Edat del Coure

Archiu:Marcilly-le-Hayer Dolmen des Blancs Fossés.jpg

Edat del Coure

La edat de coure, també cridada Calcolítico (gr. χαλκός khalkós 'coure'; gr. λίθος líthos 'pedra') o Eneolítico (lat. aenĕus 'cobre'; gr. λίθος líthos 'pedra'), és un periodo de la prehistòria ubicat entre el Neolític (Nova Edat de Pedra) i l'Edat del Bronze.

El coure va ser un dels primers metalés que va usar l'home, utilisant-ho inicialment en el seu estat natural, el coure natiu, ya que desconeixia els mecanismes pels quals es podia fondre el mineral. En estos primers temps ho molejava gràcies a les tècniques del martillado o del batut en fret, per lo que esta fase no és considerada encara calcolítica sino neolítica. El perfeccionament de les tècniques ceràmicas li va permetre l'experimentació en els processos metalúrgics, començant aixina a comprendre'ls. Quan ya els controlava va escomençar a realisar diverses aleacions en atres minerals, sent les més habituals la mescla en arsènic, primer, i la posterior en estany, la qual va donar lloc al bronze. També varen ser usats l'or i l'argent.

Introducció

Anteriorment al VI mileni a. C. s'han trobat artefactes de coure en el sur de Turquia i nort d'Iraq, pero, possiblement, havien segut treballats en fret o calfats llaugerament per a conseguir una miqueta de ductilitat.

En la cova de Shanidar (monts Zagros, Iraq) s'han trobat colgantes fets en contes de coure en nivells corresponents al 9500 a. C., o siga, del Neolític inicial.

Pero les primeres evidències clares de fundició (senyalades per la presència d'escorias de coure) s'han trobat en Çatalhöyük, en Anatolia, i corresponen a un moment propenc al 6000 a. C.

A lo llarc del VI mileni apareixen més proves metalúrgiques per tot el sur de Anatolia, Iraq i els Zagros iranís, de lo que s'ha deduït que el sur de Anatolia i el Kurdistan (zones riques en minerals de coure) varen poder ser les àrees nuclears a on es va conseguir la seua fundició per primera volta.

En Pakistan es fonia el coure cap al 4000 a. C. i, poc despuix, també en el nort de l'Índia, Palestina i Jordània. En Egipte i en els Balcans es troben artefactes de coure natiu no fosos corresponents al V mileni a. C., pero és durant l'IV mileni a. C. quan es va produir l'auge de la metalúrgia calcolítica balcànica, en un procés de característiques autòctones que va terminar per expandir-se a la Grècia continental i, posteriorment, a bona part del restant d'Europa, gràcies a les rets d'intercanvi (d'objectes i idees) existents des del Neolític.

En el sur de la península ibèrica s'han detectat també processos metalúrgics d'orige autòcton durant l'III mileni a. C., relacionats en les cultures arqueològiques d'Els Millers i Vila Nova.

En Amèrica hi ha constància de la fundició del coure des de principis de l'I mileni a. C. en els Vages , realisant-se aleacions d'este metal en argent i or des del 500 a. C. en els actuals territoris de Colòmbia i Perú per a fabricar objectes que tenien, en la seua majoria, un us ritual o de prestigi, sent pocs els artefactes utilitaris trobats.

Solament a partir del Periodo Horisó Mig (600-1000 d. C.) es va usar el coure per a fabricar objectes de bronze arsenical, estañífero o en aleació en estany i níquel.

Contextualizando el Calcolítico

Encara que el Calcolítico deu el seu nom i sempre s'ha identificat en l'us dels primers metals per part de l'home, hi ha molts atres processos de canvi associats que són inclús més importants que la pròpia metalúrgia:

• l'intensificació de la producció;
• els nous models d'ocupació del territori;

• l'especialisació artesanal;
• l'increment dels intercanvis;
• l'estratificació social.

Tots ells junts varen provocar a partir del V mileni a. C. en l'entorn del Mediterràneu oriental un fenomen que s'ha denominat emergència de les primeres societats complexes. Dins d'este conjunt de processos la metalúrgia va ser únicament una innovació tecnològica relativa, ya que fondre minerals cupríferos no requerix de tècniques especials, sino solament d'un cert perfeccionament dels métodos utilisats per a la fabricació de ceràmica: la fusió del coure es realisa a 1083 °C, temperatura que havia segut casi alcançada per algunes comunitats ceramistas en el Neolític.

L'aument de la productivitat en l'agricultura es va deure conseguir gràcies a l'us del llaurat; en el Mediterràneu, ademés, en les tècniques de regadiu i la domesticació de la vinya i del olivera, de tot lo que s'han trobat indicis. Aixina, es varen poder ampliar les superfícies en explotació i, gràcies a l'aparició del carro, transportar els excedents produïts per al seu intercanvi. En la ganaderia es va produir lo que s'ha vingut a denominar revolució dels productes derivats, conseqüència de l'aprofitament de la força motriu del ganado, de la llet (i els seus derivats) i de la llana.

