Anar al contingut

Escenificació del poder polític

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
En este artículo de wikificar, de format de referències, de traducció incompleta, de expert se detectaron varios problemas. Por favor, edítalo y/o discute los problemas en la discusión para mejorarlo:
Este aviso fue puesto el 4 de abril de 2022.
Arc de Constantino en Roma.
L'emperatriu María Teresa I d'Àustria glorificada en un gravat.

L'escenificació del poder polític és la forma en que els que ocupen el poder polític presenten la naturalea d'est als ulls d'aquells als que governen[1] (súbdits o ciutadàs, el cos polític, l'opinió pública, l'electorat), dels seus parells (la comunitat internacional) o dels seus rivals (l'oposició política); per mig de tot tipo de mecanismes, dispositius i recursos (actuacions -verbals, gestuals-, imàgens, símbols -representacions del poder, iconografia del poder-, rituals, etc.)

Ràpidament el principi de la simbolisació de les diferències entre governant i governats (com ocorre en els atributs del faraó i les iura regalia) es transforma en un eixercici sicològic de l'autoritat del "home fort" o "home públic" (els hòmens o dònes que ocupen el poder polític); que es dramatisa[2] i posa en escena a través de l'estereotipaació, siga esta simbòlica o no. En funció de les societats i de la conjuntura històrica, estes escenificació es destinen a impressionar, assegurar, mistificar, aterrorizar o simplement enganyar als espectadors (psicologia social, estratègia de comunicació, consens manufacturado).

L'escenificació també pot tindre una funció heurística, ilustrant les diferents responsabilitats del poder a ulls dels governats, promoure el ethos de la persona pública o, al contrari, eixercitar un paper de desinformació anàloga al de la propaganda, insistint en el pathos. Certes escenificació poden també classificar-se com a propaganda del poder.

Jugar en l'apariència en ajuda de tècniques escenogràfiques, pròximes a les del teatre i uns atres espectàculs és comuna en totes les formes del poder polític i atres dominis del poder.

A pesar de la pretensió d'est, realisar posades en escena tampoc és alguna cosa privativo de qui ocupa el poder, i en la mida de les seues possibilitats pot ser realisat per qui se li opon; siga este atre "poderós" (o grup de "poderosos") o siga un "dèbil" (o grup de "dèbils"), en els ritos i estratègies simbòliques pròpies de la subversió, que a voltes s'incorporen als usos socials com una subversió temporal, especialment en el context de la festa.[3] En contexts més específicament polítics, les posades en escena de la subversió inclouen l'ocupació d'espais escenogràfics ya existents i que s'havien dotat d'un valor simbòlic particular pel poder (marcha sobre Washington de 1963 -Martin Luther King-, ocupació de la Porta del Sol de Madrit en 2011 -15M-), estratègia que també és una constant en la pràctica de posades en escena dels nous ocupants del poder en conjuntures de canvi (reutilisació pels conquistadors espanyols dels espais sagrats o de poder indígenes americans -sigle XVI-, derribe de la Bastilla i utilisació "revolucionària" del lloc que va ocupar, reconversió de la catedral de Notre-Dona'm en temple de la Deesa Raó o de l'iglésia de Santa Genoveva en Panteó de París -els tres casos durant la Revolució francesa, des de 1789-, utilisació de la Galeria dels Espills del palau de Versalles per a la proclamació del Kaiser Guillermo -1871-, o de la Königsplatz de Munich, en el seu monuments neoclàssics, pels nazis -anys 30 i 40 del sigle XX-).


Un element important en la lluita ideològica és el desvelamiento dels mecanismes d'escenificació del poder (El trage nou de l'emperador o "el rei està nuet" -conte tradicional-, o el concepte de "tigres de paper" -Mao-).

  • Panoràmica de 360º de la Königsplatz (Munich). És un ampli espai rodejat per edificis d'arquitectura neoclàssica (entre els que està el de la Gliptoteca, primer per la dreta). El seu impressionant entorn va ser utilisat com a escenari d'acontenyiments polítics pels reis de Baviera i posteriorment pel nazisme. Les desfilades travessaven l'eix llongitudinal passant per baix dels Propíleos (edifici del centre).
    Panoràmica de 360º de la Königsplatz (Munich). És un ampli espai rodejat per edificis d'arquitectura neoclàssica (entre els que està el de la Gliptoteca, primer per la dreta). El seu impressionant entorn va ser utilisat com a escenari d'acontenyiments polítics pels reis de Baviera i posteriorment pel nazisme. Les desfilades travessaven l'eix llongitudinal passant per baix dels Propíleos (edifici del centre).

Exhibicions de poder en zoologia i antropologia

Cérvol durant la berrea.
Orsos interactuant.
Llops interactuant.
Diuen alguns que havent-se adornat Creso una volta en tota classe de ornatos, assentat en el seu tro, li va preguntar [a Solón] si hi havia vist mai espectàcul més bell, a lo que va respondre: «Ho he vist en els galls, faisans i pavos, puix estos resplandecen en adorns naturals i maravellosa hermosura».[4]

En el regne animal són molt habituals les exhibicions, tant interespecíficas com intraespecíficas, en les que es demostra (o s'exagera o enganya) la força o l'adequació a un determinat cànon físic o de comportament, sent objecte d'estudi per a zoólogos, etólogos i biòlecs evolutius. Davant els propis congèneres, les escenificació de poder conducentes a l'establiment de la jerarquia (jerarquia de dominancia),[5] determinants per al emparellament o l'accés al menjar, se solen realisar per mig de combats ritualizados (comportament agonístico), en els que la violència és més simbòlica que real i es deté en quant una de les parts renuncia al desafiu i activa les senyals d'apaciguamiento. Les característiques adequades es perpetuen per mig del mecanisme denominat selecció sexual.

