Anar al contingut

Coreografia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Coreografia


La coreografia (del grec χορεία ‘dansa circular’, ‘coreja’, i γραφή, ‘escritura’) és l'art d'eixecutar una série de moviments corporals successius prèviament organisats.

Si be s'usa principalment en relació en la dansa, el terme coreografia pot aplicar-se en varis escenaris, entre ells:

Etimologia i història

[editar | editar còdic]

La paraula coreografia significa lliteralment "dansa-escritura"[1] de les paraules gregues "χορεία" (dansa circular, vejau coreja) i "γραφή" (escritura). Va aparéixer definida en espanyol per primera volta en el diccionari de Nuñez de Taboada en 1825 com "art de notar sobre el paper els passos del ball per mig de signes".[2] En 1853 el diccionari de Gaspar i Roig fa extensiu el seu us a el "art de la dansa, en general"[3]

La paraula "coreógraf" es va utilisar per primera volta com a crèdit de George Balanchine en l'espectàcul de Broadway On Your Toes en 1936.[4] Abans d'açò, els crèdits dels escenaris i de les películes utilisaven frases com "conjunts montats per",Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut "balls escenificats per",Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut o simplement "danses by" per a denotar al coreógraf.[4]

En l'Itàlia de la Renaixença, els mestres de dansa creaven moviments per a balls socials que s'ensenyaven, mentres que els #ballet escenificats es creaven de forma similar. En la França de el XVI, els balls de la cort francesa es varen desenrollar seguint un patró artístic. En els sigles XVII i XVIII, el ball social es va separar més dels espectàculs de dansa teatral. Durant esta época la paraula coreografia es va aplicar al registre escrit de les danses, que més vesprada es va conéixer com notació de dansa, passant el significat de coreografia al seu us actual com la composició d'una seqüència de moviments que conformen un espectàcul de dansa.[1]

El mestre de ballet o coreógraf durant esta época es va convertir en el "organisador de la dansa com a art teatral", sent un mestre molt conegut de finals de el XVIII Jean-Georges Noverre, en uns atres que li varen seguir i varen desenrollar tècniques per a tipos específics de dansa, com Gasparo Angiolini, Jean Dauberval, Charles Didelot i Salvatore Viganò. El ballet va acabar desenrollant el seu propi vocabulari en el XIX, i entre els coreógrafs del ballet romàntic es trobaven Carlo Blasis, August Bournonville, Jules Perrot i Marius Petipa.[1]


La Dansa moderna va dur un nou estil coreogràfic més naturaliste, entre uns atres pel coreógraf rus Michel Fokine (1880-1942)[1] i Isadora Duncan (1878-1927),[5] i des de llavors els estils han variat entre la representació realista i l'abstracció. Merce Cunningham, George Balanchine i Sir Frederick Ashton varen ser coreógrafs influents de la dansa clàssica o abstracta, pero Balanchine i Ashton, junt en Martha Graham, Leonide Massine, Jerome Robbins i uns atres també varen crear obres de representació.[1] Isadora Duncan amava el moviment natural i l'improvisació. L'obra d'Alvin Ailey (1931-1989), ballarí, coreógraf i activiste afroamericano, va comprendre molts estils de dansa, com el ballet, la jazz, la dansa moderna i el teatre.[5]

Tipos de coreografies

[editar | editar còdic]

Depenent del número d'integrants, l'us de l'espai, la música o la referència de creació, la coreografia pot classificar-se de diverses formes.


