Anar al contingut

Pobrea i riquea en el cristianisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
El juí final, de Pieter Huys, ca. 1550. Les escenes del pla inferior, en l'estil pictòric d'El Bosco[1] i seguint els mateixos conceptes ideològics i estètics de les danses de la mort baixmigevals i atres representacions del «triumfo de la mort» (títul d'un famós quadro de Pieter Brueghel el Vell) i del tema denominat Vanitas, reflectixen cóm moltes ànimes no alcancen la salvació a causa de distints pecats, especialment els vinculats al fruïment dels plaureés terrenals, com són les riquees. La desnudez dels cossos representa l'igualtat de tots, rics i pobres, davant la mort i la vida eterna.

La pobrea i riquea en el cristianisme han segut temes controvertits des dels inicis d'eixa religió. Mentres alguns exégetas interpreten que la riquea i l'economicismo (especialment el triunfante en el món occidental contemporàneu, fortament materialista) són oposts a la doctrina cristiana,[2] i que inclús el dur una vida acomodada (no només el lux, sino tot lo que supere una vida senzilla) comporta problemes de consciència;[3] uns atres manifesten la multiplicitat de punts de vista cristians sobre la riquea,[4] que en ocasions es veu com una ofensa a la fe (resultat d'algun pecat, com algun dels capitals —especialment l'avarícia— o l'usura —equiparada al robo—), en atres com un obstàcul (la dificultat de que un «camello passe per l'ull d'una agulla» s'equipara a la de que «un ric entre en el regne dels cels»)[5] i en atres com una conseqüència de la fe en sí mateixa (com ocorre en certes interpretacions de la predestinació calvinista o en la teologia de la prosperitat).[6] Sobre la pobrea, que a voltes és vista com un castic (tant el genèric tota la humanitat que va dur el pecat original, com el personal que puga carrejar un comportament desordenat que cau en pecats capitals —gula, luxúria, gos—), és més a sovint enaltida com un valor (pobrea evangèlica identificada en la del propi Crist, consell evangèlic i vot de pobrea de les órdens religioses, incrementat fins a la mendicitat en les órdens mendicantes, evangelio social, doctrina social de l'Iglésia, opció preferencial pels pobres,[7] teologia de la lliberació). Està estretament vinculat a estes tendències o punts de vista, i en molt diferents formes segons l'época, el concepte cristià del treball.


En anterioritat a l'establiment de l'economia com una ciència secularizada, el pensament econòmic es va ser desenrollant en gran medida com una branca de la teologia moral.[8] No deu confondre's l'economia en el cristianisme o el pensament econòmic cristià[9] en el concepte teològic denominat «economia de la salvació» o «economia divina».[10] Una atra qüestió que ha suscitat forts debats i interessos enfrontats a lo llarc de l'història és si l'Iglésia deu ser pobra, o si les institucions eclesiàstiques poden tindre «bens temporals».[11][12][13][14][15][16][17]

Influències precristianas

[editar | editar còdic]
Diógenes i Alejandro, per Sebastiano Ricci.


El naiximent del cristianisme es va donar en un context cultural en el que va conviure i va chocar en la cultura clàssica grecorromana i la hebrea. Sobre diners i riquees, els punts de vista precristianos eren radicalment diferents. Mentres la cultura hebrea valorava la riquea material (s'entenia que Deu beneiria al seu poble en riquees si seguia els seus manaments); per a la cultura clàssica, com per a la cristiana, la riquea material era indiferent o tinguda en poca estima, quan no objecte de condenación (per eixemple, en Platón, Diógenes, Cicerón o Séneca —òbviament, des del pla intelectual, no en la vida quotidiana, que és precisament la que estos autors critiquen—). La motivació d'abdós per a mantindre tals actituts eren molt diferents, aixina com les seues implicacions.[18][19]