La haka, un famós ritual d'intimidació dels jugadors de rugby de Nova Zelanda, aúna moltes traces de posada en escena del poder, tant en lo que té que vore en qualsevol atra activitat deportiva moderna com en la tradició cultural maorí.

Molts d'estos mecanismes estan presents en l'espècie humana (per eixemple, els signes de desafiu, amenaça o intimidació que consistixen en "ensenyar les dents", alvançant el rostre i mirant fijament, o els de apaciguamiento o sumissió que consistixen en inclinar-se o postrar-se -reverència, proskynesis- baixant la mirada).


Ciències socials com l'antropologia i l'etnologia identifiquen aspectes similars, que se sofistiquen i estilisen en el comportament i l'organisació social, en tots els grups humans, independentment de que es tracte de societats "primitives", preindustriales, industrials o postindustriales; encara que de forma molt diferent, i distinguint en cada estadi de l'evolució cultural distints tipos de relacions de poder, o inclús negant que tals existixquen com a imperatiu biològic, diferenciant la competitivitat (forma d'agressivitat intraespecífica, com la definix el etólogo Konrad Lorenz) de la lluita pel poder, que no seria comú a totes les societats humanes (ho provarien moltes societats caçadores-recolectores, com els esquimal, els kung del Kalahari o els aborigen australians).[6] Eixes formes en profundes raïls antropològiques de posar en escena una posició dominant són els combats ritualizados[7] (que James George Frazer va identificar en l'orige de la monarquia, i en la societat industrial es prolonguen en el deport, en els debats i en el propi mecanisme de les eleccions) o la posada en escena del personage que ocupe la jefatura: intensificar l'altura corporal en tocats específics (corones, penachos de plomes), lo que incrementa la visibilitat, de la mateixa manera que "in-vestir-se" en vestimentes especials (pel seu color o material, que inclús en el cas dels uniformes tenen alguna traça distintiva),[8] reservar-se el primer lloc en l'accés al menjar (no obstant que una de les funcions del poder és la de proveir recursos per al grup) i ocupar assents o llocs de preeminència[9] destacats (tros, palis), o obtindre l'us de determinats objectes manipulables (armes o aperos agropecuaris -espasa, vara-, que ademés de donar visibilitat, donen la capacitat real o simbòlica d'atacar, defendre i "liderar" -guiar, conduir-, ademés de ser interpretats psicoanalíticament com símbols fàlics i antropológicament com patriarcals), o de mijos de transport privativos (desplaçar-se issat sobre una plataforma o un escut, o en cadira de mans, falúa real,[10] carrossa real,[11] etc.)[12]

Mecanismes d'escenificació des de l'Antiguetat

El faraó Ramsés III blandiendo una maza contra els seus enemics vençuts en el relleu d'un pilono del temple de Medinet Habu. És una image estereotipada, simbòlica del poder real, que es repetix en bajorrelieves a lo llarc de tota el història de l'Antic Egipte, des de la paleta de Narmer (Donen -en una tablilla-, Tutmosis III -en Karnak-, Ramsés II -en Abu Simbel-, o Ptolomeo XII -Edfu-), incloent a faraons dels que es desconeix la seua intervenció en batalles.
l'Acrópolis d'Atenes és el paisage de fondo des del Pnyx, el tossal a on es reunia la ekklesia o assamblea ciutadana.
Coronació de Carlos VI de França.
En la Hofkirche[13] d'Innsbruck, el cenotafio de Maximiliano I de Habsburgo està rodejat per estàtues de bronze de tamany natural de personages de la seua dinastia.
Pedro el Gran inspeccionant la construcció de San Petersburgo.
El Zócalo, la principal plaça de Mèxic.
Diuen uns que un ecuestre tropel, l'infanteria / uns atres, i eixos, que una flota de barcos resulta / lo més bell en l'obscura terra, pero yo dic / que és lo que un ama.

