Serafín
per Víktor Vasnetsov.
Un serafín és una criatura celestial present en la cosmovisión i tradició hebrea. El seu colectiu —d'acort en la teologia cristiana— forma el primer dels nou cors o tipos de «esperits bienaventurados» de l'angelologia catòlica. Pertanyen a l'orde més alt de la jerarquia més elevada.[1]
Rodegen el tro de Deu i estan en constant alabanza cantant el trisagio hebreu ___protected_title_1___, ___protected_title_2___, ___protected_title_3___ (___protected_title_8___).[2]
Característiques i iconografia
[editar | editar còdic]En la creència cristiana, els serafines es caracterisen per l'ardor i la purea en que amen les coses divines i per elevar cap a Deu als esperits de menor jerarquia. Se'ls coneix com "les flameantes flames del raig", "rajos de fòc de l'amor" o "flames ardents". Canten sense cessar la música de les esferes, regulen el moviment dels cels i són la vibració primordial de l'amor.
Els serafines són sers que poden ser vists solament per els qui són “elevats” una dimensió superior, és dir, un estat en el que el cel “s'obri per a ells” (Ezequiel 1:1; Ap 4:1,2; 19:11).
En els contats casos en que això ocorre, la descripció zoomórfica que es fa d'eixos “ministres” de Deu serafines (semblants a animals en sis ales —Isaías 6:2—), querubines (semblants a animals en quatre ales —Ez 1:6—), o arcàngels (sers en forma d'antorches —Ap 1:4; 4:5—) és representativa de les diferents funcions que eixos sers celestials complixen davant el Creador.
Els gnósticos referixen que varen ser els serafines en la seua forma de elohines o flames els qui varen destruir Sodoma i Gomorra, bombardejant la ciutat en boles de fòc, i són mencionats per primera volta en Hebreus, un dels llibres més antics del Nou Testament.
L'iconografia cristiana representa als serafines com a sers alados, pero en la peculiaritat de posseir tres parells d'ales, el primer dels quals tapa el seu rostre, ya que, tal és la llum que irradia Deu que deuen protegir els seus ulls. En el segon parell d'ales volen i el tercer cobrix els seus peus, puix simbolisen aixina l'eterna humiltat i amor deguts sol a Deu. En el judaisme es presenten com a serps dorades en sis ales que tenen el poder de sanar, d'acort en l'etimologia de la paraula.
En resum, els serafines són:
En l'orde de la seua jerarquia, els primers i els més alts. En l'alabanza a Deu, constants. En el tro de Deu, els més aplegats. En el seu amor a Deu, els més ardents. En les seues formes, els més bells. En la força, els més poderosos.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Rottner, J.S (2004). J.S Rottner (ed.). Lliure dels Àngels, 1 edició (en espanyol), Barcelona: Abraxas, p. 121. ISBN 84-96196-56-9.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Serafín» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.