Cupido

Cupido en una palometa, obra de William-Adolphe Bouguereau. 1888.

Mart desarmat per Venus, obra de Jacques-Louis David (1824). Segons la versió més difosa, Cupido és fill de Venus i de Mart.

Cupido (en llatí: Cupīdo, ‘Desig’; en italià: Cupido; en grec Κούπιντο; cridat també Amor, -ris en la poesia llatina) és, en la mitologia romana, el deu de l'amor i el desig amorós. Va ser precisament el nom que el poeta Virgilio, en la Eneida, va donar al fill de Venus. És representat com un chicon nuet i alado; les representacions plàstiques de Cupido com un angelote es varen fer proverbials en el acervo cultural. A Cupido o l'Amor li'l representa en ales, antorcha, aljaba, arc i fleches. És un chiquet tendre, regordete, graciós, trabucant i maliciós. O be un efebo audaç sense pietat, nuet, en ulls embenats i una vista penetrant. El seu equivalent en la mitologia grega és Eros. Els Mitógrafos Vaticans nos diuen que Cupido era fill de Venus sense pare, pero uns atres diuen que l'amant de Venus i pare de Cupido era Mart o Vulcano, o inclús Cupido poguera ser fill del Caos i una de les forces fonamentals del món. També diuen que hi ha dos Amors, el cast i el impuro.

Etimologia

«Cupido» és una paraula llatina emparentada en atres que la seua etimologia gira entorn al «desig». Cupiditas: Desig vehement, gana, ànsia, passió. Cupidus: Desijós, ansiós, apassionat, el que ama i desija en passió. Com nom propi, Cupido va passar sense variació del llatí al espanyol, prenent-ho del nominatiu i no del acusatiu, com és costum.

Vore també: concupiscencia

Mit

Ascendència i naturalea

Existixen vàries versions sobre el naiximent de Cupido. Segons Séneca, és fill de Venus i de Vulcano. Virgilio diu que Cupido és fill de Júpiter i de la seua pròpia filla Venus, de modo que Júpiter era al mateix temps el seu pare i el seu yayo. Cicerón, en el tercer llibre de De natura deorum, nos parla de fins a tres deus Cupido. El primer va nàixer de Mercurio i Diana, el segon de Mercurio i Venus, i el tercer, que s'identifica en Anteros, va nàixer de Mart i Venus. Higino i Cicerón diuen que el Amor havia naixcut de la Nit i el Érebo. baix una llectura helenizante diu que l'Amor és el ‘que afluixa els membres’, el ‘sensat’ i el de ‘dolços membres’. Cupido, com un deu jove fill de Venus és violent i caprichós; l'Amor, com una força primordial, és suau i deleitoso. Els poetes alternaven abdós facetes lliurement.

Cupido i Venus

Cupido va nàixer en Chipre, com la seua mare, qui va tindre que amagar-li en els boscs i deixar que fora alletat per feres que solament en ell eren piadoses. Venus no gosava tindre-li en si, tement el rigor de Júpiter, qui, preveent tot el mal que el chiquet faria a l'univers, pretenia fulminar-ho en nàixer. El destí, no obstant, va permetre que Cupido es mantinguera fòra de perill. Es va formar bell com la seua mare, i audaç com el seu pare, i incapaç de ser guiat per la raó, a la manera de les seues selváticas nodrices. En el bosc va fabricar un arc en fusta de fresno, i fleches de ciprer. Temps despuix, Venus li va regalar arc i fleches d'or. Ademés, se li va concedir el poder de que ni els hòmens ni els deus, ni la seua pròpia mare ni encara el seu propi pit foren immunes a les ferides que produïren les seues fleches, com a prova l'amor cap a Psique, al que ell mateixa es va vore somés. La nereida Tetis, el dia de les seues bodes en Baralle, va obtindre per a Cupido el perdó de Júpiter, i la gràcia de ser admés entre els deus patricios.

La coloma estava consagrada a Venus i un mit nos ho fa saber. Una dia Venus i Cupido varen baixar a cert prat per a divertir-se i vore quí era capaç d'arreplegar més flors en una competició amistosa. Resulta que Cupido, per tindre la rapidea de les seues ales, va conseguir reunir més flors. Pero certa nimfa, cridada Perístera, va córrer a auxiliar a Venus, la va ajudar a arreplegar flors i ademés la va declarar vencedora de la competició. Cupido, irritat, va transformar a la nimfa en coloma, que els grecs diuen peristerá (περιστερά), pero des de llavors Venus va acollir a eixe au baix la seua protecció.

