Evangelio

Erro al crear miniatura:

Evangelio

Erro al crear miniatura:

La primera pàgina del Evangelio de Marcos en armeni, de Sargis Pitsak, XIV.

El Evangelio (del llatí evangelĭum, i este del grec εὐαγγέλιον [euangelion], «bona notícia», pròpiament de les paraules εύ, «be», i -αγγέλιον, «mensage») és la narració de la vida i paraules de Jesucristo, de la bona notícia, del compliment de la promesa feta per Deu.

En un sentit més particular, els evangelios són escrits dels primers cristians que arrepleguen les primigènies predicacions dels discípuls de Jesús de Nazaret, el núcleu central del mensage del qual és la mort i la resurrecció de Jesús. El Nou Testament de la Bíblia cristiana inclou quatre evangelios, que es denominen canònics perque es reconeixen com a part de la Revelació per les diferents confessions cristianes. Es coneixen en el nom dels autors que se'ls va assignar a mitan d'el II: Mateo, Marcos, Lucas i Juan. Hui se seguixen usant dits noms per facilitat, encara que els historiadors dubten que anaren els autors reals.

La majoria dels experts consideren que estos quatre evangelios es varen escriure entre els anys 65 i 100 d. C., encara que uns atres proponen dates més primerenques o més tardanes. Existixen atres relats de la vida i de les paraules de Jesucristo, coneguts com evangelios apócrifos, que no es reconeixen com a canònics per les iglésies cristianes actuals, encara que sí es varen considerar «escritura» per algunes de les faccions en que es va dividir el cristianisme durant els primers sigles de la seua història. En particular, la corrent gnóstica va aportar la major part d'estos texts, aixina com les comunitats judeocristianes. Este últim és el cas del evangelio dels hebreus i el evangelio secret de Marcos, que diversos autors (com Morton Smith) daten com a contemporàneus dels evangelios canònics i encara com a font d'alguns d'estos. Per este tipo de debats, hi ha autors que preferixen parlar de «evangelios extracanónicos», en lloc de «apócrifos», per a evitar un terme que implica a priori la falsetat dels texts. El evangelio de Tomás inclús està datat per alguns experts en l'any 50 d. C., hipòtesis que ho convertiria en el més antic conegut.

Orige del terme

La paraula «evangelio» s'ampra per primera volta en els escrits de les primeres comunitats cristianes per Pablo de Tarso, en la primera carta als corintios, redactada provablement en l'any 57:

Γνωρίζω δὲ ὑμῖν, ἀδελφοί, τὸ εὐαγγέλιον ὃ εὐηγγελισάμην ὑμῖν, ὃ καὶ παρελάβετε, ἐν ᾧ καὶ ἑστήκατε,

Vos recorde, germans, el evangelio que vos vaig anunciar, que vàreu rebre, i en el que heu perseverado.

El Evangelio és el relat de la vida i les ensenyances de Jesús. També parla de l'amor que Deu mostra a la humanitat manant al seu únic Fill Jesucristo a redimir el món. És aixina que mor pels nostres pecats; és sepultat i al tercer dia resucita d'entre els morts conforme ell mateixa havia predit. S'apareix als seus dotze apòstols (ademés d'atres persones) durant quaranta dies. En la seua mort es restauren els llaços d'amor quebrats des de la desobediència dels primers pares i s'òbrin les portes del cel (que fins a eixe moment es trobaven tancades) en benefici de tots aquells que seguixquen la seua paraula, açò és, «L'amor a Deu sobre totes les coses i l'amor al pròxim com a sí mateixa». En el mateix «sentit» apareix la paraula en el evangelio de Mateo i en el evangelio de Marcos. Possiblement esta paraula siga la traducció al grec d'una expressió aramea empleada en la seua predicació per Jesús de Nazaret, pero no existixen senyes concloents. En total, l'expressió «evangelio» s'usa en setenta y seis ocasions en el Nou Testament. És significatiu que xixanta d'elles tinguen lloc en les cartes de Pablo i que no existixca cap menció del terme en el evangelio de Juan ni en el Evangelio de Lucas, encara que sí apareix en els Fets dels Apòstols, atribuïts a Lucas. El número de mencions de cada terme és el següent:

Terme	Evangelio de Mateo	Evangelio de Marcos	Evangelio de Lucas	Fets dels Apòstols	Evangelio de Juan
Evangelio (euangélion)	4	8	0	2	0
Evangelizar (euangelízō)	1	0	10	15	0

S'ha especulat sobre si les comunitats cristianes helenísticas varen adoptar el terme «evangelio» a partir del cult a l'emperador. Existix en Priene una inscripció dedicada a Augusto, datada en l'any 9 a. C., en que apareix esta paraula en un sentit molt similar al que despuix li varen donar els cristians; despuix de celebrar l'aparició (epiphanein) d'este emperador divinizado com a salvador (soter) de la humanitat, dit text termina aixina:

El natalici del deu va començar per al món les bones notícies (euangelion) que varen vindre per ell.

