Un atre món (creència)

L'atre món o el més allà, és un concepte religiós sorgit de la mitologia comparativa associat a l'històrica religió protoindoeuropea. El terme és un calc semàntic procedent del llatí orbis alius («un atre món/Terra»), usat pel poeta romà Lucano en la seua descripció del Un atre Món celta. D'ací deriven otherworld en anglés, oltremondo en italià o jenseits en alemà.

Ilustració que representa l'un atre món en la mitologia celta, de Stephen Reid, en Els ardits de Finn (1910), de T. W. Rolleston.

Varis conceptes religiosos, mitològics o metafísics (com el regne de sers sobrenaturals i el regne dels morts) són comparables en cultures de tot lo món.

Mentres que este món comprén la totalitat de tots els fenomens que obedixen a les lleis de la naturalea, l'atre món representa un regne de supernaturalisme, en el que se situen els Deus o móns dels esperits de les diverses religions. La realitat de la naturalea (en grec physis) s'utilisa a sovint com sinònim de l'ací i ara, i el món dels esperits (psique) s'associa en conseqüència en el més allà.

Este punt de vista es contrapon a consideracions filosòfiques i científiques que pràcticament invertixen els juïns anteriors, com la Revalorisació de tots els valors de Nietzsche o Més allà del ben i del mal'. En conseqüència, l'ací i ara caracterisa un estat psicopatogénico de la consciència que juja el seu propi comportament i el de totes les demés persones segons les idees religiosament ancorades del ben i del mal i, per tant, és incapaç de percebre adequadament les lleis de la realitat natural (físic d'un atre món).

Localisació

Dante i Beatrice contemplen la part més alta del cel; ilustració de Gustave Doré.

La vida despuix de la mort pot entendre's en un sentit espacial, com un àrea en la que viuen un o més deus o sers espirituals (com les ànimas dels difunts, possiblement també els encara no naixcuts), o tindre un significat que posa l'émfasis més en el factor temps. Pres en este sentit, significa, per eixemple, el periodo llimitat de temps que les ànimes o esperits tenen des del final de la seua existència físicament mensurable - com la vida despuix de la mort. Açò dura fins que renaixen com a castic (doctrina de la reencarnació, alternativament al infern) o entren en l'eternitat com recompensa, és dir, una existència atemporal més allà de tota causalitat, tot devindre-desaparició. D'açò tracta el Nirvana en l'Índia, l'Empyreum de Deu en l'Occident cristià i la causa primera de tot en la filosofia.

La vida despuix de la mort es definix i descriu de forma diferent en els mits, religions i moviments filosòfics de l'història de l'humanitat. És prou típic que els deus poderosos de les religions es consideren sers espirituals nobles que ademés tenen la visió de conjunt més completa (fins a l'omnisciencia), per lo que es pensa que residixen dalt (maximizar fins a l'imperi del cel), mentres que als deus deposts o caiguts se'ls crida dimonis o diables i estan jerárquicament en casa, avall. Este dualisme ben-mal caracterisa moltes concepcions del més allà, en la mida en que es tracta de superlatius diví-demoníacs de comportaments o juïns de valor molt humans o inclús «massa humans».

La vida despuix de la mort també sol referir-se a certs llocs de la Terra inaccessibles o de difícil accés, per eixemple, la montanya, les coves, els boscs i atres zones tabú o santuari que es consideren morada d'alguns deus. Segons atres tradicions, el més allà es troba en un inframón sobrenatural, un regne dels morts situat en les profunditats de la terra, o inclús «dalt» en el cel, per lo que estos térmens solen entendre's com a fets concrets. És més rar que s'utilisen en el propòsit de la descripció metafòrica d'un estat de consciència que conduïx al més allà de lo que pot pensar-se i experimentar-se en la vida quotidiana.