Treballe, pobrea i riquea

[editar | editar còdic]
Sant Josep carpintero, de Georges de la Tour, ca. 1640. Tant Sant Josep com el propi Jesús de Nazaret eren treballadors manuals segons els Evangelios (faber en la Vulgata -Mateo 13:54, Marcos 6:3).[20] La tradició arreplega que el seu ofici era la fusteria, lo que permet fer el simbolisme d'estar treballant per a la pròpia mort en la creu.
Archiu:CAPS 18 Apollinare Nuovo Interno.jpg
La vocació dels sants Andrés i Pedro, en un mosaic bizantí de San Apolinar el Nou, Rávena. Anant Jesús junt a la mar de Galilea, va vore dos germans, Simón, cridat Pedro, i Andrés el seu germà, que tiraven la ret en la mar; perque eren peixcadors. I els va dir: Vingau darrere de mi, i vos faré peixcadors d'hòmens. Ells llavors, deixant a l'instant les rets, li varen seguir (Mateo 4:18-20).[21]
El patizambo, per José de Ribera, 1642. Representació de l'ideologia contrarreformista sobre la pobrea i de la justificació de l'almoina. La cartela que porta el chiquet lisiado diu en llatí «dona'm almoina per amor de Deu». El seu somriure s'ha associat en un consell de Sant Ignacio de Loyola (Introducció a la vida piadosa: que els pobres es regocijen en el seu estat, que els acosta més a la salvació que als rics, a l'hora que permet als rics usar la seua riquea en donar-los almoina, lo que a la seua volta els acosta a la salvació) aixina com en l'elogi del somriure de Pierre de Besse (Li Democrite chretien: en riure mentres rep la caritat es dispensa la gràcia que conduïx a la salvació).[22]

El treball era considerat innoble per la civilisació clàssica, basada socioeconómicamente en el modo de producció esclavista.


La concepció judeocristiana del treball és la d'una obligació imposta com a castic diví, conseqüència del pecat original i vinculada al manteniment de la família (a Adán se li diu guanyaràs el pa en la suor del teu front i a Eva pariràs en dolor, Génesis 3:16-19), que rep una evident dignificació en les epístoles paulinas (si algun no proveïx per als seus, i especialment per als de la seua casa, ha negat la fe i és pijor que un incrédulo -I Timoteo, 5:8-);[23] mentres que en boca del propi Jesús de Nazaret (ell mateixa un treballador manual, com Sant Josep —carpinteros— i els apòstols —peixcadors—) els Evangelios posen una poètica recomanació contra el treball

(Considereu els lliris, cóm creixen; no treballen ni hilan; pero vos dic que ni Salomón en tota la seua glòria es va vestir com un d'estos. I si Deu vares vore aixina l'herba del camp, que hui és i demà és tirada al forn, ¡quànt més farà per vosatres, hòmens de poca fe! Vosatres, puix, no busqueu qué heu de menjar, ni qué heu de beure, i no estigau preocupats, Lucas 12, 27-29).[24]

A pesar de la valoració explícita del treball i de la condició dels humils en els primers texts del cristianisme.[25]

(Ni vàrem menjar de balde el pa de ningú, sino que en treball i fatiga treballem dia i nit a fi de no ser càrrega a cap de vosatres; no perque no tenim dret a això, sino per a oferir-nos com a model a vosatres a fin de que seguiu el nostre eixemple
(II Tesalonicenses 3:7-9)[26]

Això no significava la negació de la seua condició servil ni una justificació per a la desobediència als amos.

(Exhorta als siervo [o esclaus —servos en la Vulgata—] a que se subjecten als seus amos en tot, que siguen complacientes, no contradient, no defraudant, sino mostrant tota bona fe, per a que adornen la doctrina de Deu nostre Salvador en tot respecte
(Tito 2:9-10).[27]

En realitat, la consideració social del treball manual com alguna cosa indigne i deshonroso es va mantindre durant l'Edat Mija i l'Antic Règim, la societat del qual estava basada socioeconómicamente en el modo de producció feudal i els estaments (oratores, bellatores et laboratores), justificats ideològicament pel propi clero (Wulfstan de York, Gerardo de Cambrai, Adalberón de Laon). Els oficis vils i mecànics s'assimilaven a la condició servil, salvant les activitats intelectuals com arts lliberals. Tot això sumat a la concepció bíblica del treball com a castic impost pel pecat original, impedia qualsevol possibilitat de considerar lícit l'enriquiment pel treball. L'única possibilitat de ser ric «honradamente» era «viure de les rendes» (de la renda feudal, mecanisme pel que els laboratores contribuïxen al manteniment d'els qui lluiten i resen per tots).


