Anar al contingut

Tesor Nacional de Japó

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Tesor Nacional de Japó

Artícul bo

Erro al crear miniatura: Erro al crear miniatura: Coloma en una branca de bresquillera, per l'Emperador Huizong de la Dinastia Song del nort Song.
Erro al crear miniatura: Erro al crear miniatura: Karamon (porta chinenca), Haiden (sala d'oració), i Honden (saló principal) de Toshogu.
Mostres del Tesor Nacional de Japó.

El Tesor Nacional (国宝 kokuhō?) són els Bens Culturals Materials més preciosos de Japó, determinats i designats per l'Agència d'Assunts Culturals (subsidiària del Ministeri d'Educació, Cultura, Deports, Ciència i Tecnologia). Un ben material cultural pugues ser-ho per estar considerat de valor històric o artístic, classificats com a «edificis i estructures», o com a «belles arts i artesania». Cada element del Tesor Nacional deu mostrar una mà d'obra excepcional, un gran valor per al món de l'història cultural, o un valor excepcional per als estudiosos.

Aproximadament el 20 % del Tesor Nacional són estructures tals com castells, temples budistes, santuaris sintoístas o residències. L'atre 80 % del Tesor Nacional consistix en: pintures; pergamins; sutras; obres de caligrafia; escultures en fusta, bronze, laca o pedra; artesania, tals com a ceràmica i talles lacadas, treballs de metalúrgia, espases i textils; i objectes històrics i arqueològics. Els elements comprenen des de l'antiguetat fins a l'Edat Moderna japonesa, abans de l'Era Meiji, incloent peces de ceràmica de les més antigues del món, del periodo Jōmon, als documents i escrits del sigle XIX. La designació del Palau de Akasaka en 2009 va afegir un Tesor Nacional del sigle XX.

Japó conta en una àmplia llegislació per a la protecció, preservació i classificació del seu patrimoni cultural.[1] El respecte cap a les propietats físiques i intangibles, i la protecció dels bens culturals, és típic de la preservació japonesa i de les pràctiques de restauració de les mateixes.[2] Els métodos de protecció utilisats del Tesor Nacional inclouen restriccions a la modificació, transferència i exportació, i respal financer en forma de subvencions i bonificacions fiscals. L'Agència d'Assunts Culturals oferix als propietaris assessorament per a la restauració, administració i exhibició pública de les propietats. Estos esforços es complementen en lleis que protegixen l'entorn de les estructures designades i les tècniques necessàries per a les obres de restauració.

El tesor nacional en sifres

[editar | editar còdic]

Solament per citar algunes sifres importants, aproximadament el 20 % del Tesor Nacional Japonés està format per edificis i estructures. Entre ells destaquem castells, temples budistes, santuaris sintoistas, residències, etc. Per un atre costat, el 80 % del mateix ho componen artesania i peces artístiques de gran valor. Entre elles s'inclouen: pergamins, pintures, lacados, ceràmiques, peces metàliques, textils, etc. Estos últims comprenen sobretot des del sigle XV a el XIX.

Història

[editar | editar còdic]

Antecedents i primers esforços de protecció

[editar | editar còdic]

Els bens culturals japonesos es trobaven originalment en propietat dels temples budistes, santuaris sintoístas i famílies aristocràtiques o samuráis. No obstant, el Japó feudal va terminar abruptament en 1867/68, quan el Shogunato Tokugawa va ser substituït per la Restauració Meiji.[3] Durant els següents haibutsu kishaku (lliteralment «abolir el Budisme i destruir a Buda Gautama»), provocada per la política oficial de separació del sintoísmo i el budisme i els moviments antibudistas propugnant la tornada al Sintoísmo, els edificis i obres d'art budistes varen ser destruïts.[3][4][5] En 1871 el govern va confiscar les terres dels temples, considerats símbol de l'elite gobernant. Propietats pertanyents als senyors feudals varen ser expropiades, castells històrics i residències destruïdes,[3][5] i s'ha estimat que varen ser tancats 18 000 temples.[5] Durant el mateix periodo el patrimoni cultural japonés es va vore afectat per l'auge de l'industrialisació i l'occidentalizaació. Institucions budistes i sintoístas es varen empobrir, els temples es varen deteriorar i objectes de valor varen ser exportats fòra del país.[6][7][8]

Erro al crear miniatura:
Okakura Kakuzō.