La terminologia amprada en Priene apareix també en atres inscripcions similars, lo que ha dut a considerar a alguns autors com altament provable que l'autor de Marcos coneguera eixe tipo de llenguage, donats els paralismes trobats a l'inici d'este evangelio. En qualsevol cas, la paraula s'havia utilisat freqüentment en la lliteratura anterior en llengua grega, inclosa la primera traducció de la Bíblia a este idioma, coneguda com Bíblia dels Setanta.

Evangelios canònics

De l'elevat número d'evangelios escrits en l'Antiguetat, l'Iglésia solament va acceptar quatre i es consideren canònics. Establir com a canònics estos quatre evangelios va ser una preocupació central d'Ireneo de Lió, cap a l'any 185. En la seua obra més important, Adversus haereses, Ireneo va criticar en durea tant a les comunitats cristianes que feyen us d'un sol evangelio, el de Mateo, com als que acceptaven varis dels que hui es consideren com evangelios apócrifos, com la secta gnóstica dels valentinianos. Ireneo va afirmar que els quatre evangelios defesos per ell eren els quatre pilars de l'Iglésia. «No és possible que puguen ser ni més ni menys de quatre», va declarar, presentant com llògica l'analogia en els quatre punts cardinals o els quatre vents (1.11.18). Per a ilustrar el seu punt de vista, va utilisar una image, presa d'Ezequiel 1, del tro de Deu flanquejat per quatre criatures en rostres de diferents animals (home, lleó, bou, àguila), que estan en l'orige dels símbols dels quatre evangelistes en l'iconografia cristiana. Tres dels evangelios canònics, Marcos, Mateo i Lucas, presenten entre sí importants similituts. Per la semblança que guarden entre sí es denominen sinópticos des de que, en 1776, l'estudiós J. J. Griesbach els va publicar per primera volta en una taula de tres columnes, en les que podien comprendre's globalment d'una sola mirada (synopsis, «vista conjunta») per a destacar millor les seues coincidències.

Orige dels evangelios canònics

L'història del desenroll dels evangelios és confusa. Existixen vàries teories sobre la seua composició, com s'expon a continuació. Els anàlisis dels estudiosos s'han centrat en lo que es diu el problema sinóptico, és dir, les relacions lliteràries existents entre els tres evangelios sinópticos, Mateo, Lucas i Marcos. La teoria que ha obtingut el major consens és la «teoria de les dos fonts».

Teoria de les dos fonts

Les diferències i les semblances entre els evangelios sinópticos s'han explicat de diferents formes. Una de les teories no comprovades és l'anomenada «teoria de les dos fonts». Segons esta teoria, Marcos seria el evangelio més antic dels tres i el que haurien utilisat com a font Mateo i Lucas, lo que pot explicar la gran cantitat de material comú als tres sinópticos; no obstant, els evangelios es varen escriure en moments i llocs diferents. Entre Lucas i Mateo s'han observat coincidències que no apareixen en Marcos i que s'han atribuït a una hipotètica font Q (de l'alemà Quelle, font) o protoevangelio Q, que consistiria bàsicament en una série de logia («dits», és dir, «ensenyances» de Jesús), sense elements narratius. El descobriment en Nag Hammadi del evangelio de Tomás, recopilació de dits atribuïts a Jesús, contribuïx a consolidar l'hipòtesis de l'existència de la font Q. Varen defendre l'existència de Q els teòlecs protestants Weisse (Die evangelische Geschichte kritisch und philosopisch bearbeitet, 1838), i Holtzmann (Die Synoptischen Evangelien, 1863) i la varen desenrollar posteriorment Wernle (Die synoptische Frage, 1899), Streeter (The Four Gospels: A Study of Origins, treating of the manuscript tradition, sources, authorship, & dates, 1924, qui va aplegar a postular quatre fonts (Marcos, Q, i atres dos, que va denominar M i L) i J. Schmid (Matthäus und Lukas, 1930). Encara que per a Dibelius i Bornkann va poder tractar-se d'una tradició oral, lo més provable és que es tractara d'una font escrita, donada la coincidència a sovint lliteral entre els evangelios de Mateo i Lucas. També s'ha considerat provable que el protoevangelio Q s'haguera redactat en arameo i s'haja traduït posteriorment al grec. Si be la font Q és una hipòtesis dels erudits per a intentar explicar el problema sinóptico, esta colecció de dits de Jesús, també conegut modernamente com Logia, era de llectura i estudi quotidià en l'iglésia primitiva i Lucas la menciona en Fets dels Apòstols com «Les Paraules del Senyor». De tal forma, l'hipòtesis de Q i de Logia adquirix substància.

