013 d'una estàtua de Cerbero d'1,5 metros d'altura ha permés confirmar l'hipòtesis de que eixa gruta trobada en 2012 era el Plutoni.

Font monumental (Nympheum)

Construïda en el IV, la seua frontera en forma de mija lluna apunta cap al Sur.

Teatre

Archiu:Caps block 49 Pamukkale Hierapolis asv2020-02 img29.jpg

El teatre romà de Hierápolis.

El teatre va ser provablement construït despuix del terremot de l'any 60, durant el regnat d'Adriano en el II. La frontera té 91 metros de llarc i en la cávea hi ha 50 files d'assents dividides en sèt parts per huit passadiços intermijos. El diazomata, que dividia la cávea en dos, donava a dos vomitorios. Durant el govern de Septimio Sever al començament de el III, l'antiga scaenae frons va ser reemplaçada per una atra més monumental, organisada en tres plantes i flanquejada per dos entrades laterals. També es va reconstruir el auditorium, substituint els assents de calcàrea per uns atres de marbre i alçant un podium en l'orquesta per a adaptar l'edifici a l'organisació de venatios i escoles de gladiadores. Septimio Sever és retratat en un relleu en la seua esposa Julia Domna, els seus fills Caracalla i Geta i el deu Júpiter. En 352, l'orquesta provablement es va transformar en una arena per a albergar espectàcul aquàtics. Un terremot en el VII va provocar el colapse de l'edifici al complet i l'abandó de la ciutat.

Archiu:Caps block 53 Pamukkale Hierapolis asv2020-02 img08.jpg

Latrines del carrer Frontinus.

Es compon de tres seccions: cávea, scena, i orchestra. Edificat sobre una pendent, la cávea encara conserva les seues formes, que revelen que el teatre tenia capacitat para entre 15 i 20 mil espectadors. Les parts superiors de la scena, que mostraven escenes mitològiques gravades en marbre, s'han derrocat; tenia cinc grans portes esculpidas en marbre, tres en el centre i una a cada costat.

Entre 2004 i 2014 va ser objecte d'importants obres de restauració.

Banys romans

Archiu:Römische Sägemühle.svg

En la necròpolis es va trobar un sarcòfec en el relleu de la serrería romana de Hierápolis. De el III, és la mostra més antiga del mecanisme biela-manivela.

Se sap que varen ser construïts en el II, i consistixen de tres seccions: el frigidarium, el caldarium i el tepiderium. Les seccions, abovedadas, estaven cobertes i conectades entre sí, formant un únic conjunt. Totes elles varen ser edificades en grans blocs de pedra sense argamasa. El lloc estaja actualment el Museu Arqueològic de Hierápolis.

Necròpolis

La ciutat alberga tres necròpolis, al suroest, al nort i a l'est.

Artícul principal → Serrería de Hierápolis.

Lo més rellevant és el sarcòfec de Marcus Aurelius Ammianos del sigle III, un molinero local, que mostra en un relleu la màquina més antiga en incorporar un mecanisme biela-manivela. En el frontón es mostra una roda hidràulica alimentada per un canal de molí que acciona, per mig d'un tren d'engranages, dos serres de bastidor que tallen blocs rectangulars per mig de bielas i, per necessitat mecànica, manivelas. L'inscripció que l'acompanya està en grec.

Martyrium i tomba de l'apòstol Felipe

Archiu:Caps block 67 Pamukkale Hierapolis asv2020-02 img26.jpg

Martyrium.

Archiu:Hierapolis Archaeology Museum, Turkey (32256437012).jpg

Sarcòfecs en el Museu Arqueològic de Hierápolis.

El martyrium té forma octogonal, construït en el V en homenage a Felipe, un dels dotze apòstols. Es presumix que en el centre es trobava una escultura representant al sant. El martyrium es va incendiar el mateix sigle de la seua construcció o començos del següent, tal i com atesten les marques de fòc en les columnes. La llegenda diu que Felipe va ser martirisat i crucificado boca avall en Hierápolis.

Encara que casi sempre s'ha associat el martyrium en l'apòstol Felipe, sempre s'ha debatut en l'identitat de "Felipe de Hierápolis". Esta confusió va començar en una carta de Polícrates de Éfeso a Víctor de Roma en el sigle II a on explica que les tombes de Felipe "dels dotze apòstols" i les seues filles vérgens estaven en Hierápolis; una tercera filla "acolliment per l'Esperit Sant" estava enterrada en Éfeso. Açò confronta en el testimoni de Clemente d'Aleixandria, qui diu que l'apòstol Felipe va donar a les seues filles en matrimoni.

Per un atre costat, Proclo, en un escrit posterior a la carta de Polícrates, menciona "quatre profetisas, filles de Felipe en Hierápolis, Àsia, les tombes de les quals i la del seu progenitor es troben allí". La menció d'estes filles profetisas coincidix en Felipe el Diácono, que apareix en els Fets dels Apòstols, i no deu ser confòs en l'apòstol. La tradició diu que Felipe el Diácono va ser martirisat i aforcat en Frigia i se li coneixia com "Felipe l'Apòstol". Açò ha dut a numeroses confusions sobre l'identificació d'este Felipe.

En 2011, l'equip d'arqueòlecs dirigit per Francesco d'Andria va afirmar haver descobert, entre els restants d'una iglésia de tres naus, la tomba de l'apòstol Felipe, a uns 40 metros del martyrium.

Vore també

• Una atra antiga ciutat helenística denominada Hierápolis es troba en la frontera entre Turquia i Síria, a uns 60 km al suroest de Gaziantep, Turquia i 100 km al nort d'Alep, Síria. Va ser construïda sobre i en les afores de l'antiga ciutat mitania i hitita de Carchemish.

Notes

Enllaços externs

• Pàgina de la missió arqueològica italiana en Hierápolis [2] archivat en Wayback Machine.

Referències