Anar al contingut

Fred Astaire

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Fred Astaire


Frederick Austerlitz,[1] més conegut com Fred Astaire (Omaha, Nebraska, 10 de maig de 1899-Los Àngeles, Califòrnia, 22 de juny de 1987), fon un actor, cantant, coreógraf, ballarí de teatre i cine, i presentador de televisió nortamericana. És àmpliament considerat com el millor ballarí de el XX i està generalment reconegut com un dels ballarins més influents en l'història dels musicals de cine i televisió. Ademés, va ser nomenat la quinta «millor estrela masculina de tots els temps» pel American Film Institute.[2] Balanchine i Nureyev li varen considerar el millor ballarí de l'història.[2]

La seua carrera teatral i la seua posterior carrera cinematogràfica va comprendre un total de setenta y seis anys, en els que va intervindre en treinta y uno películes musicals. Va formar una de les millors parelles de ball de l'història del cine en Ginger Rogers, en qui va rodar dèu películes que varen revolucionar el gènero.

Primers anys i carrera

El seu pare, Frederic «Fritz» Austerlitz, naixcut en Àustria i de religió catòlica, va emigrar a Estats Units; la seua mare era naixcuda en EE. UU. de pares alemans de confessió luterana.[1][3][4] Astaire es va convertir, junt a la seua germana, a la confessió de l'Iglésia episcopal en Estats Units en 1912.[5]

Fred i la seua germana Adele varen prendre el llinage Astaire per a la seua actuació en un vodevil, en 1905. Una llegenda familiar ho atribuïx a un tio apellidar L'Astaire.[6] La carrera de la parella en el món de l'espectàcul va continuar, en una mescla d'èxits i algunes interrupcions per a evitar problemes en les lleis de treball infantil de l'época. En 1917 es varen presentar en Broadway en Over The Top, algunes fonts afirmen que els germans Astaire varen aparéixer en una película de 1915 titulada Fanchon, the Cricket, protagonisada per Mary Pickford, pero açò no està corroborat. Fred Astaire va conéixer a George Gershwin, que estava treballant com song plugger en l'editora musical de Jerome H. Remick, i en 1916 varen escomençar una amistat que anava a afectar profundament les carreres d'abdós artistes.[7]

Durant els anys vint, Fred i Adele varen actuar en Broadway i en distints teatres de Londres en espectàculs com Lady Be Good, Funny Face i The Band Wagon, guanyant-se l'aclamació del públic a abdós costats de l'Atlàntic. Varen fer vàries gravacions en equip. La parella es va dissoldre en 1932, quan Adele va contraure matrimoni en Charles Cavendish, fill del duc de Devonshire. Fred va continuar treballant en gran èxit en Broadway i en Londres en The Gai Divorcee (L'alegre divorciada), mentres sospesava algunes ofertes d'Hollywood.


Segons la llegenda d'Hollywood, en un informe d'una prova cinematogràfica de Astaire en RKO Pictures, es dia: «No sap cantar. No sap actuar. En entrades. Sap ballar una miqueta». El productor de películes de Astaire-Rogers Pandro S. Berman va afirmar que ell mai ho havia dit en els anys trenta i que solament va eixir a la llum anys més tart. Astaire, en una entrevista de 1980 en el programa 20/20 d'ABC en Barbara Walters, va insistir que en l'informe posava realment: «No sap actuar. Llaugerament calp. També balla». No obstant, la prova va ser clarament decepcionant i en una llibreta de l'estudi de 1933 David O. Selznick, que havia contractat a Astaire en RKO i s'havia encarregat de la prova, la va descriure com a «espantosa». En qualsevol cas, l'informe de la prova no va afectar als plans de la RKO per a Astaire, primer cedint-ho durant uns dies a MGM en 1933 per al seu debut en Hollywood, a on va aparéixer com ell mateixa, ballant en Joan Crawford en l'exitosa película musical Dancing Lady (Ànima de ballarina).