Atres teories

Existixen atres hipòtesis que prescindixen de l'existència d'una font Q. D'estes, algunes afirmen la prioritat temporal de Mateo i unes atres consideren que Marcos va ser el primer evangelio. Les més destacades són les següents:

• L'hipòtesis proposta per Farrer postula que el evangelio de Marcos es va escriure primer i Mateo ho va utilisar com a font. Lucas, en una tercera etapa, va utilisar abdós com a fonts.

• L'hipòtesis de Griesbach dona prioritat al evangelio de Mateo. Lucas ho hauria utilisat com a font, i, finalment, Marcos hauria fet us dels dos precedents. La va propondre Johann Jakob Griesbach en 1789.

• L'hipòtesis agustiniana sosté que Mateo va ser el primer evangelio, seguit de Marcos i de Lucas, i que cada evangeliste va utilisar el precedent com a font. Esta és la teoria més pròxima als plantejaments dels Pares de l'Iglésia i la més freqüent en la tradició catòlica.
• L'hipòtesis dels esenios sosté que este grup va escriure i va recopilar la major part dels escrits de la vida de Jesús i va donar inici al evangelio de Q.

• L'hipòtesis de Goinheix diu que el primer evangelio que va circular va ser el de Mateo en llengua aramea. Seguint la narrativa d'est, i ajudant-se en el document que cridem Q o Logia, Marcos i després Lucas escriuen els seus respectius evangelios. Després, Mateo, coneixent ya estos dos evangelios, traduïx el seu al grec i pren elements d'aquells. Finalment és Juan qui dona a conéixer el evangelio que va estar escrivint durant anys en Jerusalem primer i finalment en Éfeso.

Evangelio segons Juan

Artícul principal → Evangelio segons Juan.

Juan és sense dubte l'últim dels evangelios canònics, de data prou més tardana que els sinópticos. En ell, els milacres no es presenten com a tals sino com a «signes», és dir, gests que tenen una significació més profunda: revelar la glòria de Jesús (vore Rivas, L. H., El Evangelio de Juan). L'hipòtesis elaborada per Rudolf Bultmann (Dones Evangelium dones Johannes, 1941) postula que l'autor d'este evangelio va tindre a la seua disposició una font, oral o escrita, sobre els «signes» de Crist independent dels evangelios sinópticos, que ha segut denominada Evangelio dels Signes, l'existència dels quals és merament hipotètica.

Autoria dels evangelios canònics

Tradicionalment, des de mediats d'el II, s'atribuïx l'autoria dels evangelios a Mateo, apòstol de Jesús; a Marcos discípul de Pedro; a Lucas, mege d'orige siri discípul de Pablo de Tarso, i a Juan, apòstol de Jesús. No obstant, no es coneix l'autoria real de cada evangelio. Per eixemple, seria estrany que l'autor del evangelio de Marcos anara discípul de Pedro perque és el evangelio que pijor pinta a dit apòstol; Jesús aplega a cridar-li «Satán».

En el sí de l'Iglésia catòlica, el Concilie Vaticà II, en la seua Constitució Dei Verbum, va senyalar que «l'Iglésia sempre ha defés i defén que els quatre evangelios tenen orige apostólico. Puix lo que els Apòstols varen predicar per mandat de Crist, després, baix l'inspiració de l'Esperit Sant, ells i els varons apostólicos nos ho varen transmetre per escrit, fonament de la fe, és dir, el evangelio en quatre redaccions, segons Mateo, Marcos, Lucas i Juan».

Dates dels evangelios canònics

No hi ha informació sobre les dates exactes en que varen ser redactats. La majoria dels experts considera que els evangelios canònics es varen redactar en la segona mitat d'el I, al voltant de mig sigle despuix de la desaparició de Jesús de Nazaret, encara que molts experts consideren que es varen redactar abans de la destrucció del Temple de Jerusalem (p. eix. J. A. T. Robinson en el seu llibre Redating the New Testament, J. Carrón García i J. M. García Pérez en la seua obra ¿Quàn varen ser escrits els evangelios?, entre uns atres). També existix una minoria que propon que els evangelios es varen redactar despuix de la destrucció definitiva de Jerusalem, durant el regnat d'Adriano.