Para Renfrew, Chapman i els seus seguidors, la complexitat social va ser el resultat de l'increment i diversificació de la producció i els intercanvis. Marginats actualment els models difusionistas, el debat s'ha centrat últimament en l'importància que varen tindre en la transmissió cultural els contactes entre grups humans, provats per abundants evidències. Gràcies als intercanvis es va generalisar l'us de la roda i del carro per Europa central i occidental, mentres que la metalúrgia del coure es va estendre acompanyant l'expansió del got campaniforme. L'uniformitat i extensió dels fenomens campaniforme, cordado i globular sol ser interpretada com a resultat del comerç a llarga distància.

Tots estos canvis varen provocar el pas del modo de producció domèstic neolític, autàrquic i dirigit per grans hòmens, a una série de economies integrades i interdependents, controlades per caps estables, que, eixercint la coerció, s'apropiaven dels excedents, en lo que varen començar a generar-se les primeres grans desigualtats en el sí de les societats. Aixina mateix es va produir un clar creiximent demogràfic, que va provocar l'expansió, estabilisació i nuclearización de les poblacions, que, sobretot en l'àrea mediterrànea, varen alcançar nivells considerats com proto-urbans, en estructures suntuarias, cert urbanisme i una incipient jerarquización dels assentaments. A estes societats se'ls ha donat el calificatiu de pre-estatals.

El caràcter transformador de la metalúrgia provablement va deure incidir en les mitologias calcolíticas generant divinitats demiúrgicas (modificadoras de la matèria), i l'estratificació social es va deure reflectir també en uns panteones més jerarquizados, regits per deidadés masculines i guerreres, que varen desplaçar a les deeses mare neolíticas.

Virtualment cada aspecte de la vida en el calcolítico està associada a lo ritual. Es duyen alvance cerimònies per a honrar als Deus i als cossos celestials. És en esta Edat que emergix el concepte de "santuari" —la morada terrenal dels Deus—. Tres santuaris del calcolítico han eixit a la llum: al Oest del mar Morta, en Ein Guedi, en Teleilat el-Ghassul, Jordània, i en Gilat, part Nort del desert del Néguev.

Calcolítico inicial en l'Próximo Oriente

El coure va començar a ser fos en el sur d'Anatolia durant el VI mileni a. C. per a realisar adorns i/o complements mentres se seguien utilisant les mateixes ferramentes líticas (o d'atres materials) del Neolític, ya que els artefactes fabricats en este metal (sense cap tipo d'aleació) eren menys eficaces que els de sílex o obsidiana. Les primeres evidències procedixen de Çatalhöyük, pero en nivells corresponents als anys centrals del mileni apareixen també en Hacilar algunes peces de coure fos com punzones, agullas i adorns.

En Mesopotamia la metalúrgia del coure (i del plom) es detecta en les cultures de Samarra (Iraq) i Tell-Halaf (Síria), cap a mediats del VI mileni a. C. En abdós s'havia escomençat a practicar l'agricultura de regadiu i es varen elaborar ceràmiques fetes a mà d'alta calitat, sobretot els grups halafienses, que varen construir santuaris, varen realisar chicotetes escultures i utilisaven sagells. En el sur mesopotámico destaca el jaciment d'Eridu (per als sumerio la ciutat més antiga, en estrats pertanyents al principi del V mileni a. C.) que va participar inicialment de les anteriors cultures i a on es va construir un temple de menut tamany. De la mateixa época El Obeid nos ha llegat ceràmica feta a torne, armes i adorns de metal, aixina com temples monumentals que anticipaven els posteriors zigurat.

Des del 5000 a. C. en Ugarit (Síria) i des del 4500 en Palestina i Biblos (Líban) varen començar a manufacturarse chicotetes cantitats d'objectes metàlics que en el cas de Biblos no solament varen ser de coure sino també d'or i argent.

En el vall de l'Nilo es va desenrollar a partir del 4000 a. C. la cultura de Nagada, corresponent al periodo predinástico i coneixedora ya de la metalúrgia, encara que la majoria dels objectes trobats es varen fabricar en pedra. Ha segut considerada un protoestado, en agricultura de regadiu i una extensa #necròpolis en clares diferències socials. Durant esta época varen aparéixer les convencions artístiques i els signes religiosos (d'inicial caràcter totémico) que varen estructurar posteriorment l'Egipte faraònic. Aixina mateix, es va desenrollar una important artesania que va utilisar de manera llimitada els minerals de coure, or i argent (procedents segurament de la península del Sinaí) per a crear alfilerés, amulets i atres adorns.

Balcans en l'IV mileni a. C.: primers protoestados europeus

Fins als anys 70 de el XX els models difusionistas establien que la metalúrgia va aplegar a Europa com a conseqüència de l'influència de Troya, Eutresis o les Cícladas, lligades a les civilisacions orientals, supostament més desenrollades. Pero les séries de carbono-14 varen demostrar que la metalúrgia balcànica era casi un mileni més antiga que la dels seus supòsits inspiradores. Aixina, en 2008 es va trobar un astral de coure en el jaciment de Plocnik (Sèrbia), en un context del V mileni a. C. Les investigacions varen establir que, cap al 4000 a. C., en els Balcans havia sorgit de manera autòctona una potent indústria miner-metalúrgica del coure, associada a una orfebreria impressionant, en un entorn social que alguns autors han aplegat a denominar la «primera civilisació europea». Situats entre el Danubio i Tesalia, els focs principals varen ser Vinça, Gumelnitsa, Salcuta, Cucuteni i Tiszapolgar, contemporàneus dels grups neolítics grecs. El grup de Vinça es va estendre per l'actual Sèrbia; el de Gumelnitsa per Bulgària i Romania; el de Salcuta, molt lligat a l'anterior, per l'oest de Bulgària; Cucuteni per Besarabia, Moldàvia i Ucrània; Tiszapolgar per la conca dels Cárpatos.