  • Coreografia grupal: Esta és la dansa més usada en tot lo món. Estes es construïxen pel coreógraf qui corrig els moviments que s'actuaran, per a ser una coreografia grupal té que haver de 2 persones en avant, o una persona que faça ballar al públic.
  • Coreografia expressiva: És aquella en la que recorren expressions interjectivas i diverses manifestacions de la dansa.
  • Coreografia distributiva: està marcada per una divisió. Mentres que les atres persones ballen, el principal fa actes pero torna a recórrer a ells, es poden dividir entre les persones. Per eixemple: la principal dansa igual que cinc o sis persones colocades arrere, mentres que dos al costat del principal dansen igual pero diferent als atres.
  • Coreografia principal: és un sol ball realisat per solament una persona en concret.
  • Coreografia folklórica: Esta és la més usada entre els pobles rurals en la que destaquen els balls o danses culturals sembrada en un país. Esta l'usen més els països per a destacar la cultura entre les persones i donar consciència al poble i entretindre'ls.
  • Coreografia històrica: és aquella en la que es reproduïx un acontenyiment històric o de gran importància.
  • Coreografia simètrica: Els passos coreogràfics que conformen la coreografia final es repetix igualment en la dreta com en l'esquerra, això comporta a un equilibri biomecánico / muscular.
  • Coreografia asimètrica: Les unitats coreogràfiques de les quals es compon la coreografia final, són distintes unes d'unes atres, sense repetir-se cada una d'elles dreta o esquerra. La lateralitat deu ser treballada per igual pero en diferents patrons motrius, la busca de l'equilibri muscular és més difícil. Açò implica un conte especial per a que la classe siga muscular ment equilibrada.
  • Coreografia de l'espai parcial: La que ocupa solament una part de l'escenari.
  • Coreografia individual: és quan un ballarí/actor/performer es marca un sol.

Per a fer una coreografia es pot plantejar d'esta manera: es necessita fer una tipografia, consistent en plasmar els moviments dels artistes en un paper; la planigrafia normalment la fa el coreógraf, ya que en este material pot dirigir a un grup gran de persones en l'escenari

Competències

[editar | editar còdic]

El Certamen Coreogràfic Internacional Hannover, Hannover, Alemània, és la competència coreográficaq més antiga del món (va començar c. 1982), organisat per la Ballett Gesellschaft Hannover i.V.[6] Va tindre lloc en llínea durant el COVID-19 en 2020 i 2021, tornant a l'escenari del Theater am Aegi en 2022. Gregor Zöllig, coreógraf cap de dansa del Staatstheater Braunschweig va ser nomenat director artístic del concurs en 2020. Les principals condicions d'inscripció són que els participants deuen ser menors de 40 anys, i tindre formació professional.[7] La competència es porta a terme en colaboració en la Fundació Tanja Liedtke des del seu decés en 2008, i a partir de 2021 la fundació otorga un nou premi de producció, que complementa els atres cinc premis de producció. El nou premi és presentat per Marco Goecke, director de ballet del Staatstheater Hannover.[8][9]

Hi ha una série d'atres competències coreogràfiques internacionals, en la seua majoria centrades en la dansa moderna. Entre elles es troben:[10] Competència Internacional de Ballet i Coreografia de Pequín, Pequín, Chinenca Plataforma de Dansa Contemporànea, Chipre, Grècia Competència Coreogràfica Internacional de Copenhague, Copenhague, Dinamarca (CICC), creada en 2008, anual[11] Competència de Ballet d'Helsinki, Premi de Coreografia, Helsinki, Finlàndia Certamen Coreogràfic Internacional, Roma, Itàlia Competència de Ballet de Moscou i Concurs per a Coreógrafs, Moscou, Rússia Premie per a coreógrafs "New Adventures", Londres, Regne Unit Premie de la Dansa de Montreal, Montreal, Canadà Competència Internacional de Ballet Valentina Kozlova, Brusseles, Bèlgica Competència Internacional de Ballet de Varna, Premi de Coreografia, Varna, Bulgària

El Certamen Internacional de Dansa en Llínea (IODC) es va introduir en 2020 en resposta a la pandèmia de COVID-19, en un Gran Premi dotat de Plantilla:USD.[12]

Fases creatives del desenroll de la coreografia

[editar | editar còdic]

Encara que els processos creatius dels coreógrafs, en molt diversos i personals, passen per una série de fases creatives denominades:

  • preparació - abans de treballar en els ballarins
  • estudie - interacció en els ballarins i dels ballarins i els materials de respal
  • actuació - durant els espectàculs
  • reflexió - despuix d'una sessió d'estudi o una actuació

Una dansa evoluciona a través del següent procés[13]:

