Històries (Tácito)

Històries (Tácito)

Històries (en llatí Historiae) és una obra lliterària escrita per el historiador Tácito que descriu el conflicte civil que va enfrontar als militars romans més importants de l'época despuix del decés del emperador Nerón (68-69), l'ascens al tro de Vespasiano i el regnat dels tres membres de la dinastia Flavia (69-96). Va ser escrita durant la primera década de el II i conclou en l'assessinat de Domiciano.

Arnaldo Momigliano fa vore la semblança inclús en la redacció que el text de Tácito manté en els de Suetonio, Plutarco i Dion Casio en narrar els successos de l'any 69: açò implicaria, segons este historiador, l'us de les mateixes fonts.

Contingut

Encara que en un dels primers capítuls del seu Agrícola Tácito expressa el seu desig d'escriure sobre els regnats de Domiciano, Nerva i Trajano, en l'introducció d'esta obra afirma que relatarà la vida d'estos dos últims en un atre escrit. Les Històries cobrixen un periodo que comprén des del decés de Nerón fins al de l'últim integrant de la dinastia Flavia. Encara que d'esta obra solament hagen sobrevixcut els primers quatre llibres i els primers 26 capítuls del quint, que relaten els acontenyiments ocorreguts en 69 i principis de 70, s'estima que concloïa el 18 de setembre de 96, dia de l'assessinat de Domiciano. El preludi d'este quint llibre descriu el modo en que Tito va acabar en la primera guerra judeo-romana, i realisa un breu estudi etnogràfic dels judeus de l'época; dit estudi conté un valiós relat de l'actitut dels romans cap a este poble.

Tácito va escriure les Històries despuix de l'ascens al poder del emperador Trajano, trenta anys despuix de l'esclat del conflicte civil conegut com l'any dels quatre emperadors, en el que quatre hòmens —Galba, Otón, Vitelio i Vespasiano— es varen succeir en el tro del Romà en un mateix any (69). El modo en que estos quatre hòmens varen prendre l'Imperi era síntoma de que el poder imperial estava basat en el respal de les legions; ara l'emperador podia ser coronat no solament en Roma, sino en qualsevol territori que contara en les tropes suficients.

cal senyalar certes similituts entre Nerva i Galba. Abdós varen accedir al tro despuix de ser proclamats emperadors pel Senat, tenien un antecessor en el mateix que havia fallit de forma violenta —Nerón en el cas de Galba i Domiciano en el cas de Nerva— i havien adoptat al seu successor, Trajano en el cas de Nerva i Lucio Calpurnio Pisón Frugi Liciniano en el cas de Galba. Galba, al que Tácito descriu com un dèbil vell, va elegir a un successor incapaç, a conseqüència de la seua severitat, d'obtindre el control de l'eixèrcit. No obstant, Nerva havia consolidat el seu poder en vincular al tro a Trajano, comandant de les tropes estacionades en l'Alt Rin i un home popular entre els soldats. És provable que Tácito formara part del consell imperial en el que es va decidir adoptar a este últim.

Ideologia

En el primer llibre d'esta obra, el historiador posa en boca de Galba un discurs que deixa clara la seua posició política i ideològica. Escriu que el respecte de l'emperador per la formalitat, aixina com la seua falta de realisme polític, li feyen incapaç de prendre el control dels acontenyiments. En canvi, defén la decisió de Nerva d'adoptar a Trajano, un home capaç de mantindre unides i excloses de la política imperial a les tropes, i d'acabar en les gresques i les traïcions que motivaven l'aparició de rivals al tro. El historiador estava convençut de que únicament el princeps podia mantindre la pau, la llealtat dels eixèrcits, i la cohesió de l'Imperi.

Fa menció a l'ascens al tro de César Augusto; el historiador afirma que despuix de la batalla de Actium l'unificació del poder en la persona del princeps era una mida necessària a fi d'alcançar l'estabilitat. El home que eixercitara este càrrec no devia ser un tirà com Domiciano o un indolente com Galba, devia ser capaç de mantindre ferm l'Imperi salvaguardant la dignitat i el prestigi del Senat; est és un punt en el que coincidix en Séneca el Jove. Tácito considera el regnat dels cinc bons emperadors com l'única solució als problemes que travessava l'Imperi.

Vore també

• Anals (Tácito)