Amor sacre i amor profà
FXD.jpg)
Amor sacre i amor profà (en italià: Amor sacre i amor profà), també cridat Venus i la donzella, és un llenç al oli de Tiziano, pintat al voltant de 1515.
La tela arreplega una escena en tres figures: dos dònes i un chiquet al voltant d'una font de pedra ricament decorada, situats en un paisage allumenat per una posada de sol. Les dònes, de bellea renaixentista, són de similars característiques, havent-se pensat en ocasions que es tracta de la mateixa persona.
Història del quadro
El quadro va ser encarregat per Nicolò Aurelio, secretari del Consell dels Dèu de República de Venècia, l'escut de la qual d'armes apareix en la font o sarcòfec[1] del centre de l'image. L'encàrrec coincidix en el seu matrimoni en la jove viuda Laura Bagarotto, per lo que va poder ser un regal de bodes.
Representa una escena en una donzella vestida lujosament (provablement de nóvia) assentada junt a Cupido i sent assistida per la deesa Venus. Varis detalls sugerixen que la dòna és possiblement una nóvia: el seu pèl solt decorat en una corona de mirto (planta sagrada de Venus), el vel transparent sobre els seus muscles, les roses en la seua mà dreta, i el cinturó (símbol de la castitat).[2] La figura vestida subjecta en les seues mans una vaixell plena d'or i gemes, que simbolisa la efímera felicitat de la Terra i la deesa, nueta, sosté una lamparilla en la flama ardint de Deu que simbolisa la felicitat eterna del Cel. És una escena alegórica influïda per la concepció neoplatónica renaixentista, típica de Marsilio Ficino, segons la qual la bellea terrenal és un reflex de la bellea celestial i la seua contemplació és un preludi de la seua consecució ultraterrena.
El títul, de caràcter moraliste, no va ser donat pel propi Tiziano, sino que va ser batejat d'esta manera a lo manco dos sigles despuix. En el catàlec Borghese ha tingut diferents noms: Bellea sense ornament i bellea ornamentada (1613), Tres amors (1650), Dòna divina i profana (1700), i, finalment, Amor sacre i amor profà (1792 i 1833). La primera menció de l'obra en el nom Amor profà i amor diví es produïx en l'inventari de 1693, encara que els crítics contemporàneus desacrediten la teoria de que es tracten de les personificacions dels conceptes neoplatónicos d'Amor sacre i Amor profà.
L'obra va ser comprada en 1608 pel mecenes de l'art Scipione Borghese, per lo que actualment s'exhibix junt a atres peces de la Colecció Borghese en la Galeria Borghese en Roma. En 1899, el magnat financer Nathaniel Anselm von Rothschild va realisar una oferta de compra del llenç per 4 millons de lires, que va ser rebujada;[3] la suma és formidable, si es té en conte que a penes tres anys despuix tota la colecció i la seua sèu varen ser venuts a l'Estat italià per 3,6 millons.
En 1995 esta pintura va ser restaurada, i durant este procés es va revelar que el mant blanc de la figura semidesnuda era originalment de color roig.[4]
Interpretació de l'escena
Sense dubte, l'interpretació tradicional dels historiadors, encapçalada per Erwin Panofsky, fa referència a una escena fonamentada en els conceptes del neoplatonisme renaixentiste d'amor humà (Venus Vulgaris) en contraposició de l'amor diví (Venus Caelestis).[5] Este contrast entre lo terrenal i lo sublim ha segut emfatisat per la calitat moralista del paisage de fondo. En el costat esquerre de l'obra pictòrica yacer una ciutat fortificada i dos llebres, mostra l'influència de Giorgione,[6] i en el costat dret s'incorpora al paisage una iglésia, una llebre perseguida per un gos, i una parella en el herba en estat de coquetería.[7] No obstant, existixen atres teories sobre el significat del llenç.
El historiador de l'art alemà Walter Friedländer va indicar les similituts en l'obra de Francesco Colonna titulada El Somi de Polífilo i propon que les dos figures femenines representen a Polia i Venus, els dos personages femenins de la coneguda romançada de 1499. Sugerix este estudiós que va ser l'erudit Pietro Bembo qui va idear esta escena alegórica. En 1895, el crític Wickloff va indicar que Amor sacre i amor profà està inspirat en la Argonáutica de Valerio Flac i plasma l'escena en la que Venus persuadix a Medea. Gerseffeld, per la seua banda, va opinar que podria tractar-se d'un retrat de Violante, la filla de Palma el Vell i amant de Tiziano, caracterisada com la deesa romana.
Vore també
Notes
- ↑ S'ha discutit sobre si la font, que simbolisa la vida, és un sarcòfec, símbol de la mort. Esta contraposició li donaria un matís neoplatónico extra a l'escena. Ademés, cal destacar que, en el seu afany recuperador de l'Antiguetat clàssica, durant la Renaixença va ser habitual convertir vells sarcòfecs romans en fonts, bancs o atres elements decoratius.
- ↑ Rodino vaig donar Miglione, “Sacred and Profane Love”, pág. 46.
- ↑ La suma és excepcionalment alta tenint en conte que l'Estat italià va comprar la Vila Borghese i les seues coleccions per un total de 3,6 millons de lires
- ↑ Rodino vaig donar Miglione, “Sacred and Profane Love”, pág. 45.
- ↑ PANOFSKY, Erwin. (1979), Estudis sobre iconologia, pág. 208. Madrit, Aliança Edic.
- ↑ Penguin Random House (ed.). ART, The definitive visual guide, p. 130.
- ↑ Rodino vaig donar Miglione, "Sacred and Profane Love", 44.
Referències bibliogràfiques
- CHECA, Fernando; 1997; Tiziano i la pintura veneciano de el XVI. Madrit. Aliança Edic.
- JAFFÉ, David. Titian. 2003; Londres: National Gallery Company
- MARÍAS FRANCO, Fernando; 1994, Tiziano. Madrit. Anaya, Grans Obres.
- MORENO, Paolo. The Borghese Gallery. 2001; Milà: Touring Club Italià
- Rodino vaig donar Miglione, Maria (2007). Galleria Borghese: 10 masterpieces, Roma:Gebart.
- PANOFSKY, Erwin. Tiziano estudis sobre iconografia. Madrit, Akal, 2003.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Amor sacro y amor profano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.