Céfiro
_-_Flora_And_Zephyr_(1875).jpg)
.jpg)
En la mitologia grega, Céfiro o Zéfiro[1] (en grec Ζέφυρος, Zéphyros) era el deu grec del vent del oest,[2] un dels quatre ánemoi de l'antiga Grècia.[nota 1] El seu nom en llatí era Favonio (Favonius, ‘favorable’), nom molt comú en l'antiga Roma.[4]
Com a vent es diu que Céfiro du la primavera i fertiliza les flors. És fret i humit pero moderat. Dissipa el hivern, favorix la germinació i la floració. Céfiro simbolisa l'oraget favorable, la vida que germina, i la seua acció harmonisa la naturalea en l'agricultura i els cults estacionals.[5]
Mitologia
[editar | editar còdic]Hesíodo nos diu en la seua Teogonía[3] que era fill d'Astreo i d'Eos, deesa del amanecer.[6] En canvi, para Esquilo era «de la terra naixcut».[7]
Céfiro vivia en el seu germà Bóreas en una cova,[8] o en un palau,[3] en Tracia. Aixina com el caràcter de Bóreas, portador del hivern, era sempre brutal, Céfiro podia presentar-se apacible o violent.[3] Homero nos ho mostra terrible i portador de tempestats:
En contraposició al Céfiro tempestuoso i borrascoso de Homero [10] tenim a l'atre, «d'alé dolç» i més suau de tots els vents, de Píndaro.[11] Uns atres inclús nos ho presenten com a vent fructificador i mensager de la primavera.[12] És en este sentit d'oraget [13] bonancible i suau que perviu en el «céfiro»[14] del nostre llenguage actual.
Es diu que despuix de la caiguda i mort de Faetonte Céfiro es va unir a varis cisnes per a entonar una planyença fúnebre.[15]
Segons pareix la rapidea del Céfiro era proverbial:
En diferents històries es narrava que Céfiro tenia vàries esposes. En una ocasió es representa com el marit d'Iris, la deesa del arcoíris en qui varen tindre a Poto[17] o inclús a Eros.[18] Va raptar a una atra de les seues germanes, la deesa Cloris, a la que va donar el domini de les flors; d'esta unió alegórica va nàixer Carp (‘fruta’).[19] Es dia que havia competit per l'amor de Cloris en el seu germà Bóreas, a qui va terminar guanyant. També es conta d'ell que en una atra de les seues germanes i amants, l'arpía Podarge, va ser pare de Balio i Janto, els cavalls d'Aquiles.[20] Si ben un atre autor, en canvi, nos diu que Céfiro va ser el pare del cavall Arión, en la seua unió en una atra de les Harpías.[21] Inclús es diu que va engendrar als tigres.[22]
Un dels mits conservats en els que Céfiro apareix més prominentement és el de Jacinto, un bell i atlètic príncip espartano. Céfiro es va enamorar d'ell i ho va cortejar, de la mateixa manera que Apolo. Abdós varen competir per l'amor del chicon, est va elegir a Apolo, i Céfiro va enfollir de celosies. Més vesprada, en sorprendre'ls practicant el llançament de disc, Céfiro els va manar una racha de vent, i el disc, en caure, va colpejar en el cap a Jacint que va morir. En la sanc del chicon mort, Apolo faria la flor homònima.[23]
En el història de Cupido i Psique, va ser Céfiro qui va servir a Eros transportant a Psique fins a la seua cova.[24] Se li representa com un home jove, en ales de palometa o fada, sense barba, semidesnudo i descalce, cobert en part per un mant sostingut entre les seues mans, del com du i va escampant una gran cantitat de flors.
Varis autors varen deixar atestats a lo manco dos temples en a on se li rendia cult, un en Rodas[25] i un atre en el Ática.[26]
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Els ánemoi o ánemos (en grec antic ἄνεμοι, ‘vents’), eren les quatre divinitats principals del vent: Bóreas el nort, portador del hivern; Note el sur, especialment del final del estiu i principis del autumne; Euro, l'este; i Céfiro l'oest, mensager de la primavera.[3]
- ↑ El ponto: la mar; de «Ponto», personificació de la mar embravecido.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Encara que és menys comú també es pot llegir la grafia «Zéfiro», per eixemple, en Homero, Ilíada (1996), volum 150 de la Biblioteca Clàssica Gredos.
- ↑ Himne órfico 81, a Céfiro
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Harrison W. Mark, Céfiro. Via World History Encyclopedia en espanyol. Consultat el 10 de novembre de 2025.
- ↑ Higino: Faules, proemi 15. L'autor per error menciona a Céfiro i Favonio com a sers separats.
- ↑ Boccaccio: Genealogia deorum gentilium IV, 61
- ↑ Hesíodo: Teogonía 378; Higino: Faules, prefacio 15; Nono: Dionisíacas VI, 18 i 47, 340.
- ↑ Esquilo: Agamenón 690
- ↑ Homero: Ilíada IX 5
- ↑ Homero, L'Ilíada, Vora IX (traducció de Luis Segalá i Estalella). Via Wikisource.
- ↑ Homero: Odissea, Vores V i XII.
- ↑ Píndaro: Nemeas VII 29; Filóxeno de Citera: fragment 835.
- ↑ Calímaco: Himne 2, a Apolo 81 ss.; Séneca: Fedra 11; Nono: Les dionisíacas II 133
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Filóstrato el vell: Imàgens I 9 i 11
- ↑ Homero: Ilíada XIX 415, 416
- ↑ Nono: Les dionisíacas 47.340; Alceo: fragment 327
- ↑ Alceo: fragment 327
- ↑ Ovidio: Fastos V 223; Servio: sobre les Églogas de Virgilio 48
- ↑ Homero: Ilíada XVI 149, XIX 415; Quint de Esmirna III 743
- ↑ Quint de Esmirna IV 569
- ↑ Apiano: Sobre la caça III 350
- ↑ Pausanias: Descripció de Grècia III 19. 3 - 5; Filóstrato el vell: Imàgens I 24; Filóstrato el jove: Imàgens XIV; Ovidio: Fastos V 223; Coluto: El rapte de Helena 240 ss.; Nono: Les dionisíacas III 153, X 253, XI 362, XXIX 95.
- ↑ Apuleyo: L'asno d'or IV 35, V 4.
- ↑ Baquílides: Epigrama I
- ↑ Pausanias: Descripció de Grècia I 37, 2
- Este artícul conté una traducció derivada de «Céfiro» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.