Anals (Tácito)

Íncipit del llibre XI dels Annales en l'edició príncip (Venècia: Wendelinus de Spira, ca. 1471/72).

Els AnnalesAnalesAnnales) del historiador i senador romà Tácito són una història del Imperi romà que comprén el regnat de quatre emperadors, de l'any 14 al 68 d. C.: Tiberio, Claudio, Calígula i Nerón. Els (latín: són una important font d'informació sobre l'imperi romà en el primer sigle d. C.; és l'obra final de Tácito, i és usualment considerada per el historiografia moderna com el seu major treball.

En l'actualitat se sap per comentari de Jerónimo que Tácito va escriure trenta llibres entre les ) del historiador y senador romano Tácito son una historia del Imperio romano que comprende el reinado de cuatro emperadores, del año 14 al 68 d. C.: Tiberio, Claudio, Calígula y Nerón. Los i els son una importante fuente de información sobre el imperio romano en el primer siglo d. C.; es la obra final de Tácito, y es usualmente considerada por la historiografía moderna como su mayor trabajo.

En la actualidad se sabe por comentario de Jerónimo que Tácito escribió treinta libros entre las ; només la mitat d'estos toms han sobrevixcut fins al dia de hui.

Els historiadors moderns consideren que Tácito, com senador romà, tenia accés a les actes o comentaris senatorials ( y los ), a on va trobar una base ferma per al seu treball. A pesar de que Tácito es referix al seu treball com "els meus anals", el títul dels ; sólo la mitad de estos tomos han sobrevivido hasta el día de hoy.

Los historiadores modernos consideran que Tácito, como senador romano, tenía acceso a las actas o comentarios senatoriales ( no va ser assignat pel mateix Tácito, sino que deriva de la seua estructura anual; el nom dels manuscrits sembla ser ), donde encontró una base firme para su trabajo. A pesar de que Tácito se refiere a su trabajo como "mis anales", el título de los (llibres de història des de la mort del diví Augusto)

Contingut

Els Annales varen ser l'obra final de Tácito. Va escriure a lo manco 16 llibres, pero els llibres 7–10 es varen perdre aixina com també partix dels llibres 5, 6, 11 i 16. El llibre 6 acaba en la mort de Tiberio i els llibres des del 7 al 12 cobrien presumiblement els regnats de Calígula i Claudio. Els demés llibres tracten del regne de Nerón, provablement fins a la seua mort en juny de 68 o fins a fins d'any per a després reunir les Historiae. La segona part del llibre 16 es va perdre (termina narrant els events de l'any 66). No se sap si Tácito va completar l'obra o es va decidir a terminar abans atres treballs que havia planificat escriure; va morir abans de poder treballar en les històries de Nerva i Trajano, i no es té cap fragment de la part de l'obra sobre Augusto i els inicis de l'imperi en les que havia decidit concloure el seu treball de historiador.

Aixina com hi havia ya escrit en les Històries, Tácito sosté la seua tesis sobre la necessitat del principat. Si per una part elogia a Augusto per haver garantisat la pau en l'estat romà despuix d'anys de guerra civil, per un atre mostra les desventages de la vida baix el domini dels Césares. De l'història del Imperi romà forma partix l'ocàs definitiu de la llibertat política de l'aristocràcia senatorial, que Tácito vea moralment decaiguda, corrupta i servil en els desijos del sobirà. Durant el regne de Nerón, varen tindre gran difusió les obres lliteràries que exaltaven el suïcidi com «Anales». Encara en esta obra, com ya havia sostingut en Agrícola, Tácito s'opon a els qui elegixen un inútil martiri a través del suïcidi. En descriure el suïcidi de Petronio, Tácito subralla deliberadament l'irònic canvi dels models filosòfics realisat per este home.

