Agenollat

Agenollat

Chiquet agenollat.

Agenollat és una postura humana bàsica en la que una o abdós genolls toquen el sol, posicionant el cos de modo que descanse sobre elles. Agenollar-se en un sol genoll es denomina genuflexió (encara que segons el DRAE abdós térmens són equivalents). La postura "en cuclillas" és un arrodillamiento incomplet en el que els genolls no toquen el sol. El DRAE considera que expressions com estacar el genoll, hinojarse o estacar-se de fenolleres són sinònimes a agenollar-se.

És una forma d'humiliació (paraula que, com "humiltat", significa etimológicament "acostar-se al sol" -humus-) que s'utilisa en molt distints contexts: per a la contenció de presoners, per a l'oració i el cult religiós, com a senyal de respecte protocolari, en cerimònies com el homenage feudal, el matrimoni o la demanada de mà, per a expressar sentiments intensos com el enamoramiento, el duel o per a demanar perdó, com a pràctica de penitència, en castics infantils, (de forma oposta, per a posar-se a l'altura dels chiquets en dirigir-se a ells), en alguns treballs relativament penosos o en determinades situacions de la milícia o del deport.

• 
  Una soldat nortamericana s'agenolla com a senyal de duel davant una creu del camp de batalla (battlefield cross).]]
• 
  Grup d'escolars rumans en 1942. Els de la primera fila s'agenollen per a permetre que els demés ixquen en la fotografia.
• Erro al crear miniatura:
  Homenage d'Eduardo I d'Anglaterra a Felipe IV de França en 1286 (representat en Les Grans Cròniques de França de Jean Fouquet, ca. 1460).
• 
  Detall de El jardí de les delícies, d'El Bosco, ca. 1500-1505.
• 
  Els borrachos, de Velázquez, 1629.

Etologia

Entre els primats agenollar-se és un comportament utilisat per a demostrar deferència o sumissió, fent que l'individu que es posa de genolls aparega més chicotet que un atre, ocupant un pla inferior. És una de les maneres d'establir una prelació o jerarquia de dominancia, lo que és important per a l'establiment i manteniment del orde social en el grup i, en definitiva, per a la seua supervivència. Aixina, per eixemple, en els complexos grups socials dels chimpansés els mascles i femelles jovenils o no dominants se someten al mascle dominant i femella dominant. Els mascles que desafien la jerarquia s'enfronten físicament al mascle dominant i poden ser greument ferits o inclús morts; per a evitar lo que el comportament sumiso, que produïx apaciguamiento del vencedor, és necessari per a la supervivència.

• 
  Detall de l'Estela de Naram-Sense. Un guerrer ferit s'agenolla.
• 
  Jeroglífic egipcíac que representa a un presoner.
• 
  Escarabeo que representa "Els Nou Arcs", enemics tradicionals d'Egipte, com a personages agenollats.
• 
  Posició somesa d'un presoner maya. Toniná, Chiapas, época clàssica recent, sigles VII-IX.
• 
  Pràctica chamánica en Alaska, ca. 1886-1890.

Bodhisattva agenollat de les coves de Mogao, VII.

Angel portant un candelabro, de Miguel Ángel, 1494.

Sacrifici d'Isaac, d'Alonso Berruguete, 1527-1532.

El regrés del fill pròdic, de Rembrandt, ca. 1668.

Religió

Els humans tenen heretat el comportament sumiso, i el arrodillamiento és prevalente en la pràctica religiosa. S'usa com a forma d'oració i de cult i reverència a entitats sobrenaturals o deïtats. l'Enciclopèdia Britànica definix el propòsit de l'arrodillamiento com situar els genolls cap a "el regne de l'inframón", mentres que el propòsit d'alçar les mans en posició orante és situar-les cap a "el regne dels deus celestials". La postura de genolls té distintes formes i estils en les distintes cultures i institucions que l'adopten.

• 
  Deidad agenollada en un tacha de fundació. Periodo de Gudea (Sumerio).
• 
  Relleus d'una tomba egipcíaca, ca. 1330-1300 a. C.
• 
  Estatuilla de temple egipcíac. VII
• 
  Ànimes de Pe i Nejen, seguidors d'Horus, representant una dansa ritual. Periodo egipcíac tardà (despuix del 600 a. C.)
• 
  Figurilla yoruba.
• Erro al crear miniatura:
  Pravira agenollat als peus de Jana (personages del Bhagavata-purana). Pintura hindú del XIX.
• 
  Família resant en el temple budiste Wat Phra That Doi Suthep (Tailàndia).
• 
  Dònes realisant devoció hinduistas en el temple Kapaleeshwarar de la deesa Shiva (Chennai, Índia).

Judaisme i islam

L'oració de genolls s'usa tant en el judaisme com en l'islam (azalá ṣa elāh); no obstant, lo més comú en el judaisme és permanéixer de peu per a realisar l'oració judeua denominada amidah. La pràctica judaica d'agenollar-se sobre cert tipo de pedres ha passat a ser obsoleta.

En abdós religions hi ha un tipo de prostraació que s'inicia en el arrodillamiento i que inclou al cos sancer: qidah en hebreu i sajdah en àrap. Despuix de posar en el sol abdós genolls, s'estenen les mans pel sol cap a avant fins que la front toque el sol. Alguns creents apleguen a yacer completament en el sol.

