Iura regalia

Archiu:EnglishCoronationRegalia Index.jpg

Iura regalia

Archiu:Couronnement de Philippe Auguste.jpg

Coronació de Felipe Augusto, en un entorn decorat en les flors de lis, i en presència dels iura regalia de la monarquia francesa: corona, mà de la justícia, espasa-ceptre i vestimentes sagrades.

Insígnies de la realea francesa encarregades per Luis XVIII, conservades en la basílica de Saint Denis.

Els reis de la baralla espanyola exhibixen atributs regio clarament vinculats als iura regalia.

En l'estela que conté el Còdic de Hammurabi es representen els símbols del poder que conferix al rei babilonio el deu solar Shamash (entronisat, tocat en tiara de banyes, oferint una vara de medir —o regla— i un anell —o rogle—, símbols de la justícia i la rectitud -o el saber-).

Tutankamón apareix representat en el seu sarcòfec en el tocat propi dels faraons (des de Narmer una corona doble —hedyet i desheret— representa el domini del faraó sobre l'Alt i el Baix Egipte) i empunyant un cayado i un mayal (heka i nekhakha, atributs de Osiris, representen la condició de pastor i la fertilitat de la terra) creuades sobre el seu pit.

Iura regalia són els símbols del poder de les monarquias, com l'espasa, el ceptre i la corona; aixina com les pròpies facultats exclusives d'eixercici d'eixe poder. Són privilegis, prerrogativas o drets inherents al poder sobirà, del que es consideren atributs i al que conferixen un marcat caràcter sacral. Inclús en els règims polítics republicans es mantenen símbols equivalents, com la banda presidencial que s'impon al nou president en la cerimònia de nomenament o els grans sagells.

Les paraules llatines que componen el concepte són iura (de ius, "dret") i regalia (la sustantivaació de l'adjectiu regalis/regal, de rex/regis 'rei'). Regalia és plural (en anglés un plurale tantum, habitualment invariable, puix en poques ocasions s'usa en singular: regale —ius regale—).

El regalisme és la defensa de les prerrogatives regio front al poder eclesiàstic.

Iura regalia o regalías com a drets del sobirà o regio prerrogatives

El concepte pot referir-se a la totalitat dels drets, prerrogatives i privilegis (droit de régale, "landesherrliche Hoheitsrechte, iura majestatis seu regiminis, iura regalia sive regalia, Gewalten, pouvoirs, regalías" en distintes formulació o idiomes —francés, alemà, llatí, espanyol—) que goja en exclusiva el sobirà, es denomine com a rei, emperador, o en qualsevol un atre títul de sobirania; i que es varen identificar en els elements definidores del poder sobirà del Estat. Un eixemple evident és l'acunyament de moneda, particularment quan es fa en la pròpia efigie (inclús els primers monarques visigodos ho varen seguir fent en nom de l'emperador, l'autoritat del qual ya no era més que virtual). En l'Edat Mija tals drets eren eixercits per alguns senyors feudals, la condició dels quals de vassall de l'emperador o d'un rei podia ser considerada de manera molt laxa (en molts casos, conduint a l'independència de fet o inclús de dret). L'expressió "regio prerrogativa" s'aplica en l'Edat Contemporànea als drets polítics que el rei manté en un règim parlamentari o monarquia constitucional (com poden ser determinats nomenaments, la convocatòria o dissolució del parlament o l'eixercici de la gràcia).

Les regalia es varen convertir en atributs del poder civil, afirmat front a l'eclesiàstic, pero no únicament:

... en sentit invers, la terminologia imperial s'aplicava llavors a les possessions fiscals del papa, les quals es presentaven, provablement des del sigle XI, com les regalia beati Petri -les regalías del sant Pedro-, que els emperadors i els feudatarios papals havien jurat defendre; es tractava d'un terme tècnic que s'usava ocasionalment també per a enfortir la doctrina del rex et sacerdo: el bisbe resultava ser rex perque gojava de regalia. L'imperializaació del papat i la santificació de l'Estat secular i les seues institucions varen ser fenomens paralels. Hi ha un alt grau de provabilitat de que la noció fora introduïda, a través de la reforma del papat, en l'época de feudalizaació dels normandos. I. Ott... distinguix acertadament entre els regalia en el sentit dels temporalia dels bisbes (versió predominantment alemana), i els regalia en el sentit dels drets de prerrogativa real o fiscalia (versió predominantment legalista, en el sentit de fiscus)... els regalia S. Petri... pertanyien clarament a la segona categoria... els bisbes no tenien solament els sacerdotalia dels diezmos i oblatas, sino també els regalia per part dels reis; poden alegar ser, per tant, quodammodo et reges et sacerdot Domini, i tindre dret a exigir de la gent no només obediència, sino també jurament de fidelitat.

