Yacente
.JPG){kind=link}
Yacente (paraula provinent del llatí iacere -"estar tendit"-) és un concepte utilisat en escultura per a definir la representació en postura tendida (decúbito supino) d'una persona morta que sol estar enterrada davall, dins d'un sarcòfec[1] (llevat en el cas dels cenotafios, en els que el monument funerari no coincidix en el lloc d'enterrament).
Una tomba en efigie, usualment una efigie recostada o en francés gisant (que significa "recostado") és una figura esculpida sobre un sepulcro representant en efigie al mort.[2] En procurar-se la representació del paregut físic, més o menys idealizado, se'ls considera retrats.
Semblants composicions, desenrollades en Europa occidental en l'art migeval, varen seguir realisant-se en l'art de la Renaixença i els periodos següents del art de l'Edat Moderna, inclús en alguna ocasió en l'art contemporàneu. Típicament es representa al mort en un estat de "etern repòs", yacer en les mans doblades en oració i esperant a la resurrecció. Espós i esposa poden ser representats yacer un al costat de l'atre. És habitual que es representen símbols iconográficos (per eixemple, un lleó simbolisant el valor, un gos simbolisant la fidelitat). Un important oficial o líder pot ser mostrat en els seus atributs d'ofici o vestit en el parament formal del seu estatus oficial o classe social.
Evolució històrica
La efigie yacente a tamany real es va donar primer en tombes de la realea i els clercs principals, i després es va estendre a la noblea. Un tipo peculiar d'estàtua yacente migeval tardana va ser el transi, o tomba de cadàver, en la que la efigie està en la forma macabra d'un cadàver en descomposició, o una figura semblant yacer a un nivell inferior, baix una efigie més convencional. En el mateix periodo chicotetes figures de dolientes cridats pleurants (plañideros) se solien afegir en tombes importants baix del yacente. En l'Edat Moderna europea els yacentes a sovint es representen vius, agenollats o be en una pose més activa, especialment per a figures militars. Durant la Renaixença distintes tipologies d'efigie no yacente es varen fer més populars: yacer sobre un costat (tomba de Juliol II, de Miguel Ángel -en algun cas, en actitut de llegir un llibre, com el Doncel de Sigüenza-), agenollat en oració (grups familiars de Carlos V i Felipe II a abdós costats de l'altar major de la basílica de l'Escorial, de León Leoni i Pompeo Leoni), i inclús en peu o assentat (el Torrat, de Vasc d'Albarzer). La efigie yacente va tornar a ser tendència durant el periodo neogótico del XIX, especialment per als bisbes i atres clercs. Moltes tombes en el cementeri monumental de Milà conten en figures yacentes.
Alguns dels eixemples més coneguts d'esta forma es troben en l'abadia de Westminster en Londres, les basíliques de San Pedro en Roma, Sant Joan i Sant Pablo en Venècia (vinticinc dogos) i la Santa Creu en Florencia.
Tractament lliterari
Un célebre poema descrivint i reflectint una estàtua yacente és An Arundel Tomb de Philip Larkin.[3]
Referències
- ↑ (1990) Lèxic d'art, Madrit - Espanya: Akal, p. 218. ISBN 978-84-460-0924-5.
- ↑ Lucie-Smith, Edward (1984), The Thames and Hudson Dictionary of Art Terms, Thames and Hudson, pg 89.
- ↑ poetryfoundation. org
- Este artícul conté una traducció derivada de «Yacente» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.