Pintura mitològica

Pintura mitològica

Pintura mitològica és un gènero pictòric, subgénero de la pintura de història, que el seu tema artístic són personages o escenes de la mitologia, pero no usats en fins religiosos, sino com pintura profana. La més utilisada per a proporcionar les seues temes artístics ha segut la mitologia greco-romana; tant per raons intelectuals com per la perfecta excusa que suponia per a la representació d'escenes escabrosas (especialment les de Les metamorfosis) i nuets molt demandats en el mercat d'art. Menys freqüentment s'han utilisat atres mitologia europees (com la nòrdica o l'eslava) o extraeuropeas.

Pròpiament, les obres d'art gregues i romanes en els mateixos personages i escenes, aixina com les de qualsevol un atre art local que represente les seues divinitats locals, són art religiós, puix la seua funció original era el cult o la referència a mits que són creències vixcudes pels seus contemporàneus. En canvi, la pintura mitològica es val de figures en la condició divina de les quals no es creu, i que s'utilisen en propòsits no religiosos, sino estètics o intelectuals. És això lo que ocorre a partir del Quattrocento (XV) en el Renaixença italiana, be pel propòsit d'imitar la cultura clàssica (com a conseqüència del humanisme), be per la busca d'una tipologia universal per a establir significats alegóricos: Afrodita-Venus representa la bellea (o la duplicitat de l'amor sagrat/profà), Atenea-Minerva la raó, Hera-Juno els celosies (o el govern domèstic), Llaures-Mart les virtuts castrenses (o el horror de la guerra), etc.

Mitologia grecorromana

Per al helenista Jean-Pierre Vernant la mitologia grega "és un conjunt de narracions que parlen de deus i héroes, és dir, dos tipos de caràcters que s'adora en les ciutats antigues... és... el pensament religiós dels grecs, un dels modos fonamentals d'expressió". En ser un politeisme i carir de texts sagrats o de casta sacerdotal separada del conjunt de la població (els càrrecs religiosos eren més be honors o càrrecs públics vinculats a la carrera política), la religió clàssica grecorromana, fortament sincrética i inclusiva (assimilava sense problemes els panteones d'atres pobles -especialment Roma, que ademés de helenizarse profundament, i importar artistes i obres d'art gregues, va adoptar tot tipo de cults orientals-); caria també de dogmas, prohibicions o obligacions sistematisades, més allà del compliment dels rituals dels distints cults en cada u dels temples, vinculats especialment als cicles naturals. Es basava en narracions mítiques que no tenien caràcter canònic (més allà del prestigi que varen alcançar les obres lliteràries que arreplegaven aspectes de la tradició oral, com les d'Hesiodo, Homero, Esquilo, Sófocles o Eurípides -en Roma Virgilio o Ovidio-) i que, en el seu mateix orige, incloïen una dimensió conscient de ficció lliterària (mit o faula), per a la que els aspectes poètics,, narratius i dramàtics són tan importants o més que els cosmológicos o teològics. En la cristianisació de l'Imperi romà en el IV la religió clàssica (denominada a partir de llavors com "paganisme") s'abandona, pero no s'oblida: sobreviu en molts aspectes de la religiositat popular, els seus texts es copien en els scriptoria monásticos i seguix sent una de les fonts que nutrixen la producció intelectual i artística, encara que subordinada a la Bíblia i les noves convencions iconográfiques.

Humanisme renaixentiste

L'humanisme renaixentista, basat en l'antropocentrisme i l'aproximació empírica a la naturalea, es va opondre a la concepció migeval del món, teocéntrica. De la mateixa manera que els filòlecs despreciaven el llatí migeval i pretenien imitar la llengua de Cicerón o Ovidio, i els filòsofs redescubrían a Platón i Aristóteles en el seu grec original; artísticament, es considerava clàssica (és dir, digna d'imitació) l'idea de bellea basada en l'equilibri i l'harmonia de les proporcions (cànon) que es trobava en els restants del art grecorromano i que es remontava a l'idealizada Atenes de Pericles i Fidias (V)

• Erro al crear miniatura:
  El naiximent de Venus, de Botticelli
• 
  Pala i el centauro, de Botticelli.
• 
  Venus i Mart, de Botticelli.
• 
  La primavera, de Botticelli.
• Erro al crear miniatura:
  El juí de Paris, de Botticelli.

En la Florencia dels Médicis -que declaradament pretenia emular a l'Atenes i a la Roma antigues-, Sandro Botticelli va dissenyar un programa iconográfico basat en temes mitològics: El naiximent de Venus (1469), La primavera (1477-1478), Pala i el centauro (ca. 1483), Venus i Mart (1483) i El juí de Paris (1485). El propi autor es va alluntar de la temàtica profana la seua obra durant la febra iconoclasta que va estar a punt d'acabar en alguna d'elles en el domini de Savonarola (1491-1498); encara que en mig d'ella va pintar La calúmnia d'Apeles (1495), també de temàtica clàssica pero no mitològica, sino alegórica i en una evident llectura moral.

• 
  Leda i el cisne, de Leonardo (còpia de l'original desaparegut).
• 
  Leda i el cisne, de Miguel Ángel (còpia de l'original desaparegut).
• Erro al crear miniatura:
  Venus i Amor, de Miguel Ángel i Pontormo.
• 
  La Sibila délfica, de Miguel Ángel.
• 
  Galatea, de Rafael.

Alguns anys despuix, ya en el Renaixença plena, Leonardo dona Vinci va pintar una Leda i el cisne (1508), Miguel Ángel, que també va pintar el mateix tema i va dissenyar un Venus i Amor dut al llenç per Pontormo (1533), va utilisar sibilas per a la volta de la Capella Sixtina (1508-1512) i esculpió un Baco (1496-1497); Rafael va pintar El triumfo de Galatea (ca. 1514); Giorgione una Venus dormida (1507-1510). El prolífic Tiziano és possiblement el mestre en més àmplia producció mitològica: Amor sacre i amor profà (1514), El cult de Venus (1516-1518), Baco i Ariadna (1520-1523), La Bacanal (1523-1526), Dánae rebent la pluja d'or (1553-1554).

• Erro al crear miniatura:
  Amor sacre i amor profà, de Tiziano.
• 
  El cult de Venus, de Tiziano.
• 
  Baco i Ariadna, de Tiziano.
• Erro al crear miniatura:
  La Bacanal, de Tiziano.
• Erro al crear miniatura:
  Dánae, de Tiziano.

Vore també

• Categoria:Recopilacions de la mitologia grega