Els elements de coure més fabricats varen ser ferramentes tipo astrals, perforades i de doble us (astral-pique, martell o azada), aixina com adorns (anells, braçalets i alfileres). Mes tot això era únicament per a l'ostentació dels seus posseïdors, no d'us utilitari, ya que els artefactes fabricats en pedra eren molt més fortes i duradors. Els metals varen servir bàsicament per a afiançar la posició de les èlits emergents, com a expressió de la seua estatus social, del seu poder, alguna cosa que reflectix clarament la #necròpolis calcolítica de Varna. Allí s'han trobat fins a 3000 objectes d'or, la majoria de menut tamany; uns cinquanta elements de coure; millers de contes i braçalets de closques; fulls de sílex; contes de cuarzo; ídols d'os i ceràmiques pintades tipo Gumelnitsa. La gran majoria d'estos objectes estaven associats a unes poques tombes i cenotafios, denominats principescos, més rics els masculins que els femenins; un segon grup de #enterrament que conten en unes poques peces precioses i útils de coure han segut associats en una èlit d'artesans especialisats; un tercer grup més numerós dispon d'un únic adorn o peça utilitària, ademés de ceràmica; finalment, la majoria de les sepultures solament tenen com a aixovar un solitari got ceràmic o inclús res. En esta #necròpolis s'advertix l'estructura piramidal d'una societat complexa, en la qual uns pocs individus ostentaven el liderage del grup, acaparaven les riquees i ho manifestaven a través d'uns símbols exclusius de la seua classe social: l'or, el coure i les closques procedents del mar Egeo.

L'excavació de numerosos assentaments de nova creació fa supondre que la demografia va experimentar un important auge: s'ha estimat que solament en l'actual Bulgària va haver uns 1000 poblats, de molt distintes dimensions, habitats per prop de 100 000 persones. Ademés, la planificació prèvia de molts d'estos assentaments, en planta rectangular o circular, fortificacions, orientats als punts cardinals i en dos carrers principals que es creuen en el centre, nos indica que estem davant un estadi social protourbano. L'aparició de vivendes singulars (diferenciades de les demés) i d'edificis reservats al cult (abundants en ofrenes, tesors i figurillas), ademés de tallers ceràmics i/o metalúrgics, nos aproximen a un escenari definit com a propi d'una civilisació. Per si açò no fora suficient, s'han trobat en Vinça i Gumelnitsa tabletas d'argila, ceràmiques i un sagell gravats en ideogramas, considerats el primer intent europeu d'escritura. Pero tot este lluent procés cultural va quedar bruscament interromput cap al 3000 a. C. sense que se sàpien exactament les causes: potser una crisis ambiental o les "invasions" kurganas, o una mescla d'abdós.

Karanovo VI-Gumelnitsa

Artícul principal → Cultura Gumelnita.

En el territori de les actuals Bulgària i Valaquia, es va desenrollar des de mediats del V mileni a. C. la cultura arqueològica de Karanovo VAIG VORE-Gumelnitsa, en la qual s'aprecia un cert urbanisme en el disseny i construcció de rets de carrers i estructures defensives. La vivenda seguia en la tradició danubiana de cases fetes en postes i argila, teulades a doble alvertent i finestres redones, albergant en ocasions tallers domèstics de ferramentas, bisuteria i teixits. Les indústries del sílex, ceràmica i coure apareixen molt desenrollades, lo que denotaria una forta especialisació tant artesanal com a minera que, a la seua volta, requeriria d'una clara jerarquización social.

Esta s'evidencia en #necròpolis com la de Varna (vore supra), datada cap al 4500 a. C. i en les tombes del qual trobem grans diferències entre els #aixovar, que evidencien caràcters hereditaris i denoten l'existència d'una èlit principesca. Per lo general les inhumaciones mantenien el rito tradicional (en posició fetal), encara que apareixen alguns cadàvers en posició estirada, aixina com cenotafios (tombes simbòliques sense cos, pero en aixovar).

La religió apareix reflectida a través de certs edificis considerats temples, que alberguen en el seu interior altars decorats en roig sobre blanc en motius solars i espirals. Se supon que seria una religió solar, associada al cult de la Deesa mare, que els seus ídols (molt esquematizados) apareixen en abundància. També es troben figurillas votivas en traces individuals, tant femenines com a masculines i de parelles.

En la fase Karanovo VI (cap a 3600 a. C.) s'explotaven les mines de calcopirita de Ai Bunar en Stara Zagora, de les que es coneixen 11 pous de 20 m de profunditat. S'utilisava el fòc per a badar les roques i extraure el mineral. Est era convertit en pols en els llogarets propencs, per a despuix transportar-ho als llocs a on es fonia. La ceràmica és com la de l'última fase de Boian, pintada al grafit, apareixent despuix noves formes com a copes de vora grossa sense decorar, recipients fins de dos torres i els "askoi".

