Any dels quatre emperadors
El conegut com a any dels quatre emperadors (en llatí: Annus quattuor imperatorum) va ser un any concret en el història del Imperi romà, l'any 69 d. C., en el que varen aplegar a governar quatre emperadors distints en ràpida successió: Galba, Otón, Vitelio i Vespasiano.
Despuix del suïcidi forçat de Nerón el 9 de juny de l'any 68, va haver una guerra civil, la primera en Roma des de la mort de Marco Antonio en el 31 a. C., que va durar poc més d'un any. L'any 69 va ser conegut com el «any dels quatre emperadors», ya que durant aquells agitats mesos Roma va vore vestir la púrpura quatre hòmens distints. Entre juny de l'any 68 i decembre de l'any 69, Roma va ser testic del nomenament i caiguda de Galba, Otón i Vitelio fins a la definitiva ascensió al poder de Vespasiano, qui va conseguir estabilisar l'Imperi i instalar una nova llínea hereditària, la dinastia Flavia. L'anarquia política i militar creada per esta guerra civil va tindre séries repercussions, originant, entre atres problemes, la sublevació de Batavia.
Successió
[editar | editar còdic]De Nerón a Galba
[editar | editar còdic]
Els últims anys del regnat de Nerón es varen caracterisar per un clima de por i terror. La ciutat i el Senat romà varen sofrir la paranoia de l'emperador. En abril de l'any 68, el senador Cayo Juliol Vindex, governador de la Gallia Lugdunensis i príncip aquitano romanizado, va decidir rebelar-se en el propòsit de substituir a Nerón per Servio Sulpicio Galba, governador d'Hispania Tarraconensis. Galba va acceptar la gosada proposta i immediatament va marchar sobre Roma.
La rebelió en Galia va ser un desastre. Les legions estacionades en les fronteres germanes varen marchar a la trobada de Vindex tractant-ho com a un traïdor. Comandado per Lucio Verginio Rufo, l'eixèrcit del Rin va derrotar i va matar a Vindex en combat en l'esperança de rebre una grata recompensa de l'emperador. A pesar de tot en juny d'eixe mateix any, el Senat va prendre l'iniciativa per a lliurar-se de Nerón, declarant-ho persona senar grata. Galba va ser reconegut com a emperador i rebut en Roma al mando de les seues legions. Nerón es va vore obligat a suïcidar-se.
- Legions de Galba: VI Victrix, I Macriana liberatrix, I Adiutrix, III Augusta i VII Gemina.
De Galba a Otón
[editar | editar còdic]
El curs dels acontenyiments no solament no va donar a les legions germanes la recompensa que esperaven a la seua llealtat sino que ademés varen rebre acusacions de haver obstruït el camí de Galba al tro. El seu comandant, Rufo, va anar immediatament reemplaçat pel nou emperador. Aulo Vitelio va ser designat com a governador de la província de Germania Inferior. La pèrdua de confiança en la llealtat germana va dur a despachar al cos de guàrdia imperial de bátavos. Mentres en el restant de l'Imperi se celebrava la mort de Nerón, per a la rebelió del Rin va ser una pèrdua.
La popularitat de Galba no va durar molt. En el seu camí cap a Roma va destruir o va fer pagar enormes sancions a ciutats que no varen acceptar la seua autoritat de colp i repent. En Roma, Galba va cancelar totes les reformes de Nerón, incloent algunes mides que havien beneficiat a persones importants. De la mateixa manera que el seu predecessor, Galba va patir una irracional por a les conspiracions i va manar eixecutar a molts senadors i équites, sense proves. El descontent en l'eixèrcit es mantenia. Despuix de la seua salvadora arribada a Roma, Galba va rebujar pagar els estipendios que va prometre als soldats que li varen recolzar. És més, en l'esclat de la guerra civil l'1 de juny de 69 d. C. les legions de Germania Inferior es varen negar a jurar llealtat i obediència al nou emperador. Al sendemà, les legions aclamaven a Vitelio, el seu governador, com a emperador.
En conéixer la pèrdua del control de les legions del Rin, Galba es aterrorizó. Va adoptar a un jove senador, Lucio Calpurnio Pisón Frugi Liciniano, com el seu successor. En fer açò va ofendre a molta gent, sobretot a Marco Salvio Otón, un personage influent i ambiciós que desijava els honors per a sí mateixa. Otón va sobornar a la Guàrdia Pretoriana que ademés estava descontenta en l'emperador. Quan Galba va tindre notícies del colp d'Estat en ciernes va marchar pels carrers en un intent de normalisar la situació tractant de que la gent es posara del seu costat, pero ningú ho va fer. Finalment va ser assessinat per la guàrdia pretoriana en el Fòrum Romà.
- Legions de Otón: XIII Gemina i I Adiutrix
De Otón a Vitelio
[editar | editar còdic]_01.jpg){kind=link}
Otón va ser reconegut com a emperador pel Senat el mateix dia. El nou emperador va ser rebut en consol. A pesar de la seua ambició i codícia, a Otón no se li coneixia que fora tirànic ni cruel, per lo que s'esperava que anara un emperador just. Pero estava el problema de Vitelio, qui duya dies marchant sobre Itàlia des de Germania.