En 1871 el Daijō-kan va emetre un decret per a protegir les antiguetats japoneses, cridat Pla per a la Preservació d'objectes antics (古器旧物保存方 koki kyūbutsu hozonkata?), basat en les recomanacions de les universitats. El decret ordenava a les prefectures, els temples i santuaris recopilar llistes d'importants edificis i objectes d'art.[8][3] No obstant, estos esforços varen resultar ineficaços front a l'occidentalizaació radical.[8] En 1880 el govern va assignar fondos per a la preservació de santuaris i temples antics.[nb 1][6][3] Ya per 1894, 539 santuaris i temples havien rebut subvencions finançades pel govern per a portar a terme reparacions i la seua reconstrucció.[3][7] La pagoda de cinc pisos de Daigo-ji, el kon-dō, saló principal,[9] de Tōshōdai-ji i el hon-dō de Kiyomizudera són mostres d'edificis que varen estar en restauració durant este periodo.[8] Un cens, realisat per Okakura Kakuzō i Ernest Fenollosa entre 1888 i 1897, va ser desenrollat per a evaluar i catalogar 210 000 objectes de mèrit artístic o històric.[3][7] El final del sigle XIX va ser un periodo de canvi polític en Japó aixina com dels valors culturals, es va passar de l'adopció entusiasta de les idees occidentals, a un interés recent descobert per la tradició japonesa. El història de l'arquitectura japonesa va començar a aparéixer en els plans d'estudi, i els primers llibres sobre història de l'arquitectura varen ser publicats, estimulats pel recent inventari d'edificis i obres d'art.[3]

Llei de Preservació de Temples Antics i Santuaris

[editar | editar còdic]

El 5 de juny de 1897 va ser promulgada la Llei de Preservació de Temples Antics i Santuaris (古社寺保存法 koshaji hozonhō?) (Llei número 49), la primera llei sistemàtica per a la preservació de l'art i arquitectura tradicionals japoneses.[8][3] Redactada baix la direcció del historiador de l'arquitectura i arquitecte Itō Chuta, la llei, de 20 artículs, va establir la finançació governamental per a la conservació dels edificis i la restauració de les obres d'art. La llei aplicava a l'arquitectura, i peces d'art relacionades en una estructura arquitectònica, en l'obligatorietat de que s'establira una singularitat històrica i una calitat excepcional (art. 2).[8] Les solicituts de respal financer es varen fer al Ministeri de l'Interior (art. 1), i la responsabilitat per a la restauració o conservació estava en mans de funcionaris locals (art. 3). Les obres de restauració varen estar finançades directament de les arques nacionals (art. 8).

El primer dels pergamins d'Animals i Humans retozando, propietat de Kōzan-ji.

Una segona llei va ser aprovada el 15 de decembre de 1897, que va proporcionar disposicions complementàries per a designar les obres d'art en possessió dels temples o santuaris com «Tesor Nacional» (国宝 kokuhō?), i va permetre a l'arquitectura religiosa ser designada com «edificis d'especial protecció» (特別保護建造物 tokubetsu hogo kenzōbutsu?).[3][10] Encara que els criteris principals varen ser «superioritat artística», «valor per la rellevància històrica i la riquea de l'associació històrica», l'edat de la peça va ser un factor adicional.[2] Les obres d'art podien ser designades en qualsevol de les següents categories: pintura, escultura, caligrafia, llibres i artesania; les espases varen ser afegides posteriorment. La protecció de la llei es llimitava a elements en les institucions religioses, mentres que els artículs en mans privades seguien sense estar protegits. La subvenció per a la restauració d'obres d'art i estructures es va incrementar de 20 000 yens a 150 000 yens, i es varen fixar les multes per la destrucció de bens culturals. Els propietaris estaven obligats a registrar els objectes designats en els museus de nova creació, als que es concedia el dret de tanteig en cas de venda.[3] Inicialment, 44 temples i santuaris, i 155 relíquias varen ser designats baix la nova llei, inclós el kon-dō d'Hōryū-ji.[3]