Fred i Ginger

En la seua tornada a RKO Pictures, Astaire va encapçalar en 1933 el repartiment de la película Flying Down to Rio (Volant a Riu) junt a Ginger Rogers i les dos grans estreles de la RKO en aquell moment: la mexicana Dolores del Riu i el brasiler Raul Roulien i en la que el paper de la parella Astaire-Rogers era secundari. Una crítica de la revista Variety va atribuir l'enorme èxit d'esta cinta a la presència de Astaire: «El principal punt de Flying Down to Rio és la promesa de la pantalla Fred Astaire... És una aposta segura despuix d'esta película, perque la pantalla ho vol clarament, el micro és amable en la seua veu i com a ballarí pertany a una classe per a sí solament. L'última observació no serà notícia per a la professió, que ha admés des de fa temps que Astaire comença a ballar a on els atres no apleguen». Encara que Astaire era inicialment molt contrari a formar part d'atres parelles de ball, va quedar convençut per les súpliques òbvies del públic, que es va oblidar completament del Riu i Roulien, les teòriques estreles de la película i que solament va tindre ulls per a la parella formada per Astaire-Rogers, per lo que RKO va apostar pels seus nous valors; Astaire i Ginger Roger varen formar parella en un total de dèu películes musicals.

La conjunció en Rogers i les coreografies de Astaire i Hermes Pa, varen contribuir a fer del ball un element important de les películes musicals d'Hollywood. La série de Astaire-Rogers està entre les millors películes dels anys trenta. Inclouen The Gai Divorcee (L'alegre divorciada) (1934), Roberta (1935), Top Hat (Capell de copa) (1935), Follow the Fleet (Seguim la flota) (1936), Swing Clave (En ales de la dansa) (1936), Shall We Danse (Ritme loco) (1937), i Carefree (Amanda) (1938). El seu treball en comú els va elevar al estrellato; com Katharine Hepburn va dir, «Ell li donava classe i ella li donava sensualitat». (Nota de l'autor: La frase exacta de Katharine era: «He gave her class. She gave him sex» —«Ell li donava classe. Ella li donava sexe»—. El sentit de la frase tenia una clara intenció despectiva expressament cap a Rogers i era coneguda per llavors la poca simpatia que hi havia entre abdós).[8]

A Astaire se li reconeixen dos importants innovacions en les películes musicals; primer, la seua insistència en que la cambra (casi estacionaria) filmara una rutina de ball en una única pren, si era possible, mentres mantenia als ballarins en tot l'enquadrament durant tot el temps —una política que Astaire va mantindre des de The Gai Divorcee (1934), fins que va ser invalidat per Francis Ford Coppola— que també va despedir a Hermes Pa —quan dirigia Finian's Rainbow (La vall de l'arc iris) (1968)—.

En segon lloc, va ser ferm en que totes les cançons i rutines de ball estigueren integrades suaument en l'argument de la película, ajudant aixina a que l'història alvançara. Habitualment, una película de Astaire incloïa una interpretació individual per a Astaire, una rutina de ball de comèdia en parella i una rutina de ball romàntic en parella.

Els crítics de ball Arlene Croce i John Mueller consideren que Rogers ha segut la millor parella de ball de Astaire,[9] mentres reconeixen que algunes de les seues últimes parelles varen mostrar una destrea de tècnica de ball superior, un punt de vista compartit[10] per Hermes Pa i Stanley Donen.[11] La crític de cine Pauline Kael adopta una posició més neutral,[12] mentres el crític de cine Richard Schickel, de la revista Clave, escriu «La nostàlgia al voltant de Rogers-Astaire tendix a descolorar a atres parelles».[13]

Mueller resumix les capacitats de Rogers com seguix: «Rogers descollava entre les parelles de Astaire no perque era superior a atres com a ballarina sino perque, com una actriu intuïtiva i hàbil, ella era suficientment cautelosa per a donar-se conte de que l'interpretació no acabava quan el ball començava... la raó per la que moltes dònes han fantaseado en ballar en Fred Astaire és que Ginger Rogers transmetia l'impressió de que ballar en ell és l'experiència més emocionant imaginable». Segons Astaire,[14] «Ginger mai havia ballat en una parella anteriorment. Ella ho va fingir moltíssim. No sabia fer claqué i no sabia fer açò i allò... pero Ginger tenia estil i talent i ho va millorar mentres li acompanyava. Ho va entendre tant que despuix d'un temps qualsevol que ballava en mi em semblava mal».

