La actuació[1] és el treball realisat per un actor o una actriu per mig de moviments, gests, dits i formes d'entonament en representar a un personage en una obra teatral, cinematogràfica o d'un atre tipo.[2]

El treball comença des d'una interiorización per a conéixer el principi del personage i dur-ho des de lo més profunt i transformar-ho en un personage integrat. L'actuació es descriu com el conjunt d'accions d'un personage dins de la representació teatral. Encara que dites accions són autèntiques, deurien per lo manco estar carregades d'una intenció que permeta que l'observador s'estimule i conseguixca rebre el mensage en la seua totalitat. L'actor és qui eixecuta l'acció.[3]

Els problemes essencials de l'interpretació comprenen si l'actor "sent" realment o si es llimita a imitar, si deu parlar en naturalitat o retòricament i qué és lo que realment constituïx la naturalitat, i són tan antics com el propi teatre.[2] No es tracta solament de l'actuació "realiste", que va sorgir en el teatre del XIX, sino de la naturalea del propi procés d'actuació. A lo llarc de l'història del teatre s'ha discutit la qüestió de si l'actor és un artiste creatiu o simplement un intérpret. Ya que l'interpretació de l'actor sol basar-se en l'obra, i s'admet que el dramaturc és un artiste creatiu, a voltes es conclou que l'actor deu ser solament un artiste interpretatiu.[3] Alguns exponents moderns de la creativitat de l'actuació han acceptat indirectament esta opinió i han recorregut, per tant, al teatre no verbal. Pero uns atres neguen que este recurs al primitivismo siga necessari per a fer de l'actuació un art creatiu.


Evolució

Recents investigacions han aplegat a la conclusió de que les primeres manifestacions de la vora de l'actuació sorgixen en Grècia, quan es realisaven ritos que els sacerdots encarnaven als deus per a explicar al poble el significat de les seues ensenyances i órdens.

El primer actor del que té coneiximent escrit va ser el grec Tespis, que va actuar en el Teatre de Dioniso d'Atenes en l'any 534 a. C. En l'escenari, Tespis va parlar en primera persona, interpretant d'esta manera a un personage. En aquell llavors ya s'havien narrat històries davant una audiència, pero sempre en tercera persona i ademés, de forma cantada. Escrivint dos sigles despuix de l'event, Aristòtil en el seu Poètica ( c. 335 a. C.. ) sugerix que Tespis va eixir del cor ditirámbico i ho va abordar com un personage separat. Abans de Tespis, el cor va narrar (per eixemple, "Dionisio va fer açò, Dionisio va dir allò"). Quan Tespis va eixir del cor, va parlar com si ell fora el personage (per eixemple, "Soc Dionisio, vaig fer açò"). Per a distinguir entre estos diferents modos de la narració —actuació i narració— Aristòtil usa els térmens " mimesis " (via la posada en acte ) i " diégesis " (via la narració).

De la mateixa manera, la professionalisació de l'actuació es va iniciar en Europa en el XVI, en Itàlia, en les primeres companyies professionals de Comèdia de l'art; en Anglaterra, en les companyies protegides per la noblea en temps de la reina Isabel (com la Lord Chamberlain's Men, la companyia de Shakespeare, que despuix va passar a cridar-se King's Men); en França, en la Comédie Française.

Fins a el XVII els actors únicament podien ser hòmens. Es considerava una miqueta de mal gust que una dòna actuara en un escenari. Aixina, en l'época de Shakespeare els papers femenins eren interpretats per hòmens o per chicons jóvens. Va ser en els teatres de Venècia a on es va produir el canvi que va permetre a les dònes realisar interpretacions teatrals.


Entrenament

 
Membres del First Studio, en els qui Stanislavski va començar a desenrollar el seu 'sistema' de formació actoral, que constituïx la base de la major part de la formació professional en Occident.

Els conservatoris i les escoles de teatre solen oferir una formació de dos a quatre anys sobre tots els aspectes de l'actuació. La majoria de les universitats oferixen programes de tres a quatre anys, en els que un estudiant a sovint pot elegir centrar-se en l'actuació, mentres continua deprenent sobre atres as pectos del teatre. Les escoles varien en el seu enfocament, pero en Amèrica del Nort el mètoto més popular ensenyat es deriva de el 'sistema' de Konstantin Stanislavski, que va ser desenrollat i popularisat en Amèrica com a método d'actuació de Llig Strasberg, Stella Adler, Sanford Meisner i uns atres.

Atres enfocaments poden incloure una orientació més física, com la promoguda per practicantes de teatre tan diversos com Anne Bogart, Jacques Lecoq, Jerzy Grotowski o Vsevolod Meyerhold. Les classes també poden incloure psicotecnia, treball en caraces, teatre físic, improvisació i actuació per a la cambra.

Independentment de l'enfocament de l'escola, els estudiants deuen esperar un entrenament intensiu en interpretació textual, veu i moviment. Les aplicacions a programes de teatre i conservatoris generalment involucren oïments extensos. Per lo general, qualsevol persona major de 18 anys pot postular-se. La formació també pot començar a una edat molt primerenca. Les classes d'actuació i les escoles professionals dirigides a menors de 18 anys estan molt esteses. Estes classes introduïxen als actors jóvens a diferents aspectes de l'actuació i el teatre, inclós l'estudi de l'escena.