Les exhibicions de poder es troben en tot tipo d'elements presents des d'époques molt antigues, tant en els desplegaments de poder militar (l'eficàcia de la qual no depén únicament de la seua efectiva capacitat tècnica, sino també de la seua aparatositat -uniformes, armament, màquines de guerra, cavalls i carros de guerra, elefants de guerra, barcos de guerra, canvi de guàrdia-)[14] com en tot tipo d'obres civils:[15] l'ingenieria de les obres públiques,[16] l'arquitectura de temples, palaus i monuments funeraris,[17] l'urbanisme de places, fòrums, àgores i uns atres espais públics oberts,[18] o de ciutatés sanceres dissenyades com a residències del poder,[19] les arts figuratives (pintures i escultures utilisades per a representar als governants, com efigie en les monedes,[20] retrat de tall, estàtua eqüestre o yacente,[21] o glorificar el poder dels seus eixèrcits, o representar la sumissió dels governats -marches procesionales per a donar ofrenes o tributs- o el trist destí dels vençuts -o, al contrari, la magnanimitat del poder-),[22] les insígnies o ornatos que distinguixen als individus dins d'un sistema jeràrquic, les festes, convits i tot tipo de cerimònies realisades en motiu de qualsevol celebració[23] o commemoració (besamanos i recepcions -com les realisades en motiu del dia nacional, l'onomàstica o el natalici del rei-,[24] entrega de cartes credencials dels embaixadors, naiximent, funerals o bodes reals,[25] victòries militars o polítiques, etc. -a les que corresponen, a voltes quantificades segons un còdic explícit, salves d'ordenança,[26] toc de campanes,[27] desplegament o onejar de banderes i pendons, luminarias i fòcs artificials, misses de Et Deum -acció de gràcies-, etc.-)

Despuix de les olimpiades i el teatre grec i els triumfos i ludi romans (en Roma es va falcar el tòpic panem et circenses -"pa i circ"-) varen vindre les cerimònies sacralizadoras de la monarquia migeval (consagració real -coronació del Sacre Emperador Romà[29] pel Papa, coronació del Rei de Romans[30] en Aquisgrà, sacre dels reis de França[31] en Reims-, toc real) i les justes i tornejos; despuix dels llegendaris fastos tarde-gòtics de la tall borgoñona (analisats per Huizinga en L'autumne de l'Edat Mija), varen destacar les corts italianes de la Renaixença (Leonardo dona Vinci va actuar com mestre de cerimònies de la cort de Milà) i la francesa del Barroc (François Vatel per a Luis XIV). En Espanya, les corregudes de bous i els autos de fe varen ser utilisats pel poder com a espectàculs públics a on mostrar-se (en Espanya es parafraseó el tòpic romà convertint-ho en "pa i bous"). També les cerimònies fúnebres, com els que en motiu de la mort de Felipe II varen dur a la construcció d'un aparatoso túmulo (en Sevilla, com en molts atres llocs de la seua monarquia, que no eren a on va tindre lloc el decés -L'Escorial-) que va descriure Cervantes en un famós sonet (1598):


Vot a Deu que m'espanta esta grandea / i que donara un doblón per describilla; / perque ¿a quí no sorprén i maravella / esta màquina insigne, esta riquea? / Per Jesucristo viu, cada peça / val més d'un milló, i que és mancilla / que açò no dure un sigle, ¡oh gran Sevilla!, / Roma triunfante en ànim i noblea. / Apostaré que el ánima del mort / per gojar este lloc hui ha deixat / la glòria a on viu eternament. ...[32]

El ceremonial o etiqueta de la cort i restant d'assunts protocolaris es prenen molt en sério (aplegant a suscitar greus conflictes), i varen produir alts graus de refinament, particularment en l'Imperi bizantí i en Extrem Oriente (cort imperial chinenca i japonesa).

Ciutat Prohibida de Pequín.

En algun cas, com el de Bali en el sigle XIX, estudiat per Clifford Geertz seguint la metodologia de Max Weber sobre el poder carismàtic, es pot parlar d'un verdader "Estat-teatre", a on "els rituals de masses no eren una construcció per a afiançar l'Estat, sino que l'Estat era un invent per a realisar estos rituals de masses".[33]

Tant en Bizancio com en les civilisacions orientals varen ser comunes les exhibicions enlluernants per part del poder, majors quant més en decadència estava el seu poder efectiu.[34] Esta font migeval descriu una pràctica del califato de Còrdova al començament del sigle XI, ambientada en Medina Azahara o potser en l'alcasser de Còrdova:

El seu techumbre era d'or i gros i pur cristal, lo mateix que els seus murs; els seus teixixques eren d'or i argent. En el centre tenia un estany ple de mercuri i a cada costat del saló s'obrien huit portes, formades per arcs de marfil i ébano que reposaven en columnes de cristal coloreat, de manera que els rajos del sol, en entrar per eixes portes, es reflectien en la seua techumbre i en les seues parets, produint-se llavors una llum resplandeciente i cegadora. Quan al-Nâsir volia esglayar als presents o rebia la visita d'algun embaixador, feya un gest als seus esclaus i estos removien eixe mercuri, en lo que el saló s'omplia de sobrecogedores fulgors semblants a la resplandor del raig, creant als que allí es trobaven l'impressió de que el saló girava en l'aire mentres el mercuri seguia en moviment. Alguns diuen que el saló girava per a estar enfrontat al sol, seguint el seu curs, mentres que uns atres afirmen que estava fix, sense moure's al voltant de l'estany. Cap atre sobirà, ni entre els infels ni en l'Islam, havia construït abans res semblat, pero a ell li va anar possible fer-ho per l'abundància de mercuri que allí tenien.[35]

En tot, no es pot enganyar a tot lo món per a sempre:

Manuel I Comneno [emperador bizantí del sigle XII]... va decidir comprar la pau en or i enlluernar als embaixadors alemans en la magnificencia imperial. No obstant els occidentals no es varen deixar enlluernar i varen reaccionar agriament. ... la contemplació de totes aquelles riquees no va fer més que aumentar la seua codícia i el seu desig de combatre lo més pronte possible a aquells grecs afeminats i carregats d'or com a dònes. En va els bizantino els invitaven a admirar l'esplendor de la pedreria en que refulgía l'emperador i a gojar l'ambient primaveral difòs en lo més cru del hivern. Els embaixadors responien insolents que d'allí a poc els grecs tindrien que substituir l'or en ferro, per a combatre en hòmens que no relluïxen en el centelleo de les pedres precioses sino que, com a verdaders fills de Mart, tenen en els seus ulls llamaradas de còlera. ... era Manuel un emperador més respectat i volgut quan s'enfrontava a les dures campanyes militars que quan es vestia de púrpura, en la seua diadema, i cavalcava sobre un cavall adornat. El verdader poder no era puix per a Coniates [historiador bizantí que referix l'episodi] eixa pompa i boato que, en atres temps, enlluernava als bàrbars de les fronteres i als embaixadors de terres lluntanes...[36]

Bibliografia

En alemà

En francés

En espanyol Grup Europeu d'Investigació Històrica "Religió, Poder i Monarquia" (Coloqui Internacional), Ceremoniales, ritos i representació del poder, Universitat Jaume I, 2004

