Agrícola (Tácito)

Agrícola (Tácito)

Agrícola o Agricola (nom complet en llatí: De vita et moribus Iulii Agricolae, lo que es traduïx com Sobre la vida i caràcter de Juliol Agrícola) és un llibre escrit pel historiador romà Tácito c. de 98 que relata la vida de Cneo Juliol Agrícola, un important senador i militar de l'época i sogre del historiador. Esta obra conté un breu estudi geogràfic i etnogràfic de Britania, similar al que Tácito realisa del territori germà en Germania. El historiador escriu sobre la llibertat dels natius britones i realisa una desfavorable comparació en la corrupció i la tirania que regnaven sobre l'Imperi; ademés, l'obra conté senyes polèmiques que posen de manifest la codícia i la rapacitat romanes.

Context històric

Despuix de l'assessinat de Domiciano en l'any 96, i en mig de l'inestabilitat política que comportava el canvi de monarca, máxime tenint en conte les circumstàncies de la seua mort, Tácito es va valdre del seu recent adquirida llibertat a l'hora de publicar Agricola, la seua primera obra històrica. Durant el regnat de Domiciano, Agrícola havia segut un comandant notable, el més important dels que es varen vore envolts en la conquista de Britania. L'orgullós to en que està redactat l'escrit recorda a l'estil dels laudationes fúnebres o discursos emesos en el funeral dels ciutadans.

Contingut

L'obra conté un breu resum de la carrera pública de Juliol Agrícola abans del seu nomenament com governador de la província de Britania, una detallada narració de la pren del nort de l'illa, i, finalment, un explícit estudi geogràfic i etnològic, semblat al que contenen els Comentarii de Bell Gallico de César. El contingut de l'obra és tan variat que va més allà dels llímits d'una simple biografia; aixina mateix, l'estil narratiu servix per a exaltar la vida d'Agrícola.

Tácito exalta la memòria d'Agrícola mostrant al llector - durant el seu periodo com a administrador de la província de Britania i comandant de l'eixèrcit - a un home que atenia els assunts estatals en fidelitat, honestitat i competència, inclús a pesar de trobar-se baix el govern de l'odiat Domiciano. El final de l'obra conté una série de crítiques cap a l'emperador i cap al seu opresivo règim. El historiador afirma que el seu sogre va permanéixer incorruptible durant tota la seua vida; caigut en desgràcia a conseqüència de les manipulacions de l'emperador, va fallir sense pretendre jamai els honors que li corresponien per dret. Tácito, encara que no fa declaració alguna sobre si la mort d'Agrícola es va produir per causes naturals o si va ser una orde procedent de palau, afirma que despuix d'este decés varen circular rumors per la capital que defenien que Agrícola havia segut enverinat per orde de l'emperador.

Per a Tácito, Agrícola constituïx l'eixemple de com un home deu comportar-se en el marc d'un govern despótico; el historiador defén que deuen evitar-se els extrems oposts del servilisme i d'una oposició inútil. La seua obra pot considerar-se una apologia d'una gran part de la classe gobernant: hòmens que, tractant d'evitar enfrontar-se a l'emperador, varen colaborar en la Dinastia Flavia i varen efectuar importants contribucions a la llegislació romana, a l'administració provincial, als proyectes d'ampliació dels llímits de l'Imperi i als de defensa de les seues fronteres. No obstant, l'obra pot considerar-se també com una pregària formulada als recent restituïts estoicos, en el propòsit de que no s'opongueren al nou règim Antonino en un moment d'enorme inestabilitat política.

Agricola posseïx un fort to anti-despótico. Tácito contrapon el despotisme de l'emperador en els mèrits d'Agrícola: un senador honrat i un renomenat comandant, que es corresponia totalment en el mos maiorum, lliteralment «la costum dels ancestros», el mos maiorum constituïa el còdic moral de l'época. L'escritor afirma implícitament que, ya que els ciutadans devien acceptar l'Imperi com un mal necessari, els hòmens devien preservar la seua dignitat sense confondre les seues pròpies responsabilitats en els arbitraris i despóticos caprichos de l'emperador. Tácito afirma que devia ser un honest i escrupulós funcionari, que mantenia el seu lloc treballant en tranquilitat i colaborant en el règim, a l'espera de la vinguda de temps millors en els que es permetera a un autor escriure en llibertat.

Vore també

• Calgaco