Llenç
Un llenç és un teixit de lli, de cotó o de cànem que, per lo general, servix com soport a les obres pictòriques,[1] per lo que també es diu llenç al conjunt d'estes últimes, una volta plasmades sobre la tela.
Història
[editar | editar còdic]Sobre tela es va pintar ya en l'Antiguetat, com atesta la referència de Plinio el Vell a un retrat de Nerón eixecutat sobre una tela de més de trenta metros. No obstant, es conserven poques pintures sobre llenç anteriors a el XIV, tant per ser més escasses, com pel fet de que es pintava sobre tela temes profans, com a banderes o decoració festives, lo que determina que no es conservaren..
Un dels olis sobre llenç més antics que s'ha conservat és el quadro francés Verge en àngels, datat al voltant de 1410 que es conserva en la Gemäldegalerie de Berlín, lo que és també una data molt primerenca per a una pintura a l'oli. No obstant, la pintura sobre taula va seguir sent més habitual fins a el XVI en Itàlia i el XVII en el Nort d'Europa. Mantegna i els artistes veneciano varen estar entre els que varen liderar el canvi. Tenien a la seua disposició llenç de veles veneciano i es consideraven de la millor calitat.
Es va generalisar l'us d'este soport, que pot considerar-se el de més èxit en l'història de la pintura. En llocs com la Venècia de el XVI, el llenç va aventajar a la fresca per ser més resistent a la fredor i l'humitat del hivern. Pero la principal ventaja comparativa del llenç front als dos soports anteriors en el temps (el mur i la taula) és la seua liviantat, que permet transportar-ho fàcilment i conseguir grans formats en soports més llaugers. D'esta manera, es va expandir la seua comercialisació. També va permetre que l'art de la pintura es convertira en botí de guerra, com va ocórrer en la pren del castell de Praga pels suecs en 1648, en el curs de la Guerra dels Trenta Anys o els saquejos de pintura italiana pels eixèrcits napoleònics. Archiu:Como montar un lienzo.webm
Característiques i us
[editar | editar còdic]
Depenent de les característiques de la tela, la seua fragilitat, o el relleu de l'urdimbre i la trama creuats, la superfície pictòrica és diferent i també és distint el resultat. Durant el XV es va utilisar una tela fina, cridada tela rensa. En el XVI, en canvi, la tela era de teixit creuat, més basta. Les teles clàssiques per a llenç provenen de dos plantes distintes: el lli i el cotó. La tela de lli està considerada la millor tela que existix, forta, difícil de trencar, en textura variable, que va des de lo molt suau a lo asprós; és també la més cara i té l'inconvenient de destensarse en el temps humit. Els primers llenços eren de lli, un material marronáceo resistent de considerable força. El lli és particularment adequat per a l'us de pintura a l'oli. El lli està compost de material d'alta calitat, i seguix sent popular en molts artistes professionals, especialment entre aquells que treballen en pintura a l'oli.
El cotó, per la seua banda, és una bona alternativa al lli, encara que seguix sent car; es tensa fàcilment i no li afecten tant els canvis climatològics. A principis de el XX, el llenç de cotó, al que a sovint es referix com dril de cotó, es va posar de moda. La tela de cotó, que s'estira més i té un teixit igualat i mecànic que el lli, oferix una alternativa més econòmica. Encara que els llenços de cotó presenten un problema, i és que és massa absorbent. El adveniment de la pintura acrílica ha incrementat grandement la popularitat i l'us de llenços de cotó. Molt més barata és la tela d'arpillera, muselina, percal o cànem, que pot fixar-se sobre taulers de fusta, ya que no tenen textura tancada suficient per a ser tensats. Sobre ella s'ha pintat al temple, a l'oli o en acrílic. Des de la Renaixença fins a el XX generalment s'ha pintat a l'oli, puix la tela està considerada el millor soport per a pintar a l'oli.
La tela pot estar fixada per mig d'adhesiu a un soport sòlit, que és lo que es va fer primitivament, tensant les teles sobre taules. Pero lo tradicional és que es fixe sobre un bastidor, marc de fusta reforçat en el centre per dos montants i al que es fixava la tela per mig de cordeles que es nuguen als mechons que rodegen la vora del marc. A partir de el XVIII la tela es va deixar unida al bastidor. Durant el XIX es varen escomençar a produir bastidors industrials en série. Per a tensar més la tela es poden introduir chicotetes falques de fusta en els cantons. Usant el bastidor, la tela queda suficientment tensa per a poder pintar sobre ella. Depenent de la forma del bastidor, aixina serà el quadro: be apaisado (més ample que alt), ben vertical (més alt que ample). Encara que generalment té forma de rectàngul, ocasionalment es varen treballar unes atres, com els tondos (quadros en forma redona, per eixemple, la Alegoria de l'Indústria de Goya) o els shaped canvas d'alguns expressionistes abstractes com Barnett Newman.