Les lleis de 1897 són la base per a la llei de preservació de hui.[10] Quan es varen promulgar, solament Regne Unit, França, Grècia i atres quatre països europeus contaven en una llegislació similar.[4] Com a resultat de les noves lleis, el Daibutsuden de Tōdai-ji es va restaurar a partir de 1906 i va finalisar en 1913.[10] En 1914 l'administració dels bens culturals va ser transferida del Ministre d'Educació, Cultura, Deport, Ciència i Tecnologia.[11]

Extensió de la protecció

[editar | editar còdic]

A principis del sigle XX, la modernisació va transformar el paisage japonés i va plantejar una amenaça als monuments històrics i naturals. Les societats dels hòmens prominents, tals com la «Societat per a l'Estudi dels Llocs Antics Imperials» o la «Societat per a l'Investigació i Preservació dels Llocs Històrics i dels Arbres Antics» varen pressionar i varen conseguir una resolució en la Cambra dels Parells para la pren de mides de conservació. Eventualment, estos esforços varen donar com resultat els Llocs Històrics, Llocs de Bellea Escènica, i la Llei de Preservació dels Monuments Naturals (史蹟名勝天然紀念物保存法 shiseki meishō enrenkinenbutsu hozonhō?) en 1919, protegint i catalogant estes propietats de la mateixa forma que ho havien segut temples, santuaris i obres d'art.[7]

En 1929 prop de 1100 propietats havien segut designades en virtut de l'antiga «Llei de preservació de santuaris i temples» de 1897.[2] La majoria varen ser edificis religiosos que dataven entre els sigles VII i XVII. Aproximadament 500 edificis es varen restaurar àmpliament, en un 90 % de la finançació aportada pel presupost nacional. Les restauracions durant el Periodo Meiji, a sovint, varen amprar materials i tècniques moderns.[3]

El Castell Himeji es va convertir en part del Tesor Nacional en 1931 sobre la base de la Llei de preservació del Tesor Nacional de 1929.

En 1929 la Llei de Preservació del Tesor Nacional (国宝保存法 kokuhō hozonhō?) es va aprovar, en efecte des de l'1 de juliol d'eixe any. La llei va substituir a les lleis de 1897, per a ampliar la protecció al Tesor Nacional en mans de les institucions públiques i privades i els particulars, en un esforç per impedir l'exportació o trasllat de bens culturals. L'enfocament de la protecció no solament era per als edificis religiosos, sino també per als castells, salons de té, residències i edificis religiosos més moderns. Moltes d'estes estructures havien segut transferides de propietat feudal a privada despuix de la restauració Meiji. Alguns dels primers edificis residencials en ser designats Tesor Nacional varen ser la residència Yoshimura en Osaka (1937) i la residència Ogawa en Kyoto (1944).[3] La designació de "Tesor Nacional" s'aplicava als objectes d'art i edificis històrics.[12][2][3] La nova llei requeria la petició de permissos per a poder realisar modificacions de les propietats designades, quedant aixina protegides de canvis arbitraris.[3]

La restauració de la porta Nandaimon de Tōdai-ji en 1930 va vore millorar els nivells de conservació. Un arquitecte va supervisar les obres de reconstrucció in situ. Extensos informes de la restauració, inclosos els plans, els resultats dels estudis, les fonts històriques, i la documentació del treball realisat, es varen convertir en la norma.[3] Durant la década de 1930, al voltant del 70-75 % dels costs de restauració varen ser en càrrec al presupost nacional, els que, inclús, es varen incrementar durant la guerra.[3]


En la década de 1930 Japó va sofrir la Gran Depressió. En un esforç per evitar que els objectes d'art, encara no designats Tesor Nacional, anaren exportats a causa de la crisis econòmica, la Llei sobre la conservació d'importants obres de Belles arts (重要美術品等ノ保存ニ関スル 法律 jūiō bijutsuhin tōno hozon ni kan suru hōritsu?) va ser aprovada l'1 d'abril de 1933. Es va proporcionar un procediment de designació simplificat per a la protecció temporal impedint les exportacions. Al voltant de 8000 objectes varen quedar protegits per la llei, incloent temples, santuaris i edificis residencials.[3] En 1939, nou categories de propietats consistents en 8282 elements (pintures, escultures, obres arquitectòniques, documents, llibres, documents caligràfics, espases, artesania i restants arqueològics) havien segut designats com a Tesor Nacional i se'ls va prohibir l'exportació.

