Palau d'Aquisgrà
El palau d'Aquisgrà era tot un conjunt d'edificacions de tipo residencial, polític i religiós que va ser erigit per l'emperador Carlomagno com a centre del poder carolingio. El palau en qüestió es trobava ubicat en l'actual ciutat d'Aquisgrà, en l'oest d'Alemània, en l'actual estat federat de Renania del Nort-Westfalia. Les parts essencials del palau carolingio varen ser construïdes en l'última década de el VIII, pero els treballs varen tindre continuïtat fins a la mort del propi emperador Carlomagno en l'any 814.
El dissenyador dels plans del palau va ser Eudes de Metz, inscrivint l'obra dins del programa de renovació política del regne, anhelada i estimulada pel propi emperador Carlomagno.
La major part del palau va quedar destruït a lo llarc dels sigles, pero encara subsistix la capella palatina, que està considerada com un dels tesors de l'arquitectura carolingia, aixina com un característic eixemple de l'arquitectura típica del cridat Renaixença carolingio. La capella, junt a la catedral d'Aquisgrà, està catalogada per l'Unesco com Patrimoni de l'Humanitat des de 1978.[1]
Context i història del palau
[editar | editar còdic]El palau abans de Carlomagno
[editar | editar còdic]
Ya en l'Antiguetat, els romans varen elegir el lloc d'emplaçament de l'actual Aquisgrà per l'existència d'unes fonts termals, aixina com per la seua posició de lloc alvançat cap a la província de Germania Inferior. Denominada Aquae Granni, el lloc va ser acondicionat en termes sobre una superfície de 20 hectàrees,[2] que varen estar en us entre el I i el IV.[3] La ciutat romana va créixer íntimament unida a dites termes segons un disseny urbà en pla hipodámico clàssic que succeïa a l'anterior campament legionari. Un palau es destinava a residència del governador de la província romana o inclús del propi emperador aplegat el cas. En el IV, tant la ciutat com el palau romans varen resultar destruïts com a conseqüència de l'Invasió dels bàrbars.
Mentres que Clodoveo I va fer de París la capital del Regne Franco, el Palau d'Aquisgrà va quedar en l'abandó fins al advenimiento de la família dels carolingios. Els majordoms de Palau pipínidas varen efectuar algunes llabors de restauració en ell, pero el Palau d'Aquisgrà no era per llavors sino una residència qualsevol entre moltes atres. La cort franca era nómada, i els sobirans es desplaçaven al albur de les circumstàncies i necessitats. Cap a 765, Pipino III el Breu va fer construir un palau sobre els restants de l'antic edifici romà; va ordenar igualment que es restauraren les termes, desembarazándolas de les seues ídols pagans.[4] Des de la seua arribada al poder en 768, Carlomagno va pernoctar en Aquisgrà pero també en atres ciutatés d'Austrasia.[3] Cap al 790, no obstant, va decidir instalar-se en una residència fixa per a governar el seu imperi d'un modo més eficaç.
L'elecció d'Aquisgrà
[editar | editar còdic]
L'elecció d'Aquisgrà com a lloc de residència fixa va ser una conseqüència d'una mesurada reflexió per part de Carlomagno, i es va produir en un moment clau del seu regnat.[5] Despuix de convertir-se en rei dels francs, Carlomagno va portar a terme numeroses expedicions militars que li varen permetre enriquir el tesor pero també engrandir el seu regne, especialment cap a l'est. Havia conquistat la Sajonia pagana entre 772 i 780, pero la regió es resistia, sent necessàries constants guerres contra els sajones, en una duració total de trenta anys. Carlomagno va acabar per trencar en l'us germànic d'un sèquit itinerant que anava de domini en domini i es va dotar d'una autèntica capital. Per raó de la seua edat, va ser disminuint el ritme de les seues expedicions militars i, despuix de 806, pràcticament ya no va abandonar mai Aquisgrà.[6]
La situació geogràfica d'Aquisgrà va ser decisiva en l'elecció de Carlomagno: es trobava en ple centre dels territoris baix domini carolingio, en Austrasia, una regió que era ademés el breçol de la seua família, a l'est del riu Mosa; ademés, Aquisgrà es trobava en un encreuament de carreteres i a la vora d'un afluent del riu Rin, el Wurm. Aixina, Carlomagno va cedir l'administració dels seus dominis meridionals al seu fill Luis, nomenat rei d'Aquitània.[7] D'esta manera, controlat el flanc sur del seu regne pel seu fill, Carlomagno va poder passar a residir en el nort.
