Anar al contingut

Cadàver

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Gravat mostrant les restes de cadàvers momificats, a la vall de Saqqara, Egipte.
Cadàver a la cambra frigorífica del Departament de Medicina Forense de La Charité-Universitätsmedizin de Berlín
Erro al crear miniatura:
Etiquetes emprades en un dipòsit de cadàvers

Un cadàver és un cos mort, especialment d'un humà.[1] La paraula prové dellatí cadāver, en relació en el verb cadō, caure.[2]

Segons la legislació catalana, es parla de cadàver durant els cinc anys següents a la mort real, despuix es parla de restes cadavèriques: allò que queda del cos humà despuix del procés de destrucció de la matèria orgànica.[3] La normativa preveu tres destinacions finals: inhumació, incineració o immersió en alta mar. Quan es tracta d'una persona concreta, sobretot en obituaris o per a expressar respecte, s'utilisa sovint l'eufemisme «despulla mortal» o «restes mortals»,[4] una expressió que prové de la idea d'origen religiosa que considera el cos com l'embolcall material i temporani de l'ànima eterna.[5]

Història

[editar | editar còdic]

La història de l'ús de cadàvers està plena de controvèrsies, avenços científics i nous descobriments. Tot va començar a l'antiga Grècia del III en dos meges en el nom d'Heròfil de Calcedònia i Erasístrat.[6] Practicaven la dissecció de cadàvers a Alexandria, i era el mijà dominant per a aprendre anatomia.[7] Despuix de la mort d'estos dos homes, la popularitat de la dissecció anatòmica va disminuir fins que no es va utilisar en absolut. No es va reviure fins al XII i es va fer cada cop més popular al sigle XVII i s'ha utilisat des de llavors.[6]

Tot i que tant Heròfil com Erasítrat tenien permís per a utilisar cadàvers per a la dissecció, encara hi havia molt tabú al voltant del seu ús en finalitats anatòmiques, i estos sentiments van continuar durant centenars d'anys. Des que la dissecció anatòmica va tenir les seues arrels al III fins al XVIII, es va associar en el deshonor, la immoralitat i el comportament poc ètic. Moltes d'estes nocions es deuen a creences religioses i tabús estètics,[7] i estaven profundament arrelades en les creences del públic i de l'església. Com s'ha dit anteriorment, la dissecció de cadàvers va començar a consolidar-se de nou cap al sigle XII. En este moment, la dissecció encara es considerava deshonrosa, pero no estava totalment prohibida. En canvi, l'església va presentar certs edictes per a prohibir i permetre determinades pràctiques. Un que va ser monumental per al progrés científic va ser emès per l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic Frederic II el 1231.[7] Este decret deia que un cos humà seria dissecat una vegada cada cinc anys per a estudis anatòmics, i que l'assistència era necessària per a tots els que s'estaven entrenant o practicant actualment la medicina o la cirurgia.[7] Això va conduir a la primera dissecció humana sancionada des del 300 aC, que va ser realisada públicament per Mondino de Liuzzi.[7] Este període va crear un gran entusiasme pel que la dissecció humana podria fer per a la ciència i va atreure estudiants de tot Europa a començar a estudiar medicina. A la llum dels nous descobriments i avenços que s'estaven fent, la moderació religiosa de la dissecció es va relaxar significativament, pero la percepció pública d'això encara era negativa. A causa d'esta percepció, l'única font legal de cadàvers eren els dels delinqüents que eren executats, generalment per la forca.[6] Molts dels delinqüents els crims dels quals "justificaven" la dissecció i les seues famílies fins i tot consideraven que la dissecció era més aterridora i degradant que el crim o la pena de mort en si.[6] Hi va haver moltes baralles i, de vegades, fins i tot aldarulls quan els familiars i amics del difunt i aviat per a disseccionar intentaven aturar elliurament de cadàvers delloc de penjat als anatomistes.[8] El govern de l'època (sigle XVII) es va aprofitar d'estos escrúpols utilisant la dissecció com a amenaça contra la comissió de delictes greus. Fins i tot van augmentar el nombre de delictes que es castigaven en la penca fins a més de 200 delictes.[8] No obstant això, a mesura que la dissecció de cadàvers es va fer encara més popular, els anatomistes es van vore obligats a trobar atres maneres d'obtenir cadàvers. A mesura que augmentava la demanda de cadàvers de les universitats de tot el món, la gent va començar a robar tombes. Estos cadàvers van ser transportats i posats a la venda perque els professors d'anatomia locals els portessin als seus estudiants.[6] La gent acostumava a mirar cap a un atre costat quan es tractava de robar sepultures perque l'afectat normalment era pobre o formava part d'una societat marginal.[6] El 1788 va haver-hi el motí de la resurrecció quan es van robar cadàvers de persones adinerades de la societat. Tot va començar quan un mege va agitar el braç d'un cadàver a un nen jove mirant per la finestra, que despuix se'n va anar a casa i ho va dir al seu pare. Preocupant-se que la tomba de la seua dona, recentment morta, havia estat robada, va anar a comprovar-la i es va adonar que sí.[6] Esta història es va estendre i la gent va acusar els meges i anatomistes locals. El motí va créixer fins a 5.000 persones i al final els estudiants de medicina i els meges van ser colpejats i sis persones van ser assassinades.[6] Això va provocar molts ajustaments legals, com ara les Actes d'Anatomia presentades pel govern dels Estats Units. Estos actes van obrir atres vies per a obtenir cadàvers en finalitats científiques, essent Massachusetts el primer a fer-ho. El 1830 i el 1833 van permetre que els cossos no reclamats fossin utilisats per a la dissecció.[6] Posteriorment es van aprovar lleis a quasi tots els estats i es va erradicar essencialment el robatori de tombes.