Miguel de Cervantes, en el Capítul XX de la segona part de Don Quixot de la Mancha, posa estos versos descriptius en boca de Cupido:

Retrat del príncip Enrique Lubomirski com l'Amor, obra de Vigée-Lebrun, 1789.

Venus i Cupido, d'Alessandro Allori. Museu Fabre, Montpeller.

Venus es preocupava perque el seu fill no madurava i no creixia, aixina que va consultar en l'oràcul de Temis, que li va dir: «L'amor no pot créixer sense passió». Venus no va entendre estes paraules fins que va nàixer el seu atre fill, Anteros, que és el deu de l'amor correspost i la passió, o amor que correspon al primer, i en el que Cupido no sempre està unit. Per això es representa a Cupido com un chiquet en ales, per a indicar que l'amor sol passar pronte, i en els ulls embenats per a provar que l'amor no veu el mèrit o demèrit de la persona a qui es dirigix, ni els seus defectes, mentres es fixa en ella. Cupido ademés va armat en arc, carcaj i fleches. Quan Anteros i Cupido anaven units, este es transformava en un jove bell, pero quan se separaven tornava a ser un chiquet en els ulls embenats, un amor «trabucant i cego», com era representat.

Les fleches de Cupido

Cupido du dos tipos de fleches o darts: una en una punta d'or esmolada i l'atra en una punta roma de plom. La persona ferida per la flecha d'or s'ompli d'un desig incontrolable pero l'alcançada per la de plom sent aversió i solament desija fugir. El poeta llatí Ovidio descriu l'us d'estes fleches en el primer llibre de Les metamorfosis. Quan Apolo es burla de Cupido per ser un arquero menys destre, Cupido li dispara en la flecha d'or, pero alcança al objeto del seu desig, la nimfa Dafne, en la de plom. Atrapada per les insinuacions d'Apolo, Dafne resa al seu pare, el deu del riu Peneo, que la convertix en llorer, l'arbre sagrat d'Apolo. És la primera de vàries aventures amoroses infructuoses o tràgiques d'Apolo. Este tema es reflectix d'algun modo en l'història d'Eco i Narciso, en la que la deesa Juno impon l'amor de la nimfa Eco a Narciso, que està malaït per la deesa Némesis per ser egocèntric i insensible als seus desijos. En The Kingis Quair (‘Ellibre del rei’) un poema del XV atribuït a Jacobo I d'Escòcia, Cupido ya té fins a tres fleches: la d'or per a un «colp» suau que es cura fàcilment, argent per a un atre més contundent, i acer per a una ferida d'amor que mai cicatrisa.

Cupido i Himeneo

Himeneo, deu del matrimoni, és, d'acort a una de les versions del seu naiximent, fill de Venus i de Baco, i per tant, mig germà de Cupido, a qui se li representa avivant l'antorcha d'Himeneo; és dir que l'Amor aviva la passió del matrimoni.

Cupido reviva l'antorcha d'Himeneo. Obra de George Rennie.

José Agustín Ibáñez de la Rentería, en les seues Faules en vers castellà, va narrar aixina esta llegenda:

Cupido i Ninfea

Étienne Louis Geoffroy va escriure L'Higiene o L'art de conservar la salut, un poema en llatí en el que reinventa el paper de Cupido. Es diu que este, irritat dels desprecis de la deesa Diana, va prendre un dia les seues fleches, va montar el seu arc, va agarrar una d'elles i la va apuntar al cor de Diana. La flecha va volar al seu blanc, pero no va ferir a Diana, qui en un ràpit moviment va conseguir esquivar-la. No obstant, la flecha va travessar el sen de Ninfea, una de les nimfes de Diana.

Nenúfar.

