Heurística

La heurística (), que significa «trobar, inventar» (el pretérito perfecte d'este verp és eureka), apareix en més d'una categoria gramatical. Quan s'usa com sustantiu, es referix a la disciplina, l'art o la ciència del descobriment. Quan apareix com adjectiu, es referix a coses més concretes, com estratègies, regles, silogismes i conclusions. No deu confondre's en la erística, ya que són conceptes distints. A sovint es creu erròneament que són oposts; no obstant, no existix entre ells una relació dicotòmica evident. Estos dos usos estan íntimament relacionats, ya que l'heurística usualment propon estratègies que guien el descobriment. El terme va ser utilisat per Albert Einstein en la publicació sobre efecte fotoeléctrico (1905), en el qual va obtindre el premi Nobel en Física en l'any 1921 i el títul traduït del qual a l'idioma espanyol és: “Sobre un punt de vista heurístic concernent a la producció i transformació de la llum” (Über einen die Erzeugung und Verwandlung dones Lichtes betreffenden heuristischen Gesichtspunkt). Actualment s'han fet adaptacions al terme en diferents àrees, aixina definixen l'heurística com un art, tècnica o procediment pràctic o informal, per a resoldre problemes. Alternativament, Imre Lakatos ho definix com un conjunt de regles metodològiques no necessàriament forçoses, positives i negatives, que sugerixen o establixen cóm procedir i quins problemes evitar a l'hora de generar solucions i elaborar hipòtesis.

Heurística

En general, es considera que la capacitat heurística és una traça característica dels humans des del punt del qual de vista pot descriure's com l'art i la ciència del descobriment i de l'invenció o de resoldre problemes per mig de la creativitat i el pensament lateral o pensament divergent. Segons el matemàtic George Pólya la base de l'heurística està en l'experiència de resoldre problemes i en vore cóm uns atres ho fan. Conseqüentment es diu que hi ha busques cegues, busques heurístiques (basades en l'experiència) i busques racionals. La popularisació del concepte es deu a George Pólya, en el seu llibre Cóm resoldre-ho (How to solve it). Havent estudiat tantes demostracions matemàtiques des de la seua joventut, volia saber cóm els matemàtics apleguen a elles. Ellibre conté la classe de receptes heurístiques que tractava d'ensenyar als seus alumnes de matemàtiques. Quatre eixemples extrets d'ell ilustren el concepte millor que cap definició:

• Si no conseguixes entendre un problema, dibuixa un esquema exhaustiu (traçant un prototip en el que discernir el relat d'idees de referència conegudes i hipòtesis raonables).
• Si no trobes la solució, fes com si ya la tingueres i mira qué pots deduir d'ella (raonant a l'inversa).
• Si el problema és abstracte, prova a examinar un eixemple concret.
• Intenta abordar primer un problema més general (és la “paradoxa de l'inventor”: el propòsit més ambiciós és el que té més possibilitats d'èxit).

Matemàtica

En la matemàtica, l'heurística existix des de la Grècia antiga. No obstant, la formalisació i l'alt grau de rigor en matemàtica li ha restat importància a l'estudi del descobriment, considerant-ho més be d'interés per a la psicologia. Encara que existix el camp de la teoria de la demostració, este res té que vore en trobar patrons de demostració o regles per a trobar les demostracions dels teoremas. La paraula heurus prové del grec erus. Hi ha treballs de Poincaré, Hadamard i Polya sobre la creació en matemàtica. Al respecte ellibre "Raonament plausible" de George Polya, descriu les possibilitats de creació en les diverses branques de la matemàtica i treballs concrets d'alguns matemàtics.

Artícul principal → Heurística en antivirus.

Psicologia

AP En psicologia l'heurística es relaciona en la creativitat i s'ha propost que siga «aquella regla senzilla i eficient per a orientar la presa de decisions i per a explicar en un pla pràctic cóm les persones apleguen a un juí o solucionen un problema». Usualment una heurística opera quan un problema és complex o el problema du informació incompleta. En general, una heurística pot considerar-se com una drecera als processos mentals actius i, per lo tant, és una mida que aforra o reserva recursos mentals. Les heurístiques funcionen efectivament en la majoria de les circumstàncies, no obstant, també poden conduir a errors sistemàtics en la presa de decisions o el desenroll de juïns. L'ideació de solucions heurístiques freqüentment arranca d'un raonament per analogia. Un eixemple d'una drecera mental és l'us d'un estereotip. Quan es juja a un individu basant-se en la descripció estereotípica d'un grup al com pertany, l'us de l'estereotip pot resultar en un error, (juí per preestablit) ya que l'individu pot ser poc representatiu de l'estereotip. No obstant l'heurística, encara que imperfecta, pot seguir sent vàlida si l'estereotip és estadísticament lo prou correcte (no hi ha estadístiques d'estereotips disponibles). Aixina, els possibles errors puntuals queden sobradamente compensats pels més freqüents encerts (més encerts que errors). Estos són obtinguts, ademés, per mig d'una regla relativament senzilla (no cal basar-se en raonaments o coneiximents sòlits) que aforra recursos mentals i accelera de forma significativa la presa de decisions, lo que en certes situacions pot resultar crític (per eixemple quan l'integritat física, mental o econòmica de l'individu està en joc).