Descomposició

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Cronologia dels canvis post mortem (etapes de la mort).
Cadàver a la nevera a la Medicina Legal de la Charité Berlín.

L'observació de les diferents etapes de la descomposició pot ajudar a determinar quant de temps ha estat mort un cos.

Etapes de descomposició

[editar | editar còdic]
  1. La primera etapa és l'autòlisi, més comunament coneguda com a autodigestió, durant la quales cèles del cos es destrueixen per l'acció dels seus propis enzims digestius. Tanmateix, estos enzims s'alliberen a les cèles a causa del cessament dels processos actius a les cèles, no com a procés actiu. En atres paraules, tot i que l'autòlisi s'assembla al procés actiu de digestió de nutrients per cèles vives, les cèles mortes no s'estan digerint activament com s'afirma sovint a la literatura popular i com el sinònim d'autòlisi -autodigestió- sembla implicar. Com a resultat de l'autòlisi, es crea un líquid que es filtra entre les capes de la pell i provoca la seua descamació. Durant esta etapa, les mosques (quan estan presents) comencen a pondre ous a les obertures del cos: ulls, orificis nasals, boca, orelles, ferides obertes i atres orificis. Les larves descloses (maggots) de mosques blowfants posteriorment es posen sota la pell i comencen a consumir el cos.
  2. La segona etapa de la descomposició és la inflor. Els bacteris de l'intestí comencen a trencar els teixits del cos, alliberant gas que s'acumula als intestins, que queda atrapat a causa del colapse precoç de l'intestí prim. Esta inflor es produeix principalment a l'abdomen i, de vegades, a la boca, la llengua i els genitals. Això sol passar al voltant de la segona semana de descomposició. L'acumulació de gas i la inflor continuarà fins que el cos es descompondrà prou perque el gas s'escapi.
  3. La tercera etapa és la putrefacció. És l'etapa final i més llarga. La putrefacció és on les estructures més grans del cos es descomponen i els teixits es liqüen. Els òrgans digestius, el cervell i els pulmons són els primers a desintegrar-se. En condicions normals, els òrgans no es poden identificar despuix de tres semanes. Els músculs poden ser menjats per bacteris o devorats pels animals. Finalment, de vegades despuix de diversos anys, només queda l'esquelet. En sòls rics en àcids, l'esquelet acabarà dissolent-se en els seus productes químics bàsics. La velocitat de descomposició depèn de molts factors, com ara la temperatura i el medi ambient. Com més càlid i humit sigui l'entorn, més ràpid es descompondrà el cos.[9] La presència d'animals que consumeixen carronya també donarà lloc a l'exposició de l'esquelet a mesura que consumeixen parts del cos en descomposició.