Per eixemple, algunes ensenyances senyalen que el més allà només pot trobar-se dins del ser humà (metafòricament: en el «cor») i que, per tant, l'ànima també es troba allí. Aixina, les idees que apunten a una vida despuix de la mort «espai-temporal» es completen o substituïxen per una atra, segons la qual no sembla necessari tindre que beneir primer lo temporal -com es diu- ans que el regne dels cels siga accessible, ya que està en la terra, pero dins. Ocorre lo mateix en l'infern: ya té lloc en la vida quotidiana en la terra, pero està causat pel fet de que el regne interior dels cels ha segut tancat a l'ego per certs acontenyiments -el cos es convertix en la masmorra o inclús en la tomba de l'ànima-.

Per eixemple, Jesús de Nazaret sembla haver equiparat als chiquets sans en un regne dels cels terrenal, també en el sentit de que és possible bloquejar el seu accés interior a lo més elevat dels sers espirituals, que és un requisit previ per al seu comportament: ¡Ai dels que els furten la clau! Seran ofegats en una pedra de molí al coll en les profunditats de la mar (Lucas 17:2).

Reconstrucció indo-europea

Moltes mitologia de tipo indo-europea compartixen la creència d'alguna forma d'un atre món més allà de la mort, i en molts casos com en les mitologia perses, gregues, germanes, celtes o eslaves es deuen creuar unes aigües (generalment un riu) per a accedir a ell, sent les ànimes guiades per un home major. En la mitologia grega les aigües d'este riu llavaven els pecats i els recorts mentres que en els mits celtes i germànics les aigües representen l'immersió en el saber, sugerint que mentres els recorts del difunt estan llavant-se hi haguera un bebedor de les aigües que obtindria inspiració d'elles. L'ànima viagera generalment troba un gos guardià en l'entrada a l'atre món. Són eixemples el grec Cerbero, el ca de tres caps d'Hades, i el hindú sarvarā (सर्वरा), un dels gossos de Yama, els noms dels quals potser deriven de ḱerberos («motejat»), d'orige indo-europeu.

L'atre món es descriu de maneres diferents segons la mitologia, incloent prats, illes o edificis, lo que fa difícil averiguar cóm s'imaginava l'atre món en la religió original protoindoeuropea. Sí que se sap de l'existència del mitema dels mellizos divins, puix Yemo era el governant dels morts i el seu bessó Manu, el primer home.

Persa

El pont Cinvat (en avéstico Cinvatô Peretûm, «pont del juí'___protected_title_2___' o «pont de voltons»), o també el Pont del Requiter en el zoroastrisme és el pont que separa el món dels vius del dels morts. Totes les ànimes deuen creuar el pont en morir. Dos cans en quatre ulls cada u guarden al final del pont. Un mit relacionat és el de Yama, el governant hindú dels inferns, quí custodia les portes d'Infern en el seu dos cans de quatre ulls.

Celta

Moltes històries immram i atres texts migevals proporcionen evidència d'una creència celta en l'atre món, com El viage de sant Brandán. Un atre eixemple clàssic d'un «més allà» celta és el Viage de Bran (en celta, Bran mac febal). Ya que la vida dels celtes està molt relacionada en la mar i en el clima fret i humit d'Europa del nort, l'atre món és a sovint retratat com una illa a l'oest d'Irlanda, segons la tradició oral i inclús apareix en alguns mapes de l'época migeval. L'atre món celta es sincretizó en les creències cristianes de cel i infern, de la mateixa manera que l'arbre mundial escandinau. Un eixemple d'influència escandinava és l'aparició en el Viage de Sant Brandán de Lasconius, un anàlec de la serp mitològica escandinava Jörmundgander.

En la mitologia celta, els animals de l'atre món són rojos i blancs, colors que encara hui en dia són símbols religiosos i polítics.