Vinça

De la fase Vinça-Plocnik es coneixen les mines de Rudna Glava en Bor, a on s'explotaven durant l'IV mileni a. C. uns 30 pous per mig de sistemes similars als de Ai Bunar. Estan considerades com les evidències europees més antigues de la mineria del coure. L'urbanisme mostra continuïtat en la fase neolítica anterior, en la salvetat de que els poblats solen estar fortificados. S'han trobat figurillas antropomorfas de terracota i depòsits d'artefactes metàlics.

Cucuteni-Tripolje

Artícul principal → Cultura de Cucuteni.

En les actuals Ucrània occidental, Moldàvia i part de Romania, es va desenrollar esta cultura arqueològica identificada a través dels seus recipients globulars i els seus enormes poblats rodejats per fossos i terraplens. En ella es practicava l'enterrament en postura estesa. Els cults a la Deesa mare i a les divinitats animals varen adoptar formes més definides, construint-se temples i altars a l'aire lliure, aixina com fosses rituals en les que apareixen (junt a restants animals, gots, cendres i trossos d'atobó) ossos humans, lo que fa pensar en possibles sacrificis rituals de persones. L'aparició de ceràmica impresa a cordonera evidencia contactes en Sredny Stog.

Els grans assentaments del sur d'Ucrània solien estar en llocs estratègics i protegits per trincheres i terraplens, aplegant a acollir entre 5000-8000 persones. Els edificis seguien un pla urbanístic, ordenats en círculs concèntrics successius, en carrerons radials que partien del centre i aprofitaven al màxim l'espai disponible. Hi ha documentats barris sancers d'artesans especialisats, que disponien de forns complexos i del torne alfarero, lo que els permetria produir en série la seua ceràmica. En Romania i Moldàvia els assentaments varen ser alguna cosa menors, pero aixina i tot, de dimensions considerables, com el de Petreny, que va poder tindre entre 2000 i 4000 habitants.

Tiszapolgar

La cultura de Tiszapolgar, de tradició tesalia, va desenrollar la metalúrgia i en esta l'estratificació social, visible a través dels seus #aixovar, que inclouen astrals "màgiques", nòduls de sílex importat i astrals martell de coure.

Pobles dels kurganes

Artícul principal → Cultura dels kurganes.

Els grups dels kurganes varen ser associats per Marija Gimbutas a l'expansió per Europa dels idiomes indoeuropeos. Estos grups eren una amalgama de pobles diferents que habitaven les estepas euroasiàtiques al nort del mar Negra i que compartien algunes traces culturals comunes com els #enterrament en túmulos (kurganes), l'us del cavall o una economia ganadera.

La cultura yamna, també coneguda com a cultura de les Tombes de Fossa, es caracterisava per les seues tombas en forma de túmulo o "kurgán", apareixent cap a 3500 a. C. a l'est del Volga i per tot el Turquestán. Instalaven els seus pobles en altures, fortificándolos a sovint. La seua economia era majoritàriament agropecuaria, en raberes d'ovelles sobretot. Varen desenrollar la metalúrgia del coure i una certa especialisació professional, encara que les #jerarquia no es reflectixen en claritat abans del 3000 a. C. Enterraven als seus difunts baix túmulos o kurganes (que a voltes estan rodejats de lajas de pedra) en posició flexionada sobre la seua esquena, espolvoreando els cadàvers en ocre o algeps i acompanyant-los d'ofrenes de carn i gots ceràmics. Cada túmulo sol contindre varis #enterrament, lo que els donaria caràcter de mausoleus familiars.

Simultàneament, a l'oest del Volga es varen produir considerables transformacions que varen afectar a la cultura de Sredny Stog II: a la gran importància que va adquirir el cavall, caldria afegir una clara jerarquización social i l'aparició de la decoració ceràmica per mig de l'impressió de cordes (ceràmica cordada, vore infra). En Crimea i el Caucas es distinguixen facies regionals, i un eixemple excelent d'una tomba principesca, la de Maykop, potser un caudillo que va dominar una àmplia regió. En la conca de l'alt i mig Dniéper es diferencia el grup de Sofijevka, caracterisat per sepultures d'incineració a sovint molt pròximes entre sí en una ocasional presència d'ocre en les tombes.

El Egeo entre l'IV i l'III mileni a. C.: el alba de les cultures clàssiques

A finals de l'IV mileni a. C. varen començar a produir-se una série de canvis en l'àmbit del mar Egeo:

• aparició de la metalúrgia del coure poc abans del 3000 a. C.;
• increment de la demografia;
• increment dels intercanvis entre illes i d'estes en les costes continentals;
• aparició d'edificis tipo megaron i de muralles;
• estratificació social.

Estos processos varen provocar un clar aument de la complexitat social, sent atribuïts per Arthur Evans a la pressió minoica, condicionada, a la seua volta, per les seues relacions en Egipte i l'alce mediterràneu. Atres autors els han explicat com a resultat d'unes supostes #colonisació procedents d'Anatolia o dels Balcans. Pero les evidències arqueològiques indiquen una clara continuïtat en els assentaments neolítics anteriors, encara que varen ser sent creats uns atres de nova planta com a conseqüència de l'aument de la població. Les fortificacions, els edificis singulars i els indicis d'estratificació tenen també precedents en el Neolític (per eixemple en Sesklo), lo que du a supondre que la majoria d'estos canvis varen ser de caràcter intern.