• 
  "Postures de l'oració", en An account of the manners and customs of the modern Egyptians, written in Egypt during the years 1833-1835, d'Edward William Lane, 1836.
• 
  Oració en la mesquita, d'Arthur Kampf, ca. 1930.
• 
  Sujud سُجود ("prostraació") o postura sajdah سجدة ("prostrado") dels fidels durant la salah o as-salah ٱلصَّلَاةُ ("oració" -castellanizado tradicionalment com azalá-) en la Gran Mesquita de Nishapur.
• 
  Fotografia de 1893.

En l'islam, el arrodillamiento o prostraació (sujud) se sol realisar sobre una estora d'oració consagrada a això, que es tracta en especial conte. També existix una estora d'oració judeua per a la festa del Yom Kippur, una de les poques ocasions en que és costum resar agenollat.

Cristianisme

Arrodillamiento i prostraació s'han usat com a signe de cult des dels inicis del cristianisme. En el Nou Testament s'indica:

I quan ores, no sigues com els hipòcrites; perque ells amen l'orar en les sinagogues, i en els cantons dels carrers en peu, per a ser vists dels hòmens: de cert vos dic, que ya tenen el seu pagament.

Mateo 6:5.

Els orígens d'esta pràctica es justifiquen en passages bíblics com a est:

Per lo que Deu també li va enaltir á lo sum, i dióle un nom que és sobretot nom; per a que en el nom de Jesús es doble tot genoll dels que estan en els cels, i dels que en la terra, i dels que baix de la terra; i tota llengua confesse que Jesucristo és el Senyor, á la glòria de Deu Pare.

Filipenses 2:9-11

• 
  Honra fúnebres en que s'estan disponent varis reclinatorios portàtils denominats prie-dieus.
• 
  Els acólitos s'agenollen durant l'elevació del càliç en un moment de la missa.
• 
  Pelegrins agenollats davant l'image de la Verge de Lourdes.

En algunes confessions cristianes és d'us el reclinatorio, tant per a l'oració com para determinats moments dels servicis religiosos, que permet agenollar-se en un cert grau de comoditat.

En el catolicisme, la posició agenollada és comuna per al fidel que rep els sacraments tals com la confessió, la comunió, la confirmació, l'el matrimoni i l'orde sacerdotal. En el batisme i l'extrema unció el que rep el sacrament no sol estar en disposició d'agenollar-se.

• 
  Els sèt sacraments, de Rogier van der Weyden, ca. 1440-1445. Varis d'ells es representen en el arrodillamiento del fidel que els rep.
• 
  La confessió, de Giuseppe Molteni, 1838.
• Erro al crear miniatura:
  La comunió de la Verge o La família de l'archiduc Carlos de Estiria, de Juan Pantoja de la Creu, ca. 1600.
• 
  Cerimònia de la confirmació.
• Erro al crear miniatura:
  Cerimònia del matrimoni.
• 
  Cerimònia de l'orde sacerdotal.

la bendició papal és un acte de major o menor solemnitat i intimitat (pot donar-se a una sola persona, o a vàries, o ser multitudinària, com les que es donen urbi et orbi en la Plaça de Sant Pedro), que sol ser rebuda en un especial respecte i reverència, lo que pot implicar el arrodillamiento.

• Erro al crear miniatura:
  Bendició papal a Sant Ignacio i els seus companyers.
• 
  Bendició papal a un llibre.
• 
  Bendició papal a Constantino.
• Erro al crear miniatura:
  Santa Clara d'Assís beneïx el pa davant el papa Inocencio IV, de Giovanni vaig donar Paolo.
• Erro al crear miniatura:
  El papa Ciriaco beneïx a Santa Úrsula i les seues companyeres.

En l'iglésia ortodoxa es tipifiquen vàries formes de reverència ritualizadas, des dels inclinaments de cap fins a la metania i la prostraació, que impliquen tocar el sol en mans i genolls.

Anunciación, de Leonardo dona Vinci, ca. 1472.

En l'art cristià és molt comú la representació de figures agenollades, tant de Jesucristo (en l'escena de l'oració en el hort de Getsemaní) com de la Verge, els sants (en posició d'adoració o com penitentes), els àngels o els propis comitentes o donants de les obres, els retrats de les quals s'inclouen en distintes tipologies, com la sacra conversazione. És comú que, en lloc de mostrar l'anatomia (lo que és més propi de la pintura mitològica), les cames s'oculten baix els robages per a preservar el decore del personage representat; llevat excepcions justificades, per eixemple, en la condició de eremita penitente en el desert, que supon un abandó del conte corporal, o la de pastor (en l'escena de l'adoració).

Existix una galeria d'imàgens en Commons per a ilustrar esta secció

Tant en les escultures funeràries com en atres tipologies és habitual la posició de genolls, en les mans en posició orante.

• Erro al crear miniatura:
  Grup de Carlos V en la basílica de l'Escorial, reproducció pictòrica (Juan Pantoja de la Creu, 1599) de les escultures de Pompeo Leoni.
• Erro al crear miniatura:
  El vot de Luis XIII en l'altar major de Notre Dona'm de Paris, 1705-1725. La tipologia no és funerària, i les mans no estan en posició orante: Luis XIII està oferint la corona i Luis XIV es du una mà al pit.
• Erro al crear miniatura:
  Escultures orantes en alabastre de Simón Ruiz, Mariana de Pau i María de Montalvo, de Pedro de la Quadra i Francisco del Racó, 1598-1600.
• Erro al crear miniatura:
  Detall de la tomba de la família Rivara, de Giovanni Battista Vila, 1896.
• 
  Els chiquets de Fátima representats en un monument commemoratiu en Estats Units.

Vore també

• Cadira de genoll