Germànic

De la mateixa manera que en la mitologia celta, en la mitologia germànica les pomes s'associen a l'atre món. En la tradició mitològica escandinava es mencionen localisacions com en la mitologia irlandesa; aixina i tot, a diferència d'esta va haver intents de localisar-los en un mapa. En els llibres de l'Edda es nomenen moltes ubicacions incloent la llar dels deus com el de Odin en Valhalla o d'Ullr en Ydalar. El Gylfaginning i el poema noruec Draumkvaede relaten viages cap a l'atre món.

Esoterisme

Segons les tradicions esoteristas de diverses cultures, el home posseïx una multitut de «vehículs físics» diferenciats segons el seu grau de «densitat», dels quals el cos terrestre és només un. Els «cossos de matèria sotil» (especialment el «cos astral») es consideren d'un atre món, ya que se supon que duren més que l'existència terrenal. En l'ocultisme s'afirma que en l'ajuda d'estos portadors es poden mamprendre «viages al més allà» (vore viage astral). Les diverses tradicions sobre este tema es varen resumir en una doctrina uniforme en Teosofia, entre unes atres.

Segons algunes idees esotèriques, en un regne d'un atre món, la pròpia vida està a disposició de l'interessat com en una película, que pot tornar a vore cada segon voluntat. La gent infeliç veu les parts males una i una atra volta, mentres que la gent feliç no té necessitat de fer-ho. Despuix de la mort, s'obri un túnel en una llum lluenta al final, cap a la que t'assentes fortament atret. Despuix de travessar el túnel, primer et saluden tots els teus coneguts, parents i amics que ya han fallit. La llum lluenta és Deu. Les persones que estan allí tenen el mateix aspecte que en la vida terrenal, només que molt més bell. Totes les malalties i defectes físics han desaparegut. És un lloc completament diferent a la terra. No obstant, els que estan en l'atre costat poden tornar a la terra i vore als que estan en este costat i també intervindre en la vida d'este costat.

Pràctiques que hui es categorizan com a esotèriques, en particular l'adivinaació de la sòrt i la màgia, ya es condenen enèrgicament en el Tanaj, les Sagrades Escritures del judaisme. Pràcticament totes les religions del món ho rebugen, per eixemple el Catecisme de l'Iglésia Catòlica:

Deuen rebujar-se totes les formes de adivinaació: us de Satanás i dimonis, nigromancia o atres accions que erròneament es pense que poden «desvelar» el futur. Darrere d'horòscops, astrologia, quiromancia, interpretació de presagios i oràculs, clarividencia i consulta a un médium s'amaga la voluntat de poder en el temps.

l'Iglésia Evangèlica d'Alemània escriu:

L'esoterisme és rebujat per les iglésies perque s'associa en pràctiques amagades, espiritisme, OVNI creència, etc.

Vore també

• Multiverso
• Escatologia
• Cel
• Infern
• Bart
• Purgatori
• Sis regnes del samsara
• Ànima
• Immortalitat
• Vida despuix de la mort

Bibliografia

• «Light from Distant Asterisks. Towards a Description of the Indo-European Religious Heritage».Numen.49(1)

61–102.ISSN 0029-5973.doi:10.1163/15685270252772777.

• Lincoln, Bruce (1991). Death, War, and Sacrifice: Studies in Ideology & Practice (en en), University of Chicago Press. ISBN 978-0-226-48199-9.
• Mallory, James P.; Adams, {{{nom2}}} (1997). Encyclopedia of Indo-European Culture, London: Routledge. ISBN 978-1-884964-98-5.
• Mallory, James P.; Adams, {{{nom2}}} (2006). The Oxford Introduction to Proto-Indo-European and the Proto-Indo-European World, Oxford, England: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-929668-2.

• West, Martin L. (2007). Indo-European Poetry and Myth, Oxford, England: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-928075-9.

Andoni Cossio (2021) Sir Orfeo as the Source for the Medieval Romançada Topoi of Abduction and Otherworld Rampant within The Hobbit’s Mirkwood, ANQ: A Quarterly Journal of Short Articles, Notes and Reviews, DOI: 10.1080/0895769X.2021.1967105