Narciso (mitologia)

Oli en llenç atribuït en 1913 a Caravaggio

En la mitologia grega, Narciso (en grec, Νάρκισσος) era un jove bell, aposte i cridaner; uns diuen que era fill del deu fluvial Cefiso i la «blava Liríope», de la que es presupon una de les nimfes. Uns atres referixen que Selene i Endimión varen ser els seus pares. Es diu que tots els hòmens i dònes quedaven enamorats de Narciso, pero est els rebujava. Entre les jóvens ferides pel seu amor estava la nimfa Eco, qui havia disgustat a la deesa Hera i per això esta l'havia condenat a repetir les últimes paraules d'allò que se li diguera. Per tant, era incapaç de parlar a Narciso del seu amor, pero un dia, quan ell estava caminant pel bosc, ella ho va seguir. Quan ell va preguntar «¿Hi ha algú ací?», Eco va respondre: «Ací, ací». Incapaç de vore-la amagada entre els arbres, Narciso li va cridar: «¡Veuen!». Despuix de respondre, Eco va eixir d'entre els arbres en els braços oberts. Narciso cruelment es va negar a acceptar el seu amor, per lo que Eco, desolada, es va ocultar en una cova i allí es va consumir fins que solament va quedar la seua veu. Per a castigar a Narciso pel seu engreimiento, Némesis va fer que s'enamorara de la seua pròpia image reflectida en un estany. En una contemplació absorta, incapaç de separar-se de la seua image, va acabar tirant-se a les aigües. En elloc a on el seu cos havia caigut, va créixer una bella flor, que va fer honor al nom i la memòria de Narciso. Est és un mit cosmogónico que explica la creació de la flor de Narciso.

Versió grecolatina

Narcisos, de Paúl Dubios (1866)

Es tracta d'una història moral en la que l'orgullós i insensible Narciso és castigat pels deus per haver rebujat als seus pretenents. Es creu que és una història moralizante dirigida als adolescents grecs de l'época. Fins fa poc l'única font d'esta versió era un fragment de la Descripció de Grècia de Pausanias (9.31.7), 150 anys posterior a Ovidio. Una versió molt similar va ser descoberta en el cridat Papir d'Oxirrinco en l'any 2004, una versió molt anterior a la d'Ovidio en a lo manco uns cinquanta anys. En l'història helènica, el jove Aminias ama a Narciso pero este lo rebuja cruelment. Com una forma de burlar-se d'Aminias, Narciso li entrega una espasa, que Aminias utilisa per a suïcidar-se davant les portes de la casa de Narciso, mentres suplica a la deesa Némesis que Narciso un dia conega el dolor de l'amor no correspost. Es creu que esta maldicció es complix quan Narciso s'enamora de la seua pròpia image reflectida en un estany i intenta seduir al bell jove sense donar-se conte de que es tracta d'ell mateixa fins que intenta besar-ho. Entristit de dolor, Narciso se suïcida en la seua espasa, i el seu cos es convertix en una flor, a la qual es va cridar Narciso.

Versió romana

Eco i Narcisos, pintura de John William Waterhouse (1903)

La versió romana és considerada la clàssica. En ella, Ovidio conta que la nimfa Eco s'enamora d'un vanidoso jove cridat Narciso, fill del Cefiso i de Liríope de Tespias. Preocupada pel benestar del seu fill, Liríope va decidir consultar al vident Tiresias sobre el futur del seu fill. Tiresias li va dir a la nimfa que Narciso viuria fins a una edat alvançada mentres mai es coneguera a sí mateixa. Un dia, mentres Narciso estava caçant cérvols, la nimfa Eco va seguir sigilosamente al bell jove a través dels boscs, ansiant dirigir-se a ell pero sent incapaç de parlar primer, ya que la deesa Hera l'havia maldit a sol poder repetir l'última paraula de lo que uns atres dien. Quan finalment Narciso escolta els seus passos darrere d'ell, pregunta: "¿Quí està ahí?", a lo que Eco respon: "ahí". I varen continuar parlant aixina, puix Eco únicament podia repetir lo últim que uns atres dien, fins que la nimfa es va mostrar i va intentar abraçar al seu amat. No obstant, Narciso la va rebujar i li va dir vanidosamente que ho deixara en pau, i es va marchar repudiant-la. Eco va quedar desconsolada i va passar el restant de la seua vida en soletat, consumint-se per l'amor que mai coneixeria, fins que solament va permanéixer la seua veu. Per lo que es referix a Narciso, un dia enganyat per Némesis, es va acostar a una riera. Al vore's reflectit en les aigües, la visió de la seua vanitat i lozanía ho va atrapar en un castic sense fi: per por a danyar-ho no ho tocava i era incapaç de deixar de mirar-ho. Finalment, Es diu que Narciso se suïcida al no poder tindre l'objecte del seu desig. I a on el seu cos yacer, va créixer una flor que duria el seu nom: el narciso.