Ninfea va quedar aixina enamorada, i el seu cor va experimentar lo que mai abans havia sentit; una ardor desconeguda la consumia. Es va debatre llavors entre un desig cego i el pudor. Va maldir les lleis austeres, i amargament es va queixar del jou que li imponia la necessitat. Va tractar dins de sí d'arrancar la flecha, pero no va poder. Llançant gemec i queixes es va llançar als boscs. «¡Oh, pudor! -va exclamar-; tu, el més preciós i més bell adorn d'una nimfa sagrada; si el meu esperit és culpable per a contigo d'un sentiment viu que t'ofén, el meu cos encara està inocent; que siga suficient esta víctima per al teu còlera excelsa; que esta pura ona em llave d'un crim que vaig concebre per a la meua pena, i que la meua voluntat en horror detesta.» Aixina va dir, i alçant al cel els seus ulls, anegados de llàgrimes, es va precipitar a les aigües. Les seues companyeres mentrestant la buscaven. Les dríades finalment la varen trobar. Diana deploró l'horrible destí de Ninfea, pero no va permetre que el seu cos se sumergira. Sobre les ones de l'aigua, ho va fer surar, i ho va convertir en la flor que du per nom nenúfar, d'una blancor lluenta, en un talle majestuós d'amples fulls verts. Des de llavors, les aigües que rodegen al nenúfar són tranquiles i calma. Va voler Diana que, ya que Ninfea havia calmat els fòcs de la passió del fill de Venus en el fret element de l'aigua, aixina mateix el nenúfar tinguera la propietat de calmar, i d'embotar els sentits per a no entregar-se a les ardor de la voluptuosidad. Des d'eixe temps, les nimfes no temen ya a les fleches de Cupido, puix l'humil nenúfar les protegix i els servix com a antídot als atacs de l'Amor.

Cupido i Psique

Artícul principal → Psique (mitologia).

Cupido i Psique, de Bouguereau, 1889.

L'escritor romà Apuleyo va narrar l'història de Cupido i Psique en la seua obra L'asno d'or.

Conte Apuleyo que en certa terra remota va haver un rei i una reina, pares de tres filles. La menor i més bella de totes es dia Psique (representació del ànima). El seu hermosura era tal que li va donar renom de ser una segona Venus. El seu pare, a través del Oràcul de Delfos, va intentar conseguir-li un espós. L'Oràculi va dir que ella no estava destinada a cap mortal, «perque l'amor de l'ànima sempre és immortal», sino a un deu deforme i temible per als atres deus i fins a al mateix Plutó. Va afegir també que devien abandonar a la princesa en un mont a la vora d'un precipici, pero vestida en el seu trage de bodes.

Venus, celosa de la bellea de Psique, va demanar a Cupido que usara les seues fleches dorades per a fer que Psique s'enamorara de l'home més lleig del món; Cupido va accedir. Mentres això passava, Psique va ser al cim de la montanya. Céfiro, el deu del vent de l'Oest, va aplegar, la va arrebatar, i la va conduir surant suaument en mig d'un bosc, a on hi havia un magnífic palau, segons pareix deshabitat. En eixe moment va aparéixer Cupido, qui al vore a Psique va quedar prendado de la seua bellea.

Cupido i Psique, de Jacques-Louis David.

En entrar Psique al palau, es va sorprendre de trobar-ho ple de joyes i adorns. Arribada la nit, Cupido s'unia a ella, i la deixava ans que amanecer, recelando ser vist: moltes nits va durar açò. Cupido va demanar a Psique que no encenguera jamai cap llàntia perque no volia ser vist. La princesa se sentia molt segura quan ella visitava per les nits, encara que no vera el seu rostre, puix sentia que era l'espós anhelat. El rei i la reina, preocupats despuix d'un temps, varen enviar a les seues filles en busca de Psique. Cupido va prohibir a Psique que es deixara vore, pero veent-la entristida i melancòlica, va consentir el fi que els parlara, a condició de que no seguira els seus consells. Céfiro va conduir al castell a les germanes de Psique, qui despuix de contar-els les dites que gojava, els va donar rics presents. En una segona visita les germanes varen descobrir que Psique mai vea el seu marit, i celoses com estaven de que la seua germana menor vixquera tan be en tan bell palau, li varen dir que l'Oràcul d'Apolo havia dit que el seu espós era un mònstruo, segurament una gran serp que acabaria en la seua vida d'una manera horrible.

Cupido i Psique, oli de Jacopo Zucchi, 1589.

