Flabelo
Un flabelo (llatí: flabellum, «palmito»; de flabrum: «bufe del vent»; plural: flabella) és un palmito gran en mànec que s'usa davant un personage.[1]
Per similitut, també es diu flabelo a l'estructura en forma de palmito situada en la quinta pata dels carrancs de ferradura (Xiphosura).
Història
[editar | editar còdic]Els flabelos es varen utilisar des de l'antiguetat en rituals pagans[2] i varen passar a formar part dels rituals de l'Iglésia cristiana en data molt primerenca.
Antic Egipte
[editar | editar còdic]L'us ceremonial dels flabelos es remonta al Antic Egipte, a on utilisaven fulls secs o plomes d'aus que arrancaven com si foren ràdios des d'un peu que anava montat sobre una vara llarga. Ho portaven cortesanos de l'entorn del faraó per a prestar-li ombra i aventar-ho.
Es va trobar un flabelo en la tomba de Tutankamón[3] i es poden observar en multitut de pintures murals. Servia també com insígnia real i religiosa, puix també acompanyava a les barques solars en les processons.
Grècia, Etruria i Roma
[editar | editar còdic]El flabelo egipcíac apareix en l'Antiga Grècia representats en forma de palmeta en diversos tipos de gots pintats, en el mànec més curt i manejable, de modo que es poguera utilisar en una mà. També s'han trobat flabelos en la civilisació etrusca d'a on se suponen varen passar a l'Antiga Roma. Es conserven pintures a on esclaus aventen en flabelos a les matrones o per a avivar el fòc dels sacrificis.
Cristiandad occidental
[editar | editar còdic]
Els flabelos varen ser utilisats originalment tant en l'occident com en l'orient, pero el seu us en la missa va ser eliminat en l'Iglésia llatina en el XIV, quan es va suprimir la comunió baix les dos espècies.
Les Constitucions Apostólicas, una obra de el IV, establia (VIII, 12): "Que dos dels diáconos, a cada costat de l'altar, mantinguen un palmito, format de membranes primes, o per plomes del pavo real, o per fines teles i en silenci, aüixar als menuts animals que volen, per a que no puguen acostar-se a les copes".[4]
Es diuen flabelos a dos grans palmitos de plomes d'esturç que en les grans solemnitat marchaven darrere del papa quan este era dut en processó en la cadira gestatoria. Originalment servien per a mantindre fresca l'aire entorn al Papa i evitar la rodalia d'insectes, pero despuix varen quedar com a mers adorns ceremoniales. Una volta que el Papa aplegava al seu tro, els flabelos eren ubicats a cada costat d'este. En els últims anys han caigut en desús.
En este cas, sempre anaven en número de dos i els portaven els cridats flabelíferos.
Cristiandad oriental
[editar | editar còdic]
En l'Iglésia ortodoxa i les Iglésies orientals catòliques, el palmito sagrat ripidion (Grec: άγιον ριπίδιον, hagion ripidion), encara se seguix utilisant.
Generalment està fet de metal, en forma redona i du l'image iconográfica d'un serafín en sis ales que rodegen la cara i se situa en l'extrem d'una vara, més llarga que en els flabelos llatins. També es troben en fusta gravada, dorada o pintada. Se solen fer per parelles.
Uns atres
[editar | editar còdic]En les bandes de carnestoltes (característics del Carnestoltes de Pernambuco), el flabelo és equivalent al estandart, a semblança d'un gran palmito, que identifica a cada banda.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Diccionari d'us de l'espanyol, de María Moliner. 1er. vol. Gredos. 1987.
- ↑ Consultat el 9 de maig de 2019.
- ↑ El món dels difunts: cult, confraries i tradicions, 2014 - dialnet.unirioja.és.
- ↑ Plantilla:CathEncy
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Flabelo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.