No obstant, Astaire seguia poc dispost a tindre la seua carrera nugada exclusivament a una parella, havent segut abans vinculat a la seua germana Adele en el teatre. Inclús va negociar en RKO per a mamprendre el camí en solitari en A Damsel in Distress en 1937, que va resultar una película sense èxit. Va tornar per a fer dos películes més en Rogers, Carefree i The Story of Vernon and Irene Castle, i, quan les dos varen perdre diners, Astaire va deixar RKO, mentres Rogers va permanéixer i es va convertir en la propietat més forta de l'estudi a principis dels anys quaranta. Es varen reunir en 1949 per a la seua dècima i última aparició en The Barkleys of Broadway.

Destrea en vora i ball

Astaire va ser un ballarí virtuós, capaç de transmetre riscs despreocupadamente o emocions profundes quan s'exigia. El seu control tècnic, equilibri i sentit del ritme varen ser sorprenents; segons una anècdota, era capaç, quan era cridat de nou a l'estudi, de refer un número de ball que havia filmat feya vàries semanes per a un número d'efectes especials, de reproduir la rutina en exactitut fins a l'últim gest. L'eixecució d'una rutina de ball de Astaire era de primera per la seua elegància, gràcia, originalitat i precisió. Ell va tirar d'una varietat d'influències, incloent claqué i atres ritmes afroamericàs, ball clàssic i l'estil elevat de Vernon i Irene Castle, per a crear un estil de ball únic i reconeixible que va influir àmpliament l'estil American Smooth del ball de saló, i va fixar els estàndarts en els que els posteriors musicals en cine serien jujats. Coreografió totes les seues pròpies rutines, normalment en l'ajuda d'atres coreógrafs, principalment Hermes Pa.


El seu perfeccionisme va ser llegendari aixina com ho va anar la seua modèstia i consideració cap als seus artistes #pròxim; no obstant, la seua implacable insistència en ensajos i noves prens va ser una càrrega per a alguns. Encara que es vea sí mateixa principalment com un artiste, el seu consumat art del ball d'estil garboso i aristocràtic li va supondre l'admiració i reconeiximent d'algunes llegendes del ball de el XX com Michael Jackson, George Balanchine, els germans Nicholas, Mijaíl Barýshnikov, Margot Fonteyn, Bob Fosse, Gregory Hines, Gene Kelly, Rudolf Nuréyev i Bill Robinson.

Extremadament modest sobre les seues capacitats de vora —freqüentment afirmava que no sabia cantar—[15] Astaire va presentar algunes de les cançons més célebres del Great American Songbook, en particular, Night and Day de Cole Porter en Gay Divorce (1932); Isn't it a Lovely Day d'Irving Berlin, Cheek to Cheek i Top Hat, White Tie and Tails en Top Hat (1935), Let's Face the Music and Danse en Follow the Fleet (1936) i Change Partners en Carefree (1938). Va presentar The Way You Look Tonight de Jerome Kern en Swing Clave (1936); They Ca't Take That Away From Em de the Gershwins' en Shall We Danse (1937), A Foggy Day i Nice Work if You Ca Get it en A Damsel in Distress (1937) i va presentar One for My Baby de Johnny Mercer en The Sky's the Limit (1943) i Something's Gotta Give en Daddy Long Legs (1955) junt en Harry Warren i This Heart of Mine d'Arthur Freed en Ziegfeld Follies (1946).

Astaire també copresentó un número de cançons clàssiques a través de duetos musicals en les seues parelles. Per eixemple, en la seua germana Adele, copresentó I'll Build a Stairway to Paradise dels Gershwin en Stop Flirting (1923), Fascinating Rhythm en Lady, Be Good (1924), Funny Face i 'S Wonderful en Funny Face (1927); i, en duetos en Ginger Rogers, ell va presentar I'm Putting All My Eggs In One Basket de Irving Berlin en Follow the Fleet (1936), Pick Yourself Up de Jerome Kern i A Fine Romançada en Swing Clave (1936), junt en Let's Call The Whole Thing Off de The Gershwins' en Shall We Danse (1937). En Judy Garland va cantar A Couple of Swells de Irving Berlin en Easter Parade (1948); i, en Jack Buchanan, Oscar Levant i Nanette Fabray va cantar That's Entertainment de Betty Comden i Adolph Green en The Band Wagon (1953).