No obstant, el monacato havia introduït des del propi començ de l'Edat Mija una certa valoració del treball com a mig de ameritar una vida d'esforç encaminada a la salvació (ora et labora de la regla benedictina). En les ciutats baixmigevals, el naiximent de la burguesia i el capitalisme varen ser assentant les bases socioeconòmiques per a que la reflexió intelectual del humanisme renaixentiste (Luis Vives, De subventione pauperum) i la Reforma protestant inauguraren una revisió de la concepció del treball com a possible via a l'obtenció de riquea i inclús de felicitat (ètica del treball —para Max Weber, L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme—, pursuit of happiness —este últim concepte, ya secularizado, en la teoria lliberal i les revolucions burgueses—)[28] a l'hora que començava la culpabilización del pobre per ser-ho i la deslegitimación de l'almoina com caritat i atres funcions paternalistas tradicionals de l'Iglésia. Eixa postura va triumfar en l'Europa septentrional, mentres que en la meridional va triumfar la Contrarreforma catòlica, que actualisava les concepcions tradicionals.[29] Ya en l'época de la Revolució industrial, el capitalisme triunfante va aplegar extrems com les poor laws ("lleis de pobres") i workhouses ("cases de treball") angleses, en les que es restringia la solidaritat cap als pobres a un nivell ínfim en entorns d'extrem control, justificant-se en la suposició de que només s'animarien a convertir-se en elements productius si se'ls abocava a pijors condicions que les que tinguera el més mísero dels treballadors assalariats (i estes eren mínimes —llei de bronze dels salaris—).[30] Mentres que en els països protestants s'havia produït una massiva transferència de les propietats de l'Iglésia a l'Estat durant la Reforma,[31] en els països catòlics es va produir un resultat similar, sense canvis religiosos, en els processos de desamortisació dels sigles XVIII i XIX (els bens del clero es varen convertir en bens nacionals i es varen posar a subasta).[32] l'organisació del treball[33] per al capitalisme industrial era incompatible en la multiplicitat de festivitats religioses vinculades a les reglamentacions gremials; i els governs ilustrats varen procurar la seua homogeneïsació i reducció (en el despotisme ilustrat espanyol, la proposta de Campomanes sobre els 93 dies festius,[34] en la França revolucionària es va aplegar inclús a la descristianización del calendari, com també es va intentar més alvance en el calendari revolucionari soviètic).


Despuix de quedar establida la dignitat del treball en la doctrina social de l'Iglésia, es procura establir una clara diferència entre la «pobrea triada» (que se seguix com una via ascética de perfecció personal encaminada a la salvació, identificada en la «pobrea d'esperit» proposta per Jesucristo en les bienaventuranzas) i la «pobrea imposta» (resultat de l'injustícia i que deu combatre's en la solidaritat).[35] El treball es concep ara com «una bendició... que permet a l'individu realisar-se i oferir un servici a la societat», aixina com «un deure moral».[36]