Les prerrogatives regio varen ser definint-se pels juristes baixmigevals, extraent eixemples del Dret romà, lo que en la pràctica va reforçar el poder de les monarquies feudals en trànsit a convertir-se en monarquies autoritàries. "Els juristes varen mirar la regalía com un dret imprescriptible i inalienable de la corona: del ius regaliae dimanaba un ius regale, del que ni tan sols el mateix sobirà tenia facultat per a eximir-se". Lo que al ius regale pertinere eren les funcions «públiques», servicis i tributs pertanyents al monarca. Inclús dins d'un mateix Estat com la Monarquia Hispànica, varen variar el seu contingut per a cada regne i época, encara que algunes coincidixen sempre. Per a la Corona de Castella eren, entre uns atres, l'administració de la justícia, la potestat de fer guerra i pau, l'acunyament de moneda, la regulació del comerç (fixació de pesos i mides, portazgos i aranzelés, etc.) En transcendència per a la Real Facenda les més importants regalías eren la d'estancar els fruts (l'estanc o monopoli estatal de productes com la sal, el tabac, l'aguardiente, els naïps i el paper sagellat -obligatori per a tot tipo d'actes administratius-) i la de regular el comerç tant intern com a extern (els aranzelés aduanero i tots els arbitrios utilisats en la política proteccioniste que es coneix com mercantilisme); sempre en la justificació teòrica de que tals regalías han d'usar-se segons ho dicte el ben comú o el de l'Estat. També incloïen, a lo manco com a pretensió "regalista" (imposta en més o menys força, en la corresponent resistència de les autoritats eclesiàstiques), certs drets de l'Estat sobre les rendes i el patrimoni eclesiàstic del clero secular i regular (com el cobro de les terces reals, el patronat regio o la capacitat de desamortizar els bens de mans mortes). Va haver més tipos de regalías, com la regalía de aposento, que en la Cort itinerant obligava als vassalls a estajar al rei i els seus acompanyants, i a partir de la fixació de la Cort en Felipe II (1561), es va convertir en una obligació només dels veís de Madrit. En la formulació que va alcançar Alfonso X el Sabio en la Castella de el XIII, els iura regalia consistien en un conjunt de competències atribuïdes al rei, que li donaven amplis poders llegislatius, judicials (gràcia i justícia) i eixecutius (declarar la guerra i fer la pau), en un extens conjunt de competències econòmiques (domini de mines, yermos i baldíos, monts i pastures, vies, aigües i costes, capacitat de concedir fires i mercats, política monetària i fiscal) i la capacitat de nomenament i destitució de càrrecs públics. En la Catalunya medieval, a on el poder comtal estava molt més llimitat, les regalías incloïen el dret a convocar Corts, rebre el jurament de fidelitat i homenage dels súbdits, crear tots els graus de noblea, que quedaven somesos al comte en causes civils i criminals, convocar el usatge denominat Princeps namque, batre moneda, demandar donatius, aplicar determinats imposts (sobre les possessions reals -coronatge-, els matrimonis -maridatge-, animals -bovatge-, ingressos municipals i el cobro del quint sobre el botí de guerra); es podien delegar regalías, com les prerrogatives judicials, el coneiximent de les causes d'apelació, la jurisdicció civil i criminal, el cobro dels imposts i l'aprofitament del domini públic o dels monopolis.

En la monarquia absoluta les prerrogatives regio no tenien llímits en teoria ("en lo que afecta a la constitució jurídica, el Príncip ostenta eixa prerrogativa temible de «fer novetat»"), encara que realment estaven molt condicionades pel particularisme local o estamental, particularment per l'eclesiàstic, front al que es va construir la defensa del regalisme (en França galicanisme, affaire de la régale 1673-1693, Politique tirée de l'Écriture sainte -Bossuet, 1679-; en Espanya el Memorial... sobre els excessos que es cometen en Roma contra els naturals d'estos reynos d'Espanya -Juan Chumacero i Dumenge Pimentel, 1633-, Pedimento fiscal... i Dissertació sobre les regalías del monarca -Melchor Rafael de Macanaz, primera mitat de el XVIII-; en Anglaterra, a on s'havia produït el cisma anglicà en el XVI, la polèmica intelectual es va produir entorn al dret diví dels reis front a el "regne" representat en el Parlament: Basilikon Doron -1599, Jacobo I- i, ya en el context de les revolucions angleses de el XVII, Leviathan -Thomas Hobbes, 1651-, The Kings Prerogative... -John Nalson, 1684-, Dos ensajos sobre el govern civil -John Locke, 1689-).