Usos

[editar | editar còdic]

Els cadàvers són utilisats per estudiants de medicina, meges i atres científics per estudiar anatomia, identificar on se situa l'origen de les malties, determinar les causes de mort i proporcionar teixit per curar una atra persona humana. Els estudiants de la facultat de medicina estudien i disseccionen cadàvers com a part de la seua educació. Atres que estudien cadàvers inclouen arqueòlegs i estudiants d'arts.[10] A més, es pot emprar un cadàver en el desenroll i l'avaluació d'instruments quirúrgics.[11]

El terme cadàver s'utilisa als tribunals de justícia (i, en menor mesura, també als mijans de comunicació com els diaris) per referir-se a un cadàver, així com als equips de recuperació que busquen cossos en desastres naturals. La paraula prové del llatí cadere ("caure"). Els termes relacionats inclouen espasme cadavèric (un espasme muscular que fa que un cadàver faci sacsejades). Un empelt de cadàver (també anomenat "empelt postmortem") és l'empelt de teixit d'un cadàver a un humà viu per reparar un defecte o desfiguració. Es poden observar els cadàvers per les seues etapes de descomposició, ajudant a determinar quant de temps ha estat mort un cos.[12]

Els cadàvers s'han utilisat en l'art per representar el cos humà en pintures i dibuixos en més precisió.[13]

En la ciència

[editar | editar còdic]

Els cadàvers s'utilisen en moltes facetes diferents de tota la comunitat científica. Un aspecte important de l'ús dels cadàvers per a la ciència és que han proporcionat a la ciència una gran quantitat d'informació sobre l'anatomia del cos humà. Els cadàvers van permetre als científics investigar el cos humà a un nivell més profund que va donar lloc a la identificació de determinades parts i òrgans del cos. Dos científics grecs, Heròfil de Calcedònia i Erasístrat de Ceos van ser els primers a utilisar cadàvers al III.[14] Mijançant la dissecció de cadàvers, Heròfil va fer múltiples descobriments sobre l'anatomia del cos humà, incloent-hi la diferència entre els quatre ventricles dins del cervell, la identificació de set parells de nervis cranials, la diferència entre els nervis sensorials i motors i el descobriment de la còrnia, retina i pelage coroide dins l'ull. Heròfil també va descobrir les vàlvules dins d'un cor humà, mentre que Erasístrat va identificar la seua funció provant la irreversibilitat del flux sanguini a través de les vàlvules. Erasístrat també va descobrir i distingir molts detalls dins de les venes i artèries del cos humà. Heròfil més tard proporcionaria descripcions del fege humà, el pàncrees i els sistemes reproductors masculí i femení a causa de la dissecció del cos humà. Els cadàvers van permetre a Heròfil determinar que l'úter on creixen i es desenrollen el fetus no és bicameral. Això va en contra de la noció original de l'úter en què es pensava que tenia dues cambres; tanmateix, Heròfil va descobrir que l'úter només tenia una cambra. També va descobrir els ovaris, els lligaments amples i els tubs dins del sistema reproductor femení.[14] Durant este període, els cadàvers eren una de les úniques maneres de desenrollar una comprensió de l'anatomia del cos humà.

En l'art

[editar | editar còdic]

Des de la història primitiva s'han representat cadàvers; per exemple, com en els relleus neoassiris esculpits de cadàvers flotants en un riu (c. 640 aC), i en la comèdia d'Aristòfanes Les granotes (405 aC), el memento mori i els monuments de cadàvers. L'estudi i l'ensenyament de l'anatomia a través dels sigles no hauria estat possible sense esbossos i dibuixos detallats de descobriments quan es treballava en cadàvers humans. La representació artística de la colocació de les parts del cos té un paper crucial en l'estudi de l'anatomia i per ajudar els qui treballen en el cos humà. Estes images serveixen per fer-se una idea del que la majoria no presenciarà mai en persona.[15]

Da Vinci va colaborar en Andreas Vesalius, que també va treballar en molts artistes joves per ilustrar ellibre de Vesalius "d'Humani Corporis Fabrica" i això va iniciar l'ús de l'etiquetage de característiques anatòmiques per descriure-les millor. Es creu que Vesali va utilisar cadàvers de criminals executats a causa de la incapacitat d'assegurar els cossos per a este tipos de treballs i disseccions. Va voler imprimir un caràcter artístic als seus dibuixos i va emprar atres artistes per ajudar-els en estes ilustracions.[15]