En estes transformacions va deure eixercitar un paper important la ret d'intercanvis que conectava les Cícladas en Anatolia, el Ática, el Peloponeso, Creta i Rodas, i a través de la qual es movien #manufactura líticas, sal i alguns elements metàlics, aixina com idees.

Els poblats fortificados varen ser, inicialment, de modests tamanys, no aplegant a una hectàrea de superfície la majoria: Troya I, Lerna, Dímini, Jalandriani (illa de Siros), Panormo (en Naxos), Termí o Poliojni.

Heládico inicial

Artícul principal → Periodo heládico.

Dímini, situada en Tesalia, prop de la ciutat de Volos, resulta interessant per la seua precocitat, ya que la fortificació està documentada durant tot l'IV mileni a. C.: estructurada en sis recints amurallados successius i concèntrics, en l'interior va ser excavada una casa tipo megaron, que sugerix un precedent dels "palaus" en época molt primerenca.

Cicládico inicial

Artícul principal → Civilisació cicládica.

El considerable aument demogràfic en les illes Cícladas no va poder deure's a una intensificació agrària, ya que els seus sols són, en general, relativament pobres, sino, més be, a la seua riquea en matèries primeres: argent, coure, obsidiana, marbre, etc. El jaciment de Jalandriani, en l'illa de Siros, ha segut considerat l'arquetip del moment, en muralla i bastions semicirculares, vivendes rectangulars separades per carrerons, tombes colectives, pero en #aixovar diferenciats i abundants ídols femenins de menut tamany, en els braços creuats, assentades o de peu i en el sexe molt evident.

Minoico inicial (o antic)

Artícul principal → Civilisació minoica.

Ya des de finals del Neolític en Creta havien aparegut vivendes rectangulars compartimentadas i en almagasens, en les quals s'han trobat alguns objectes de coure. La continuïtat en el periodo anterior en Cnosos i Festos és indubtable, encara que no en el restant de l'illa. Es va seguir usant la ceràmica incisa neolítica, pero també atres tipologies noves decorades en motius llineals i geomètrics, apareixent les gerres-pitorro i els característics gots tipo cáliz. Encara que en els primers moments els elements de coure no varen ser abundants, sent de pedra la majoria de les ferramentes utilisades, cap al final del periodo es varen generalisar, conseguint-se provablement cap al 2300 a. C. realisar l'aleació en estany.

S'han trobat inhumaciones individuals baix els sols de les cases, en coves o en abrics, pero també apareixen (sobretot en la regió de Mesará) #enterrament colectius en tombes circulares de fins a sèt metros de diàmetro, construïdes en pedra i en rics #aixovar.

Cap a finals del periodo la societat minoica apareixia clarament estratificada i en un sistema d'jerarquización territorial en el qual assentaments com Cnoso, Festo i Vasilikí funcionaven com a centres principals. No tenien estructures defensives ni edificis comunals, pero sí cases diferenciades, que encara no poden considerar-se palaus. La base econòmica era l'agricultura, diversificada gràcies al cultiu del armeler, olivera i la vinya. El comerç i l'artesania estaven encara poc desenrollats, encara que s'importava obsidiana de Milo, marfil d'Egipte i, possiblement, també d'allí metals preciosos.

Malta: primers temples megalítics

Artícul principal → Prehistòria de Malta.

L'inici del Calcolítico en l'archipèlec maltés és sincrónico al del Egeo i correspon en la construcció dels, fins ara, primers temples del món realisats en pedra. Mentres que els assentaments nos són pràcticament desconeguts (encara que s'han identificat algunes cabanyes de forma oval), les estructures funeràries i rituals varen alcançar una monumentalitat sense parangón per a l'época. Segons Renfrew, els temples varen deure tindre, ademés de la seua funció religiosa, un caràcter referencial, servint a cada una de les jefatures que els varen alçar com a símbol del seu poder. Ggantija, Hagar Qim, Mnajdra o Tarxien, per mencionar els principals, estan construïts seguint la mateixa tipologia, encara que uns presenten major complexitat que uns atres: un corredor com a eix principal que travessa distints espais de forma ovalada i en conjunt tenen una planta similar a un trébol. Ademés dels temples s'ha de destacar el hipogeu de Hal Saflieni, excavat baix un tossal en la part superior del qual se situava la porta d'entrada a les cambres, antecámara i corredors que, disposts en tres nivells, ocupen uns 500 metros quadrats i contenien unes 7000 inhumaciones.

Foc autòcton peninsular: Vila Nova i Els Millers

Artícul principal → Calcolítico en la península ibèrica.

El Calcolítico es va obrir en la península ibèrica en dos cultures arrelades respectivament en la tradició megalítica portuguesa i en la neolítica cultura d'Almeria. Són característiques les seues poblacions fortificadas, que varen alcançar en els casos d'Els Millers o Zambujal un considerable tamany. En els anys del seu descobriment es va parlar molt de fortificacions alçades per #colon de la mar Egeo, per la seua relativa proximitat a la mar i a les seues supostes similituts en les civilisacions egeas de l'Edat del Bronze. Pero les modernes datacions en carbono-14 han establit la seua anterioritat a estes últimes i, ademés, encara no s'ha trobat un sol objecte de procedència oriental, encara que alguns ídols tenen certes semblances formals.