  • Observació d'una inspiració: durant esta etapa, el coreógraf es fixa en alguna cosa: un objecte, una idea o un acontenyiment que posa en marcha el procés de creació de la dansa. Distints elements o situacions poden servir d'inspiració: parts de l'entorn o obres d'art, incloses la poesia i la música.
  • Resposta sentida: el coreógraf sent i té una resposta o reacció emocional a l'inspiració que li agradaria representar en una dansa.
  • Utilisar els recorts i l'imaginació: casi simultàneament, el coreógraf tira dels recorts i l'imaginació per a ajudar a improvisar els moviments que s'utilisaran en la dansa. Durant esta fase, pot haver experiències de descobriment repentí durant les quals els moviments sorgixen de sobte, o el coreógraf pot deixar de costat l'improvisació, permetent que es produïxca l'incubació abans de continuar en el procés de descobriment del moviment.
  • Evaluació dels moviments: el coreógraf deu decidir si els moviments s'ajusten a l'intenció de la dansa i on i cóm contribuïxen al desenroll de l'obra.
  • Millorar la dansa per mig del disseny visual: el coreógraf pot millorar la dansa per mig de l'elecció d'elements visuals com el vestuari, l'allumenament, el atrezzo (objecte separat del vestuari, pero que forma part de les accions o del disseny espacial de la dansa) i la tecnologia, encara que esta siga a voltes partix integrant del procés creatiu.

Ya que la composició coreogràfica és un procés iterativo i interactiu[14], no és d'estranyar que els llímits entre estes fases no estiguen sempre clars. Els coreógrafs poden, per eixemple, fer varis bucles de preparació-estudie-reflexió abans de l'estrena, o poden treballar en diferents fases en paralel per a diferents parts o aspectes de l'obra.[15]

Molts coreógrafs representen els seus objectes coreogràfics en dibuixos, texts, diagrames i vídeos. Alguns també utilisen també algun tipo de notació formal. Els dibuixos, texts i diagrames es creen principalment durant la fase de preparació, es modifiquen àmpliament durant o despuix dels ensajos i, ocasionalment, quan es produïx una idea fòra del context del proyecte. Rara volta es fa referència a ells durant la de l'obra o quan es reflexiona sobre ella.[15]

Relació en la música

[editar | editar còdic]

El coreógraf elegix una música d'acompanyament que s'ajuste a les seues idees o s'inspira en una obra musical concreta. Esta última pot trobar-se, entre unes atres, en John Neumeier (Mahler's Tercera Simfonia i Bach's Passió de Sant Mateo) i Uwe Scholz (Haydn's Creació).

Una tercera possibilitat és la colaboració en un compositor que escriga música nova especialment per a una peça de dansa concreta. Açò també es troba en el ballet de Neumeier (Odissea, en el compositor grec George Couroupos), aixina com en el de Bernd Schindowski. (La epopeya de Gilgamesh - en Stefan Heucke), Frederick Ashton (Undine - en Hans Werner Henze), Serguéi Diáguilev (ballet El pardal de fòc - en Ígor Stravinski) i Michel Fokine.