L'estudi del cos humà no estava aïllat només als meges i estudiants, ja que molts artistes reflectien la seua experiència a través de dibuixos i pintures magistrals. L'estudi detallat de l'anatomia humana i animal, així com la dissecció de cadàvers, va ser utilisat pel primer home del Renaixement italià Leonardo da Vinci en un esforç per representar en més precisió la figura humana a través de la seua obra. Va estudiar l'anatomia des d'una perspectiva exterior com a aprenent en Andrea del Verrocchio que va començar el 1466.[16] Durant el seu aprenentage, Leonardo va dominar el dibuix de versions detallades d'estructures anatòmiques com els músculs i els tendons el 1472.[16]

El seu enfocament a la representació del cos humà era molt semblant al de l'estudi de l'arquitectura, proporcionant múltiples vistes i perspectives tridimensionals del que va presenciar en persona. Un dels primers exemples d'això és utilisar les perspectives tridimensionals per dibuixar una calavera el 1489.[17] Alguns dels treballs anatòmics de Leonardo da Vinci es van publicar al seu llibre A Treatise on Painting.[18] Uns anys més tard, el 1516, es va associar en el professor i anatomista Marcantonio della Torre a Florència, Itàlia, per portar el seu estudi més enllà. Els dos van començar a realisar disseccions sobre cadàvers humans a l'Hospital de Santa Maria Nuova i posteriorment als hospitals de Milà i Roma. A través del seu estudi, Da Vinci va ser potser el primer a dibuixar en precisió la posició natural del fetus humà a l'úter, mijançant el cadàver d'una mare difunta i el seu fill per nàixer.[19] S'especula que va dur a terme aproximadament 30 disseccions en total.[20] El seu treball en cadàvers li va permetre retratar els primers dibuixos del cordó umbilical, l'úter, el coll uterí i la vagina i, finalment, va servir per disputar les creences que l'úter tingués múltiples cambres en el cas dels parts múltiples.[19] Entre 1504 i 1507, va experimentar en el cervell d'un bou injectant un tub a les cavitats ventriculars, injectant cera calenta i rascant el cervell deixant un motlle dels ventricles. Els esforços de Da Vinci van demostrar ser molt útils en l'estudi del sistema ventricular del cervell.[21] Da Vinci va entendre el que passava mecànicament sota la pell per retratar millor el cos a través de l'art.[20] Per exemple, va treure la pell facial del cadàver per observar més de prop i dibuixar els músculs detallats que mouen els llavis per obtenir una comprensió holística d'este sistema.[22] També va dur a terme un estudi exhaustiu del peu i el turmell que continua essent coherent en les teories i pràctiques clíniques actuals.[20] El seu treball en l'espatlla també reflecteix la comprensió moderna del seu moviment i funcions, utilisant una descripció mecànica que la compara en cordes i poliges.[20] També va ser un dels primers a estudiar neuroanatomia i va fer grans avenços en la comprensió de l'anatomia de l'ull, els nervis òptics i la columna vertebral, pero malauradament les seues notes posteriors estaven desorganisades i difícils de desxifrar a causa de la seua pràctica d'escriptura de guió invers o escriptura mirall.[23]

Durant sigles, els artistes han utilisat els seus coneixements recollits a partir de l'estudi de l'anatomia i l'ús de cadàvers per presentar millor una representació més acurada i viva del cos humà en les seues obres d'art i sobretot en pintures. Es creu que Miquel Àngel o Rafael també podrien haver realisat disseccions.[15]

Dissecció

[editar | editar còdic]

Perque un cadàver sigui viable i ideal per a l'estudi i dissecció anatòmica, el cos s'ha de refrigerar o el procés de conservació ha de començar dins de les 24 hores posteriors a la mort.[24] Esta conservació es pot aconseguir mijançant l'embalsamament utilisant una barreja de fluids d'embalsamament, o en un mètode relativament nou anomenat plastinació. Tots dos mètodes tenen avantages i desavantages pel que fa a la preparació de cossos per a la dissecció anatòmica en l'àmbit educatiu.