En anglés

Referències

  1. ↑ La posició del "governat" (ciutadà o súbdit) en el poder polític és bidireccional. En un Estat democràtic és al mateix temps subjecte d'obligacions i de drets. En la seua relació en l'administració pública se li considera administrat. Veu "administrats" en Enciclopèdia Jurídica
  2. ↑ dramatisation
  3. ↑ Foucault, Fontana, Cubides, Montes, Caravaglia, Li Roy Ladurie, Goerg (op. cit.)
  4. ↑ Diógenes Laercio, Els dèu llibres ...: Solón.
  5. ↑ Chase, font citada en Dominance hierarchy
  6. ↑ Pablo Població, Les relacions de poder, pg. 39 i ss.
  7. ↑ Zimmerman, font citada en Ritual combat (redirigix a Endemic warfare, traducible com "guerra endèmica", l'estat d'enfrontament continu en societats tribals de guerrers).
  8. ↑ Particularment espectaculars varen ser els uniformes i vestidures utilisades per Muammar al-Gaddafi
  9. ↑ "Del llatí praeeminentĭa - Privilegi, exenció, ventaja o preferència que goja algú respecte d'una atra persona per raó o mèrit especial" Diccionario de la lengua española té una clara relació semàntica en "eminència" ("altura", aixina com un tractament honorífic per a càrrecs destacats, de la mateixa manera que ocorre en el concepte de "alteza"). Lateralment, també ho té en prelació ("del llatí praelatĭo, -ōnis - Antelació o preferència en que alguna cosa deu ser atés respecte d'una atra cosa en la qual es compara"), terme molt utilisat en l'ordenació protocolària. Vore també Voltaire, veu "Grand, Grandeur", en Dictionnaire philosophique, font citada en preeminence redirigix a greatness. Grandeur, que lliteralment és "grandea", pot entendre's com "magnificencia", "majestad" i atres térmens habitualment utilisats en les descripcions de l'escenificació del poder polític.
  10. ↑ The Royal Household, font citada en royal barge
  11. ↑ carrossa
  12. ↑ Per a tota la secció: Harris, Morris (op. cit.)
  13. ↑ Web oficial, font citada en Hofkirche, Innsbruck
  14. ↑ Chiappini, font citada en Guard Mounting
  15. ↑ «Els origines préhistoriques et paléoberbères dones Touaregs à travers l'art rupestre saharien». Archivat des d'el original, el 12 de decembre de 2022. Consultat el 28 de juliol de 2015.
  16. ↑ Gestió de l'inundació del Nilo -Budge, fuetne citada en Flooding of the Nile- pel faraó, aqüeductes romans, ponts -El títul de "pontífex", revestit de caràcter sacral, s'utilisava en Roma, i tenia el seu orige en el conte del pont sobre el Tíber. Els ponts de París -Lliste dones ponts de Paris- varen ser un de les fites urbanes favorites per a la demostració del poder real (Pont Neuf), hospitals -Hôtel Dieu de Beaune, Hostal dels Reis Catòlics-, etc.
  17. ↑ A títul d'eixemple: Necròpolis de Varna, Piràmides d'Egipte, temples egipcíacs, zigurat mesopotámicos, Acrópolis d'Atenes, Domus Aurea, Coliseu romà, conjunt arquitectònic de Rávena, Santa Sofia, mesquita de Còrdova, palau d'Aquisgrà, Sainte Chapelle, torres urbanes de les ciutats migevals europees, Alhambra, Kremlin, Palau del Louvre, Hampton Court, Monasteri de l'Escorial, Palau del Bon Retir, Versalles, Sant Pablo de Londres...
  18. ↑ Pienza, Plaça de les tres cultures, Plaça de Sant Pedro
  19. ↑ Persépolis, Medina Azahara, Chichén Itzá, Angkor Vat, Ciutat Prohibida, Washington D. C., Brasília. Vore també ciutat ideal
  20. ↑ Vore història numismàtica d'Espanya. Paul D. Van Wie, Image, History, and Politics: The Coinage of Modern Europe, University Press of America, 1999: "money as a medium of communication laden with artistic and political meaning ... political, economic, and aesthetic messages carried by coinage, therefore providing a special realm in which to view and constantly reevaluate major political and economic developments from the French Revolution through the Cold War, ... every political system, consciously or unconsciously, constructs a set of symbols as an expressió of itself with its coinage, enabling historians and social scientists to synthesize political, economic, and artistic meaning in a historical context."
  21. ↑ Gisant (terme francés traducible com "yacente", aplicat a l'escultura yacente o escultura funerària pròpia del art cristià a partir de l'Edat Mija -escultura funerària migeval-). Cumont, font citada en gisant, Sculpture funéraire au Moyen Âge en Occident
  22. ↑ Són comuns en l'art del Próximo Oriente Antic: estelas i frisos babilonios, assiris, perses o egipcíacs (Via procesional cap a la porta de Ishtar de Babilonia, friso dels arqueros de Susa -comentari, en el Louvre-) i en l'escultura romana (arc de Tito, columna trajana).
  23. ↑ célébration
  24. ↑ The London Gazette, font citada en Birthday Honours
  25. ↑ Westminster Abbey, font citada en List of royal weddings
  26. ↑ "Maritime Gun Salutes", font citada en Salute, 21-gun salute i en:Three-volley salute
  27. ↑ Duckworth, Tintinnalogia; or, The art of ringing, font citada en en:campanology (redirigix des de en:bell ringing)
  28. ↑ Procediment protocolari [1] archivat en Wayback Machine. en exteriors.gob.és
  29. ↑ Jäschke, font citada en Coronation of the Holy Roman Emperor
  30. ↑ Lliste dones rois dones Romains ayant été sacrés à Aix-la-Chapelle
  31. ↑ Depreux, font citada en Sacre dones rois de France
  32. ↑ «Text en cervantes.uah.és.».
  33. ↑ Cliffor Geertz, Negara - L'estat-teatre en el Bali del sigle XIX, citat en La ritualizaació del poder: simbolisme i escenificació [2] archivat en Wayback Machine..