Iura regalia com a insígnies de la sobirania

Iura regalia de la corona danesa, conservades en el castell de Rosenborg.

Iura regalia dels sars de Rússia, conservades en el Kremlin de Moscou.

Iuria regalia de la Corona britànica.

Iura regalia del regne de Baviera, conservades en la Schatzkammer de Munich.

Rèpliques de la corona de Boleslaw I el Bravo i unes atres joyes de la Corona polaca

Iura regalia del regne de Portugal (ceptre i corona).

Alguns emblemas, símbols i demés parafernalia ostentada pels gobernant són insígnias o representació visual del estatus sobirà, imperial o real. Alguns d'ells es compartixen en les divinitatés, o simbolisen un paper diví que eleva als reis mortals al nivell dels deus, en comparar-se en Zeus (rei de l'Olimp, que empunya el raig -també Poseidón i Hades tenen atributs característics que empunyen-) o Brahma (que du un ceptre). També en el cristianisme es marca l'identificació de Crist com a rei.

Les joyes de la corona, que combinen la seua valor intrínsec (materials preciosos) en l'artístic, el històric o tradicional (s'acumulen des del començ de les dinastias) i el simbòlic, són un dels items de les iura regalia que s'exhibixen en ocasions especials, com les cerimònies de coronació. Proporcionen un reconeiximent tangible de la llegitimitat del governant, com també ho fa la possessió del tesor i la residència en palau.

... en l'Edat Mija el sobirà era reconegut per una série d'elements que li distinguien i que han segut utilisats com a símbols de sobirania (corona, ceptre, espasa, pomo, mant, tro) per lo que l'us si no de tots sí, a lo manco, d'algun d'ells, era imprescindible per tot aquell que tinguera pretensions de ser identificat en el monarca en tindre la condició d'atributs regio.

L'importància que es donava a estos elements simbòlics va quedar manifesta en la forma en que es va realisar una deposició simbòlica: la d'Enrique IV en la cridada "farsa d'Àvila" (1465):

... varen ser despullant al porrito real dels seus regio atributs: l'arquebisbe de Toledo, don Alonso Carrillo, li va arrancar la corona; don Juan Pacheco, el ceptre; i el comte de Plasencia, l'espasa.

Ya en el context de les revolucions burgueses, les autoritats revolucionàries que varen suprimir la monarquia en Anglaterra i França varen procurar la destrucció de les iura regalia de la mateixa manera que la mort física dels reis (en abdós casos pel procediment de decapitació).

Durant la conquista espanyola d'Amèrica es va procurar la destrucció o reconversió dels símbols polítics prehispánicos, aixina com dels religiosos i dels llocs de poder (com els palaus de Moctezuma en Mèxic-Tenochtitlán). En ocasió de la captura de Túpac Amaru I (1572) es va capturar i va destruir el Punchao, una estàtua-relicario d'or que contenia els cors dels últims incas i que es considerava el seu més preciós emblema de poder.

Cada cultura, monarquia o dinastia té les seues pròpies tradicions històriques vinculades a les seues respectives iura regalia:

• Les iura regalia del Sacre Imperi o joyes del Reich, són les joyes de la corona del Sacre Imperi Romà Germànic (insígnia imperialia, regalía insígnia, insígnia imperalis capellae quae regalia dicuntur, Reichskleinodien, Reichsinsignien o Reichsschatz). Els més importants eren la corona imperial, l'espasa imperial i la Santa Llança. En la supressió de l'Imperi, es varen convertir en les joyes de la Corona Austríaca. Es conserven en la Schatzkammer del Hofburg de Viena. Pertanyents a la mateixa monarquia (la dúplice monarquia austro-hongaresa), la corona de Sant Esteban i atres iura regalia hongareses es conserven actualment en el Parlament de Budapest.
• Les iura regalia del regne de França, conservats tradicionalment en l'abadia de Saint Denis (a on també estava el panteón real), es va ordenar la seua destrucció en 1793, durant la Revolució francesa.
• Les iura regalia del regne d'Anglaterra, els Honors de Gales i els Honors d'Escòcia. Durant la Revolució anglesa es varen destruir o varen dispersar les regalia originals. Des de la Restauració es varen ser reconstruint i engrandint estes i atres tradicions ("tradicions inventades" en expressió d'Eric Hobsbawm) fins a la situació actual, en la que són considerades les més importants del món. Es custodien en la Torre de Londres.
• Les iura regalia del regne de Portugal, corona i ceptre (em fez Deus mercê per sua intercessão, que tomasse posse dona Coroa i Ceptro per a governar estes meus regnes livres do pesat cativeiro de Castela -Juan IV de Portugal, 1640-); com en Espanya, no hi havia cerimònia de coronació, i la corona no se cenyia en el cap (Juan IV va depositar la corona als peus d'una image de l'Inmaculada Concepció, a la que va cridar a verdadeira Rainha de Portugal).
• Les iura regalia dels sars de Rússia (les més antigues, el barmas del Vell Ryazan, la corona de Monomak, la corona de Kazán i el tro de marfil; des de Boris Godunov, els sars varen ser afegint atres trons, ceptres, orbes, etc.)
• Els Tres Sagrats Tesors del emperador de Japó.
• Les iura regalia de Tailàndia
• Les iura regalia de Malàsia
• Les iura regalia de Brunei, conservades en el Jalan Sultan de Bandar Seri Begawan
• Les iura regalia de Nigèria
• Les iura regalia dels ahosu de Dahomey, conservats en el Museu de Història d'Abomey o el Museu del Home de París (kataklè -taburete de tres pates-, afokpa -sandalias-, avotita -pany teixit adornat en el treball d'aplique-, awè -parasol-, mankpo tan -un arma de fòc- i hwi -sabre-).

També hi ha monarquies en les que la tradició no s'ha materialisat en objectes únics, com la monarquia espanyola, que no realisa cerimònia de coronació, i les joyes de la qual no tenen pròpiament la condició de iura regalia.

Corones i atres tocats

Antíoco III el Gran tocat en una diadema (223-187 a. C.)

Corona de la reina Ranavalona III (1883-1897).

Napoleón tocat en la corona de ferro lombarda.

Arrematant la Siegessäule, una columna monumental en Berlín, la Victoria alada sosté la corona triumfal de llorer de tradició romana. Simbologia semblant es va utilisar en l'arc de la Victòria de Madrit.

• Corones i variants (diademas, tiaras, corona real, corona imperial, corona triumfal, corona de llorer, corona mural, etc.)
• Faislum o bügelkrone
• Corolla
• Pols
• Cap of Maintenance
• Coronet
• Phra Kiao
• Yelmo real
• Tocats de plomes

• Corona imperial d'Àustria.[49]
  Corona imperial d'Àustria.
• Corona Real de Hongria junt en atres iura regalia.
  Corona Real de Hongria junt en atres iura regalia.
• Tiara papal.
  Tiara papal.
• Cap of maintenance sobre l'escut d'Eduardo III d'Anglaterra (sigle XIV).
  Cap of maintenance sobre l'escut d'Eduardo III d'Anglaterra (sigle XIV).
• Tocat de plomes de Moctezuma II
  Tocat de plomes de Moctezuma II

Provablement la corona real més antiga de les que es conserven és la Corona de Ferro o de Teodolinda (VII), conservada en el museu de la Catedral de Monza, de la que es dia estava realisada a partir d'una tacha de la creu de Crist. Va ser el principal dels elements simbòlics de la monarquia longobarda. A pesar del seu nom, l'or era el seu principal metal.

Aparte de per el propi monarca, poden utilisar-se atributs especials per alguns dels assistents a les cerimònies, que inclús poden dur també corona en alguns casos. En la cort noruega, la reina consorte i el príncip hereu són els únics que compartixen el simbolisme real. En la cort espanyola es reservava als grans d'Espanya el privilegi de capell, el de permanéixer coberts davant del rei (que en realitat no duya corona ni en les cerimònies més solemnes).