Ingenieria

En ingenieria, una heurística és un método basat en l'experiència que pot utilisar-se com a ajuda per a resoldre problemes de disseny, des de calcular els recursos necessaris fins a en planejar les condicions d'operació dels sistemes. Per mig de l'us d'heurístiques, és possible resoldre més ràpidament problemes coneguts o similars a atres coneguts. Existixen varis métodos heurístics disponibles per als ingeniers com, per eixemple, el Anàlisis modal de fallos i efectes i els arbres de fallo. En el primer es depén d'un grup d'ingeniers experimentats que evaluen els problemes i fallos, els ordenen segons la seua importància i recomanen solucions. Uns atres, com els métodos d'ingenieria forense, són una àmplia font d'informació per a l'investigació de problemes i responsables, i es basen en l'heurística de l'esclavó més dèbil i en l'eliminació de causes improvables. El coneiximent de quines causes són provables i quins no, forma una heurística depresa per la professió durant molts anys, més que un coneiximent científic aplicat. Ya que les heurístiques poden equivocar-se, és fonamental conéixer els casos en els que són aplicables i els llímits al seu us. En general, en l'ingenieria deuen considerar-se com a ajudes o respals per a fer estimacions ràpides i dissenys preliminars, pero no com a justificacions finals d'un disseny o proyecte o uns atres.

L'heurística com a metodologia científica

Com metodologia científica, l'heurística és aplicable a qualsevol ciència i inclou l'elaboració de mijos auxiliars, principis, regles, estratègies i programes que faciliten la busca de vies de solució a problemes; o siga, per a resoldre tasques de qualsevol tipo per a les que no es conte en un procediment algorítmic de solució. Segons Horst Müler: «Els procediments heurístics són formes de treball i de pensament que recolzen la realisació conscient d'activitats mentals exigents». Els procediments heurístics com método científic poden dividir-se en principis, regles i estratègies.

• Principis heurístics: constituïxen sugerències per a trobar —directament— l'idea de solució; possibilita determinar, per tant, al mateix temps, els mijos i la via de solució. Dins d'estos principis es destaquen la analogia i la reducció (modelisació).
• Regles heurístiques: actuen com a impulsos generals dins del procés de busca i ajuden a trobar, especialment, els mijos per a resoldre els problemes. Les regles heurístiques que més s'ampren són:
  • Separar lo donat de lo buscat.
  • Confeccionar figures d'anàlisis: esquemes, taules, mapes, etc.
  • Representar magnituts donades i buscades en variables.
  • Determinar si es tenen fòrmules adequades.
  • Utilisar números —estructures més simples— en lloc de senyes.
  • Reformular el problema.
• Estratègies heurístiques: es comporten com a recursos organisatius del procés de resolució, que contribuïxen especialment a determinar la via de solució del problema abordat. Existixen dos estratègies:
  • El treball cap a avant: es partix de lo donat per a realisar les reflexions que han de conduir a la solució del problema: hipòtesis.
  • El treball cap a arrere: s'examina primerament lo que es busca i, recolzant-se en els coneiximents que es tenen, s'analisen possibles resultats intermijos de lo que es pot deduir lo buscat, fins a aplegar als daus.

Vore també: Ensaig i error, Gràfica, i Método hipotètic-deductiu

Atres accepcions

• Una teoria científica té un alt valor heurístic si és capaç de generar noves idees o induir noves invencions. Per a això, sense ser irrellevant, no és imprescindible que la teoria siga certa o incerta.

• Parafraseando a Sartre; gràcies a la seua capacitat heurística, pese a les predeterminaciones genètiques i atres condicionamientos, és provable que el ser humà (valga l'aparent paradoxa de la frase) estiga condenat a ser lliure de les llimitacions que el mig li impon.

• Mirant-la des dels conceptes subjacents, la proposta heurística és la capacitat del ser humà per a canviar la seua conducta, en la finalitat de resoldre situacions problemàtiques.

Vore també

• Biaix cognitiu
• Analogia
• Método científic
• Metaheurística
• Holisme
• Estocàstic
• Cuasi-empirisme matemàtic