Durant la Segona Guerra Mundial molts dels edificis catalogats es varen camuflar, i tancs d'aigua i parets tallafocs varen ser instalats per a la seua protecció. No obstant, 206 edificis protegits, incloent el Castell de Hiroshima, varen ser destruïts entre maig i agost de 1945.[3] El text budiste del sigle IX Tōdaiji Fujumonkō, designat Tesor Nacional en 1938, va ser destruït en 1945 pel fòc, com a resultat de la guerra.[13]

Llei per a la Protecció de Bens Culturals

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Kon-dō i pagoda de cinc pisos en Hōryū-ji, dos de les estructures de fusta més antigues del món, que daten d'al voltant de 700.

Quan el kon-dō d'Hōryū-ji, un dels més antics edificis de fusta existents en el món, i el primer en ser protegit per la «Llei de Preservació de Temples Antics i Santuaris», es va incendiar el 26 de giner de 1949, valioses pintures murals del sigle sèptim varen ser danyades. L'incident va accelerar la reorganisació de la protecció de bens culturals, i va donar lloc a la Llei per a la Protecció de Bens Culturals (文化財保護法 bunkazai hogohō?) que va ser redactada el 30 de maig de 1950 i efectiva el 29 d'agost del mateix any.[12][14][11]


La nova llei es va unir a les lleis de 1919, 1929 i 1933. L'àmbit d'aplicació de les lleis de protecció anteriors es va ampliar per a cobrir les «propietats culturals intangibles», tals com les arts escèniques i aplicades, «propietats de la cultura popular» i «bens culturals enterrats».[12][14] Abans de la promulgació d'esta llei, solament les propietats culturals immaterials de valor especialment alt i en perill de desaparició havien segut protegides.[12][2] Encara per als estàndarts internacionals, una àmplia gama de propietats va ser cobert per la llei 1950.[12] La llei va ser la base per a l'establiment del Comité per a la Protecció de Bens Culturals, un precursor de l'actual Agència d'Assunts Culturals.[15] Açò va permetre la selecció de les propietats culturals més importants; establir restriccions a la modificació, reparació i exportació de bens culturals, i establir mides per a la conservació i l'utilisació de tals propietats.[16] El reglament d'aplicació de la llei específica tres grans categories de propietats: bens culturals tangibles, bens culturals intangibles i «llocs històrics, llocs de bellea escènica, i monuments naturals».[12][15] Els bens culturals materials es definixen com a objectes de «alt valor artístic o històric» o els materials arqueològics (o material històric d'un atre tipo) de «alt valor acadèmic».[12] Als edificis designats se'ls requeria tindre un disseny o tècnica de construcció notable, tindre un alt valor històric o acadèmic, o de ser el patró d'un moviment o àrea.[12]

Es va establir un sistema de dos nivells per als bens culturals materials: Bens Culturals Importants i del Tesor Nacional.[12][14] El ministre d'Educació és l'encarregat de designar els bens culturals importants aixina com Tesor Nacional si són de «valor particularment elevat des de la perspectiva de la cultura mundial o tesors notables per al poble japonés».[12] Tots els elements del Tesor Nacional anteriorment designats varen ser degradats inicialment a bens culturals importants. Alguns han segut designats de nou Tesor Nacional des del 9 de juny de 1951.[12] Despuix de la decisió adoptada per la Dieta Nacional, les propietats que es vullguen nominar com Patrimoni de l'Humanitat requerixen prèviament estar protegits per la llei de 1950.

Acontenyiments recents en la protecció de bens culturals

[editar | editar còdic]

El Tesor Nacional han segut seleccionat d'acort en la Llei per a la Protecció dels Bens Culturals a partir del 9 de juny de 1951.[12] Esta llei, que seguix vigent, ha segut complementada en esmenes i lleis adicionals, la reorganisació del sistema de protecció i conservació, o l'ampliació del seu alcanç a una major varietat de bens culturals. Alguns d'estos canvis indirectament varen afectar a la protecció dels elements designats Tesor Nacional.

Caixa en disseny de rodes en or i blanc sobre fondo negre.
Caixa neceser en laca decorada en rodes de carro sobre un fondo de torrent.