  34. ↑ Molina i Figueres, op. cit., pg. 226: "De la mateixa manera que va succeir en atres periodos de l'història, com per eixemple en les fases terminals de l'imperi carolingio o del ducado borgoñón, en la capital catalana la cristalisació d'una iconografia del poder polític va coincidir, encara que en principi això puga semblar paradòxic, en la crisis i desintegració de les institucions que representaven els interessos del grup dominant. Les manifestacions visuals, que en térmens actuals calificaríem de propagandístiques, favorides durant este procés pels ciutadans honrats, tenen el seu eixemple més emblemàtic en el retaule de la capella municipal, sense dubte l'obra culminant del procés d'exaltació icònica dels consellers. Eixecutada en un dels moments de major radicalisació del concflicto social, solament dèu anys abans de la pèrdua del monopoli polític dels patricios urbans i de l'ascens de la Busca al govern municipal, la pintura de Dalmau expressa per sí mateixa la ferma voluntat dels consellers de promoure una solemne i grandilocuente iconografia del poder. Una composició singular que, en virtut dels seus valors semàntics, inspiraria atres obres semblants, com per eixemple la taula central del retaule de la Paeria (ca. 1445-1455), un conjunt destinat a la capella de la casa municipal de Lleida i concebut també per a evocar la protecció mariana sobre els màxims dirigents -en este cas els paers de la ciutat."
  35. ↑ «Citat en Enigmes de Còrdova)».
  36. ↑ Antonio Bravo, Bizancio, pg. 36
  37. ↑ (Dans són traité De l'architecture et de l'art de ben bâtir (1452), Leon Battista Alberti distinguait els types de palais suivant la nature du pouvoir de ceux qui i résidaient : " El habitation devra être conforme au type de vie que li chef entend i mener, qu'il soit roi, tyran ou personne privée. " Quel sens els princes bâtisseurs ont-ils donc voulu donner à l'espace qui consacre leur autorité ? ... la brique, la pierre, li marbre i sont considérés comme unix archive capable, au même titre qu'unix charte ou un traité de jurisconsulte, d'éclairer el historien sur la nature du pouvoir. Architecture parlante, li palais, avec els jardins qui l'entourent, es donne à voir tel un texte, la structuration d'un espace traduisant l'idéologie dans la matière. De la Chine à l'Europe, de l'Antiquité tardive aux Lumières, de Bagdad à Versailles en passant parell Constantinople, els palais matérialisent un imaginaire de force et d'intimidation, thésaurisent els richesses, imposent unix " mise en ordre " de la cour, hiérarchisent l'accès au prince, participent au processus de " civilisation dones mœurs ". À la fois manifestations de puissance et gardiens de mémoire, els lieux de pouvoir ... montrent l'ambivalence dones formes parell lesquelles li prince façonne un lieu à són image.)
  38. ↑ (À la fi de guerres civils et unix fois vaig consolidar són pouvoir institutionnel, entre 31 et 27 av. J.-C., Imperator Caesar Diui f. Augustus dominait toute l’arène politique et pouvait sans souci es lancer dans la transformation architecturale et dans li développement urbanistique de Rome. C’est la mise en chantier de projets édilitaires grandioses, répartis dans l’ancienne et chaotique ville républicaine : l’objectif est évident au fil dones années, il s’agit de reconstruire la quasi-totalité dones temples, dels embellir, mais surtout de doter l’Vrbs de nouveaux bâtiments publics destinés à soutenir la nouvelle idéologie du pouvoir. L’on érigea sur li Champs de Mars (Campus Martius) pas moins de deux théâtres, li premier (13-11 av. J.-C.) dédié à Marcellus (neveu et beau-fils d’Auguste) et li second (13 av. J.-C.) à Balbus (un partisan de l’empereur) ; mais dans la même régió li Princeps promut la construction d’un monumental mausolée dynastique, ainsi que de très nombreux aedes, porticus et complexes thermaux, sans oublier la création d’un énorme lac artificiel. En revanche, li majestueux autel de la Paix (Llaura Pacis) fut quant à lui dédié parell li Sénat. Auguste restaura li Forum Romanum et compléta li Forum de César, els mettant en rapport spatial l’un à l’autre, mais surtout els annexant au nouvel et gigantesque espace public qui prit li nom d’Auguste même. La colline du Palatin (Palatinus mons) vit la construction de nouveaux édifices, dans un système de rapports spatiaux qui annexait els résidences privée et publique d’Auguste à dones terrasses, temples et bâtiments administratifs édifiés pour la gestion de la machine impériale. Li Circus Maximus fut rendu encore plus monumental parell ses décors (cf. l’obélisque d’Héliopolis vaig datar de l’époque de Ramsès II, et qu’Auguste fit dresser au milieu de la spina du cirque) ; il ordonna encore de construire unix Naumachia (bassin pour dones batailles navals simulées) dans la regio Transtiberim (li district urbain « au-delà du Tibre »). Pour la première fois dans l’histoire de Rome, furent construites dones bibliothèques « publiques ». Parallèlement la ville, qui à l’époque pouvait accueillir un million d’habitants environ, fut aussi réorganisée dans són administration et li nomene de régions (regions), constituées de 265 districts (vici), passa de 4 à 14. En 6 ap. J.-C., Auguste mit en plau un corps de pompiers/policiers (vigiles) pour prévenir et éteindre els incendies fréquents dans la ville et aussi pour li maintien de l’ordre public durant la nuit : ce corps était constitué d’un effectif de 7.000 hommes divisés en sept unités ou cohortes. Li Tibre fut également enrégimentée et són lit dragué. De nouveaux aqueducs desservirent Rome et un vaste réseau d'égouts complètement réaménagé, contribua à améliorer l’hygiène publique, qui était alors assez mauvaise. Suétone (Auguste, 30) donne li récit suivant de l'œuvre accomplie à Rome parell li premier empereur : SPATIUM URBIS IN REGIONES UICOSQUE DIUISIT INSTITUITQUE, UT ILLAS ANNUI MAGISTRATUS SORTITO TUERENTUR, HOS MAGISTRI I PLEBE CUIUSQUE UICINIAE LECTI. ADUERSUS INCENDIA EXCUBIAS NOCTURNAS UIGILESQUE COMMENTUS EST; AD COERCENDAS INUNDATIONES ALUEUM TIBERIS LAXAUIT AC REPURGAUIT COMPLETUM OLIM RUDERIBUS ET AEDIFICIORUM PROLATIONIBUS COARTATUM. QUO AUTEM FACILIUS UNDIQUE URBS ADIRETUR, DESUMPTA SIBI FLAMINIA UIA ARIMINO TENUS MUNIENDA RELIQUAS TRIUMPHALIBUS UIRIS EX MANUBIALI PECUNIA STERNENDAS DISTRIBUIT. AEDES SACRAS UETUSTATE CONLAPSAS AUT INCENDIO ABSUMPTAS REFECIT EASQUE ET CETERAS OPULENTISSIMIS DONIS ADORNANT… « Auguste divisa Rome parell sections et parell quartiers. Els magistrats annuels furent chargés de tirer au sort la garde dones sections, et li soin dones quartiers fut vaig confiar à dones inspecteurs, choisis dans li voisinage. Il établit contre els incendies dones sentinelles qui veillaient pendant la nuit. Pour prévenir els inondations du Tibre, il en élargit et en nettoya li lit qui depuis longtemps était encombré de ruines et rétréci parell la chute dones édifices. Afin de rendre l'accès de Rome plus aisé, il es chargea de réparer la voie Flaminienne jusqu'à Rimini, et voulut que chaque citoyen honoré d'un triomphe employât à la construction dones autres routes, els fonds provenant de leur part de butin. Il relleva els temples qui étaient tombés de vétusté ou consumés parell dones incendies, et els orna, ainsi que els autres, dones plus riches présents… ». Telle était la ville qui entourait Tite-Live, unix ville en perpétuelle transformation pour devindre digne de sò rôle de capitale de l'Empire)