Psique, aterrada per la funesta notícia, va admetre el pérfido consell de les seues germanes: a la nit següent, quan el seu espós dormia, es va eixir dellit per a prendre una espasa en que donar-li mort; mes en l'instant en que va prendre la llàntia, va observar que en lloc d'un mònstruo era el deu Cupido el que dormia sobre ellit. En el despit d'haver dubtat de la seua felicitat, Psique pren l'espasa i intenta clavar-li-la en el pit, pero l'espasa li cau de les mans; considera llavors usar l'arc i les fleches de Cupido, pero es ferix un dit en tocar una punta de flecha. Es torna per a mirar de nou al seu espós, que li genera immensa passió, pero una gota d'oli de la llàntia cau en l'esquena de Cupido; este desperta, i a l'instant mamprén el vol. Psique intenta detindre-ho prenent-ho per un peu, pero la força de Cupido és superior, i eleva a Psique. Acostant-se a un ciprer, Cupido deixa caure a Psique, reprochant-li la seua desconfiança. Psique, desesperada, es precipita a un riu, pero l'aigua la tira en seguida als seus màrgens. Es troba en el deu Pa, que tracta de consolar-la. Errant pel bosc, Psique aplega al fi a casa d'una de les seues germanes, i li diu, per a venjar-se, que Cupido l'ha amenaçat en casar-se en una d'elles. Ilusionada, la germana de Psique, corre al precipici des d'a on esperava que apareguera Céfiro per a conduir-la, com havia fet en Psique, al palau de Cupido. Quan va sentir un estrany vent sobre el seu rostre, la chicona es va llançar al precipici creent que Céfiro la sostindria, pero va perir miserablemente. Psique es va venjar de la mateixa manera en la seua atra germana. Venus, en enterar-se de que el seu fill sofria un cruel dolor, va creure el seu deure anar en busca de Psique per a fer-la sofrir per la seua temeritat. Psique, des de feya dies, caminava pel bosc en busca del palau del seu amat Cupido. Havent aplegat prop d'un temple, va fer un manojo de mechons que va trobar escampades en el sol, i les va oferir a Ceres, pregant-li li dispensara la seua protecció; pero la deesa li va respondre que l'única gràcia que li podia fer era no entregar-la en mans del seu enemic. Juno, a qui també va trobar en un dels seus temples, li va donar la mateixa resposta en casi iguals térmens.

El Temple de l'Amor, en el chicotet Trianon (França) resguarda en el seu interior una estàtua de Cupido.

Psique va decidir anar llavors en busca de Venus, en la companyia del qual estaria Cupido. Troba, en efecte, a Venus, pero la deesa, indignada, no presta atenció a les seues súpliques i puja al Olimp. Prega llavors a Júpiter que envie a Mercurio en busca de Psique, que estava en el temple en posat suplicante. Quan Psique és presentada a Venus, la deesa, irritada, li arranca el cabell, li fa trizas la roba, li dona colps en el cap, i havent en seguida format un montó de grans mesclats de blat, ordi, dacseta, adormideras, pésols, llentilles i faves, li va manar separar tots estos grans ans que aplegara la nit, i la va deixar en companyia de la Tristor i la Solicitut. Psique, desolada, va permanéixer sense articular paraula i immòvil, pero les oficioses formigues varen separar els grans i la varen traure del compromís. Venus la va manar despuix a que li duguera una vedija de llana dorada de certs moltons que pasturaven en la marge oposta d'un riu en llocs inaccessibles. Psique, en lloc de tractar de complir l'orde, va intentar precipitar-se a les aigües del riu, pero una cañavera, articulant uns sons estranys, li va ensenyar el mig de prendre la vedija, que en seguida va dur a Venus. Venus, a qui una obediència tan eficaç no assossegava, va ordenar llavors a Psique que li duguera una vasija plena d'una aigua de color negre que corria d'una font custodiada per dragons. Un àguila agarra la vasija, la plena de dita aigua i la posa en mans de Psique per a que la present a Venus. Una nova tasca, més difícil que les anteriors, se li va ocórrer llavors a Venus. Com la deesa llamentava que a causa de la preocupació pel seu filla seua bellea havia minvat, va manar a Psique que descendira al Inframón i demanara a Proserpina un cofre que continguera algunes de les seues gràcies. Psique, creent no trobar un atre mig d'aplegar al regne de Plutó que donar-se mort, va anar a precipitar-se de lo alt d'una torre, quan una veu li va dir que el camí als inferns era pel Tenaro, prop de Lacedemonia, pero que devia anar proveïda de dos coques, una en cada mà, i dos monedes, que duria en la boca; que trobaria a Caronte, que la passaria en la seua barca, donant a este una de les monedes, que ell prendria de la seua boca. Caronte la passaria en la seua barca. Que quan trobara al Porter, que guarda la cort de Proserpina, li donara una de les cocas, i que aixina trobaria a Proserpina, la qual despuix d'acollir-la favorablement, la convidaría a un festí que estava pròxima a donar, pero que devia ser modesta i acceptar solament assentar-se en el sol i menjar pa moreno. Per últim, la deesa li donaria el cofre, que deuria cuidar de mantindre tancat. Psique va complir en les indicacions que la veu li va donar, i va rebre de Proserpina lo que Venus li demanava. Despuix que va haver eixit dels inferns, va tindre curiositat d'obrir la caixa en l'objecte de prendre per a sí alguna cosa de la bellea que tancava, mes solament va trobar un vapor infernal i soporífero que la va fer caure en terra, aletargada.