Un major entrenament i exposició a parlar en públic permet als humans mantindre's més tranquils i relaixats fisiològicamente.[4] En medir la freqüència cardíaca d'un orador públic, tal volta siga una de les formes més fàcils de jujar els canvis en l'estrés a mida que la freqüència cardíaca aumenta en l'ansietat. A mida que els actors aumenten les actuacions, la freqüència cardíaca i atres evidències d'estrés poden disminuir.[5] Açò és molt important en la formació dels actors, ya que les estratègies d'adaptació obtingudes d'una major exposició a parlar en públic poden regular l'ansietat implícita i explícita.[6] En assistir a una institució en especialisació en actuació, una major oportunitat d'actuar conduirà a una fisiologia més relaixada i una disminució de l'estrés i els seus efectes en el cos. Estos efectes poden variar des de la salut hormonal fins a la cognitiva, lo que pot afectar la calitat de vida i el rendiment.[7]


Improvisació

 
Dos personages emmaixquerats de la commedia dell'art, que els seus "lazzi" varen implicar un important grau d'improvisació.

Algunes formes clàssiques d'actuació impliquen un element substancial d'actuació improvisada. Lo més notable és el seu us per les companyies de la commedia dell'art, una forma de comèdia emmaixquerada que es va originar en Itàlia.

L'improvisació com un acostament a l'actuació va formar una part important del sistema de teatre rus de Konstantin Stanislavski per a la formació de l'actor, que va desenrollar a partir de la década de 1910 en avant. A finals de 1910, el dramaturc Maxim Gorky va invitar a Stanislavski a reunir-se en ell en Capri, a on varen parlar sobre la formació i l'incipient "gramàtica" d'actuació de Stanislavski.[8] Inspirat per una representació teatral popular en Nàpols que va utilisar les tècniques de la commedia dell'art, Gorky va sugerir que formaren una companyia, seguint el model dels actors medievals ambulants, en la que un dramaturc i un grup d'actors jóvens ideen junts noves obres de teatre per mig de l'improvisació.[9] Stanislavski desenrollaria este us de l'improvisació en el seu treball en el seu Primer Estudi del Teatre d'Art de Moscou.[10] L'ús de Stanislavski es va estendre encara més en els enfocaments d'actuació desenrollats pels seus estudiants, Michael Chekhov i Maria Knebel.

En el Regne Unit, l'ús de l'improvisació va ser iniciat per Joan Littlewood a partir de la década de 1930 i, més tart, per Keith Johnstone i Clive Barker. En Estats Units, va ser promogut per Viola Spolin, despuix de treballar en Neva Boyden en la Hull House de Chicago, Illinois (Spolin va ser alumne de Boyd de 1924 a 1927). De la mateixa manera que els practicants britànics, Spolin va sentir que jugar era un mig útil per a entrenar als actors i ajudava a millorar l'actuació d'un actor. En l'improvisació, va argumentar, les persones poden trobar llibertat d'expressió, ya que no saben cóm resultarà una situació improvisada. L'improvisació exigix una ment oberta per a mantindre l'espontaneïtat, en lloc de planificar prèviament una resposta. Un personage és creat per l'actor, a sovint sense referència a un text dramàtic, i un drama es desenrolla a partir d'interaccions espontànees en atres actors. Este enfocament per a crear nous drames ha segut desenrollat de manera més substancial pel cineaste britànic Mike Leigh, en películes com Secrets & Lies (1996), Vora Drake (2004), Another Year (2010) i Mr.Turner (2014).

L'improvisació també s'usa per a encobrir si un actor o actriu comet un error.


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ 2,0 2,1 Sanford Meisner, Dennis Longwell. Sanford Meisner on Acting (1987) 272 pp. ISBN 0394750594, ISBN 978-0394750590
  3. ↑ 3,0 3,1 Stella Adler. The Art of Acting (2000) 288 pp. ISBN 1557833737, ISBN 978-1557833730
  4. ↑ Zuardi; Crippa; Gorayeb(2012).«Human experimental anxiety: actual public speaking induces more intense physiological responses than simulated public speaking.».Sci Elo Brazil.35(3): 248–253.doi:10.1590/1516-4446-2012-0930.
  5. ↑ Mesri, Bita; Niles, Andrea; Pittig, Andre; LeBeau, Richard(2017).«Public speaking avoidance as a treatment moderator for social anxiety disorder.».Journal of Behavior Therapy and Experimental Psychiatry.55: 66–72.doi:[https://doi.org/10.1016/j.jbtep.201 6.11.010 10.1016/j.jbtep.201 6.11.010].
  6. ↑ Gyurak, Anett; Gross, James; Etkin, Amit(2012).«Explicit and Implicit Emotion Regulation: A Dual-Process Framework».Cogn Emot.3(25): 400–412.doi:10.1080/02699931.2010.544160.
  7. ↑ Sonia, Lupien; McEwen, Bruce; Gunnar, Megan; Hein, Christine(2009).«Effects of stress throughout the lifespan on the brain, behaviour and cognition».Nature Reviews Neuroscience.10(6): 434–445.doi:10.1038/nrn2639.
  8. ↑ Benedetti (1999, 203) and Magarshack (1950, 320).
  9. ↑ Benedetti (1999, 203-204) and Magarshack (1950, 320-321).
  10. ↑ Benedetti (1999, 204) and Magarshack (1950, 320-322, 332-333).

Enllaços externs