Les regentes del Oudemannenhuis, de Frans Hals, ca. 1664.[37] La forma en que s'institucionalisa la gestió de la beneficencia en eixe asil de Haarlem és característica del tractament de la pobrea com un problema en el context del protestantisme.
Chiquets del Crumpsall Workhouse, ca. 1895-1897.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ L'obra d'este pintor té tota ella un fort component moral en les seues alegoria. El carro de fenaç sol interpretar-se en relació en lo efímer de les riquees, afanosamente disputades per una multitut, i se supon que fa referència a un versícul de Isaías: “Tota carn és com el fenaç i tot esplendor com la flor dels camps. El fenaç se seca, la flor cau” (Isaías 40:6-7, citat en ficha en la web del Museu del Prat).
  2. ↑ Cobb, Jr., John B.. «Eastern View of Economics». Archivat des d'el original, el 6 de setembre de 2015. Consultat el 10 d'abril de 2011.
  3. ↑ Mahoney, Jack (1995). Companion encyclopedia of theology, Taylor & Francis, p. 759.
  4. ↑ Catholic Encyclopedia, Use of wealth
  5. ↑ Mateo 19
  6. ↑ Miller, David W. "Wealth Creation as Integrated with Faith: A Protestant Reflection" Muslim, Christian, and Jewish Views on the Creation of Wealth April 23–24, 2007
  7. ↑ 1983 CIC, cànon 222 §2. Option for the Poor, Major themes from Catholic Social Teaching, Office for Social Justice, Archdiocese of St. Paul and Minneapolis. Deus Caritas Est §22. Compendium of the Social Doctrine of the Church, Paragraphs 182-184. Fonts citades en Option for the poor
  8. ↑ Història de la teologia moral. Mercaba, Diòcesis de Cartagena-Múrcia.
  9. ↑ Catholic Encyclopedia, Political economy
  10. ↑ Conrad, A.C. The Divine Economy. Grand Rapids: Eerdmans, 1954. Font citada en Economy of Salvation
  11. ↑ Voltaire, Diccionari filosòfic - Bens de l'Iglésia
  12. ↑ «Còdic de Dret Canònic - Llibre V - Dels bens temporals de l'Iglésia (Cann. 1254 - 1268)».
  13. ↑ Pedro Inguanzo i Rivero, El domini sagrat de l'Iglésia en els seus bens temporals: cartes contra els impugnadores d'esta propietat, 1813.
  14. ↑ Charles Maurice de Talleyrand-Périgord (prince de Bénévent), Honoré-Gabriel de Riquetti (comte de Mirabeau), Jacques Defermon (comte), el+clero%22&hl=és&source=gbs_navlinks_s Discursos sobre la propietat dels bens del clero pronunciats en l'Assamblea nacional francesa en 1789, 1856.
  15. ↑ Manuel Payno, Tractat de la propietat - Caràcter de la propietat eclesiàstica
  16. ↑ Jaime Balmes, el+clero%22&hl=és&source=gbs_navlinks_s Observacions socials, politicas i econòmiques sobre els bens del clero, 1854.
  17. ↑ Enciclopèdia catòlica: "Propietat eclesiàstica", "Inventari de propietat eclesiàstica". Catholic Encyclopedia: "Ecclesiastical Property", Civil "Incorporation of Church Property". New Catholic Encyclopedia: "Church Property"
  18. ↑ Perrotta, Cosimo (2004). Consumption as an Investment: The fear of goods from Hesiod to Adam Smith, Psychology Press, p. 43.
  19. ↑ Jacobs, Jill; Greer, Simon (2010). There Shall Be No Needy: Pursuing Social Justice Through Jewish Law & Tradition. Jewish Lights Publishing. Font citada en Jewish views of poverty, wealth and charity
  20. ↑ «Nova Vulgata».
  21. ↑ «Regna Valera».
  22. ↑ Alfonso Pérez Sánchez i uns atres, Catàlec de l'exposició en el Metropolitan, pg. 149.
  23. ↑ «La Bíblia de les Américas».
  24. ↑ «La Bíblia de les Américas».
  25. ↑ «Esclavitut i cristianisme - Enciclopèdia catòlica».
  26. ↑ «La Bíblia de les Américas».
  27. ↑ «La Bíblia de les Américas».
  28. ↑ Jefferson, Thomas, ed. (June 1776). "Declaration of Independence: Jefferson's draft as amended and accepted by Congress". Font citada en Life, Liberty and the pursuit of Happiness
  29. ↑ Max Weber op. cit.
  30. ↑ Numerosos eixemples del orde social que construïx la societat lliberal-burguesa (societat industrial) constituïxen el tema de Vigilar i castigar de Michel Foucault.
  31. ↑ Catholic Encyclopedia, Suppression of English Monasteries under Henry VIII
  32. ↑ Catholic Encyclopedia, Suppression of Monasteries in Continental Europe
  33. ↑ Coutrot T (1999), Critique de l’organisation du travail, Paris, La Découverte. Font citada en Organisation du travail
  34. ↑ «Comentari al Discurs sobre el foment de l'Indústria popular».
  35. ↑ Benedicto XVI, Homilia del dijous, 1 de giner de 2009. També diu el mateix autor: som lliures per a ser sants; lliures per a ser pobres, casts i creguts; lliures per a tots, perque estem despresos de tot; lliures de nosatres mateixos per a que en cada u creixca Crist (resenya de la Homilia de les Vespres, 13 de maig de 2010).
  36. ↑ Juan Pablo II, Trobe en els treballadors i empresaris, Barcelona, dumenge 7 de novembre de 1982: «L'Iglésia considera un deure seu imprescindible, en el camp social, ajudar “a consolidar la comunitat humana segons la llei divina” (Gaudium et Spes, 42), recordant la dignitat i els drets dels treballadors, estigmatizando les situacions en les que estos drets són violats i favorint els canvis que conduïxen a l'autèntic progrés de l'home i de la societat.