Cupido i Psique, oli de François Pascal Simon, Baró Gérard, 1798.

No haguera despertat jamai si Cupido, curat del seu despit, no haguera escapat del palau de la seua mare en busca de la seua volguda Psique. La va trobar dormida, la va despertar en un bes, va tornar el vapor a la caixa i li va dir a Psique que la duguera a la seua mare. Cupido va volar cap a l'Olimp, es va presentar davant Júpiter, que va reunir als deus, prometent a Cupido que ell mateixa guardaria al seu volguda Psique, i que Venus no faria més oposició al seu enllaç en ella. Va previndre al mateix temps a Mercurio que conduïra a Psique a l'Olimp. Psique, admesa entre els deus, va beure ambrosia i es va fer immortal. Es va preparar el festí nupcial. Fins a la mateixa Venus va tindre que dansar. Cupido i Psique varen ser coberts en un vel transparent. Cupido sostenia una coloma, símbol de l'amor conjugal. Els dos tenien les mans lligades en una cadena de perles. Himeneo els va conduir, i en tant un amorcillo coloca un cesto de frutes en el cap dels esposos, un atre prepara ellit. Des d'eixe moment, Psique va adquirir ales de palometa, emblema ordinari de l'ànima entre els antics, per lo comú replegades i en forma de closca. Celebrades les bodes, Psique va donar a llum passat poc temps a la Voluptuosidad (Voluptas). El poeta espanyol Juan d'Arguijo va escriure un sonet sobre la llegenda de Psique i Cupido:

Les bodes de Cupido i Psique, oli de François Boucher, 1744.

Cupido com Ascanio

En ellibre I de la Eneida, el poeta Virgilio conte que Venus, buscant que Dido tracte be a Eneas, demana al seu fill Cupido que reemplace a Ascanio i produïxca en Dido amor per Eneas:

Eneas li conta a Dido les desgràcies de la ciutat de Troya, mentres ella acaricia a Cupido, que es fa passar per Ascanio.

Epítets

Lira i cupidos. Fresca romana d'Herculano.

Cupido (Amor), com atres deïtats romanes, tenia alguns epítets que li eren aplicats per a reflectir la diversitat d'atributs adscrits a ell. Entre els seus epítets es conten els següents:

• Amphitalés, Magus, Sophista, Tyrannus: perque l'amor deu ser recíproc (encara que no sempre ho és).
• Geminus: perque habita en el Cel i en la Terra.
• Ommateius Oculeus: perque l'amor té el seu orige en el sentit de la vista.
• Pandemos: perque ho domina tot.
• Phaleratus i Toxotes: per dur carcaj.
• Pothos i Himeros: pel desig.
• Pteros, Pterotos, Alatus, Aliger, Pennatus: per ser un deu alado.
• Toxalcés: poderós pel seu carcaj.
• Typhlós i Caecus: per ser un deu cego, o cegat.

Repercussió en la cultura

Representació moderna.

En l'idioma

El nom d'este deu ha passat com a sustantiu comú al espanyol per a referir-se a un home enamoradizo i galanteador, aixina com a la representació dels chiquets alados armats en arc i fleches, també cridats «amorcillos». També és conegut com el deu de la vida.

Cupido mullat, William-Adolphe Bouguereau; 1891.

La flecha de Cupido també posseïx orígens grecolatinos, i la seua influència es va fer notar clarament en la poesia espanyola des de la época migeval, encara sense l'aparició del deu Amor. Baix múltiples noms (vira, asta, flecha, saeta, tirs, arpón, dart, espina...), apareix en la lliteratura migeval, renaixentista i posrenacentista en un sentit amorós que es repetix indefinidament en pocs matisos diferents i molta retòrica. De manera primerenca en la lliteratura espanyola, Cupido és mencionat per Alfonso X de Castella, cridat el sabio:

«Perque et pregue yo per l'ànima de to pare i per les armes de Cupido, to ermano, i pels omnes bons que van en mi fuyendo per les terres, i pels deu de Troya de qui tu despuix de les relíquies.»