Encara que posseïa una veu suau d'horisó llimitat, era admirat pel seu lirisme, dicció i construcció[16] —la gràcia i l'elegància tan apreciada en el seu ball semblava tindre el seu reflex en la seua vora, una capacitat de #síntesis que va dur a Burton Lane a descriure-li com «El millor intérpret musical del món»—.[17] Irving Berlin va considerar a Astaire igual que qualsevol intérpret masculí de les seues cançons —«tan bo com Jolson, Crosby o Sinatra, no necessàriament per la seua veu, sino per la seua idea de proyectar una cançó»—. Jerome Kern li va considerar l'intérpret masculí suprem de les seues cançons[17] i Cole Porter i Johnny Mercer també varen admirar el seu tractament únic del seu treball. I mentres George Gershwin era alguna cosa crític[18] en les capacitats de vora de Astaire, va escriure moltes de les seues cançons més memorables per a ell.

Atres parelles

En 1939, Astaire va deixar RKO per a fer-se autònom i buscar noves oportunitats cinematogràfiques. Es va unir en atres estreles, notablement en Bing Crosby en Holiday Inn (1942) i més tart Blue Skies (1946). Va ser casi superat en Broadway Melody of 1940 (1940) per una de les seues primeres parelles de ball post-Rogers, Eleanor Powell. Atres parelles durant este periodo inclouen a Paulette Goddard en Second Chorus (1940), Rita Hayworth en Ballant naix l'amor You'll Never Get Rich (1941) i You Were Never Lovelier (1942), Joan Leslie en The Sky's the Limit (1943), i Lucille Bremer en Yolanda and the Thief (1945) i Ziegfeld Follies (1946). Ziegfeld Follies també conté una parella memorable de Astaire en Gene Kelly.

Despuix d'anunciar el seu retir en Blue Skies en 1946, Astaire pronte va tornar a la gran pantalla per a reemplaçar al ferit Gene Kelly en Easter Parade (1948) junt en Judy Garland i Ann Miller, i per a una reunió final en Rogers, The Barkleys of Broadway (1949). Ell llavors va seguir fent més musicals durant els anys 50: Let's Danse (1950) en Betty Hutton, Royal Wedding (1951) en Jane Powell, Three Little Words (1950) i The Belle of New York (1952) en Vora Ellen, The Band Wagon (1953) i Silk Stockings (1957) en Cyd Charisse, Daddy Long Legs (1955) en Leslie Caron, i Funny Face (1957) en Audrey Hepburn. El seu llegat en este punt eren trenta películes de musicals en un periodo de vinticinc anys. Més tart, Astaire va anunciar que es retirava de ballar en el cine per a concentrar-se en el teatre dramàtic, obtenint crítiques molt favorables pel drama sobre la guerra nuclear On the Beach (1959).

Decliu i retir

Fred Astaire va tindre un #llent retir del món del gènero musical i es va despedir en 1968 en La vall de l'Arc Iris, la seua última participació va ser en 1974 en el film The Towering Inferno, a on apareix en un moment ballant una cançó moderna. Setenta y cinco anys d'espectàcul estaven en les seues esquenes. Gene Kelly lo apuntaló en molts episodis, no obstant, no va tindre reconeiximents llevat un premi de reconeiximent en 1949 i una candidatura a l'Óscar de l'Acadèmia en 1975. En 1981, va rebre un Óscar honorífic per la seua trayectòria.

Vida personal

Astaire va estar casat en Phyllis Potter, en qui va tindre dos fills. El seu matrimoni va ser des de 1933 fins a la data del decés d'ella en 1954, quan enviudó i molt més tart es va casar en secret en la jove equitadora Robyn Smith, qui era 45 anys més jove i qui li va acompanyar fins a la seua mort.