El llenç es prepara per mig de l'imprimaació, per a evitar que la pintura a l'oli entrara en contacte directe en les fibres del llenç, lo que faria que el llenç es deteriorara. Bàsicament, es tracta d'aplicar successives capes de productes químics (coa, glicerina, òxit de zinc, etc.) fins a aplegar a tindre una superfície plana i generalment blanca sobre la que aplicar la pintura, generalment, oli. Una imprimaació tradicional de creta es compon de carbonat de plom i oli de linaza, aplicat sobre un fondo de coa de pell de conill; una variació, usant pigment blanc de titani i carbonat càlcic és prou trencadiç i tendent a cuartearse. La pintura de plom és venenosa, aixina que ha de manejar-se en esment. Actualment estan disponibles imprimacions més flexibles i alternatives, sent la més popular pintura de làtex sintètic compost de diòxit de titani i carbonat càlcic, units en una emulsió termo-plàstica.
Existixen en el mercat chicotets llenços preparats que estan pegats a un cartó, si be estan disponibles solament en determinats tamanys i no estan lliures d'àcit, per lo que la seua vida és extremadament llimitada. S'usen normalment per a ràpits estudis o esbossos. També estan disponibles llenços ya en imprimaació i sobre bastidor, que són adequats per a tots els pintors llevat els més professionals. Estan disponibles en una varietat de dimensions i pesos. Estan preparats en dos o tres capes de imprimaació i poden usar-se res més traure'ls del paquet. Els artistes que desigen un major control del seu soport a sovint li afigen una capa o dos de la seua imprimaació favorita. Els artistes professionals que desigen treballar sobre llenç poden preparar la seua pròpia tela a la manera tradicional.
Una de les diferències més marcades entre les tècniques de pintura modernes i les dels mestres flamencs i holandesos radica en la preparació del llenç. Les tècniques «modernes» aprofiten tant la textura del llenç com la de la pròpia pintura. Un artiste novell a sovint troba casi impossible conseguir el realisme de l'art clàssic, a pesar de l'habilitat a el hora d'aplicar la pintura. De fet, els mestres renaixentistes extremaven les precaucions per a assegurar que res de la textura del llenç s'evidenciara. Açò requeria un procés concienzudo, que durava mesos, d'anar posant capes sobre el llenç cru en, normalment, pintura blanca de plom, després polien la superfície, i després repetien el procés. El producte final s'assemblava molt poc a un teixit, i en el seu lloc tenia un acabament lluent, com un esmalt. Encara que açò pot semblar exagerat per al pintor modern, és crucial si lo que es pretén és conseguir un realisme fotogràfic.
En un llenç adequadament preparat, el pintor trobarà que cada capa posterior de color s'esgola per la superfície de manera «mantecosa», i que en la consistència adequada d'aplicació (tècnic greix en lloc de magra), es pot conseguir una pintura en la que les pinzellades estan totalment absents.
Per a eliminar les arrugues del material, s'usa una plancha templada, no calenta, sobre una peça de cotó humit, encara que l'aigua calenta en la part posterior també funciona. Els llenços també poden ser impresos digitalment per a crear làmines sobre llenç. Despuix de l'impressió, el llenç pot colocar-se en un bastidor per a la seua exhibició.
Ignorant tota preocupació per la deterioració dels materials, molts artistes moderns, tals com Jackson Pollock, Kenneth Noland, Francis Bacon, Helen Frankenthaler, Donen Christensen, Larry Zox, Ronnie Landfield, artistes dedicats a la «pintura dels camps de color» i atres pintors moderns, a sovint recorren a llenç cru, sense imprimaació, lo que forma teles «chorreantes» i efectes de halo, com pot vore's en l'obra de Frankenthaler.
Molts d'estos pintors del expressionisme abstracte varen prescindir del bastidor, estenent les teles pel sol o fixant-les a les parets. I atres pintors posteriors, com per eixemple Lucio Fontana, han actuat sobre el llenç en sí, tallant-ho o perforant-ho.
Referències
[editar | editar còdic]- «Pintura», en Gran Enciclopèdia de les Ciències. Art, págs. 58-60, Club Internacional del Llibre, 1990. ISBN 84-7758-304-8
- Laneyrie-Dagen, N., «Els soports», en Llegir la pintura, págs. 8-13, colecció Reconéixer l'art, Larousse, Barcelona, 2005 Spes Editorial, S.L. ISBN 84-8332-598-5
- Sidaway, I., «Soports», en Enciclopèdia de materials i tècniques d'art, págs. 106-119, Editorial Acant, 2002. ISBN 84-95376-30-X
- VV.AA., «L'estructura del quadro: Soports» i «Fondos» en Enciclopèdia Universal de la Pintura i l'Escultura, Vol. I, SARPE, 1982. ISBN 84-7291-377-5
- VV.AA., «Soport pictòric», en Història de l'Art, pág. 990, Ed. Anaya, 1986. ISBN 84-207-1408-9
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lienzo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.