    El treball respon al designi i a la voluntat de Deu. Les primeres pàgines del Génesis nos presenten la creació com a obra de Deu, el treball de Deu. Per açò, Deu crida a l'home a treballar, per a que s'assemble a Ell. El treball no constituïx, puix, un fet accessori ni menys una maldicció del cel. És, pel contrari, una bendició primordial del Creador, una activitat que permet a l'individu realisar-se i oferir un servici a la societat. I que ademés tindrà un premi superior, perque, “no és va en el Senyor” (1 Cor. 15, 58).

    Pero la proclamació més exhaustiva de el “Evangelio del treball” la va fer Jesús, el Fill de Deu fet home —i home del treball manual— somés al dur esforç. Ell va dedicar gran part de la seua vida terrena al treball d'artesà i va incorporar el mateix treball a la seua obra de salvació.

    Per part meua, en estos quatre anys de pontificat, no he deixat de proclamar, en els meus Encíclicas i Catequesis, la centralidad de l'home, el seu primat sobre les coses i l'importància de la dimensió subjectiva del treball, fundada sobre la dignitat de la persona humana. En efecte, l'home és, en quant persona, el centre de la creació; perque només ell ha segut creat a image i semblança de Deu. Cridat a “dominar la terra” (Gen. 1, 28) en la perspicàcia de la seua inteligència i en l'activitat de les seues mans, ell es convertix en artífex del treball - tant manual com a intelectual - comunicant al seu quefer la mateixa dignitat que ell té.

    El concepte cristià del treball, amics i germans treballadors, veu en este una cridada a colaborar en el poder i amor de Deu, per a mantindre la vida de l'home i fer-la més corresponent al seu designi. Aixina entés, el treball no és una necessitat biològica de subsistència, sino un deure moral; és un acte d'amor i es convertix en alegria: l'alegria profunda de donar-se, per mig del treball, a la pròpia família i als demés, l'alegria íntima d'entregar-se a Deu, i de servir-ho en els germans, encara que tal donació comporta sacrificis. Per això el treball cristià té un sentit pascual.

    La conseqüència llògica és que tots tenim el deure fer be el nostre treball.»

  37. ↑ Va realisar també un retrat colectiu dels regentes masculins del mateix asil]] i un atre de|els regentes de l'Hospital de Santa Isabel]]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pobrea_i_riquea_en_el_cristianisme&oldid=737363»