Atres vestimentes i joyes

• mant d'armini.
• Guants.
• Armillae (braçalets).
• Barmi (Бармы) o barmas, una espècie de coll o gola enjoyada o collar compost d'una base textil (seda) i medallones de material preciós, usat en Moscovia.
• Anells, que simbolisen les "bodes" del rei en el "regne". En el cas del Dogo de Venècia, les bodes de Venècia en la mar. l'anell real o imperial se sol utilisar com sagell per a donar força llegal als documents emesos pel sobirà, el seu valgut o les institucions burocràtiques que ho fan en el seu nom (cancelleria, Lord del Sagell Privat, sagell real, sagell imperial, sagell imperial chinenc).

Junt en les espases, ceptres, corones i orbe, les vestidures de la coronació del kaiser del Sacre Imperi Romà Germànic són el mant (d'estil àrap-normando, confeccionat en les manufactura reals del regne normando de Sicília, per a Roger II), els guants i el calcer.

El rei Haakon VII i la reina Maud de Noruega en les seues iura regalia.

Portrait de Napoléon en costume impérial, de Jacques Louis David. La coronació de Napoleón, també pintada per David, va anar un estudiat acte d'utilisació dels elements simbòlics del poder en el trànsit entre l'Antic Règim i l'Edat Contemporànea.

Símbols portables

Ceptre real de Boris III de Bulgària.

Mà de la Justícia conservada en el Louvre.

• Orbe crucífero (l'esfera representa al món, que en estar presidit per una creu indica la condició cristiana del poder que el rei eixercix en el pla temporal -vore també dominium mundi i Salvator mundi-).
• Ceptre (en la monarquia francesa, la "Mà de la Justícia").
• Espasa (algunes denominades Espasa de l'Estat o Espasa de la Justícia; en la monarquia anglesa, que dispon de vàries entre les seues iura regalia, també les hi ha denominades Espasa de la Mercé o Espasa d'Eduardo el Confesor).

Espasa de Sant Fernando, conservada en la Catedral de Sevilla.

• Espuelas.
• Atres armes, com dagas (en les tradicions àraps i indostánicas), llanças o kris (en la tradició malaya).
• Heka i nekhaka en l'Antic Egipte (vore el comentari al peu de l'image).
• Matamoscas, que en Japó es considera portador del poder d'Amaterasu.
• Sagells chinencs, com el sagell imperial chinenc, una històrica peça de jade, que representava l'autoritat imperial baix el mandat del cel i que despuix de ser utilisat per les primeres dinasties, es va perdre. No va poder ser usat en els periodos Ming i Qing, lo que es va compensar en l'utilisació d'un gran número de sagells (fins a 25 només per al seu us en la Ciutat Prohibida).

Algunes d'estes iura regalia impliquen atributs o virtuts que s'espera del seu portador, com ocorre en les de Japó (Jp: 三種の神器; "Sanshu no Jingi", o "Tres Sagrats Tesors"):

• L'espasa, Kusanagi (草薙剣, possiblement una rèplica de l'original; custodiada en el santuari d'Atsuta, Nagoya) representa el valor.
• La joya o collar de joyes, Yasakani no magatama (八尺瓊曲玉, en el Kokyo de Tòquio), representa la benevolència.
• L'espill, Yata no kagami (八咫鏡, en el santuari de Ise, Mie), representa el saber.

Des de l'any 690, la presentació d'estos objectes a l'emperador pels sacerdots sintoístas és una part central de la cerimònia d'entronisació. Com la cerimònia es porta a terme sense presència de públic, ningú més que els successius sacerdots i emperadors han contemplat estos tesors, i no s'han publicat fotografies ni dibuixos d'ells.

• Orbe crucífero, part de les joyes de la Corona danesa.
  Orbe crucífero, part de les joyes de la Corona danesa.
• Espuelas, partix les iura regalia del rei de França.
  Espuelas, partix les iura regalia del rei de França.
• Iura regalia utilisades en la coronació de Jacobo II d'Anglaterra (1685).
  Iura regalia utilisades en la coronació de Jacobo II d'Anglaterra (1685).

Parafernalia de la coronació

Alguns objectes que es presenten en les coronació o cerimònies d'entronisació, o en els funerals regio, en o sense simbolisme, s'associen a distints oficis de Tall que tenen el privilegi de portar-los, com l'ampolla i culleres per a l'oli de l'unció, o banya d'unció, com el que s'usa en les monarquies sueca i noruega, la Bíblia usada per al jurament o atres objectes (una caixa en un pardal en les cerimònies celtas o la pedra de la coronació (Pedra de Scone, Lia Fáil, Pedra de Mora).