  39. ↑ (... Née en 1685 de la volonté de magnifier Louis XIV alors au zénith de sa gloire, elle a été conçue comme unix illustration du prince dans la ville, unix " plau royale " dont li discours allégorique s'esprem autant dans la statue du souverain que parell la cadence architecturale dones façades ordonnancées. Chef-d'œuvre de Jules Hardouin-Mansart, elle annonce d'autres ensembles qui, à Paris (plau Vendôme) ou en province (Dijon, Rennes, Bordeaux, Nancy...), ont els meus la France à el heure royale. Dès la fi du XVIIIe siècle, cette image connaît de profondes mutations, la principale étant la destruction de l'effigie royale (1792). Rétabli en 1822, li Louis XIV de bronze a changé de position et surtout de symbolique : el histoire remplace l'allégorie. Enfin, la ville vient ouvrir l'écrin jusque-là fermé sur lui-même, avec li percement de la rue Etienne-Marcel et l'altération dones façades d'origine. Carrefour au centre de la vaig citar trépidante, proche dones Trobes et du commerce dones Boulevards, la plau dones Victoires devient alors la capitale d'un empire de magasins et de marchands de tissus qui, au XXe siècle, est passé du commerce de gros à l'èlit dones faiseurs de mode...)
  40. ↑ (En 1792, l'abbé Charles-François de Lubersac de Livron, imaginant els dernières heures de Louis XVI, prisonnier au Temple, écrit " nuit et jour, la meule de Jacques Clément tourne sans cesse pour aiguiser els poignards du régicide ". Anticipation de l'exécution du 21 janvier 1793, la visió de Lubersac, comme celle de nombreux autres pamphlétaires ou caricaturistes de l'époque, rattache explicitement li destin de Henri III, li dernier dones rois Valois, assassiné parell li moine ligueur Jacques Clément li 1er août 1589, à celui de Louis XVI, jugé, condamné à mort et vaig guillotinar plau de la Révolution. De fait, à ces deux époques troublées, fi du XVIe siècle, fi du XVIIIe siècle, l'image du roi, et à travers elle la légitimité du pouvoir, sont profondément remises en cause. ... mécanismes de la calomnie et de la rumeur, ... els multiples registres de la propagande anti-royale : accusations de sacrilège, de dépravation, de bestialité, etc. ... la "crise de la représentation monarchique" a contribué à la désacralisation du pouvoir, à la formation d'unix opinion publique autonome, et, plus directement, à la mise à mort de deux rois, Henri III et Louis XVI.)
  41. ↑ (... els rues et els plaus dones villes africaines s'animent : farandoles d'enfants à Antananarivo, processions religieuses à Ouagadougou, défilés organisés pour els indépendances et leur commémoration, cortèges dones fanals à Saint-Louis du Sénégal. Ces manifestations festives et ben d'autres, officielles ou privées, es prolongent dans els bars congolais ou els cours de Lomé. Elles mettent en scène dones personnages variés, porte-parole de la société : oba du Nigèria, musiciens sénégalais de l'après-guerre, métis du Cap, instituteurs de William Ponty... moments forts, qui rompent la routine du quotidien ... mutations d'unix société urbaine qui esprem sa cohésió ou sa diversité. ... concepts de fête et d'espace urbain, sur toile de fond dones bouleversements politiques et sociaux dones XIXème et XXème siècles. ... devindre de cérémonies anciennes et l'émergence de nouveaux moments festifs. Els fêtes situées aux confins du spontané et du codifié, procédant à la fois du politique et du culturel, jettent unix lumière nouvelle sur els sociétés africaines. Ces Fêtes urbaines en Afrique allient els traces de la mémoire et dones écrits aux tracés spatiaux, mentaux ou sociaux. Surgissent alors, dones côtes du golfe de Guinée à Madagascar, els significations mouvantes dones festivités urbaines.)
  42. ↑ (La fête permet d' appréhender la conscience qu' un groupe de personnes a de sa plau dans la société. Els cérémonies civils sont pour els habitants de Llima l' occasió de montrer leur fidélité aux monarques lointains qui els gouvernent ; els autorités locals, créoles ou indiennes, els utilisent pour manifester leur amour envers la patrie, et affirmer la plau fondamentale du Pérou dans la politique économique et la religieuse de l' Empire espagnol. A travers els arts et la littérature apparaît la double identité de la population liménienne, conscient et fière de sò appartenance au monde espagnol et de plus en plus poussée à revendiquer són américanité.)
  43. ↑ Li culte d’Ethron Kpeto Deka Alafia, issu de la rencontre entre christianisme missionnaire, islam et pratiques coutumières, es répand avec succès au Bénin parell l’intermédiaire de meneurs dont li pouvoir magico-religieux, thérapeutique, social et politique doit être acquis et sans cesse entretenu pour la pérennité d’unix tradition en pleine genèse. Els outils conceptuels proposés parell Michel Foucault pour identifier els formes que prend l’exercice du pouvoir, pour li « voir » émerger au sein dones rapports sociaux, sont susceptibles d’orienter l’observation et l’analyse ethnologiques. Li pouvoir naît et es déploie dans l’action rituelle mais également dans la pratique quotidienne. Li pouvoir du chef de culte, parell exemple, s’esprem parell diverses voies, rarement mises en corrélation, celles du corps, de l’espace, de la matière et du rapport à autrui.