No obstant, contra este tétrico context, una part de la classe política va continuar eixercitant honestament el seu propi poder sobre les províncies i guiant a l'eixèrcit de manera recta. El historiografia tràgica, ompli d'events dramàtics, té un pes important en els Annales. Pero pese a que Tácito té com a tema dels seus llibres la narració de tragèdies, estes li servixen al seu objectiu primordial de moralizar als seus llectors, ademés de que mai pert l'optimisme en el seu to narratiu.

Tácito nos mostra la tragèdia del poble. L'objectiu no és suscitar fortes emocions. Tácito usa els components tràgics de l'història per a penetrar en els ànims dels personages i allumenar les seues passions i ambigüitats. Les passions dominants en els personages són les polítiques (en excepció de Nerón). Totes les classes socials, sense excepcions, tenen estos defectes: ambició, desig de poder i de prestigi personal, i moltes voltes enveja, hipocresia i presunció. Tots els demés sentiments, llevat l'ambició, vanitat i avarícia, tenen una importància secundària.

En els Annales, Tácito va desenrollar ulteriorment l'estil de descripció que havia utilisat tan be en les Historiae. Potser el retrat millor que fa és el de Tiberio, fet de manera indirecta, emergix progressivament en el curs de la narració, en observacions i comentaris. El retrat moral té la precedència sobre el físic; hi ha també retrats paradòxics. El més significatiu d'estos és el de Petronio, la fascinació del qual està en les seues contradiccions. La debilitat de la seua vida està en oposició en l'energia i la competència que va demostrar en els deures públics. Petronio va afrontar la mort com un últim plaure donant contemporáneament prova d'autocontrol, corage i fermea. Es va opondre a l'us estoico del suïcidi teatral, tant que parlava en els amics mentres moria, d'arguments fútiles. Tácito no fa d'ell un model a seguir i aixina sugerix implícitament que la seua grandea d'ànim va ser més sòlida que la mostrada per tants «màrtirs» estoicos.

Estil

Aun cuando es tracte d'una simplificació, és no obstant, correcte reconéixer que l'estil de Tácito en els Annales partix de les normes gramaticals i de composició dels autors de la tarda república, primer entre tots Cicerón. Descrit com a pelegrí, arcaic i solemne, Tácito alcança el seu estil personal a través de rares encara que no úniques formes gramaticals, elipses freqüents (especialment de les formes auxiliars del verp esse), circunlocucions creatives i dicció que s'estenen fins als llímits del lèxic llatí. En comparació a les Historiae, els Annales són menys decorreguts, molt més concisos i severs. Hi ha fins a una predilecció major per les incongruències. Les formes verbals poc harmòniques reflectixen els events discordantes que narren i l'ambigüitat dels personages que descriuen. Hi ha moltes metàfores «violentes» i usos audaços de la personificació. L'estil poètic, especialment el de Virgilio, és usat a sovint. Per eixemple, la descripció de l'expedició de Germànic al lloc de la batalla del bosc de Teutoburgo en busca dels restants de les legions destruïdes de Publio Quintilio Vare recalca l'estil usat per Virgilio en la descripció del descens d'Eneas al món ultraterreno.

No obstant, l'estil canvia durant la llectura. Del llibre 13 en avant, Tácito usa un estil més tradicional, més propenc als cànons de l'estil clàssic. La seua prosa es torna més rica i elevada, menys concisa, menys asprosa i insinuante. En elegir entre sinònims, Tácito preferix l'us d'expressions més normals i moderades que rebuscadas. Provablement el regne de Nerón és tractat en menys solemnitat perque cronològicament és més propenc al temps de la redacció de l'obra, mentres que l'edat de Tiberio era considerada com més propenca a la vella República. La falta de detall que a voltes emergix en els llibres 15 i 16 ha induït a alguns a sostindre que les versions que nos han aplegat no siguen la versió definitiva, sino més be un borrador que estava pendent de revisió.

Bibliografia

• AZELIA ARICI (ed), Annali vaig donar Tacito, UTET, Torí 1983, ISBN 88-02-02665-3