El tema de la flecha alcança un pla més elevat, teñir de tocs conceptuals nous en dimensió transcendent i expressió paradòxica, quan es desenrolla en versions a lo diví. D'estes, és significativa la narració de Santa Teresa de Jesús en un passage del Llibre de la seua vida, en el que conta la seua transverberación en presència d'un Serafín:

Del periodo barroc també es destaquen obres com la comèdia Ni amor es lliura d'amor, escrita sobre el tema de Psique i Cupido per Pedro Calderón de la Barca, aixina com les seues dos autos sacramentals, també sobre el mateix tema, Psiquis i Cupido, per a Toledo i per a Madrit respectivament.

En lliteratura espanyola són múltiples i recurrents les aparicions de Cupido com a personage destacat i com a representació alegórica de l'Amor. Un eixemple és el Epigrama CXLVI de León d'Arroyal:

Detall de El martiri de Sant Mateo, de Caravaggio. Representació d'un putto.

Iconografia

Plantilla:CP A Cupido se li representa generalment com a un chiquet nuet, alado i armat d'arc, flecha i carcaj, en els ulls coberts per una bena, que significa lo alluntat del raonament que es troba l'amor, i que, mentres dura la passió, no es veuen els defectes del ser amat. William Shakespeare va escriure al respecte:

«L'amor no veu en els ulls, sino en l'ànima, i per això pinten cego al alado Cupido. Ni en la ment d'Amor s'ha registrat senyal alguna de discernimiento. Ales sense ulls són emblema d'imprudent premura, i a causa d'això es diu que l'amor és un chiquet, perque en l'elecció erra freqüentment. Aixina com es veu els chiquets trabucants infringir en els jocs els seus jurament, aixina el rapaz Amor és perjuro en tots els llocs.»

Somi d'una nit d'estiu. Acte I, Escena Primera.

Detall de la Madonna Sixtina, oli de Raffaello Sanzio. Esta és tal volta la més coneguda i icònica representació de putti.

Algunes voltes se li mostra portant una antorcha encesa; també, coronat de roses, o sostenint una rosa en una mà, com a emblema dels plaers deliciosos pero fugaços que procura. De la fugacitat de la passió que Cupido inspira també són símboles seues ales, que poden ser dorades o blaves.

La figura de Cupido en forma de putto és una image recurrent. En el cas del amor romàntic, sol representar-se en un arc i unes flechas, les quals, a sovint en els ulls embenats, dispara sobre les persones, produint-els aixina el enamoramiento. A partir del Renaixença, la figura dels putti va aplegar a confondre's en els querubines, confusió que perdura en l'actualitat. Tant els putti com els cupidos i àngels poden trobar-se en el art religiós i secular des de la década de 1420 en Itàlia, des de finals del XVI en els Països Baixos i Alemània, des del periodo manierista i el Renaixença tardana en França, i a lo llarc del Barroc en frescas de sostres. Els han representat tants artistes que presentar la llista d'estos seria poc útil, encara que entre els més coneguts es troben el escultor Donatello i el pintor Rafael; dos putti en actitut curiosa i relaixada que apareixen als peus de la seua Madonna Sixtina són reproduïts en freqüència. Varen experimentar una revitalisació important en el XIX, i varen escomençar a aparéixer retozando en obres de pintors acadèmics, des de les ilustracions de Gustave Doré per a Orlando Furiós, fins a anuncis. Actualment són un motiu molt utilisat com a representació de l'amor en imàgens destinades a la mercadotècnia; tal és el cas de moltes postals de San Valentí.

Galeria d'imàgens

• 
  Cupido buscant, per Bouguereau (1890).

Vore també

• Eros
• Kāmadeva
• (763) Cupido
• (1221) Amor

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Cupido.
• sas. ac. uk/vpc/VPC_search/subcats. php? cat_1=5&cat_2=167 Més de 2400 imàgens de Eros/Cupido en la Base de Senyes Iconográfica de l'Institut Warburg
• Archivat el 3 de març de 2016 archivat en Wayback Machine..
• Ausonio: Cupido cruciatur (L'insoportable Cupido).
  • perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus:text:2008.01.0607 Text llatí, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus. Amprant el ròtul actiu "lloeu", que es troba en la part superior dreta, s'obté ajuda en anglés en el vocabulari llatí del text.