Entre abdós grups s'estenen les regions andalusa i extremenya en Espanya, i l'Alentejo i Algarve portuguesos, molt influïts pels grans centres dels Millers i Vila Nova, apareixent poblats fortificados i abundants megalits: dólmenes de corredor, tholoi, coves artificials, etc. Com en la fase anterior, les importacions de materials africans i escandinaus (àmbar) eren habituals, ya no solament en Portugal sino també en el sur ibèric.

Vila Nova

Artícul principal → Cultura arqueològica de Vila Nova.

En l'Estremadura portuguesa i la península de Setúbal, va començar a desenrollar-se des del 3100 a. C. aproximadament, una gran complexitat cultural el referent principal de la qual ha segut el jaciment epónimo de Vila Nova de São Pedro (VNSP), un menut assentament fortificado al nort de l'estuari del Tajo, a on es varen trobar mils de puntes de flecha. La població coneguda més gran va ser, no obstant, Zambujal, situada just en el centre de la península de Estremadura i que sembla acumular en la seua seqüència estratigráfica fins a sis nivells consecutius, mantenint sempre un recint amurallado en escasses entrades. En esta regió apareixen un total de 21 assentaments fortificados, sent habituals els #enterrament en coves artificials, dels que es coneixen una decena. En canvi, no s'ha trobat cap tholos.

A partir del 2900 a. C. és característica d'este grup cultural la ceràmica campaniforme, aixina com la presència d'innumerables ídols, tant antropomorfos, com a plaques de pedra decorada, bàculs de pissarra, betilos (columnillas troncocónicas de pedra en caràcter votivo), #lúnula d'argila i simples falanges de bou.

Els Millers

Artícul principal → Cultura arqueològica dels Millers.

Luis Siret va descobrir a finals de el XIX l'atre gran centre de complexitat cultural de la península: l'assentament d'Els Millers, situat sobre el riu Andarax, que en aquella época devia tindre major cabal que en l'actualitat, sent possiblement navegable. Este gran poblat almeriense va escomençar a configurar-se a partir del 3100 a. C. i va durar fins al 2200 a. C. aproximadament, diferenciant-se d'atres assentaments del seu entorn per les seues grans dimensions. Els #enterrament d'esta població eren colectius i es realisaven en els seus característics tholoi (esta seria la principal diferència en Vila Nova), a on s'han recuperat idolillos en motius oculars, en forma de violí o cruciformes, aixina com ceràmica campaniforme (alguna cosa posterior a la de Vila Nova).

Migdia francés

El Migdia francés té una alta densitat demogràfica, pero de poblats menuts que albergaven cases en murs de pedra en sec i teulades a doble alvertent. Alguns dels pobles de Provença estaven fortificados, havent-se trobat ademés dos fortalees d'esta época en Erau.

La troballa de puntes de flecha en alguns esquelets, junt a la pràctica exitosa de #trepanació per a curar traumatismes craneals, induïxen a pensar que els conflictes eren habituals. Ademés, està comprovada l'interrupció del comerç de sílex melado i d'obsidiana, diversificándose els punts d'extracció de pedra. El coure utilisat s'extrea localment.

Els #enterrament eren de caràcter colectiu, en megalits tipo tholos, en coves artificials i també naturals, aixina com en hipogeus i en galeries abandonades de mines. L'abundant ceràmica trobada, dividida en cinc tipologies, va sofrir inicialment un empobriment formal en comparació a l'época anterior, aixina com la pèrdua de tota decoració.

Hereus dels protoestados balcànics

A l'esplendor de Vinça, Gumelnitsa, Salcuta, Cucuteni i Tiszapolgar els va succeir una série de grups que els seus poblats varen perdre les característiques protourbanas anteriors, desapareixent tot rastre de ideogramas i la producció metalúrgica del qual es va vore reduïda una dècima part. Este brusc decliu va ser relacionat per Marija Gimbutas en unes supostes invasions dels pobles de les estepas nordpónticas; segons Nandor Kalicz, en l'entrada de grups anatólicos. Actualment, a les velles explicacions difusionistas es preferixen uns models menys rupturista i en més matisos, encara que es reconeix una certa aculturación externa: en esta época la majoria del coure era de procedència caucásica i un percentage significatiu de recipients ceràmics seguien models orientals (ceràmica cordada) o egeos (peces planes o acanaladas).

Cerdanova

En l'àrea de Gumeniltsa es va desenrollar el grup de Cerdanova, els jaciments del qual més característics són Ezero i Ezerevo, els quals presenten estructures de vivenda tradicionals i elements ceràmics d'ascendència forànea.

Els ritos fúnebres s'associarien als pobles orientals, ya que la presència d'ocre en les tombes és habitual. Entre els objectes rituals s'han trobat imàgens de la Deesa Mare, astrals rituals i uns característics ídols d'argila en forma d'ancora, d'orige egeo, encara que propis també d'atres cultures balcàniques. L'assentament de Ezero, apareix fortificado, albergant en la seua interior vivendes que, en lo essencial, seguixen la tradició local i a on s'han trobat objectes de coure arsenicado.

Pecel-Baden

Artícul principal → Cultura de Baden.