El fet d'instalar-se en Aquisgrà també va permetre a Carlomagno controlar més de prop als sajones.[8] Carlomagno va vore igualment totes les ventages que oferia el lloc: rodejat de boscs abundants en caça, contava en realisar abundants caceres en les rodalies,[9] com corresponia a un membre de la noblea per eixes dates. Per un atre costat, a mida que envellia, l'emperador s'alegrava de poder aprofitar els manantiales d'aigua calenta d'Aquisgrà.
Els documents de l'época carolingia nos presenten a Carlomagno com a un «Nou emperador Constantino el Gran»: en estes condicions necessitava una capital i un palau imperial dignes d'eixe nom.[10][11] Va preferir deixar la ciutat de Roma, l'antiga capital imperial, en mans del Papa. No obstant, la rivalitat en l'Imperi bizantí va espentar a Carlomagno a construir un suntuoso palau.[9] L'incendi que per llavors va sofrir el Palau de Worms, en l'any 793,[12] va supondre també un fet que li va animar a realisar el proyecte del nou palau.
Un proyecte important confiat a Eudes de Metz
[editar | editar còdic]
Els historiadors pràcticament no disponen de senyes biogràfiques sobre l'arquitecte del Palau d'Aquisgrà, Eudes de Metz. El seu nom apareix citat en un text d'Eginardo (naixcut cap a 775 i fallit en 840), el biógraf de Carlomagno. Se supon que es tractava d'un sacerdot en coneiximents culturals, familiarizado en les arts lliberals, en particular en el quadrivium. Sembla indubtable que havia llegit els tractats d'arquitectura de Marque Vitruvio.[13]
La decisió de procedir a la construcció del palau es va prendre a finals de la década compresa entre l'any 780 i l'any 790, o inclús a principis de la década següent, en un moment en que Carlomagno encara no posseïa el títul d'emperador. Les obres es varen iniciar en 794 i es varen prolongar durant varis anys.[14] Aquisgrà es va convertir ràpidament en la residència favorita del monarca, fins al punt de que despuix de l'any 807 casi mai es va absentar de la ciutat i del seu palau. A falta de documentació suficient, és impossible conéixer el número de treballadors utilisats en la construcció, encara que les dimensions del conjunt palatino permeten intuir que el seu número va ser molt elevat.
El pla de treball adoptat era d'una gran simplicitat geomètrica: Eudes de Metz va decidir conservar el traçat dels antics carrers romans, inscrivint el palau en un quadrat de 360 peus carolingios para cada costat,[15] és dir, 120 metros.[16] El quadrat en qüestió delimitava una superfície total de 20 hectàreas,[17] que quedava dividida en quatre per un eix nort-sur (corresponent a una galeria de mampostería) i un eix este-oest (corresponent a un antic carrer principal romana, el decumano). En la zona nort de dit quadrat es trobava la sala de l'Assamblea, al sur la capella palatina. L'arquitecte va traçar un triàngul cap a l'est per a enllaçar les termes en el complex palatino. Els dos edificis millor coneguts són la sala de les assamblees (hui en dia desapareguda) i la capella palatina, que actualment es troba integrada en la catedral de la ciutat. El restant d'edificis seguixen estant poc identificats:[18] freqüentment construïts en colombage (o entramat), en fusta i en rajola, han segut destruïts en el pas del temps. Per a terminar, tot el complex palatino quedava cercat per una muralla.[19]
L'instalació en Aquisgrà de la Cort imperial i les pròpies obres de construcció de tot el complex del palau varen estimular en gran manera l'activitat urbana de la ciutat, que va ser engrandida a finals de el VIII i novament a principis de el IX. Efectivament, artesans i mercaders havien buscat instalar-se en la proximitat de la cort, i alguns dels grans senyors del regne varen llogar per la seua banda residències en la ciutat. Els membres de l'Acadèmia palatina, aixina com els consellers de l'emperador Carlomagno, com Eginardo o Angilberto de Centula, eren propietaris d'una casa en les proximitats del palau.[19]
La sala de l'assamblea