Embalsamament en fluids

[editar | editar còdic]

La pràctica de l'embalsamament mijançant fluids químics s'ha utilisat durant sigles. Els principals objectius d'esta forma de preservació són evitar que el cos es descompongui, ajudar els teixits a conservar el seu color i suavitat, prevenir els perills tant biològics com ambientals i preservar les estructures anatòmiques en les seues formes naturals.[25] Això s'aconsegueix en una varietat de substàncies químiques que generalment es poden separar en grups segons els seus propòsits. Els desinfectants s'utilisen per matar qualsevol microbi potencial. Els conservants s'utilisen per aturar l'acció dels organismes en descomposició, privar estos organismes de nutrició i alterar les estructures químiques del cos per evitar la descomposició. S'utilisen diversos agents modificadors per mantenir l'humitat, el pH i les propietats osmòtiques dels teixits juntament en anticoagulants per evitar que la sang coaguli dins del sistema cardiovascular. També es poden utilisar atres productes químics per evitar que el teixit porti olors desagradables o colors particularment no naturals.[25]

La pràctica de l'embalsamament ha canviat molt en els darrers centenars d'anys. L'embalsamament modern en finalitats anatòmiques ja no inclou l'evisceració, ja que això altera els òrgans d'una manera que seria desavantage per a l'estudi de l'anatomia.[25] Igual que en les mescles de productes químics, els embalsamadors que practiquen avui dia poden utilisar diferents mètodes per introduir fluids al cadàver. Elíquid es pot injectar al sistema arterial (normalment a través de les artèries caròtides o femorals), les cavitats corporals principals, sota la pell, o el cadàver es pot introduir als líquids a la superfície exterior de la pell mijançant la immersió.[26]

Els diferents servicis d'embalsamament utilisen diferents tipos i proporcions de fluids, pero els productes químics típics d'embalsamament inclouen el formaldehid, el fenol, el metanol i la glicerina.[27] Estos fluids es combinen en proporcions variables segons la font, pero generalment també es barregen en grans quantitats d'aigua.

Substàncies químiques i el seu paper en l'embalsamament
[editar | editar còdic]
Embalsamador a la feina

El formaldehid és molt utilisat en el procés d'embalsamament. És un fixador i mata bacteris, fongs i insectes. Prevé la descomposició evitant que els microorganismes en descomposició sobrevisquin dins del cadàver. També cura els teixits en què s'utilisa perque no puguin servir com a nutrients per a estos organismes. Tot i que el formaldehid és un bon antisèptic, també té certs desavantages. Quan s'utilisa per a l'embalsamament, fa que la sang es coaguli i els teixits s'endureixin, torna gris la pell i els seus vapors són pudents i tòxics si s'inhalen. No obstant això, les seues habilitats per prevenir la càries i el bronzejat del teixit sense arruïnar la seua integritat estructural han portat al seu ús generalisat continuat fins als nostres dies.[25]

El fenol és un desinfectant que funciona com a agent antibacterià i antifúngic. Evita el creixement de floridura en la seua forma liquada. Les seues qualitats desinfectants depenen de la seua capacitat per desnaturalisar proteïnes i desmuntar les parets celars, pero això, malauradament, té l'efecte secundari afegit d'assecar els teixits i ocasionalment provoca un cert grau de decoloració.[25]

El metanol és un additiu en propietats desinfectants. Ajuda a regular l'equilibri osmòtic delíquid embalsamador i és un antirefrigerant decent. S'ha observat que és molt tòxic per als humans.[25]

La glicerina és un agent humectant que conserva elíquid en els teixits del cadàver. Tot i que no és un veritable desinfectant, barrejar-lo en formaldehid augmenta considerablement l'eficàcia de les propietats desinfectants del formaldehid.[25]

Avantages i inconvenients de l'ús de cadàvers embalsamats tradicionalment
[editar | editar còdic]

L'ús de cadàvers tradicionalment embalsamats és i ha estat l'estàndard per a l'educació mèdica. Moltes institucions mèdiques i dentals encara avui mostren una preferència per estes, fins i tot en l'arribada de tecnologia més avançada com els models digitals o els cadàvers sintètics.[28] Els cadàvers embalsamats en líquid presenten un risc més gran per a la salut dels anatomistes que estos atres mètodes, ja que alguns dels productes químics utilisats en el procés d'embalsamament són tòxics i els cadàvers imperfectament embalsamats poden comportar un risc d'infecció.[27]