En l'àrea de Tiszapolgar es va desenrollar un característic grup, denominat Pecel en Hongria i Baden en Croàcia i Sèrbia, les distintes fases del qual han segut denominades Boleraz, Kostolac i Vucedol, successivament. Els poblats se situaven en altures o a la vora de rius, estant formats per cases fetes en fanc i fusta, de menut tamany i parcialment excavades en el sol. Les tombes conegudes són tumulares i solament d'individus masculins, acompanyats habitualment d'animals sacrificats.

El fet de fortificar els poblats evidencia una gran continuïtat de poblament. El cult sembla que estava centrat en la Gran Mare exclusivament, apareixent també algunes estatuillas humanes, possiblement ofrenes. El ritual fúnebre era molt variat, en grans #necròpolis en les que es troben #enterrament individuals en posició flexionada junt a sepultures colectives, en les quals alguns cossos apareixen en posició assentada, en els rostres cremats i en els primers torques de l'arqueologia europea. També hi ha incineracions diverses, tombas múltiples, sepultures simbòliques (cenotafios) i tombes rituals en animals (tant aïllades com associades a #enterrament humans).

Boleraz

La gent de Boleraz habitava en pobles fortificados en fossos i terraplens, veneraven a la Gran Mare i als deus animals i posseïen una ceràmica de boca d'embut, bruñida en lluentors metàlics, d'excelent calitat. Pero la seua traça més característica era el seu ritual funerari d'incineració en menuts círculs de pedres coneguts com crómlech, aportant un aixovar repetitiu consistent en: gerra, copa, astrals de pedra dura i adorns de closques.

Vucedol

En Vucedol (prop de Vukovar), es va excavar en el centre de la població una ciutadella, o «gradac», en l'interior de la qual es va trobar una vivenda de tipo megaron, en taller metalúrgic, aixina com una sepultura de catacumba, similar a les ‘nordpónticas’. La ceràmica, d'excelent calitat, va adoptar un nou estil d'acabament polit en fondo negre; la decoració va seguir sent de motius llineals (puntillado-acanalado, incisions, impressions), traçant també espirals i círculs concèntrics (que podrien tindre significat solar) i incrustant pasta de colors roig-blanc-groc. L'asta s'utilisava per a la producció d'astrals rituals i el coure en la fabricació de diversos tipos d'astrals. En el cult ya no es troben imàgens de la Gran Mare, sino solament menuts altars ceràmics, ídols en aspecte de roda i recipients zoomorfos rituals.

A través dels #aixovar d'este moment final del Calcolítico es percep una forta estratificació, conseqüència de que els processos metalúrgics estaven ya dominats en caràcter exclusiu pels caps d'esta societat.

Got campaniforme

Artícul principal → Cultura del got campaniforme.

El got campaniforme va ser una manifestació cultural calcolítica que es va expandir per casi tota Europa occidental, aplegant a utilisar-se fins a la I Edat del Bronze. Ha segut relacionat en la difusió de la metalúrgia del coure fins a tal punt que s'ha convertit en el seu fòssil director. La seua denominació prové de les especials característiques d'estes vasijas o gots de ceràmica, en forma de campana invertida i profusamente decorades que han segut trobades generalment en contexts funeraris. Actualment i gràcies a la revisió sistemàtica de les senyes proporcionades pel radiocarbono en gots campaniformes de tota Europa, s'ha pogut establir que els més antics serien els trobats en l'àrea del Baix Tajo, en Portugal, en una cronologia que aniria del 2900 al 2500 a. C.

Estos gots ceràmics són d'excelent calitat, de color roig o marró-rojós, decorats profusamente en bandes horisontals incisas (gravades), excisas o impreses, en temes geomètrics, rayados, ajedrezados, etc. Els gots més primerencs han segut descrits com de estil internacional, que inclouria els grups Marítim i AOO (all over ornamented/ornamentado i encordado completament), mentres que els estils posteriors s'emmarquen en distints desenrolls regionals.

Aparte de la ceràmica, lo que millor definix a este horisó arqueològic són els #aixovar funeraris, que solen consistir, casi invariablement, en un got ceràmic, adorns manufacturados en os, botons en una característica perforació en V, colgantes d'argila en forma de creixent, espirals d'or, abundants fleches denominades de Palmela, punyals triangulars de coure i unes plaques perforades d'esquisto que solen considerar-se brazales de arquero. Encara que en les àrees de Vila Nova i Els Millers no va haver ruptura en les tradicions funeràries megalítiques anteriors, en el restant d'Europa, segons va ser alvançant l'III mileni a. C., varen ser generalisant-se els #enterrament individuals en cistas i fosses simples, en les quals els cossos femenins i masculins eren depositats de manera diferenciada.

La relativa unitat del got campaniforme en Europa a finals del tercer mileni podria explicar-se com a conseqüència de la gran interacció comercial provocada per unes èlits ávidas de bens de prestigi, entre els que destacava el got campaniforme. Aixina, es podria interpretar com una moda, una vaixella de lux usada per les jefatures europees en cerimònies socials en les que s'associava a la beguda, empleada també en pactes polítics, transmissió de coneiximents, aliances matrimonials, etc. Se sap que va servir per a beure cervesa o hidromiel, segons ho demostra l'anàlisis dels #pos de la peça escocesa de Ashgrove. Pero també va ser usat en alguns casos com a recipient de reducció para fondre minerals de coure. Hi ha gots que conserven restants orgànics associats en menjars i, inclús, alguns varen ser amprats com a urnes funeràries.