Eco i Narciso, pintura de Plagut Costanzi

En algunes versions, sense dubte influïdes per la versió helènica, es diu que una atra dòna que també havia segut rebujada per Narciso, en un acte de celosies al vore-ho parlar en una atra dòna que semblava propenca a ell, va resar a la deesa Némesis per a que ho castigara. En atres versions es diu que Narciso és atormentat en el Inframón contemplant un reflex que no correspon al seu amor.

Vore també

• Eco (mitologia)

• Narcissisme

Bibliografia

• Greus, Robert (1968). The Greek myths, Londres: Cassell.
• Calimach, Andrew (2002). org/details/loverslegends00cali , New Rochelle: Haiduk Press.
• Gantz, Timothy (1993). org/details/earlygreekmythgu0001gant Early Greek Myth, Baltimore: Johns Hopkins University Press.
• Kerenyi, Karl (1959). The Heroes of the Greeks, Nova York/Londres: Thames and Hudson.
• Sergent, Bernard (1986). org/details/homosexualitying0000serg Homosexuality in Greek Myth, Boston: Beacon Press.
• Vinge, Louise (1967). The Narcissus Theme in Western Literature up to the Nineteenth Century.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Narciso.

• Narciso i Eco en Les metamorfosis, d'OVIDIO: Llibre III, 339-510. Text espanyol en Wikisource.
  • Les metamorfosis. Llibre III: text llatí en Wikisource.

• iconos. it/index. php? id=979 Narciso, en el iconos. it/ lloc Icons, de la Càtedra d'Iconografia i Iconología del Departament d'Història de l'Art de la Facultat de Ciències Humanes de la Universitat de Roma "La Sapienza"; en italià.
  • iconos. it/index. php? id=1111 Iconografia i referències, en el mateix lloc.

• FILÓSTRATO EL VELL: Quadros o Imàgens (Εικόνες); I, 23: Narciso (Νάρκισσος).
  • theoi. com/Text/PhilostratusElder1B. html#23 Traducció a l'anglés, en el theoi. com/ lloc Theoi; trad. de 1931 d'Arthur Fairbanks publicada en la Loeb Classicalibrary.
    • org/bloodwolf/erudits/philostrate/tableaux. htm#NAR Text bilingüe grec - francés, en elloc de Philippe Remacle.
      • perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3Atext%3A2008.01.0601%3Abook%3D1%3Achapter%3D22 Text grec, en índex electrònic, en el perseus. tufts. edu lloc del Proyecte Perseus; amprant el ròtul actiu "lloeu", que es troba en la part superior dreta, s'obté ajuda en anglés en el vocabulari grec del text.
      • wikisource. org/wiki/%CE%95%CE%B9%CE%BA%CF%8C%CE%BD%CE%B5%CF%82_%CE%91%CE%84/%CE%92%CE%B9%CE%B2%CE%BB%CE%AF%CE%BF%CE%BD_%CE%B1/%CE%BA%CE%B3 Text grec, en Wikisource.
        • Arthur Fairbanks (1864 - 1944): historiador nortamericà de l'art que va ser director del Museu de Belles arts de Boston des de 1908 fins a 1925.
        • Philippe Remacle (1944 - 2011): helenista i latinista belga d'expressió francesa.

• BULFINCH, Thomas: Mitologia de Bulfinch (Bulfinch's Mythology).
  • I: L'era de la faula o Històries de deus i héroes (The Age of Fable o Stories of Gods and Heros, 1855).
    • I, 13: Niso i Escila; Eco i Narciso; Clitia; Hero i Leandro (Nisus and Scylla - Tire and Narcissus - Clytie - Hero and Leander): sacred-texts. com/cla/bulf/bulf12. htm text, en anglés, en el sacred-texts. com lloc de l'Internet Sacred Text Archive.
    • wikisource. org/wiki/The_Age_of_Fable/Chapter_XIII El mateix text en Wikisource.
      • wikisource. org/wiki/Hist%C3%B3ria_da_Mitologia/XIII#Eco_e_Narciso Traducció portuguesa en Wikisource.

• Plantilla:Ref-GML

• Plantilla:Ref-Theoi

• perseus. tufts. edu/hopper/searchresults? q=narcissus Narciso, en el Proyecte Perseus.