Plastinació

[editar | editar còdic]
Gunther von Hagens

Gunther von Hagens va inventar la plastinació a l'Universitat d'Heidelberg a Heidelberg, Alemanya el 1977.[29] Este mètode de preservació del cadàver implica la substitució de líquids solubles en un cos en plàstics.[29] Els cossos conservats resultants s'anomenen plastinats. La plastinació de cos sencer comença en el mateix mètode que l'embalsamament tradicional; una barreja de líquids d'embalsamament i aigua es bombeja a través del cadàver mijançant injecció arterial. Un cop finalisat este pas, l'anatomista pot optar per disseccionar parts del cos per exposar estructures anatòmiques particulars per estudiar-les. Despuix de completar qualsevol dissecció desijada, el cadàver es submergeix en acetona. L'acetona extreu la humitat i els greixos solubles del cos i hi flueix per substituir-els. A continuació, es coloca el cadàver en un bany del plàstic o resina que esculli el mege i comença el pas conegut com a impregnació forçada. El bany genera un buit que fa que l'acetona es vaporitzi, arrossegant el plàstic o la resina a les cèles a mesura que surt. Un cop fet això, es coloca el cadàver, es cura el plàstic que hi ha dins i l'exemplar està llest per al seu ús.[30]

Avantages i desavantages de l'ús de plastinats

[editar | editar còdic]

Els plastinats són avantajosos en l'estudi de l'anatomia, ja que proporcionen mostres duradores i no tòxiques que són fàcils d'emmagatzemar. Tanmateix, encara no han guanyat terreny realment contra el cadàver tradicionalment embalsamat. Els cadàvers plastinats no són accessibles per a algunes institucions, alguns educadors creuen que l'experiència adquirida durant la dissecció de cadàvers embalsamats és més valuosa i alguns simplement no tenen els recursos per adquirir o utilisar plastinats.[28]

Normativa

[editar | editar còdic]

Donació d'òrgans i teixits

[editar | editar còdic]

La possibilitat de cedir el seu cadàver a la ciència, per a la formació de meges, o deixar òrgans o teixits per a trasplantaments està reglamentada. A Catalunya, la persona que vol donar, ha d'informar el seu entorn i el meges tractaran en la família en respectar el màxim la voluntat del difunt. És una situació delicada, com que la decisió s'ha de prendre quan més aviat millor, com que un cadàver es deteriora en poques hores. Per a evitar discussions en un moment ja prou difícil, el donant pot portar un carnet de donació. Igualment pot fer una declaració de voluntat anticipada, que pot fer explícita la donació pero també determinar els límits dels tractaments mèdics en cas d'incapacitat de comunicar-se.[31] Davant la demanda creixent d'òrgans, un canvi de la legislació al sentit que tots són considerats donants, excepte les persones que declaren explícitament que no volen cedir parts del seu cadàver, és subjecte de debat.[32]

Tractament del cadàver

[editar | editar còdic]