Ceràmica cordada

Artícul principal → Cultura de la ceràmica cordada.

La ceràmica cordada identifica un vast horisó arqueològic europeu que comprén el Calcolítico i el principi de l'Edat de Bronze (o siga, entre el 2900 i el 2450/2350 a. C.). Associada inseparablemente a la denominada cultura de l'astral de combat/guerra o dels sepulcros individuals, rep uns o atres noms en funció de les distintes escoles arqueològiques. Tant la ceràmica decorada en cuerdo com les astrals de combat (simbòliques, ya que estaven polides en pedra, lo que les convertia en armes poc eficients per a eixa época) eren típiques ofrenes funeràries masculines, depositades en tombes individuals, per lo que els tres elements formen una associació recurrent. És contemporànea del got campaniforme, solapándose en la seua àrea de distribució més occidental en est. Encara que varen adoptar una organisació social i patrons d'assentament similars, els grups de la ceràmica cordada carien dels #refinament d'aquells, solament possibles per mig del comerç i la comunicació per la mar i els rius. La ceràmica cordada està associada en l'introducció del metal en el nort d'Europa i, segons alguns investigadors, en certes llengües de la família indoeuropea.

Es coneixen pocs poblats, potser per ser massa precaris, pero hi ha proves de la pràctica de l'agricultura i el pastoreig, aixina com de la presència de cavalls i carros de quatre rodes massices. Els #enterrament solien ser inhumaciones individuals, encara que en alguns casos es va donar l'incineració. Els #aixovar varen ser molt uniformes i incloïen un got, un ánfora, útils líticos o gose-vos i astrals rituals per als hòmens, mentres que les dònes eren enterrades en objectes suntuarios en lloc d'armes. També es diferenciaven els sexes gitant els cossos femenins sobre el seu costat esquerre i els masculins sobre el dret. Podia haver un menut túmulo o no, i en el cas de Dinamarca els túmulos contenien dos i fins a tres #enterrament successius; en Polònia es va mantindre la tradició anterior de les tombes-caseta en catacumbes.

Expansió del megalitismo

Artícul principal → Megalitismo.

A partir del 3200 a. C. va començar a alçar-se el temple megalític d'Hagar Qim en Malta (vore supra). Des del 3100 a. C. en els focs calcolíticos portugués i almeriense varen aparéixer importants innovacions en la construcció funerària: coves artificials i tholoi, lligats al desenroll de les poblacions fortificadas ibèriques, que varen formar les primeres i úniques societats complexes conegudes implicades en el fenomen megalític: les cultures de Vila Nova i Els Millers (vore supra).

A partir del 3000 a. C., en Gran Bretanya varen ser sent substituïts els camps atrincherats anteriors pels complexos círculs d'ortostatos coneguts com henges. Cap a 2800 a. C. es va alcançar el punt àlgit del megalitismo en Dinamarca i va començar la construcció del círcul de Stonehenge. Prop del 2500 a. C. es va aplegar al #clímax del megalitismo lligat al got campaniforme (vore supra) en la península ibèrica, França, Alemània i les illes britàniques, en la construcció de centenars de menuts círculs de pedra en estes últimes.

Vore també

• Calcolítico en la península ibèrica
• Calcolítico en Mesopotamia
• Edat del Bronze
• Edat dels Metals

Referències

Bibliografia

• Cunliffe (1994). The Oxford Illustrated Prehistory of Europe, Londres: Oxford University Press.
• (1993) Els orígens de la civilisació. El Calcolítico en el Vell Món, primera edició, Madrit: #Síntesis. ISBN 84-7738-181-X.
• (2006).Treballs de Prehistòria.63(1)

69-84.ISSN 0082-5638.

• (1996) La Prehistòria. L'Edat dels Metals, primera edició, Madrit: Edicions Akal. ISBN 84-7600-981-X.
• (2010) Prehistòria del món, primera edició, Barcelona: Sagell Editorial. ISBN 978-84-937381-5-0.
• Fullola, Josep Mª; Gurt, {{{nom2}}} (1992). La Prehistòria de l'Home., primera edició, Salvat. ISBN 84-8031-012-X.
• Fullola, Josep Mª; Nadal, Jordi (2005). Introducció a la prehistòria. L'evolució de la cultura humana, primera edició, UOC. ISBN 84-9788-153-2.
• González Marcén, Paloma; Lull, {{{nom2}}}; Risch, {{{nom3}}} (1992). Arqueologia d'Europa, 2250-1200 A.C. Una introducció a la "Edat del Bronze", primera edició, Madrit: #Síntesis. ISBN 84-7738-128-3.
• (2011).Revista d'arqueologia del sigle XXI.(363)
• Lara Pentinat, Federico (1994). Històries del Vell Món, nº 5. El naiximent de la civilisació, primera edició, Madrit: Història 16. Cultura i publicacions. ISBN 84-7679-100-3.
• Muller; van Willigen, S. (2001). «New radiocarbon evidence for European Bell Beakers and the consequences for the diffusion of the Bell Beaker Phenomenon», Bell Beakers today: Pottery, people, culture, symbols in prehistoric Europe.
• Peregrine; Ember, M. (2001). The Encyclopedia of Prehistory.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre l'edat del Coure.
• Els Dólmenes - El Calcolítico en Valencina de la Concepció