Enrique IV d'Anglaterra entronisat durant el seu cerimònia de coronació (1399).

Trons i atres atributs

Un dels calderos rituals de la dinastia Shang.

Les figures regio utilisen el chamara (matamoscas) com iura regalia en l'iconografia hindú-budiste. Bajorrelieve de Borobudur (VIII).

Parasol real chinenca del Temple del Bosc i els Núvols (immigració chinenca en Califòrnia, XIX).

Com a elements exclusius per a usar pel governant destaquen els assents (el tro i atres elements propis d'un saló del tro, la cadira curul de les magistratura romanes, la càtedra de Sant Pedro per al Papa) i atres elements en evident significat polític, com banderas, pendons o fasces o mazas ceremoniales (portades per abanderats o maceros); pero també s'usen elements de tot tipo: com a ampara, parasols, baldaquinos o palis (la prerrogativa de la monarquia espanyola d'entrar "baix pali" en els recints sagrats va ser utilisada per Francisco Franco per a llegitimar-se en el poder i mostrar la seua especial vinculació en l'Iglésia); inclús palmitos o matamoscas (en monarquies asiàtiques i africanes).

En la dinastia Shang chinenca, els calderos rituals varen adquirir condició simbòlica del poder i autoritat dels emperadors (nou calderos de trípode).

En ocasions particulars, pot ser normatiu que s'use alguna música particular, com les fanfarrias o els himnes (himne real, honors music); o l'utilisació d'instruments especials (trompetes d'argent, el tambor nakkara en Mewar, Índia, l'orquesta Nobat en la coronació malaya). El gagaku és la música ceremonial de la cort imperial japonesa i d'alguns temples budistes. Sense caràcter exclusiu, certes composicions britàniques estan molt vinculades a les cerimònies regio (God save the king, Coronation Anthems -1727, Georg Friedrich Händel-, Pompa i circumstància -Edward Elgar-).

• El cridat "tro de Minos" en el palau de Knossos (II mileni a. C.)
  El cridat "tro de Minos" en el palau de Knossos (II mileni a. C.)
• Tro de Carlomagno en la capella palatina d'Aquisgrà (ca. 800)
  Tro de Carlomagno en la capella palatina d'Aquisgrà (ca. 800)
• Tro real en la capella palatina de Palermo (sigle XII).
  Tro real en la capella palatina de Palermo (sigle XII).
• Tro de l'emperador de China en el pabelló de la Suprema Harmonia de la Ciutat Prohibida de Pequín (sigle XV, reconstruït en vàries ocasions).
  Tro de l'emperador de China en el pabelló de la Suprema Harmonia de la Ciutat Prohibida de Pequín (sigle XV, reconstruït en vàries ocasions).
• Saló del Tro del Palau Real de Madrit (sigle XVIII).
  Saló del Tro del Palau Real de Madrit (sigle XVIII).
• El rei Chulalongkorn de Tailàndia en el seu tro.
  El rei Chulalongkorn de Tailàndia en el seu tro.
• Àmbit del tro real de Corea (Tro del Fénix,[67] Inworobongdo).[68]
  Àmbit del tro real de Corea (Tro del Fénix, Inworobongdo).
• Tro de marbre en el Palau de Golestán (Iran).
  Tro de marbre en el Palau de Golestán (Iran).

Honorio, emperador romà de el V.

Longqing, emperador chinenc de el XVI (dinastia Ming).

Colors reservats

En l'imperi romà, el púrpura (tenyida d'alt preu) estava reservada a la tall imperial i els senadors, que duyen tires de púrpura en les seues togues blanques. El terme purpuratus designava esta distinció.

En l'imperi chinenc, el color groc era el reservat per al emperador, en múltiples significats: or, riquea, poder i el centre en la cosmologia chinenca (els cinc elements o wu xing(五行)), lo que li feya perfecte per a referir-se a l'emperador, centre de l'univers. Estava prohibit tant a nobles com a llauradors vestir robes totalment grogues, encara que es permetia usar el color en part.

Vore també

• Pignora imperii
• Escenificació del poder polític
• Arquitectura efímera barroca espanyola
• Família real
• Vara d'alcalde
• Bàcul pastoral