Al mateix temps, la dissociació de la música en forma de ball al ritme de collages de soroll o texts parlats sempre ha eixercitat un paper, ya en la dansa expressiva, després també en la dansa contemporànea. Pel seu fort significat emocional, el silenci complet també s'utilisa repetidament en les coreografies com a mig d'evocar la sorpresa, promovent tant la tensió com la com la relaixació, i per lo tant com a contrapartida a la música.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Encyclopedia Britannica».
  2. ↑ «Diccionari de la Llengua Castellana (1825)». apps2.raer.és. Consultat el 2026-02-28.
  3. ↑ «Diccionari Enciclopèdic Gaspar i Roig (1853)». apps2.raer.és. Consultat el 2026-02-28.
  4. ↑ 4,0 4,1 , p. 180
  5. ↑ 5,0 5,1 «Coreografia: Qué és i cóm escomençar».
  6. ↑ «Choreography 36 - Choreography Competition Hannover».
  7. ↑ «Coreografia 36 36. Concurs Coreogràfic Internacional Hannover 2022». Archivat des d'el original, el 8 de giner de 2022.
  8. ↑ «El concurs coreogràfic d'Hannover invita a participar» (15 de setembre de 2021).
  9. ↑ «35. Concurs Coreogràfic Internacional d'Hannover». Archivat des d'el original, el 18 de maig de 2022.
  10. ↑ «O.S. and International Choreography Competitions». www.danceicons.org. International Choreographers' Organization and Networking Services. Consultat el 8 de giner de 2022.
  11. ↑ «Home page».
  12. ↑ «El nou concurs de Coreografia en Llínea per a l'era virtual».
  13. ↑ Sandra Cerny Minton. Choreography: A Basic Approach Using Improvisation (2007) 176 pag. ISBN 0736064761, ISBN 978-0736064767
  14. ↑ Schiphorst, T., Calvert, T., Lee, C., Welman, C., and Gaudet, S. Tools for interaction with the creative process of composition. In Proceedings of the SIGCHI Conference on Human Factors in Computing Systems, ACM (1990), 167–174.
  15. ↑ 15,0 15,1 Lynne Anne Blom, L. T. C. The Intimate Act of Choreography, first edition ed. University of Pittsburgh Press, 1982.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Nuñez de Taboada, D. M (1825) Diccionari de la Llengua Castellana. Primera Part A-G. En la Llibreria de Seguín. París. p. 393
  • Gaspar i Roig (1853) Diccionari Enciclopèdic de la Llengua Espanyola. Tom I. Madrit. p.636
  • Blom, L, A. and Tarin Chaplin, L. (1989) The Intimate Act of Choreography. Danse Books. ISBN 0-8229-5342-0
  • Ellfeldt, L. (1998) A Primer for Choreographers. Waveland Press. ISBN 0-88133-350-6
  • Minton, S, C. (1997) Choreography: A Basic Approach Using Improvisation. Human Kinetics. ISBN 0-88011-529-7
  • Tufnell, M. and Vaughan, D. (1999) Body Space Image : Notes Toward Improvisation and Performance. Princeton Book Co. ISBN 1-85273-041-2
  • Smith-Autard, J, M. (2000) Danse Composition. Routledge. ISBN 0-87830-118-6
  • Lincoln Kirstein: Choreography: Materials and Structure. In: Movement and Metaphor. Four Centuries of Ballet. Pitman Publishing, London 1971. p. 2 ff.
  • Doris Humphrey: Die Kunst, Tänze zu machen. Zur Choreographie dones modernen Tanzes. Noetzel, Wilhelmshaven 1990.
  • Martha Bremser: Fifty Contemporary Choreographers. Routledge, London 1999.
  • Andrea Amort / Mimi Wunderer Gosch: Von Adler bis Zanella. Lexikon der Choreographen in Österreich seit 1980. In: österreich tanzt. Geschichte und Gegenwart, Böhlau Verlag, Wien 2001. S. 257–299.
  • Helmut Ploebst: No wind no word. Neue Choreographie in der Gesellschaft dones Spektakels. Neun Portraits: Meg Stuart, Vora Mantero, Xavier LeRoy, Benoît Lachambre, Raimund Hoghe, Emio Greco/PC, João Fiadeiro, Boris Charmatz, Jérôme Bel. Kieser, München 2001
  • Jochen Schmidt: Tanzgeschichte dones 20. Jahrhunderts in einem Band mit 101 Choreographenporträts. Henschel, Berlin 2002.
  • Sabine Huschka:Choreographen und Choreographien. In: Moderner Tanz. Konzepte. Stile. Utopien. rowohlts enzyklopädie, Reinbek bei Hamburg 2002, S. 87 ff.
  • Jonathan Burrows: A Choreographer's Handbook. Routledge, London 2010.
  • Gabriele Brandstetter: Choreographie. In: Kunst – Begriffe der Gegenwart. Von Allegorie bis Zip. Hrsg. v. Jörn Schalaff, Nina Schallenberg und Tobias Vogt.Verlag Walther König, Köln 2013, S. 33–38.
  • Gabriele Klein (Hrsg.): Choreografischer Baukasten. Dones Buch. transcript, Bielefeld 2019, 2. Aufl., ISBN 978-3-8376-4677-1.

Vore també

[editar | editar còdic]
Artícul principal → .

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Coreografia&oldid=665694»