Raymond I. Brown, en el seu llibre An Introduction to the New Testament, considera que les dates més acceptades són:

• Marcs: c. 68-73.
• Mateo: c. 70-100 (encara que alguns autors, que no accepten la prioritat de Marcos, situen la seua redacció en una data anterior a l'any 70).
• Lucas: c. 80-100 (una majoria d'estudiosos ho data entorn a l'any 85).
• Juan: c. 90-110 (la data proposta per C. K. Barrett; R. I. Brown no oferix una data consensuada per al evangelio de Juan). Estes dates estan basades en l'anàlisis dels texts i la seua relació en atres fonts. Sobre l'informació que proporciona la arqueologia, deixant aparte el papir 7Q5, el context de la qual no es coneix, el manuscrit més antic dels evangelios canònics és el cridat papir P52, el qual conté una breu secció del evangelio de Juan (Juan 18: 31-33,37-38). Segons els papirólogos, i sobre la base de l'estil adriánico d'escritura, dataria de la primera mitat d'el II, encara que no existix consens total sobre la data exacta. De tots modos, elapsus que separa la data de redacció tentativa del manuscrit original de Juan respecte de la del papir P52, considerat la còpia supervivent més antiga, és extraordinàriament breu, si es compara en la d'atres manuscrits de l'antiguetat preservats. I açò es constata, en menor grau, en tots els evangelios les còpies dels quals més antigues guarden menys d'un sigle de diferència respecte de la data estimada de redacció dels seus originals. Els texts dels evangelios no es varen fixar immediatament, sino que varen ser evolucionant i varen aparéixer diferents variants fins a a lo manco el IV.

Harmonisació i concordisme

La «harmonisació» va ser un recurs utilisat quan es buscava la forma de «forçar» texts dels evangelios que semblen contradir-se o que no estan totalment d'acort entre sí per a que semble que expressen lo mateix. D'ahí el nom de «problema harmònic», en el que es referia la dificultat per a reunir els quatre relats evangèlics en un solament.

Un dels eixemples més famosos va ser el «Diatéssaron», nom grec que es podria traduir com «format per quatre». Es tracta d'una obra grega escrita entre els anys 165 i 170 per l'autor siri Taciano, que consistix en un sol evangelio compost en elements presos dels quatre evangelios canònics i, possiblement, també d'alguna font apócrifa. Taciano va eliminar les repeticions i va harmonisar els texts per a ocultar les possibles discrepàncies que es troben en els evangelios. Eixa obra va tindre molta popularitat en l'Iglésia en llengua aramea fins a aplegar a convertir-se en el evangelio de les Iglésies de Síria. Efrén de Síria (306-373) va escriure un comentari al Diatéssaron que es conserva en l'actualitat. Per als seus adversaris, l'obra de Taciano no reflectia fidelment el text dels evangelios per les seues harmonisacions i omissions. També criticaven que, en mostrar un evangelio «únic», no permetia vore el mensage propi que oferix cada u dels evangelistes. Per eixa raó, es va ordenar en el V que es tornaren a llegir els evangelios per separat. El «concordisme» va ser un atre recurs que es va utilisar quan certs texts bíblics en general, que reflectixen conceptes científics d'époques en les que les ciències estaven molt manco desenrollades, es presenten de manera forçada per a que expressen lo mateix que diu la ciència en l'actualitat.

Estos recursos, utilisats en atres temps en certa freqüència fins a aplegar a ser populars, s'han deixat totalment de costat en l'actualitat. L'objectiu dels autors dels evangelios era catequizar, anunciar la salvació, no proclamar veritats científiques en general. Açò no impedix, òbviament, que els evangelios puguen analisar-se ademés com qualsevol escrit antic per mig de la crítica històric-lliterària, la crítica textual, etc.

Evangelios apócrifos

Vore també: Evangelios apócrifos

Texts fragmentarios

• Evangelio dels Hebreus
• Evangelio grec dels egipcíacs
• Evangelio de Marción
• Evangelio secret de Marcos
• Evangelio de Judas
• Evangelio de María Magdalena
• Evangelio de l'esposa de Jesús
• Fragments d'Oxyrhynchus

Apócrifos de la Natividad

• Protoevangelio de Santiago
• Evangelio del Pseudo Mateo
• Llibre sobre la Natividad de María
• Liber d'infantia Salvatoris

Apócrifos de l'infància

• Evangelio del Pseudo Tomás
• Evangelio àrap de l'infància
• Història de José el carpintero
• Evangelio armeni de l'infància
• Llibre sobre l'infància del Salvador

Apócrifos de la Passió i Resurrecció

• Evangelio de Pedro
• Actes de Pilato
• Evangelio de Bartolomé

Apócrifos gnósticos de Nag Hammadi

• Evangelio de Tomás
• Evangelio de Felipe
• Evangelio de María Magdalena

Vore també

• Evangelio segons sant Mateo
• Evangelio segons sant Marcos
• Evangelio segons sant Lucas
• Evangelio segons sant Juan
• Busca del Jesús històric
• Font bíblica
• Font teològica

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Evangelio.

Erro al crear miniatura: Evangelio en el Viccionari. Plantilla:RAER

• vatican. va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19651118_dei-verbum_sp. html Constitució dogmàtica Dei Verbum sobre la Divina Revelació
• evangeliodehoy. net/ Evangelio d'hui