En la década de 1960, l'espectre dels edificis protegits es va ampliar per a incloure els primers eixemples de l'arquitectura occidental.[12] En 1966, la «Llei per a la Preservació de Capitals Antigues» va ser aprovada. Es llimitava a les antigues capitals de Kamakura, Heijō-kyō (Nara), Heian-kyō (Kyoto), Asuka (Yamato) (hui Asuka, Nara), Fujiwara-kyō (Kashihara), Tenri, Sakurai i Ikaruga, àrees en les que un gran número d'elements del Tesor Nacional existixen. En 1975 la llei es va ampliar per a incloure grups d'edificis històrics no necessàriament ubicats en les capitals.[17][2][14]

El segon canvi important de 1975 va ser que el govern va començar a estendre la protecció, no solament a les propietats tangibles o intangibles pel seu valor històric o artístic particular, sino també a les tècniques per a la conservació dels bens culturals.[17] Este pas va ser necessari per la falta d'artesans qualificats com a resultat de l'industrialisació.[17] Les tècniques a protegir-se incloïen l'emmarcat de pintures i caligrafia en rolls; la reparació de lacados i escultures de fusta, i la producció de caraces Nō, trages i instruments.[17][14]

Erro al crear miniatura:
El Palau de Akasaka és l'únic Tesor Nacional en la categoria de residències modernes (Periodo Meiji fins a l'actualitat).

El sistema de dos nivells, «Tesor Nacional» i «Bens Culturals Importants», es va complementar en 1996 en un nou nivell de «Bens Culturals Registrats» per als elements d'important necessitat de la conservació i l'us. Inicialment llimitada als edificis, el nivell de nova creació funcionava com una llista d'espera per a nominats a Ben Cultural Important, i com una extensió de Tesor Nacional.[14] Un gran número de construccions, principalment industrials i històriques d'entre el periodo Edo tardà i el periodo Shōwa varen quedar registrats en este sistema.[18] En comparació als bens culturals importants i el Tesor Nacional, el registre de propietats culturals implica menys responsabilitats per al propietari.[18] Des de finals del sigle XX, l'Agència d'Assunts Culturals s'ha centrat en la designació de les estructures construïdes entre 1868 i 1930, o de les regions insuficientment representades.[12] Assegurar el suministrament de les matèries primeres i les ferramentes necessàries per a les obres de restauració va ser un dels objectius de l'agència des de 1998.[17] En 1999 les tasques de protecció es varen transferir a les prefectures i les ciutats en elements designats.[14]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ En relació en la creació del sistema «Sintoísmo estatal», els santuaris havien estat rebent fondos des de 1874.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Hickman 2002, p. 15
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Jokilehto, 2002, p. 280
  3. ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 3,19 Enders y Gutschow, 1998, p. 12
  4. ↑ 4,0 4,1 Robertson, 2005, p. 38
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Gibbon, 2005, p. 331
  6. ↑ 6,0 6,1 Jokilehto, 2002, p. 279
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Robertson, 2005, p. 39
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 Coaldrake, 2002, p. 248
  9. ↑ Collcutt, Jansen y Kumakura, 1990, p. 56.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Coaldrake, 2002, p. 249
  11. ↑ 11,0 11,1 Gibbon, 2005, p. 332
  12. ↑ 12,00 12,01 12,02 12,03 12,04 12,05 12,06 12,07 12,08 12,09 12,10 12,11 12,12 12,13 Enders y Gutschow, 1998, p. 13
  13. ↑ Yoshida, 2001, p. 135.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 14,6 Comissioner for Cultural Affairs, 2007a, pp. 1-15
  15. ↑ 15,0 15,1 McVeigh, 2004, p. 171
  16. ↑ Commissioner for Cultural Affairs, 2010b, pp. 30-44
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 Enders y Gutschow, 1998, p. 14
  18. ↑ 18,0 18,1 Enders y Gutschow, 1998, p. 15

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Atres llectures

[editar | editar còdic]
  • Yusa, Michiko (2005). Religions de Japó, Tres Vores, Madrit. Espanya: Edicions Akal, S.A.. ISBN 978-84-460-1854-4.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tesor_Nacional_de_Japó&oldid=1334071»