Pamukkale
Pamukkale ("castell de cotó" en turc) és una zona natural i al mateix temps una famosa atracció turística al suroest de Turquia, concretament en la vall del riu Menderes, en la província de Denizli, a on es goja d'un clima templat la major part de l'any.
L'antiga ciutat d'Hierápolis es va construir en la part alta de el ‘castell’ blanc, que en total té 2700 m de llongitut i 160 m d'altura. Pot ser divisat a gran distància, per eixemple, si anem conduint pels tossals del costat opost de la vall cap a la ciutat de Denizli, que està a 20 km, o viajant des de la costa d'Antalya i la mar Egeo.
Els moviments tectónicos que varen tindre lloc en la depressió de la falla de la conca del riu Menderes no només varen causar freqüents terremots, sino que també varen ocasionar l'aparició de numeroses fonts d'aigües termals. Varen ser eixes aigües, en el seu alt contingut en minerals — creta en particular — les que varen crear Pamukkale.
Ademés d'algun material radioactivo, l'aigua conté grans cantitats de bicarbonatos i calcio que produïxen la precipitació de bicarbonato de calcio. Cada segon broten d'estes fonts 250 l d'aigua, donant lloc a la precipitació de 2,2 g de creta per cada litro d'aigua o 0,55 kg de creta per segon. En el pas del temps, algunes fonts es varen secar pels terremots, mentres que atres noves varen sorgir en les afores.
Este fenomen natural produïx grosses capes blanques de pedra calcàrea i travertino que baixen en forma de cascades per l'ala de la montanya, lo que dona la sensació d'estar davant una catarata congelada. Estes formacions també adquirixen l'aspecte de terrats de travertino en forma de medialuna, que contenen una capa d'aigua poc profunda dispostes en el terç superior de l'ala formant escalons, que oscilen d'1 a 6 metros d'altura, o estalactitas que sostenen i unixen estos terrats.
Entre les roques més antigues es poden trobar marbres cristalins, quarsitas i esquistos, que daten del periodo del Plioceno, mentres que la capa superior és de l'era Cuaternaria. Els depòsits més recents de carbonat de calcio li donen al lloc un aspecte blanc enlluernant.
Estes fonts, molt conegudes en l'Antiguetat, varen ser descrites a l'arquitecte romà Vitruvio. Els grecs frigios varen atribuir a les seues aigües propietats terapèutiques, otorgades pels deus, especialment Asclepio (semidiós de la medicina) i la seua filla Higía (deesa de la salut, l'higiene i la sanación), baix la protecció d'Apolo (deu de la medicina i la curació).
Junt en Hierápolis, Pamukkale està declarat Patrimoni de la Humanitat des de 1988. Només uns pocs llocs en el món se li semblen, com les fonts termals de Mammoth, en el Parc nacional de Yellowstone, en els Estats Units, Egerszalók en Hongria i Huanglong en la província chinenca de Sichuan (un atre lloc declarat Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco). Una atra cascada similar és la d'Hervir l'Aigua en Sant Isidro Roaguía en l'estat d'Oaxaca, Mèxic, en Norteamérica. Segons els experts Hervir l'aigua i Pamukkale són les úniques dos joyes d'este tipo en tot lo món.
Abans de ser declarat Patrimoni de la Humanitat, Pamukkale va estar molt descuidat durant les últimes décades de el XX, época en la que es varen construir hotels en la part alta del lloc que varen destruir part dels restants de Hierápolis. Les aigües termals de les fonts es varen utilisar per a omplir les piscines dels hotels i es varen abocar aigües residuals just sobre el monument, d'ahí que adquirira un to parduzco; ademés, es va construir una rampa d'asfalt per a accedir a la part principal. Els turistes es passejaven en les sabates posades, es llavaven en sabó i champú en les pozas, pujaven i baixaven per les ales montats en bicicletes i motocicletes. Para quan l'Unesco va dirigir la seua atenció cap a Pamukkale, el lloc estava perdent el seu atractiu. Llavors es va intentar restaurar-ho: es varen demolir els hotels i la rampa es va cobrir en pozas artificials a les que hui els turistes poden accedir sense sabates (a diferència de lo que ocorre en atres zones del lloc) i a on es poden trobar taperots; es va realisar un canal al voltant de la rampa per a arreplegar l'aigua i impedir que es derramara; es va deixar que les zones de color parduzco es blanquejaren al sol i es va evitar que estigueren cobertes d'aigua per a atenuar el problema, raó per la qual moltes pozas permaneixen buides. Seguint un programa establit, atres zones de la part superior del tossal s'omplin d'aigua i s'òbrin al públic durant una o dos hores.
L'activitat volcànica subterrànea que causa les fonts termals també va provocar que es filtrara diòxit de carbono en una cova de Hierápolis a la que es va cridar cova de Plutó. Va ser batejada en eixe nom perque la gent que entrava allí moria a causa del gas i es pensava que era Plutó, deu dels inferns, el que enviava eixe gas.
Vore també
Referències
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pamukkale.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pamukkale» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.