Decés

Va morir el 22 de juny de 1987 als 88 anys, per una neumonia. Va ser sepultat en el Cementeri Oakwood Memorial Park en Chatsworth (Califòrnia). Poc abans de la seua mort en 1987, va dir als mijos:

«No volia deixar este món sense saber quí era el meu successor, gràcies Michael» (referint-se al «rei del pop» Michael Jackson).[19]

Filmografia

Any Títul Director
1933 Dancing Lady Robert Z. Leonard
Flying Down to Rio Thornton Freeland
1934 L'alegre divorciada Mark Sandrich
1935 Roberta William A. Seiter
Capell de copa Mark Sandrich
1936 Swing Clave George Stevens
Seguim la flota Mark Sandrich
1937 Shall We Danse Mark Sandrich
A Damsel in Distress George Stevens
1938 Carefree Mark Sandrich
1939 L'història d'Irene Castle H. C. Potter
1940 Broadway Melody of 1940 Norman Taurog
Second Chorus H. C. Potter
1941 Des d'aquell bes Sidney Lanfield
1942 Ballant naix l'amor William A. Seiter
1943 The Sky's the Limit Edward H. Griffith
1946 Cel blau Stuart Heisler
Ziegfeld Follies Vincente Minnelli
1948 Easter Parade Charles Walters
1949 The Barkleys of Broadway Charles Walters
1951 Royal Wedding Stanley Donen
1955 Melodies de Broadway 1955 Vincente Minnelli
Daddy Long Legs Jean Negulesco
1956 Silk Stockings Rouben Mamoulian
1957 Funny Face Stanley Donen
1959 L'hora final Stanley Kramer
1962 La misteriosa dama de negre Richard Quine
1968 Finian's Rainbow Francis Ford Coppola
1970 Els de el Tossal cavalquen de nou George McCowan
1974 That’s Entertainment! Jack Haley Jr.
The Towering Inferno Irwin Allen
1976 That’s Entertainment, Part II Gene Kelly
Els impressionants Dobermans Byron Chudnow
1981 Ghost Story John Irvin

Premis i distincions

Óscar
Any Categoria Película Resultat
1950[20] Óscar honorífic style="Guanyador" |
1975[21] Millor actor de repartiment The Towering Inferno style="Nominat" |

Notes i referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Billman, Larry (1997). Fred Astaire: A Bio-bibliography, Connecticut: Greenwood Press. ISBN 0-313-29010-5.
  2. ↑ 2,0 2,1 https://web.archive.org/web/20100518170600/http://www.afi.com/tvevents/100years/stars.aspx.
  3. ↑ «Fred Astaire (1899–1987) aka Frederick Austerlitz». Consultat el 10 de juliol de 2015.
  4. ↑ «The Religious Affiliation of Adele Astaire». Adherents. Archivat des d'el original, el 28 de febrer de 2006. Consultat el 24 d'agost de 2008.
  5. ↑ Astaire p. 84.
  6. ↑ Thomas p. 17.
  7. ↑ Astaire p. 65: «Entaulem una amistat de colp i repent. Li divertia la meua forma de tocar el piano i a sovint em demanava que tocara per a ell».
  8. ↑ Corliss, Richard. [1]
  9. ↑ Croce p. 6, Mueller pp. 8-9.
  10. ↑ Giles, p. 33 Pa: «No crec que Eleanor Powell haja segut la millor parella de ball de Fred. Crec que va ser Ginger Rogers. No és que ella anara la millor de les ballarines; Cyd Charisse era una ballarina tècnica molt més destacada».
  11. ↑ ibídem.
  12. ↑ Kael: «“Això és una miqueta exagerat”, en una resenya per lo demés elogiosa de Croce en The Fred Astaire and Ginger Rogers Book publicat en The New Yorker el 25 de novembre 1972.
  13. ↑ «Richard Schickel's obituary of Fred Astaire in Clave Magazine». Archivat des d'el original, el 19 d'agost de 2013. Consultat el 25 de novembre de 2006.
  14. ↑ Satchell p. 127.
  15. ↑ P. eix. Satchell, p. 144.
  16. ↑ Thomas p. 118.
  17. ↑ 17,0 17,1 Mueller p. 21.
  18. ↑ Mueller pp. 123, 128.
  19. ↑ Eugene, Michelle (2011). Michael Jackson: The Golden Book of Condolence, Pittsburgh: Rose Dog Books, p. 41. ISBN 978-1-4349-8367-1. Consultat el 12 de maig de 2015.
  20. ↑ «The 22th Academy Awards. 1950» (en anglés). oscars.org. Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 28 de juliol de 2024.
  21. ↑ «The 47th Academy Awards. 1975» (en anglés). oscars.org. Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 14 d'octubre de 2018.

Enllaços externs

Commons


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Fred_Astaire&oldid=1468549»