Vitelio posseïa el mando de les legions d'èlit de l'imperi, compostes per veterans de les guerres germàniques, com la I Germanica i la XXI Rapax. Estos eren els seus millors arguments per a conseguir el poder. Otón no tenia intencions d'iniciar una atra guerra civil i va enviar mensagers per a propondre una pau i invitar a Vitelio a ser el seu fill adoptiu. No obstant, era ya massa vesprada, i l'eixèrcit de Vitelio va colpejar Itàlia en una série de victòries menors. Otón va anar finalment derrotat en la primera batalla de Bedriacum. En lloc de fugir i intentar un contraatac, Otón va decidir posar fi a l'anarquia suïcidant-se. Havia segut emperador durant poc més de tres mesos.
- Legions de Vitelio: I Germanica, V Alaude, I Italica, XV Primigènia, I Macriana liberatrix, III Augusta, i XXI Rapax
- Legions de Otón: I Adiutrix
De Vitelio a Vespasiano
[editar | editar còdic]Despuix de la notícia del suïcidi de Otón, Vitelio va ser reconegut com a emperador pel Senat. En l'acceptació garantisada, Vitelio va eixir de Roma. A pesar de tot el començ del seu imperi no va ser favorable. La ciutat va acollir en inquietut l'accés al càrrec com Pontifex Maximus de Vitelio en la mateixa data de l'aniversari de la batalla de Alia de 394 a. C., un dia de mals auspicis per a la supersticiosa societat romana.
_Bust_of_Vespasianus_-_Venice_National_Archaeological_Museum.jpg){kind=link}
Els acontenyiments que seguirien demostrarien la certea de tals temors. En el tro fortament assegurat, Vitelio va iniciar una série de festes, convits, dels que Suetonio cita tres en un mateix dia: demà, migdia i nit, i desfilades que varen dur a la tesoreria imperial a la bancarrota. Pronte es varen acumular els deutes i els prestamistes varen escomençar a solicitar els pagaments. Vitelio va mostrar la seua naturalea violenta en reprimir en crueltat l'atreviment dels demandants per mig de tortures i eixecucions. En les finances imperials en un estat pèssim, Vitelio va fer assessinar a tots els ciutadans que es cridaren com ell o el seu hereu. Es va desnugar llavors una persecució de qualsevol possible rival invitant-los a palau en promeses de poder para despuix assessinar-los.
Mentrestant, les legions estacionades en les províncies d'Orient Pròxim, Judea i Síria, varen aclamar a Vespasiano com a emperador. Vespasiano havia segut un comandant excepcional en Judea baix el mandat de Nerón en l'any 67 quan va assumir la tasca de sofocar la rebelió judeua. Es va guanyar el respal del governador de Síria, Cayo Licinio Muciano. Les experimentades legions que havien combatut dur en Judea varen marchar sobre Roma al mando de Muciano.
Vespasiano va viajar a Aleixandria, a on va ser aclamat com a Emperador l'1 de juliol obtenint el control dels vitals suministraments de gra d'Egipte. Tito, el fill de Vespasiano, va permanéixer en Judea per a acabar en la rebelió judeua. Ans que les legions orientals pogueren alcançar Roma, les legions danubianas de les províncies de Recia i Mesia varen aclamar a Vespasiano com a emperador en agost i varen encapçalar l'invasió d'Itàlia al mando de Marco Antonio Primer. En octubre les forces de Primer varen obtindre una aplastant victòria sobre l'eixèrcit de Vitelio en la segona batalla de Bedriacum.
Rodejat d'enemics, Vitelio va fer un últim intent de guanyar-se el respal de la ciutat, va sobornar i va prometre poder a qui va fer falta. Mentres, els eixèrcits del Danubio estaven cada volta més prop. Davant l'imminent amenaça, Vitelio va tractar de guanyar temps i va enviar a uns emissaris acompanyats per vérgens vestales per a negociar una treua i iniciar conversacions de pau. Al sendemà, els mensagers varen tornar en la notícia de que l'enemic estava a les portes de la ciutat. Vitelio es va dispondre llavors a amagar-se i fugir, pero abans va decidir fer una última visita a palau. Allí va ser assessinat per un dels hòmens de Vespasiano.
El Senat va acollir al sendemà a Vespasiano com a emperador, lo que va ocórrer el 21 de decembre de 69, el mateix any que havia escomençat en Galba en el tro, i que concloïa en l'ascens al poder de la nova dinastia Flavia.
- Legions de Vitelio: XV Primigènia
- Legions de Vespasiano: III Augusta, I Macriana liberatrix
Cronologia
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Greenhalgh, Peter (1975). The year of the four emperors.
- Morgan, Gwyn (2006). 69 AD: The Year of Four Emperors.
- Oaks, Jeff (1995). Calendar of Roman Events (en en), Universitat de Indianápolis.
- Richard (2015). «Chronology», Fields of Battle: Retracing Ancient Battlefields (en en), Pen and Sword. ISBN 9781473859982.
- Suetonio (121). Vides dels dotze césares.
- Tácito (cap a 105). Històries.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Año de los cuatro emperadores» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.