  44. ↑ pg. 55: "... prenent en consideració els rituals que imponen regles, obligacions, drets i procediments i que s'inscriuen en les lleis civils, en els còdics morals i en les lleis universals de l'humanitat. El treball de Foucault es dirigix, per tant, a la realisació d'una microfísica del poder, dels meticulosos rituals de poder que els aparats i les institucions posen en joc."
  45. ↑ pg. 89:"... les Festes Mayas, relacionant-les en el laboriós procés colectiu de construccions identitàries en el Riu de l'Argent ... la festa colonial i els seus nexes en els rituals de poder en eixa societat... mostar alguns dels aspectes centrals que tanquen les festes i els rituals lúdics relacionats en la constitució i l'arquitectura de les formes de poder..."
  46. ↑ "El lema de Carlos V, Plus Oultre, posava de manifest la voluntat regio de construir un imperi cristià que des d'Europa s'estenguera cap a Amèrica, Àfrica i Terra Santa. La divisa solar de Felipe II, Iam Illustrabit omnia, supon la culminació d'este anhel de la dominació universal. Des de la Renaixença fins a l'inici del sigle XIX, els reis d'Espanya varen ser representats en numeroses ocasions per mig del Sol, expressió simbòlica de l'orde universal impost per la monarquia hispànica."
  47. ↑ ("... com diu Isidoro Moreno (1982) referint-se a la Romeria del Rocío en Almonte (Huelva), este acte ritual d'apropiació és un ritual de rebelió (Gluckman, 1962-1963). I yo afigc, referint-me a Pucará, és un ritual de rebelió en el que la conducta simbòlica d'apropiació física de l'image de la Verge no oculta la realitat social... És pel contrari el moment en que el símbol religiós dominant (la Verge del Rosario) canvia d'amo. És el moment en que es produïx un verdader canvi social, una subversió de l'orde social sobre el control dels símbols. ... els símbols no són el lloc a on s'oculta la realitat social, sino a on s'explicita i revela. Lo que succeïx és que les lluites socials no succeïxen només en l'àmbit dels símbols. Si l'error de [molts marxistes]... és llimitar les lluites socials als bens econòmics, l'error de molts teòlecs de la lliberació és reduir les lluites de lliberació a les lluites ideològiques pel control dels símbols religiosos, seqüestrats per les classes dominants. ... la festa és un model cultural la significació del qual radica en l'interior de la cultura de que es tracte. La significació de la festa cal buscar-l'en el còdic simbòlic de cada cultura i en l'anàlisis de les relacions del còdic simbòlic en el restant dels fets socials. ... El significat dels símbols de la festa està en el context social...... la festa es pot definir com l'àmbit privilegiat del simbolisme... En primer lloc perque els diferents aspectes ecològics, tecno-econòmics, polítics i ideològics d'una comunitat, entorn als quals es desenrollen relacions de poder, s'expressen simbòlicament en la festa. En segon lloc, perque la festa conté símbols religiosos capaços de generar relacions de poder i de convertir-se en símbols de poder. ... la festa és al mateix temps expressió i acció simbòlica. Lo primer perque ritualiza relacions socials expressades per mig de símbols, i lo segon perque genera relacions socials i rituals a través de lluites simbòliques. ... la festa constituïx, per últim, un sistema de comunicació peculiar i diferent de les llengües naturals i d'atres sistemes, especialment per l'importància del context com a referent dels símbols.")
  48. ↑ "El regnat de Felipe II constituïx un dels moments artístics més interessants de l'Europa moderna. Ademés de l'art imperial produït per Berruguete, Luis de Morales, Herra, El Greco, etc., atres artistes desenrollaven la tasca d'enriquir el regnat de Felipe II en un art que complia una funció política d'indubtable importància: l'art efímer que embellia els acontenyiments reals."
  49. ↑ ("... political symbols manifested through rites explain much of the political life of modern nations, contrary to the usual rational, utilitarian, and interest-group explanations. ... rituals llaure not merely meaningful to the poorly educated, elites use rituals to support the existing order and revolutionaries use them to replace it").
  50. ↑ ("... discusses a range of attempts that have been made to apply a particular theory of ritual—the Durkheimian theory—to the politics of modern societies, specifically the United States and Britain").
  51. ↑ "Jacob Burckhardt claimed that the state in Renaissance Italy became a work of art. In this book, the authors illiminate the corollary: that art in Italy became a work of state. They study centres of power under three distinctive governments - a civic republic of the 14th century [ Sala dei Nove -Alegoria del Bon i del Mal Govern-, Siena, 1338-1340], a princely court of the 15th [ Camara Picta, Mantua, 1465-1474], and an absolutist state of the 16th [ Sala Gran, Florencia -Salone dei Cinquecento it:Salone dei Cinquecento, no deu confondre's en la Sala Gran de la Casa Vasari it:Casa Vasari (Firenze)- i Entrada de 1565]. The authors argue that, no less than armies, laws and taxes, painted halls of state were strategic instruments, tactical weapons and technical machines of government." (resenya editorial) ... "The trree halls of state ... correspond to the three ages into which Giorgio Vasari first divided the Rinascita of the arts. In this scheme Lorenzetti was a prophet, Mantegna a founder, and Vasari himself an heir to the masters of the Third Age running from Leonardo to Michelangelo" (pg. 257).
  52. ↑ ("... the temporary architecture erected for festivals and the role it has played in developing Western architectural and urban theory. Festival Architecture is arranged in historical periods – from Antiquity to the modern era – and divided between analyses of specific festivals, set in relation to contemporary architecture and urban design idees and theories.")


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Escenificació_del_poder_polític&oldid=1490013»