[editar | editar còdic]
Ubicada al nort del complex palatino, la gran sala de l'assamblea (aula regio o aula palatina en llatí) estava destinada a acollir les «queixes generals», una volta a l'any. Es tractava de la reunió dels Grans del regne (i després de l'imperi), és dir, alts dignatarios que ocupaven els resorts del poder: comtes, fidelis i vassalls del rei, bisbes i abadés. L'assamblea general tenia lloc habitualment durant el més de maig; els participants en la mateixa discutien allí dels assunts polítics i judicials d'importància. Els capitularios, redactats pels escrigas de la chancillería d'Aquisgrà resumien, per escrit, les decisions que s'havien adoptat. També tenien lloc en el mateix edifici les cerimònies oficials, aixina com les recepcions als embaixadorés de regnes estrangers. Descrivint la cerimònia de coronació de Luis, el fill de Carlomagno, Ermoldo el Negre indica que Carlomagno parlava «des de lo alt del seu tro d'or».[20]
Les dimensions de la sala (1000 m²) estaven adaptades per a rebre a varis centenars de persones simultàneament:[21] encara que l'edifici no s'haja conservat, se sap que media 47,42 metros de llarc per 20,76 metros d'ample, i en una altura de 21 metros.[16] La seua planta sembla haver-se inspirat en el aula palatina romana de Tréveris. L'estructura estava construïda en rajoles i la seua forma era la d'una basílica proveïda de tres àbsits: el major (17,2 metros),[16] situat a l'oest, estava destinat a acollir al rei i al seu entorn més immediat. Els atres dos àbsits eren menors, i es trobaven disposts al nort i al sur. La llum penetrava a través de dos files de finestres. L'interior es trobava possiblement ornamentado en pintures representant escenes de héroes de l'antiguetat i també contemporàneus.[4] Una galeria en fusta rodejava tot l'edifici, entre les dos files de finestres. Des de dita galeria era possible la vista del mercat que se celebrava al nort del palau. S'entrava per una galeria porticada acondicionada al sur de la sala. l'absidiolo sur tallava en dos dit accés.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Unesco. «Aachen Cathedral». Consultat el 11 d'agost de 2009.
- ↑ A. Erlande-Brandeburg, A.-B. Erlande-Brandeburg, Histoire de l’architecture française, 1999, p. 104.
- ↑ 3,0 3,1 J. Favier, Charlemagne, 1999, p. 285.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Pierre Riché, La vie quotidienne dans l’Empire carolingien, p. 57.
- ↑ A. Erlande-Brandeburg, A.-B. Erlande-Brandeburg, Histoire de l’architecture française, 1999, p. 92.
- ↑ J. Favier, Charlemagne, 1999, p. 582.
- ↑ J. Favier, Charlemagne, 1999, p.287
- ↑ A. Erlande-Brandeburg, A.-B. Erlande-Brandeburg, Histoire de l’architecture française, 1999, pp. 92–93.
- ↑ 9,0 9,1 G. Démians d’Archimbaud, Histoire artistique de l’Occident médiéval, 1992, p. 76.
- ↑ Pierre Riché, Els Carolingiens. Unix famille qui fit l’Europe, 1983, p. 326.
- ↑ M. Durliat, Dones barbares à l’an Mil, 1985, p. 145.
- ↑ J. Favier, Charlemagne, 1999, p.288
- ↑ J. Favier, Charlemagne, 1999, p. 502.
- ↑ Christian Bonnet (dir.), Els sociétés en Europe (milieu du VIème siècle – fi du IXème siècle), París, Ellipses, 2002, ISBN 2729813318, p. 184.
- ↑ Un peu carolingio correspon a 0,333 metros
- ↑ 16,0 16,1 16,2 A. Erlande-Brandeburg, A.-B. Erlande-Brandeburg, Histoire de l’architecture française, 1999, p. 103.
- ↑ Pierre Riché, Els Carolingiens …, 1983, p. 325.
- ↑ Régine Li Jan, La société du Haut Moyen Âge, VIème – IXème siècle, París, Armand Colin, 2003, ISBN 2200265778, p. 120.
- ↑ 19,0 19,1 Pierre Riché, La vie quotidienne dans l’Empire carolingien, p. 58.
- ↑ Ermold li Noir, Poème sur Louis li Pieux et épîtres au roi Pépin, editat i traduït per Edmond Faral, París, Els Belles Lettres, 1964, p. 53.
- ↑ Pierre Riché, Els Carolingiens. Unix famille qui fit l’Europe, 1983, p. 131.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Palacio de Aquisgrán» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.