El tractament d'un cadàver és sotmès a una normativa que determina les modalitats del transport, l'autorisació d'inhumació o incineració. Intervenen tant criteris de sanitat com de medicina legal i forense. Generalment, un mege ha de constatar que es tracta d'una mort natural, o en cas de suspició prevenir la policia. Cadàvers només poden transportar-se en fèretre i en coches adequats. Existeixen regles especials per al transport per avió o tren; o en cas de força major (epidèmia, catàstrofes...).[3]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Grup Enciclopèdia Catalana (ed.): «cadàver». L'Enciclopèdia.cat.
  2. ↑ (1996 (2004, 4a edició)) «cadàver», Diccionari etimològic, Enciclopèdia Catalana, p. 154. ISBN 9788441225169.
  3. ↑ 3,0 3,1 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
    13878-13883.
  4. ↑ per exemple: «La Llei de Memòria Històrica inclou mesures per a la identificació i localisació de les restes mortals de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme.» «Mapa de fossos». Memòria històrica . Govern d'Espanya, s. d.. [Consulta: 6 de gener del 2015].
  5. ↑ Grup Enciclopèdia Catalana (ed.): «resta 2.2». L'Enciclopèdia.cat., Plantilla:DIEC
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 6,8 (2011) From sacrilege to privilege: "the tale of body procurement for anatomical dissection in the United States", Albert Einstein College of Medicine.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 «Human cadaveric dissection: a historical account from ancient Greece to the modern era».Anatomy & Cell Biology.48
    153–69.doi:10.5115/acb.2015.48.3.153.
  8. ↑ 8,0 8,1 «The study of anatomy in England from 1700 to the early 20th century».Journal of Anatomy.219
    91–99.doi:10.1111/j.1469-7580.2011.01381. x.
  9. ↑ «Decomposition – The Forensics Library» (en anglés). [Consulta: 2017-02-06].
  10. ↑ «Definition of Cadaver». RxList, .
  11. ↑ van den Haak, Lukas; Alleblas, Chantal; Rhemrev, Johann P.; Scheltes, Jules; Nieboer, Theodoor Elbert; Jansen, Frank Willem. National Institutes for Health - Nationalibrary of Medicine, National Center for Biotechnology Information: December 4, 2017 "Human cadavers to evaluate prototypes of minimally invasive surgical instruments: A feasibility study". Retrieved April 9, 2023.
  12. ↑ «Cadaver» (en en). [Consulta: 2023-05-21].
  13. ↑ New Oxford Dictionary of English, 1999. cadaver Medicine: or poetic/literary: a cait.
  14. ↑ 14,0 14,1 «The discovery of the body: human dissection and its cultural contexts in ancient Greece».The Yale Journal of Biology and Medicine.65
    223–41.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Anatomy & Cell Biology.46
    235-38.doi:10.5115/acb.2013.46.4.235.
  16. ↑ 16,0 16,1 Error en el títul o la url.«». leonardodavinci. net . [Consulta: 2018-11-19].
  17. ↑ «Anatomy in the Renaissance». metmuseum. org . [Consulta: 2018-11-19].
  18. ↑ (1967) The Notebooks of Leonardo Da Vinci. ISBN 978-1105310164.
  19. ↑ 19,0 19,1 The Sixteenth Century Journal.32
    509–11.doi:10.2307/2671780.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 Journal of Investigative Surgery.25
    281–85.doi:10.3109/08941939.2012.725011.
  21. ↑ Journal of the Royal Society of Medicine.100
    540–43.doi:10.1177/014107680710001209.
  22. ↑ doi:10.1017/cbo9781139062213.007.
  23. ↑ World Neurosurgery.87
    647–55.doi:10.1016/j. wneu.2015.11.016.
  24. ↑ «The Secret Lives of Cadavers». National Geographic, 2016-07-29.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 25,4 25,5 25,6 «Human body preservation – old and new techniques».Journal of Anatomy.224
    316–44.doi:10.1111/joa.12160.
  26. ↑ «Embalming and Other Methods of Dead Body Preservation».International Journal of Medical Toxicology & Legal Medicine.12
    15–19.
  27. ↑ 27,0 27,1 «Training for Anatomy Students». Environmental Health & Safety . Albert Einstein College of Medicine. [Consulta: 2018-11-26].
  28. ↑ 28,0 28,1 «Use and perceptions of plastination among medical anatomy educators in the United States».Clinical Anatomy.31
    282–92.doi:10.1002/ca.23025.
  29. ↑ 29,0 29,1 «A Brief Review on the History, Methods and Applications of Plastination».International Journal of Morphology.28
    1075–79.doi:10.4067/s0717-95022010000400014.
  30. ↑ «Plastination Technique». Körperwelten, .
  31. ↑ «Normativa a nivell autonòmic, estatal i europeu relacionada en la donació i el trasplantament d'òrgans, teixits i cèles»
  32. ↑ {{{autor}}}«Organ donation: opt in or opt out?» (en anglés). Web oficial dels servicis de salut britànics . [Consulta: 6 de gener del 2015].

Plantilla:Vegeu també

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Control d'autoritats

Plantilla:Viccionari-lateral

Plantilla:ORDENA:Cadaver

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Cadàver&oldid=1357480»